[105] El lector

¬¬¬¬¬

"Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten." Joan Fuster

Apunt dedicat a Joan Manuel Pérez Pinya, encetat el dia que rebo des de Mallorca el formidable obsequi dels primers poemes publicats per Ferrater a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans i dos llibres sucosos, una versió italiana de poemes de Les dones i els dies i un estudi de Pere Rovira sobre la poesia de Jaime Gil de Biedma

El poema tenia una interpretació senzilla, potser massa òbvia pel que constato ara, fins que Jordi Amat va publicar el 20 d'abril de 2011 a La Vanguardia el molt notable article "Los Ferraté, la familia y los días", amb diverses xafarderies que van propiciar-ne una nova lectura. En concret, el primer paràgraf de la secció titulada "Hermanos conciliables" deia el següent:

Uno de los últimos poemas de Les dones i els dies es El lector. Su tema específico es explicar la compañía que al poeta le ha hecho un cortapapeles, el objeto que durante veinte años le había permitido abrir miles de páginas. Mi amigo Manel Martos me cuenta que aquel verso repetido indignaba resignadamente a Juan Ferraté (“me cago'n cony”, tronaba, con uno de sus exabruptos más habituales). “I no recordo qui me'l va donar.” Era él, su hermano, quien se lo había dado. La anécdota vale para introducir su relación. “De petits i d'adolescents no ens enteníem de cap manera”, le dijo Gabriel a Baltasar Porcel en una entrevista, “va ésser ja de grans que ens vam fer amics, que hem lligat.”.

L'anècdota anterior em va portar a rellegir el poema i a aprofitar un intercanvi de missatges amb Joan Manuel Pérez i Pinya per plantejar-ne una nova interpretació. Copio els fragments dels nostres missatges que hi fan referència:

• [EB] Em va sorprendre que a Joan Ferraté no li fes més aviat gràcia l'anècdota del tallapapers a "El lector". Trobo que la implicació personal el va fer badar. Els versos finals diuen "I no recordo qui me'l va donar. [amb una reiteració que no hauria calgut altrament] / No sé mentir-me un record més, alguna mà." Com li devia passar per alt que el context i el darrer vers conviden a pensar que l'escriptor Ferrater recordava prou bé qui l'hi havia donat, que mentia en el penúltim vers, per preparar un final patètic de reconeixement? No ho veus així?
• [JMPP] Em sembla que, sabuda l'anècdota, precisament ara el poema arrodoneix la lectura en favor de la veritat: ves si GF coneixia perfectament la mà generosa. Coincidesc, idò.
• [EB] Ara t'ho puc confessar: vaig proposar-te d'entrada la interpretació d'"El lector" amb dubtes, per provocar-te, per veure què me'n deies, trobant que en forçava el sentit, només que, a mesura que t'escrivia, veia que la nova lectura intuïda no era pas descabellada. Celebro que et convenci.
• [JMPP] Esquer providencial, idò: no sé ben bé quan ho parlava amb un amic i no ho veia ell tan clar (d'això ja fa anys i panys); ara, per més que insisteixi a mirar-me'l amb altres ulls, el final del poema se'm clava exacte amb la clau d'aquesta intuïció teva. Ja n'has fet l'apunt al "Fres"?

***

"A real book is not one that we read, but one that reads us" W. H. Auden

L'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies consigna que "a la còpia del Fons Valentí el poema està datat: 15.11.62.". És un mes més tard de la important carta de Gabriel Ferrater a Helena Valentí, llavors a la Universitat de Durham, que el mateix Cornudella ha recuperat al recent monogràfic de la revista Reduccions. I és "vint anys" (vers 6) després de la tornada de Gabriel Ferrater a Reus, des de l'exili, separant-se de la seva família, i del seu germà, el darrer dia de l'any 1941. És un poema que havia d'incloure's a Teoria dels cossos, però Gabriel Ferrater el va suprimir en la correcció de galerades --la correspondència, tan amical, entre els germans Ferraté(r) publicada a Papers, cartes, paraules comença l'any 1966.

Un amic de passejades em feia veure l'altre dia, en la correspondència digital d'aquests dies de confinament, que el tallapapers és una metonímia del lector --el lector sols esmentat en el títol i present en el jo que ens parla. És una metonímia que s'estira per tot el poema, en què les vicissituds del tallapapers es corresponen amb els fets de la vida del lector, de records incerts, d'home que ha patit els cops de l'atzar, que s'ha gairebé perdut a les nits llargues dels bars, que ha obert milers de pàgines i ha parlat amb milers d'homes i dones que recorden i parlen i menteixen. És un objecte singular, únic, descrit amb precisió, a diferència de tots els plurals genèrics i indeterminats que imaginem en llegir els versos: objectes, dies, llocs, cambres, peus, bars, pàgines, homes, dones. I a la vegada, "els milers de pàgines" (vers 11) són --brillant!-- una metonímia dels llibres. El tallapapers obre les pàgines, com el lector es deixa penetrar, dolorosament, en la lectura dels autors. No crec que aquesta interpretació desagradés ni Lionel Trilling ni Enric Iborra.

