[D] Teoria dels cossos

¬¬¬¬¬

Discrepo d'una idea que Jordi Cornudella, un dels crítics més intel·ligents que s'han ocupat sobre Ferrater, ha anat escampant. La va formular clarament, per exemple, a l'entrevista inclosa en el documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste. Cornudella defensa que Ferrater publica els seus poemes amb un alt grau de maduresa personal, per la mateixa edat, i intel·lectual --d'acord--, i que aquesta maduresa i la brevetat de la seva dedicació a la poesia el fan ser amanerat, en un sentit no pejoratiu de la paraula, com a posseïdor d'una manera pròpia i coherent exercitada amb fermesa en els seus llibres. En discrepo perquè Teoria dels cossos, sobretot a les seccions primera, la del "Poema inacabat", i tercera, representa una exploració deliberada de maneres diferents, el valor de les quals l'afirmació de Cornudella, per taxativa, potser negligeix massa. I és obvi que Ferrater trenca el motllo dels seus anteriors poemes a "Poema inacabat", amb els octosíl·labs apariats a la manera de Chrétien de Troyes i amb una llengua de dicció encara més col·loquial, plena de jocs de paraules com mai abans.

Ferrater ja ens avisava amb molta gràcia, en l'epígraf de l'àlgebra de Dubreil que encapçalava la secció C, que aquells poemes són diferents dels anteriors (la distribució de lletra rodona i cursiva segueix l'edició publicada per Empúries):

"Un tel corps K' est appelé corps de rupture du polynome f(x). Ultérieurement, nous construirons, également par un procédé algébrique, un corps de décomposition de f(x)... On remarquera, en outre, que tous les élements du corps K' peuvent, d'après la définition de ce corps, se mettre sous la forme d'expressions rationelles... Ce procédé de construction, purement algébrique, du corps de rupture K' d'un polynome f irréductible sur K, est connu sous le nom d'adjonction symbolique. Donnons-en quelques applications."

Si algú vol un exemple d'aplicació de l'adjunció simbòlica, només cal que contrasti "In memoriam" i "Cançó idiota".

Pel que fa a la secció B, els poemes d'amor ordenats alfabèticament pels seus títols, sempre d'una sola paraula, cal recordar el que Ferrater va apuntar en el seu article sobre Auden recollit a Escritores en tres lenguas: "En 1927 se reunieron sus Collected Shorter Poems, 1927-1944 (Poemas breves compilados, 1927-1944), colección desconcertante por el capricho que ha llevado al poeta a desordenar por completo la cronología y a disponer los poemas por el orden alfabético de sus primeros versos." (pàg. 161). Potser la dilació a publicar Teoria dels cossos, acabat el 1963 i no editat fins al 1966, va induir Ferrater a adoptar un criteri homòleg, per acabar d'esbarriar una cronologia que ja se li tornava inextricable a la memòria. El 1964 Joan Fuster havia fet una operació semblant al seu Diccionari per a ociosos, posant un títol d'una sola paraula als seus assaigs i ordenant-los alfabèticament --un altre precedent il·lustre.  Andreu Jaume ha destacat la ginofília de Gabriel Ferrater, tan present en aquesta secció, particular i excepcional dins la poesia hispànica. Ens ha recordat que és un tret que també es dona en Robert Graves (a la llista de llibres de poemes que tanca la primera edició de Teoria dels cossos, hi figura, en darrer lloc, Man does, woman is, de Robert Graves, publicat el 1964). En alguns moments, a Ferrater sobretot li agradava parlar amb les dones, els homes li feien fàstic. 

***

Helena Valentí va ser reticent a la publicació dels poemes de Teoria dels cossos. Ho sabíem. Ara tenim el testimoni de dues cartes que li va escriure Gabriel Ferrater, el 10 i el 23 de març de 1965, publicades al monogràfic sobre el poeta de la revista de poesia Reduccions (núm. 113. octubre de 2019). Tota la secció va perillar, i sobretot "Kensington". "No em sorprèn del tot això que no t'agradi que publiqui aquells poemes, però no m'ho esperava. Vull dir que comprenc molt bé que et pugui ferir, però em pensava que no era així." (pàg. 61).

Les dues cartes contenen afirmacions notables respecte a la poètica de Ferrater: "El fet és que tota persona adulta sap o hauria de saber que la vida emotiva de tot home o de tota dona és exactament igual a la de tot altre home o tota altra dona, i justament the point de tots els meus versos és de dir això." (pàg. 64).

