Castellet1966

¬¬¬¬¬

“Pròleg” de Castellet a la primera edició de Teoria dels cossos, (Barcelona: Edicions 62, juny de 1966, “Antologia Catalana”, 21), pàgines 5-11

Castellet comença el pròleg amb unes primeres notes biogràfiques, de les quals anoto (any 2009) tot el que em semblen precisions que no havia llegit enlloc més –molt millor que no esperava, el pròleg té molta informació de primera mà i una finesa valorativa que podem imaginar que devia aprofitar la supervisió del mateix Gabriel Ferrater, que fins i tot va ser qui va corregir el text (document extraordinari de la Càtedra Màrius Torres). L'aportació de Castellet és important; deu haver orientat molts crítics que han escrit més tard sobre Ferrater.

L’avi havia fundat una empresa d’exportació de vi, que havia prosperat durant la guerra del 14. El pare i els oncles van continuar el negoci. Però Gabriel Ferrater i el seu germà Joan no es van interessar pel negoci. No va anar a l’escola fins als deu anys i havia conegut la soledat del camp vivint sis mesos cada any al mas Picarany, per voluntat de la seva mare. L’exili de la família, el van passar a Bordeus, i Castellet hi afegeix “i a d’altres llocs”. Va treballar un parell d’anys amb el seu pare. 

L’any 1958 Ferrater, als trenta-sis anys, ja tenia alguns cabells blancs, que per a Castellet són indici de seny. En el món literari català, la mort de Riba hi pesava com una fatalitat, i el primer llibre de Ferrater va causar inquietud, i en alguns casos inquietud i rebuig. Per Castellet, era la prevenció habitual de l’stablishment literari “davant les novetats no controlades, especialment les que es referien al llenguatge i al contingut dels poemes”. Els rebels es podien comptar amb els dits d’una mà en la societat poètica catalana.

“Havia d’ésser una veu més jove, una veu que potser no arrossegués el llast de la història més dramàtica i recent, però que alhora no tingués ni la manca de formació moral ni la inconsistència cultural d’algunes veus encara més joves, la que s’alcés a dir quatre petites veritats, sobre la vida moral de la gent durant la guerra i la post-guerra, en la vida quotidiana i en l’amor, a través de la tipificació d’unes experiències personals. Una nota de dues pàgines, escrita per l’autor, on expressava algunes de les seves idees poètiques, tancava Da nuces pueris, tot obrint un nou camí per a la poesia catalana.” (pàg. 7). “En certa manera, aquest primer llibre pretenia de mostrar que l’home té dret a ésser feliç”. Aquest dret es defensa del primer poema a l’últim paràgraf de la nota final, amb l’explicació del títol del poema.

Castellet destaca els poemes eròtics de Ferrater a Menja’t una cama, amb una emotivitat gens paroxística ni sentimental ni subjectivista (romàntica), amb una emoció i intimitat inscrita en els límits precisos de la realitat que envolta els amants. Un realisme fet a la mesura de l’home d’un món concret --les paraules de Castellet fan pensar, en primer lloc, en "Cambra de la tardor", el poema que obria Menja't una cama.

El pròleg apunta altres detalls brillants; per exemple, la relació d'alguns dels dotze poemes de la tercera secció de Teoria dels cossos amb poemes de Da nuces pueris --un cas evident, el de "Cançó idiota" i "In memoriam". Hi ha també un afegit fenomenal del mateix Ferrater al text de Castellet: en el mecanoscrit del pròleg, després de la citació del famós fragment sobre la branca de la poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s'allarga amb Frost, Ransom, Auden i Graves, i Bertolt Brecht, i sota la reproducció dels versos del "Poema inacabat" dedicats a Josep Carner, amb cal·ligrafia de Ferrater hi ha una línia nova!

"I ara té el sentiment que J. V. Foix és el mestre que li és més útil"

El poema, segons Ferrater (per via de la interpretació de Castellet), ha de tenir un contingut, ha de dir coses, i en la mesura que sigui possible, “coses intel·ligibles i intel·ligents, de tal manera que es pugui fer sobre els llibres una crítica de contingut, com en un llibre d’assaig –i aquest és el pressupòsit primer de l’existència d’un poema. Simultàniament, és clar, s’haurà de poder fer la crítica estilística, formal, comparatista, històrico-literària, etc. Però el que s’ha acabat és el temps de considerar com a poema una bestiesa 'ben dita': com si fos semànticament possible de dir bestieses que, efectivament, siguin 'ben dites'! De la mateixa manera que és passat el temps del maniqueisme psicològic de considerar que uns mots eren bonics i d’altres lleigs […]” (pàg. 10).

Castellet considerava que el “Poema inacabat” (acabat d'escriure el 1962, a l'època de la publicació de Menja't una cama) era un dels poemes més importants escrits després de la guerra civil a Catalunya. Esmentava com a influència, de Chrétien de Troyes, el Cligès. Creia que la forma que li proporcionava Chrétien devia ser un gran alliberament per a Ferrater, que va poder llavors dir les coses que volia sense haver-se de preocupar gaire per la forma. A través de l’experiència moral pròpia buscava l’experiència moral comuna. I un dels mèrits de Ferrater seria “desemmascarar els innombrables paranys, falses il·lusions i alienacions de la nostra vida, per tal que aquesta aconsegueixi alguns moments d’existència racional i lliure, i algunes espurnes de tranquil·la felicitat” (pàg. 11).

***

La taula cronològica habitual d’aquesta col·lecció esmenta una sèrie de llibres que val la pena reproduir:

• Late Lyrics and Earlier, de Hardy; Trilce, de Vallejo.
• New Hampshire, de Frost; The Waste Land, d’Eliot.
• Chills and Fever, de Ransom; Anabase, de Saint-John Perse.
• Recuerdos de sueño, fiebre y duermevela, d’A. Machado.
• Hauspostille, de Brecht.
• The Tower, de Yeats.
• Cuaderno San Martín, de Borges.
• Estances, de Riba.
• La casa dei doganieri, de Montale.
• La primavera al poblet, de Carner; Les decapitacions, de Pere Quart.
• Lavorare stanca, de Pavese.
• Collected Poems, de Graves.
• Versions de Kavafis, de Yourcenar.
• Le crève-coeur, d’Aragon.
• Nabí, de Carner.
• Elegies de Bierville, de Riba.
• Lord Weary’s Castle, de Lowell; Cementiri de Sinera, d’Espriu --Cornudella avisa, a l'edició crítica de Les dones i els dies, que Ferrater havia ratllat del text de les proves el llibre d'Espriu i que algú el va tornar a introduir a la taula
• Sol, i de dol, de Foix.
• On he deixat les claus…, de Foix.
• Gesammelte Gedichte, de Benn.
• Poesia, de Carner.
• Life Studies, de Lowell.
• El hacedor, de Borges.
• Chausseen Chausseen, de Huchel.
• Man Does, Woman Is, de Graves.

Josep Maria Castellet a l'exposició de la Biblioteca Jaume Fuster, a Barcelona, sobre Edicions 62

Apunt revisat el 2 de novembre de 2019
--