"El record massa vegades és una mentida", em deia el meu amic. Ara veig el contrast, tan diàfan, entre els primers versos i la frase repetida del poema: "Entre els objectes del món, entre els pocs / objectes que he agafat" i aquell "I no recordo qui me'l va donar." --les cursives són meves. Els temps verbals del poema, tan ben triats i utilitzats amb destresa, porten la nostra imaginació del present al passat i novament al present. De tots els objectes del món, el tallapapers, un estri per tractar d'entendre la vida en les paraules dels altres, és una altra imatge de la mala missió que és viure.

Crec que per primer vegada copso el sentit del darrer vers: "No sé mentir-me", diu, no en un present d'habitud sinó en el present actual, perquè aquell lector s'ha convertit ara en escriptor, que recorda i que no sap deixar de mentir-se escrivint el poema. "Alguna mà": una metonímia essencial en Ferrater tanca el poema (la metonímia de la mà, substantiu aquí indeterminat, apareix en uns quants versos finals de poemes cabdals de Les dones i els dies). És una mà que ens fa imaginar l'altra mà, que va agafar aquell tallapapers que li donaven i va obrir-hi llibres i va acabar escrivint poemes. No segueixo. Val més que citi unes paraules de Marina Porras, que no podria superar:

L’única manera d’endreçar la vida és la literatura, però aquesta no ens serveix per aprendre a viure. L’única manera d’entendre’ns és la literatura, però aquesta és incompatible amb l’experiència de la realitat. I d’aquí la relació complicada que hi ha entre realitat, ficció i temps, un dels grans temes literaris de Ferrater, de Carner, de Proust i de tots els grans escriptors.

***

Els meus llibres, els acostumo a guixar, i els guixo més quan m'interessen. Marina Porras va respondre anit, 4 d'abril de 2020, el meu tuit sobre l'actualització d'aquest apunt citant un fragment del llibre de Joan Ferraté Papers sobre Josep Carner (pàg. 95): en concret, una referència al Gòrgias de Plató, que apareixia dins de la segona secció del seu pròleg a La primavera al poblet, secció que és una reflexió teòrica sobre el text literari i el lector. Al meu exemplar, hi tenia un signe d'exclamació, amb llapis, al costat. Val la pena recuperar el paràgraf sencer, ja que la teoria de la literarura que se'n desprèn no deixa de ser congruent amb el que ens proposa el poema:

No és [...] cap fal·làcia il·legítima la il·lusió que fomenta en l'esperit del lector l'aparença que l'obra literària és un discurs motivat pel pretext que rau a la seva base. Ja hem vist com és d'inevitable aquesta aparença, en la mesura en què l'artista literari treballa amb uns materials que són per força uns productes lingüístics determinats. Quant a la il·lusió que es fa el lector, de trobar-se, mentre l'obra li dura, en una relació d'experiència quasi-immediata amb el món virtual que els comentaris del poeta li proposen d'actualitzar imaginativament, tampoc no és cap engany, sinó que, molt al contrari, és de l'esperit crític que es nodreix i és aquest esperit (l'art de saber llegir, en suma) que la duu, si de cas, a la seva plenitud. En els termes de la dita doblement mil·lenària que Gòrgias va aplicar a la tragèdia, la literatura "és un engany en el qual el que enganya és més honest que qui no es deixa enganyar". Per la banda del lector, almenys, no sembla que la justificació de la pretesa funció representativa de la literatura hagi de demanar gaires més explicacions.

Les paraules amb cursiva corresponen al text citat per Porras, que afegia al tuit que "la literatura és una ficció (podríem dir mentida, tot i que no és del tot just) que reclama la realitat per funcionar".

***

Com és que Ferrater va decidir suprimir "El lector" de Teoria dels cossos, quan ja en corregia les galerades? Podem veure el poema ratllat a les fotocòpies de les galerades a la Càtedra Màrius Torres. Com és que és un dels poemes no inclosos a l'antologia bilingüe Mujeres y días, seleccionada el 1970 pel mateix Ferrater? Cornudella consigna els poemes inclosos, que són gairebé tots: en el cas dels poemes provinents de Teoria dels cossos, en queden fora el "Poema inacabat", "Corda" a la secció quarta i "De lluny" i "El lector" a la secció cinquena (la taula de continguts de Mujeres y días apareix a les pàg. 291-295 de la seva edició crítica de Les dones i els dies). Per què aquest poema no acabava de satisfer completament Gabriel Ferrater?