Jordi Cornudella ha observat que, en aquesta secció de Teoria dels cossos, totes les frases entre cometes, sempre les diu l'Helena.

***

Joan Ferraté, a Dinámica de la poesía, pàg. 306-7, cita i comenta el fragment d'un poema d’Auden que no puc deixar de creure que el seu germà no tingués present:

Though their particulars are those

That each particular artist knows,

Unique events that once took place

Within a unique time and space,

In the new field they occupy,

The unique serves to tipify,

Becomes, though still particular,

An algebraic formula,

An abstract model of events

Derived from dead experiments.

***

Potser l'ordenació de la secció B de Teoria dels cossos no era pas arbitrària --ara, la conjectura que segueix, que sempre m'havia semblat arriscada, insatisfactòria, topa ara amb la idea de Cornudella2019 en sentit contrari. Postulava que en aquesta segona secció, virtuosíssima, llegim la història d'una parella d'amants, una història lineal, amb una ordenació quasi cronològica. Els meus arguments de partida eren els següents:

• Ferrater no tracta mai d'emular els autors que estima, Auden i Carner (que també va ordenar alfabèticament pels títols els cent cinquanta-quatre poemes del Bestiari de 1964, amb la diferència que els títols de Carner es poden compondre de més d'una paraula). Ferrater devia voler anar un pas més enllà que els dos predecessors. No m'imagino d'entrada que ordenés la secció de manera arbitrària.
• "Xifra", el darrer poema de la secció, és el poema més reculat de la història de la relació, anterior al seu inici. I és datable, com el poema censurat que havia d'encapçalar la secció, "Any", ara restituït a l'edició de Les dones i els dies que ha preparat Jordi Cornudella.
• L'epígraf de l'àlgebra de Paul Dubreil que encapçalava la secció B de Teoria dels cossos no podia ser gratuït (vegeu els comentaris a "Corda"). No em sembla desassenyat entendre la secció com una mostra de les operacions i resultats possibles en les relacions entre un home i una dona que s'estimen, un plantejament que ja seria molt menys arbitrari que el que normalment s'havia arribat a atribuir a la secció.
• 28 poemes és potser un nombre significatiu --ho corrobora l'indici de la substitució del censurat "Any" per "Corda". Si fos així, potser no tindria sentit que ens plantegéssim l'afegit de "Cadaqués" a la secció, que Cornudella dóna per segur. -- Ara penso que l'afegit de "Corda" s'explica sobretot per la voluntat de mantenir l'acarament de determinats parells de poemes.

Què passa si forcem la interpretació cronològica de la secció? D'entrada, admet que la subdividim en dos grans blocs de poemes:

• un primer bloc que va de l'inici de la relació al clímax de "Joc", "Kensington" i "Kore"; 
• dos poemes que fan de frontissa, "Lorelei" (que remet al poema final de la secció) i el seu simètric "Metrònom", 
• i un segon bloc compost de poemes intemporals i de poemes que tracten del progressiu deteriorament de la relació.

Observem aquesta lectura cronològica en detall:

• "Any", 1 de gener de 1962
• Un reguitzell de poemes que podríem interpretar en ordre cronològic i fer correspondre amb l'inici del 1962:
• "Boira", un temps que no és el de l'estiu
• "Bosc", hivern
• "Corda", gelosia d'una relació que ja fa un temps que dura
• "Dits", una separació, la noia du "abric de cuir"
• "Engany", interpretable com a poema al·lusiu a una infidelitat d'ella
• "Esparver", estiu, infidelitat d'ell, potser corresponent al 1962
• "Fe", l'arrel semàntica de fidelitat, un poema de to positiu, atribuïble al 1962 --i leitmotiv de la secció
• "Fill", una relació que dura des del moment que s'han plantejat si tindrien un fill; interior d'un pis (si els amants són dins de casa, podríem pensar en la tardor de 1962)
• "Idolets", de nou el pis d'ell
• "Ídols", temps immediatament posterior, un "ara" en què recorden l'esclat de l'estiu
• "Joc", intemporal
• "Kensington", corresponent al 1963, pel nom del barri de Londres on van viure Gabriel Ferrater i Helena Valentí, fins al juliol
• "Kore", imatge de la noia que es va transformant en dona
• "Lorelei", poema catorzè dels 28, situació immediatament posterior a la de "Xifra", que correspon al moment simbòlic de pas de la noia a la dona
• "Metrònom", poema quinzè, simètric a l'anterior
• "Mudances", intemporal, també oscil·la entre les actituds de noia i de dona
• "Neu", hivern, infidelitat reiterada
• "Noies", por de més infidelitats, ara amb dones
• "Oci", intemporal
• "Perdó", relació que fa temps que dura
• "Plorar", tristesa d'una relació que llangueix
• "Riure", "Sabers", "Signe", intemporals
• "Solstici", poema corresponent a l'inici de l'hivern, al final de la relació
• "També", "Úter", intemporals
• "Xifra", 1961, poema final que ens remet al temps anteror a l'inici de la relació amb Helena Valentí, que sabem que es va produir a Cadaqués per l'Àlbum Ferrater (a l'estiu, doncs, ben probablement) --la relació va durar fins al 1963--, un poema que parla de la joia de trobar-se, un poema a favor de la felicitat.

