¬¬¬¬¬
El poema no és difícil però s'ha prestat a males interpretacions, inconseqüents, com va posar en evidència Joan Ferraté (contrarèplica a una polèmica explicada tot seguit). L'ha llegit de forma conseqüent, i posant el poema en el context estètic del moment, Josep Murgades, en una conferència del març de l'any 2020.
El paràgraf anterior i l'orientació general de l'apunt, que prenia partit per una lectura determinada, han quedat qüestionats, fets miques, per un comentari magistral del mateix Josep Murgades, publicat al març de l'any 2023, dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès. Aprofitant les lectures oposades que s'han fet del poema, Murgades fa una reflexió sobre els autors, els lectors i la literatura i les seves interpretacions de gran nivell, i l'exposa de més a més amb claredat.
***
El llibre editat per Jordi Cornudella i Núria Perpinyà Àlbum Ferrater té un apartat titulat "Un incident amb la policia", pàg. 105-113, a propòsit de la detenció de Gabriel Ferrater l'any 1957. L'apartat inclou un fragment de les memòries de Carles Barral, un fragment de la conversa amb Manuel Sacristán per al llibre de Servià, un fragment d'una entrevista a Joan Ferraté, la rèplica que hi va fer Xavier Folch i la contrarèplica del mateix Joan Ferraté. La biografia de Jordi Amat Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, pàg. 186-190, ha acabat aportant més documentació i context sobre el cas: crec que l'ha aclarit definitivament.
La contrarèplica conclou amb unes paraules de Ferraté sobre "La vida furtiva", en resposta a Xavier Folch, que val la pena citar per esbandir algunes interpretacions que han circulat d'aquest poema. "Aquest poema de Gabriel Ferrater, que es va publicar el 1962 i que Raimon va plagiar reiteradament escrivint cançonetes resistents, no tracta de les visites nocturnes de la policia, que és com, després d'escoltar Raimon, tothom l'ha volgut entendre, sinó de la mala consciència i de la necessitat d'aconseguir de dir-se la veritat a si mateix. La imatge analògica de la policia hi és, certament. però si, en lloc de ser conseqüent amb la seva imatge (que no dirà ningú que no sigui adequada i eficaç) i d'acceptar, doncs, que no pot sinó acabar dient: 'que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot', l'autor s'hagués entestat a tractar la imatge com si fos el pretext i hagués acabat dient-se que havia de fer tot el possible per no dir-los res, a aquelles males bèsties de policies, ¿què n'hauria quedat, del poema? Potser una bona mostra de realisme socialista, digna d'un Premi Stalin, però no era aquesta l'entesa. L'entesa era que un es diria a un mateix la veritat, encara que fos sota l'amenaça dels policies." (pàg. 113).
Corrobora, que no calia, l'encert de la lectura de Joan Ferraté el detall d'una carta de Gabriel Ferrater a Jaime Gil de Biedma (Papers, cartes, paraules, pàg. 366). Parlant-li dels que considerava els millors poemes de Compañeros de viaje, Ferrater esmenta la idea de la vida furtiva (les cursives són meves): "Vivimos en tiempos en que sólo los locos disponen de justificaciones de alto calado, de teorías bien redondas y de eficacia patentada: los locos inocentes son existencialistas o superrealistas o pintores abstractos, y los locos marrajos son católicos o comunistas, posturas todas ellas de alto prestigio. En cambio, el camino hacia la aceptación de la vida com es --el "viaje" de tu libro-- lo recorre uno sin músicas y más bien furtivamente.".
Triadú i Molas i altres mandarins del moment van abonar la mala lectura de què es planyia Joan Ferraté. En el simposi de 1991, Enric Bou va afirmar que el mateix Gabriel Ferrater no considerava "La vida furtiva" un poema polític, i Elisenda Marcer ens el va relacionar amb The Waste Land, partint de la nota al vers 138 del comentari de Joan Ferraté a la seva traducció d'Eliot. Desempallegant-nos de la lectura en clau política, el poema resulta senzill i clar, i profund.