Potser la resposta a les preguntes anteriors es troba en la caracterització que Joan Ferraté fa de la qualitat estètica de la poesia de Josep Carner a continuació del text que citava Porras (pàg. 95-98 de Papers sobre Josep Carner). Aquest text de Joan Ferraté fa pensar en el postfaci de Da nuces pueris (el que sovint anomenem la "poètica" de Gabriel Ferrater), en concret en la frase "Faig per maneres que les idees teòriques no em distreguin massa, però potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l'estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps.". No és una posició massa propera a l'estètica romàntica la del poema "El lector"? És mentida la literatura? És que el poeta havia de ser una persona superior en algun sentit als seus coetanis? Té solta aquest qüestionament de la literatura dins Les dones i els dies, enunciat en el context de tots els altres poemes?

Esgotada la proposta romàntica, amb la seva promesa, fallida, d'unes possibilitats il·limitades d'expressió personal vàlida per a tothom, és més aviat de la banda dels autors, i sobretot dels poetes, que es manifesta una desconfiança més forta davant de la subjecció que els imposa el seu material a l'exhibició en la seva obra d'una pretesa referència a algun assumpte. L'espectacle de la crispació creixent amb què, d'ençà, potser, de Les Fleurs du Mal, els poetes s'han fet càrrec del seu ofici i de les múltiples formes que en uns i altres ha pres la necessitat d'evadir-ne l'acceptació franca ens pot semblar a primera vista que és només una aberració, però de fet és simptomàtic de la situació de crisi permanent en què, en el curs d'aquest darrer segle, ha estat establerta la literatura, i | abans que res la poesia. En el centre d'aquesta crisi se situa, des del nostre punt de vista actual, la desmoralització de què ha estat presa el poeta davant de l'exigència de tenir compte de la realitat a la vegada del món i del seu jo creador, imposada pel seu material i desmentida al mateix temps per l'ús que ell en feia. És l'agudització de la consciència del caràcter de ficció radical que pren la funció representativa en l'obra literària allò que en el curs d'aquest darrer segle ha tingut trasbalsats els poetes i els ha llançat a la recerca de tot de solucions extremes per tal de salvar del desastre, si tant és que els calia renunciar al seu món i a la seva intimitat ingenus, almenys la integritat de la seva relació amb l'obra.

[paràgraf on exposa l'esforç i la solució de Riba i Foix] En tots dos casos, la personalitat i l'autenticitat privades del poeta han estat preservades, perquè no li ha calgut subjectar-se obertament a cap contrast possible entre la validesa interna del seu discurs i la seva aptesa com a experiència virtual. De fet, en tots dos casos el caràcter de ficció radical que pren la funció representativa en l'obra literària ha estat plenament assumit, descartant-se'n tota ambivalència residual.

La poesia de Josep Carner pertany del tot al nostre món contemporani i s'insereix plenament en aquesta problemàtica. Però la seva solució s'oposa a totes les altres en la mesura en què es fonamenta en l'acceptació franca i sense reserves aparents de l'esmen|tada ambivalència, és a dir, de la presumpció, exclosa a la llarga per l'esperit crític però que és a la base de la il·lusió del lector, que la motivació del seu discurs és el pretext que rau a la seva base, mentre que, en canvi, en descarta del tot allò que és el fonament veritable de totes les altres solucions, que és la figura, present a tot arreu de l'obra dels altres poetes, de la persona transcendent de l'autor, que s'hi manifesta i s'hi coneix i s'hi consuma i amb la qual al capdavall s'identifica. És aquest segon aspecte de la solució de Carner, que vol dir que s'estableix en el refús radical de tot romanticisme (i no és sinó un romanticisme extrem allò que fonamenta les altres), el que li permet de vèncer, ultrapassant-lo en la direcció de la pura objectivació, el problema suscitat per la seva acceptació, sense reserves aparents, de la funció representativa com a motivació general del seu discurs. És fent un gran salt enrera i renunciant a tot romanent d'aspiració romàntica a una veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador com Carner va poder desqualificar des del començament tot conflicte entre el seu pensament propi, qualsevol que fos, i la successió d'aparences de veritat circumstancial que estava decidit a explotar com a pretextos de la seva poesia. Aquest salt el va situar, de fet, en la gran línia de la tradició de poesia occidental que comença amb Teòcrit i Cal·límac, cap al 300 a. C., i es perd en la pura inanitat en el curs del segle XVIII, tot just abans que surtin Blake i els primers romàntics alemanys. Però, això, potser ni el mateix Carner no ho va arribar a veure i en tot cas és molt poc versemblant que s'ho hagi proposat. Per recular com ho va fer, i establir-se en la línia de la poesia europea més rica i fecunda, en degué tenir prou amb la necessitat de deseixir-se d'un marc estètic que no li convenia i que era el que el seu temps li proposava.

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Joan Tres. També l'ha llegit Mariona Casanovas, dins la seva sèries de lectures de poemes, difoses per vídeo a twitter.

***

--
Apunt encetat el 27 d'abril de 2011, revisat el 29 de setembre de 2022