[067] Le grand soir

¬¬¬¬¬

El meu bon amic Jordi Pons em porta una crònica de Josep Pla, del 10 d'abril de 1931, publicada a La Veu de Catalunya, i recuperada pel professor Josep Maria Casasús en la seva secció de peces històriques del periodisme al diari Ara, "Abans d'ara", el dia 11 de gener de 2016. En copio l'inici, fins a arribar a l'expressió grand soir:

El ciutadà, aquests dies, pot estar satisfet --i positivament ho està-- d'aquest esplet de vida política i d'interès cívic que s'ha produït amb motiu de les eleccions municipals. No tots els símptomes, és clar, són igualment bons. Es presenten una infinitat de candidatures entrebancadores. Partits que no tenen ni han tingut mai a Catalunya cap arrel popular; homes, generalment actius i simpàtics, que suposen tenir, per ells sols, força en un districte, s'han tirat al mig del carrer amb una bona fe que no sabríem discutir, però oblidant que fan més mal que bé als interessos democràtics. La democràcia no es comprèn, en el seu exercici i realització pràctica, sense l'existència prèvia de partits organitzats, és a dir, de forces humanes permanents al servei d'un ideal. Si la democràcia pura no es pot comprendre en un país ideal i gairebé somniat, aquests bons senyors semblen pretendre actualitzar aquesta insuficiència, amb el seu joc pueril i microscòpicament personal. Un altre defecte observable és la tendència realment excessiva que sembla tenir la gent a votar els seus amics particulars. Hi ha persones de temperament i d'idees absolutament antirevolucionàries que no tenen cap escrúpol d'afirmar que votaran un determinat amic seu que fa escarafalls simpàtics davant la revolució permanent i el grand soir. [...]

"Le grand soir" era, i és encara, una expressió prou coneguda per designar el vespre que segueix el somniat gran dia del canvi revolucionari, el vespre de recompensa i repòs merescut després d'haver creat la societat nova. Jean-Paul Sartre creia que aquest era el darrer gran mite poètic revolucionari. El text de Josep Pla ens confirma que l'expressió era relativament popular.

El títol és clar. El poema té un element compositiu primordial i simple: els dos primers versos i mig, truncats bruscament, amb l'anacolut, amb el canvi de temps verbal. El dia de la revolució, descrit en present, mitjançant una acumulació d'imatges quasi oníriques, és el dia que sortim dels camins marcats, que deixem de treballar, que deixem les eines i oblidem les cuites. El poema recorda en certa manera el poema "Diumenge", de Da nuces pueris. L'acumulació descriptiva deriva en el motiu llargament treballat del darrer tren, com els del "Poema inacabat", que arriba a la ciutat i que és abandonat, com un cuc mort que es ressecarà al sol. Retornem a la natura, ens tornem salvatges --Pla devia entendre el poema i la seva ironia.

El poema ocupa una posició destacada, al final de Menja't una cama i de la segona secció de Les dones i els dies, just abans de "Guineu". L'edició crítica de Les dones i els dies, a cura de Jordi Cornudella, ens recorda que el poema ja havia estat inclòs a Da nuces pueris (el mateix que passa amb "Cambra de la tardor"), si bé no estava inclòs en l'exemplar enviat a la censura, i prova que és un dels poemes escrits el 1959.

Arthur Terry el va incloure en la seva traducció de 28 poemes de Ferrater, Women and Days. De fet, a Terry1971 ens diu que "descriu una generació moribunda que només se salva gràcies a la brutalitat irreflexiva dels seus fills" (pàg. 39), i el considera un dels poemes de tema insidiós --en el sentit de la nota de Da nuces pueris--, molt apte a obtenir del poeta, i el lector, un excés de participació.

***

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari de Joan Todó sobre "Le grand soir" va aparèixer el 17 d'abril. Todó observa la seva primera reacció davant la lectura dels versos, abans de començar a interpretar, a donar sentit al text. Llegir un poema, sovint, posa en moviment els records personals del lector, les evocacions del passat que li produeixen les imatges, fins i tot el record de lectures anteriors del poema. Joan Todó parla del "talent matèric" de les imatges de Ferrater, de la seva capacitat de tocar realitat. És un comentari més ençà de qualsevol interpretació del poema --que no és trivial ni és poc.

--
Apunt encetat, malgrat la data, el 21 de gener de 2016, revisat el 21 d'abril de 2022