Marcer, tanmateix, s'havia fixat en el vers 138 i no va explorar en la seva ponència el context, que copio a continuació, amb la traducció de Joan Ferraté a sota:
Footsteps shuffled on the stair,
Under the firelight, under the brush, her hair
Spread out in fiery points
Glowed into words, then would be savagely still. 110
“My nerves are bad to-night. Yes, bad. Stay with me.
Speak to me. Why do you never speak? Speak.
What are you thinking of? What thinking? What?
I never know what you are thinking. Think.”
I think we are in rats’ alley 115
Where the dead men lost their bones.
“What is that noise?”
The wind under the door.
“What is that noise now? What is the wind doing?”
Nothing again nothing. 120
“Do
You know nothing? Do you see nothing? Do you remember
Nothing?”
I remember
Those are pearls that were his eyes. 125
“Are you alive, or not? Is there nothing in your head?”
But
O O O O that Shakespeherian Rag—
It’s so elegant
So intelligent 130
“What shall I do now? What shall I do?
I shall rush out as I am, and walk the street
With my hair down, so. What shall we do to-morrow?
What shall we ever do?”
The hot water at ten. 135
And if it rains, a closed car at four.
And we shall play a game of chess,
Pressing lidless eyes and waiting for a knock upon the door.
Passos furtius es van sentir a l'escala.
A la claror del foc, el seu cabell, sota el raspall,
tot esbandit en punts ardents
en mots lluí, fins que es tornà salvatgement quiet. 110
“Tinc els nervis desfets. Queda't amb mi
avui. I parla'm. Mai no em parles. Parla.
Què estàs ara pensant? Què penses? Què?
No sé mai res del que tu penses. Pensa.”
Penso que som al sender de les rates 115
on els morts hi van perdre els ossos.
“Què és, aquest soroll?”
El vent sota la porta.
“I aquest soroll, què és? El vent, què fa?”
Res, et dic, res. 120
“Però, què no
saps res? Que no veus res? Que no et recordes
de res?”
Recordo:
el que eren ulls són perles ara. 125
“Que ets viu, o no? Que no hi tens res, al cap?”
Només
Oh Oh Oh Oh aquesta sonsònia shakespeariana—
que elegant que és
que intel·ligent 130
“Què faré ara? Què faré?
Me n'aniré al carrer, tal com estic, a caminar,
amb els cabells tots escampats. Però, demà, què ens caldrà fer?
Què ens cal mai fer?”
A les deu, l'aigua calenta. 135
I a les quatre, si plau, un cotxe clos.
Farem una partida d'escacs, afeixugant-nos
els ulls sense parpelles i esperant que tustin a la porta.
D'acord amb la interpretació de Joan Ferraté, la segona part de La terra gastada, titulada "Una partida d'escacs", es divideix en dues seccions, de les quals la primera acaba en el vers 138, i encara aquesta primera secció té dues parts, de les quals la segona --que és la que he copiat-- comença al vers 107, que el lector que m'ha seguit fins aquí ja deu haver notat que ens fa pensar també en "La vida furtiva", pel motiu dels passos que se senten a l'escala, que Joan Ferraté tradueix --entenc que amb deliberació-- com a passos furtius. L'escena evocada per Eliot representa una escena de parella dominada per la incomunicació, per una mena de sentiment de mort en vida --l'eco d'Eliot, doncs, sembla prou evident, i Ferrater, com altres vegades, porta el motiu una mica més enllà que el seu predecessor, gràcies als dos versos finals:
Un tuit de Joan Todó em porta a la primera de les dues notes sobre el pintor Paco Todó --no són família-- que hi ha a la tercera secció de Sobre pintura, i la reflexió pictòrica que conté sobre la línia em fa pensar en el darrer vers de "Tant no turmenta", un poema diàfan, que s'acara amb "La vida furtiva" i reforça encara, si calia, la lectura no trivial d'aquest poema --contra els dogmàtics del realisme històric.
