[090] Plorar

¬¬¬¬¬

Trobo una lectura del poema, de fa quatre anys, escrita per Xavier --no en sé el cognom--, del barri de Sants de Barcelona, amb uns quants comentaris al web Relats en català. S'hi ressalta el ritme del poema, la combinació de versos assonants encadenats, femenins i masculins. Considera --hi estic d'acord-- que no és pas un poema críptic, sense ser del tot fàcil ni explícit d'entrada.

L'ha comentat Antònia Cabanilles dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, per celebrar el centenari del poeta. Hi han participat 110 persones, que comenten un poema de Les dones i els dies (van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener de 2022, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater; després n'han anat publicant un parell per setmana; aquest va aparèixer el 27 de febrer). Cabanillas descriu formalment el poema: els hexasíl·labs, la combinació alterna de dues úniques rimes assonants, femenines als versos senars, masculina als parells, la rapidesa del ritme donada per la preponderància de paraules d'una o dues síl·labes (cap paraula llarga), el vers inicial i els tres versos finals començats amb síl·laba tònica --apunta que Ferrater componia els seus poemes breus mentalment, molt atent al ritme, tot caminant. 

El poema és un monòleg interior, referit a un instant. La veu del narrador s'adreça a si mateix en segona persona, com fent una imprecació, insultant-se, designant-se com a "neci". Destaca l'adequació de la imatge de la baldufa, que suggereix el moviment de girar-se, decantar-se ella, i els pensaments d'ell, que no paren de donar voltes, i la caiguda final inevitable. Remarca altres detalls brillants: l'efecte dels monosíl·labs "com un cos mort" (v. 15) per suggerir que el riure s'enfonsa molt ràpidament o l'absència de verbs que segueixen el "Capbussa't", per suggerir també una immersió immediata i cap al fons. Veu molt bé que els dos "riurà" amb què acaba cada bloc de versos tenen un sentit oposat: en el primer té el sentit devastador d' "es riurà de tu" i en el segon és un anhel de refer la unió de la parella, rient tots dos. "Tot depén de la voluntat de la dona. No és suficient que ella es gire, ni que ell, recuperat el riure, jugue la seua única carta. El dubte sobre el futur entra i s’apodera del poema a través d’una pausa, marcada per la coma, i d’un adverbi, «potser».".

Tornat a llegir, amb calma, arran del comentari de Cabanilles, se m'imposa el to comminatiu que crea, repetit tres vegades, el vocatiu "Neci", al vers inicial i al final (v. 12) del primer bloc de versos, combinat amb l'imperatiu (v. 17) que determina el sentit del poema: "Capbussa't, neci". És magnífica la metàfora de capbussar-se, amb decisió, encara que sagnin les orelles i el nas, per poder cobrar el riure, "plombat com un cos mort", que "llisca aigua aigua endins, per instants". El narrador, davant la vacil·lació d'ella, es commina a riure, si ella es gira, per intentar recuperar-la. El poema acaba amb tres imperatius: "Capbussa't", "cobra" [el riure] i "riu", al vers final. Té alguna cosa infantil la contraposició del "Si s'allunya i no et mira" (v. 9), el món s'enfonsa, i en canvi, "Si es gira" (v. 19), potser la relació se salva: "riu [doncs], i potser riurà.". La imaginació del poema, amb la imatge de la baldufa, amb el motiu inicial de l'adult que ja no sap plorar, és del tot consistent i efectiva. 

L'ha cantat Carles Bertran: la versió està diponible al seu canal a YouTube

Apunt encetat, malgrat la data, el 16 de gener de 2011, revisat el 4 de març de 2022

--