Ben mirat, tenim dos blocs de 14 poemes cadascun (assignant un poema frontissa a cada bloc), i podem imaginar que fins i tot aquest nombre de poemes és premeditat. La secció B de Teoria dels cossos, poemes d'amor del començament al final, no en conté cap que pugui assimilar-se al sonet, la forma per excel·lència de la poesia amorosa --al contrari del que passa sovint a Da nuces pueris i a Menja't una cama, en què Ferrater compon molts poemes en 14 versos blancs, sense indicació estròfica.

Penso en les claus enigmàtiques que s'ocultaven en els poemes dels trobadors. L'absència del sonet en el recull de poesia amorosa i els dos possibles blocs de 14 poemes cadascun, d'amor i de desamor, són més que virtuosisme. Fan ressaltar una altra absència, la de determinades lletres en la disposició alfabètica de les inicials dels títols dels poemes de la secció:

A[ny]  B  B  C  D  E  E  F  F  I  J  K  K  L  M  M  N  N  O  P  P  R  S  S  S  T  U  X

Quines lletres hi falten? La Q, que podem considerar fonèticament redundant amb la K; la Y, que repeteix el so de la I consonàntica; la Z, que és la darrera --un alfabet inacabat. I quines més? La G --de Gabriel-- i la H i la V --d'Helena Valentí. Si més no, és bonic.

* * *

Trobo Lecciones de álgebra moderna, de Paul Dubreil i M. L. Dubreil-Jacotin, llibre publicat a Mèxic seguint un original francès del 1961. Tot i que no és exactament el llibre que Ferrater devia citar, se'n deriven algunes observacions valuoses:

• L’àlgebra era un dels camps de les matemàtiques que més s’havia eixamplat en les dècades anteriors. Dubreil hi havia destacat.
• Dins aquella àlgebra, hi havia l'habitual capítol sobre teoria dels grups i nombroses incursions en els cossos.
• Localitzo amb facilitat el lloc on parla del cos de ruptura, la citació de la part C.
• Localitzo el camp de Galois C2, cituació de la part B.

***

Altres notes:

• Si Ferrater va acabar d'escriure els poemes de Teoria dels cossos el 1963 --va escriure els tres llibres que acabarien component Les dones i els dies del 1958 al 1963, per què no va publicar el llibre fins al 1966?
• La nota autobiogràfica de les pàg. 19-21 de Papers, cartes, paraules ens diu que "Ferrater va passar tres anys estudiant àlgebra, i matriculant-se, a la Universitat de Barcelona, per als estudis d'una cosa que en diuen matemàtica". El matís és clar, i potser no s'ha tingut prou present: l'interès de Ferrater es concentrava en l'àlgebra, no pas en les matemàtiques en general --Eduard Bonet ha confirmat que aquest interès no era superficial sinó del tot fructífer, i coherent amb l'interès per la filosofia analítica i amb la dedicació posterior a la lingüística (cf. especialment la pàgina 340 del seu llibre).
• Si no estic confós, es va publicar per primera vegada amb un bon pròleg de Josep Maria Castellet.
• Julià2004B, pàg. 25: destaca l’intent de proveir la llengua poètica catalana d’un ús habitual i continuat de la rima assonant, i esmenta Foix, que el qualifica d’investigador en poesia, com ell mateix. Combina versos parells i senars, rima consonant i assonant. A la pàg. 49, diu que el llibre és tot un tractat sobre les possibilitats de la rima assonant, i a la pàg. 50 es queixa que no s’ha destacat prou el geni mètric de Ferrater.
• Cabré2002, pàg. 187-188, ens diu que escriu el llibre a l’estranger
• Cabré2002, pàg. 232: va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or

Apunt revisat el 5 de febrer de 2022

--