Marcer, tanmateix, s'havia fixat en el vers 138 i no va explorar en la seva ponència el context, que copio a continuació, amb la traducció de Joan Ferraté a sota:
Footsteps shuffled on the stair,
Under the firelight, under the brush, her hair
Spread out in fiery points
Glowed into words, then would be savagely still. 110
“My nerves are bad to-night. Yes, bad. Stay with me.
Speak to me. Why do you never speak? Speak.
What are you thinking of? What thinking? What?
I never know what you are thinking. Think.”
I think we are in rats’ alley 115
Where the dead men lost their bones.
“What is that noise?”
The wind under the door.
“What is that noise now? What is the wind doing?”
Nothing again nothing. 120
“Do
You know nothing? Do you see nothing? Do you remember
Nothing?”
I remember
Those are pearls that were his eyes. 125
“Are you alive, or not? Is there nothing in your head?”
But
O O O O that Shakespeherian Rag—
It’s so elegant
So intelligent 130
“What shall I do now? What shall I do?
I shall rush out as I am, and walk the street
With my hair down, so. What shall we do to-morrow?
What shall we ever do?”
The hot water at ten. 135
And if it rains, a closed car at four.
And we shall play a game of chess,
Pressing lidless eyes and waiting for a knock upon the door.
Passos furtius es van sentir a l'escala.
A la claror del foc, el seu cabell, sota el raspall,
tot esbandit en punts ardents
en mots lluí, fins que es tornà salvatgement quiet. 110
“Tinc els nervis desfets. Queda't amb mi
avui. I parla'm. Mai no em parles. Parla.
Què estàs ara pensant? Què penses? Què?
No sé mai res del que tu penses. Pensa.”
Penso que som al sender de les rates 115
on els morts hi van perdre els ossos.
“Què és, aquest soroll?”
El vent sota la porta.
“I aquest soroll, què és? El vent, què fa?”
Res, et dic, res. 120
“Però, què no
saps res? Que no veus res? Que no et recordes
de res?”
Recordo:
el que eren ulls són perles ara. 125
“Que ets viu, o no? Que no hi tens res, al cap?”
Només
Oh Oh Oh Oh aquesta sonsònia shakespeariana—
que elegant que és
que intel·ligent 130
“Què faré ara? Què faré?
Me n'aniré al carrer, tal com estic, a caminar,
amb els cabells tots escampats. Però, demà, què ens caldrà fer?
Què ens cal mai fer?”
A les deu, l'aigua calenta. 135
I a les quatre, si plau, un cotxe clos.
Farem una partida d'escacs, afeixugant-nos
els ulls sense parpelles i esperant que tustin a la porta.
D'acord amb la interpretació de Joan Ferraté, la segona part de La terra gastada, titulada "Una partida d'escacs", es divideix en dues seccions, de les quals la primera acaba en el vers 138, i encara aquesta primera secció té dues parts, de les quals la segona --que és la que he copiat-- comença al vers 107, que el lector que m'ha seguit fins aquí ja deu haver notat que ens fa pensar també en "La vida furtiva", pel motiu dels passos que se senten a l'escala, que Joan Ferraté tradueix --entenc que amb deliberació-- com a passos furtius. L'escena evocada per Eliot representa una escena de parella dominada per la incomunicació, per una mena de sentiment de mort en vida --l'eco d'Eliot, doncs, sembla prou evident, i Ferrater, com altres vegades, porta el motiu una mica més enllà que el seu predecessor, gràcies als dos versos finals:
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
***
Un tuit de Joan Todó em porta a la primera de les dues notes sobre el pintor Paco Todó --no són família-- que hi ha a la tercera secció de Sobre pintura, i la reflexió pictòrica que conté sobre la línia em fa pensar en el darrer vers de "Tant no turmenta", un poema diàfan, que s'acara amb "La vida furtiva" i reforça encara, si calia, la lectura no trivial d'aquest poema --contra els dogmàtics del realisme històric.
***
Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Laura Alegre. Pol López l'havia recitat el 3 de novembre de 2017.
Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica les versions espanyola i francesa del poema: "La vida furtiva", de José María Valverde, i "La vie furtive", de Mathilde Bensoussan.
Apunt revisat el 21 de maig de 2022
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada