[110] Babel'

¬¬¬¬¬

"You don't have to pretend like you know everything and you don't always need to have an answer. It's okay to admit what you don't know. The pleasure is in finding things out!" Richard Feynman

La revista Veus baixes publica un número 0 extraordinari, subtitulat, Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, amb un article també extraordinari sobre aquest poema, "Un esforç de lectura: «Babel’» de Ferrater" (PDF: 14 pàg.), d'Arnau Barios, el fluent, prodigiós i premiat traductor d'Eugeni Oneguin, d'Alexandr Puixkin. Una esforçada lectura, ben escrita i desinhibida, imprescindible, que conté una interpretació amb la qual no acabo d'estar d'acord.

El poema, inclòs a la cinquena secció de Les dones i els dies, no figurava a la tercera secció de Teoria dels cossos. L'edició crítica de Jordi Cornudella inclou una nota que el data el 1967, i el posa en context: era la contribució, un dels vint-i-quatre poemes inclosos en una revista oficial publicada a París pel Partit Comunista d'Espanya, que va fer un número monogràfic en commemoració dels cinquanta anys de la Revolució Russa. L'hermetisme del text anava bé per poder publicar el poema a la revista, ja que Isaak Bàbel havia estat víctima de la gran purga estalinista i havia mort afusellat. Cornudella reprodueix la nota de l'autor amb què el poema es va reproduir a la revista, que comença dient "Quasi totes les al·lusions d'aquest poema són prou clares, em penso, per tothom que hagi llegit Babel'." (pàg. 334 de l'edició crítica).

"Babel'" s'acara als primers 32 versos de "S-Bahn". Les atrocitats de l'estalinisme tenen un eco en l'al·lusió als anys del nazisme, de la mateixa manera que la referència als vint anys de Bàbel en els primers versos té una correspondència amb aquell "Els homes de trenta anys / [...] / s'adormen al S-Bahn, / bruns al seu banc de fusta bruna, / quan fa trenta anys dels anys més bruns.".

S'han comentat poc els aspectes formals d'aquest poema, amb les provatures estròfiques i rítmiques característiques de la cinquena secció de Les dones i els dies: cinc estrofes de quatre versos, amb dos versos finals; les estrofes quasi amagades tipogràficament pels abruptes encavalcaments; els versos anisosil·làbics i de ritme iàmbic, i una mateixa rima assonant als versos 2-3, 6 i 8, 10 i 12, 14 i 16, 17, més una rima assonant diferent als versos 20 i 22.

***

Arran d'una relectura de l'article d'Arnau Barios, prenc algunes notes noves sobre el poema. Crec que l'entenc millor que abans, però que continuen escapant-se'm alguns dels seus sentits essencials:

• Gorkiy, a la primera estrofa: és molt conegut que Gorkiy li va aconseller a Bàbel que guanyés més experiència de la vida. I el va defensar quan el realisme dels contes de Cavalleria roja va incomodar les autoritats soviètiques.
• Bàbel va deixar d'escriure als anys 30, davant les pressions perquè tots els escriptors s'acollissin al realisme socialista. Al Primer Congrés d'Escriptors Soviètics, l'any 1934, va dir irònicament que s'estava tornant “un mestre en el nou gènere literari, el gènere del silenci”. És el Congrés en què Leonid Sóbolev, escriptor oficialista, va dir: “El partit i l’estat li han donat tot a l’escriptor i li han pres només una cosa: el dret a escriure malament.”, unes paraules que van ser aprovades per Gorkiy, president del Sindicat d'Escriptors, al mateix Congrés --un Gorkiy que es trobava molt pressionat per les autoritats, i que va morir al cap d'un parell d'anys. El realisme socialista va quedar establert en aquell Congrés com a estètica oficial,
• "Potomu chto ya – / Revolutsiya!" ("Perquè jo soc / la Revolució!"): si al començament la Revolució s'imposa als seus enemics, els blancs de Denikin, després es torna el fonament arbitrari de tota existència. La frase del conte "Guedali" (donada en context en la nota 8 de l'article de Barios) precedeix la referència al dret a escriure malament: l'Estat dictamina què és el que està bé i el que està malament, i cap escriptor té dret a apartar-se'n --l'arbitrarietat és la mateixa que pateix el pobre Guedali, amenaçat de mort pels soldats, contrarevolucionaris o revolucionaris. Bàbel intenta no saber-ne res, d'aquesta prohibició d'escriure malament: intenta no comprometre's. Però la veritat dels fets se li imposa: venen clars els mots justos, amb el doble sentit d'exactes i estrictament els que són necessaris (una de les qualitats de Bàbel és la seva concisió). Li ve clarament el record de l'ànec, la seva primera arbitrarietat, per més que intenti atenuar-se'l: és el seu "jo soc la Revolució!".
• Per què el poema es refereix a un ànec? Potser l'autobiografia o el diari de Bàbel expliquen que en realitat era un ànec i que el va canviar per una oca al conte?
• L'altra veu, dels versos 13-17, que Barios assigna a un mal lector, em sembla més aviat la d'un interrogatori. La veu tergiversa els fets: l'ànec en comptes de l'oca (el conte molt famós de Bàbel és “La meva primera oca”). Inverteix la idea de Flaubert sobre els mots justos: converteix el mot just, en el sentit d'exacte, en la insinuació que els mots de Bàbel no són justos. Ho barreja tot, el to és prepotent: aquell "Què dius?" inicial. Es fixa en detalls insignificants com el carrer de Puixkin. Acusa i intenta fer caure l'altre en contradiccions: "Ah, vols ara poder escriure malament?". És notable que l'estrofa comenci amb un encavalcament dràstic, que deixa les paraules "sota la bota" soles al seu primer vers, gairebé com si fossin una acotació teatral.
• Aquesta altra veu fa cinc preguntes que es corresponen amb les cinc frases anteriors dels versos 6-13, que apareixen darrere de l'exclamació "Oh, tan viscuda mitja vida!". Dono tres correspondències claríssimes:
• Del dret a escriure malament, oh no voler-ne saber res! / Ah, vols ara poder escriure malament?
• Tan clars que vénen mots, els justos. / Són ben bé els teus mots justos? 
• Però l’ànec també, el sever, li du el seu craniet a fer-se’l aixafar sota la bota. / L’ànec primer, i dius que havies fet vint-i-sis anys?
• “No et van deixar | que fossis menys que tu no eres” (versos 17-18): els versos finals invoquen Bàbel en segona persona, mentre que als versos precedents (1-13) predominaven les frases impersonals, amb les excepcions de “oh tenir mitja vida al davant seu!” del vers 5, i, en el record dels fets del conte “La meva primera oca”, aquell ànec que "li du el seu craniet a fer-se'l aixafar". Aquest canvi de la tercera persona a la segona persona, en els versos que evoquen l'empresonament, les tortures i l'execució de Bàbel, és un recurs emotiu insòlit en la poesia de Ferrater: s'acosta molt a l'objecte del seu poema, no hi manté gaire distància. No hi va haver prou que Bàbel deixés d'escriure --aquesta és la situació dels darrers anys de Bàbel, ben coneguda. Tampoc són gens freqüents a Les dones i els dies les exclamacions presents en aquest poema; les altres que hi recordo són les d'"Els aristòcrates", el poema que precedeix "Babel'" al llibre. 
• Els versos 18-20 em suggereixen les tortures als detinguts i les condicions pèssimes de la presó: “i les cegues / pixeres de mots morts que tu aixafaves / pels pous del celler últim”. Crida l'atenció el verb aixafaves, que es relaciona --no sé veure amb quina intenció-- amb el crani aixafat de l'ànec (vers 12).
• Se m'escapa també el sentit de "la Dolenta / ens els ha mort de mort bona:". El pronom els es refereix als mots morts del vers 19. Els dos punts amb què acaba aquesta frase ens porten a la brutal citació de Cavalleria roja dels dos versos finals del poema. Podria suggerir que almenys, de tota aquella mortaldat, en queda el testimoni dels llibres que Bàbel havia publicat?, que la seva literatura perdura com a consciència crítica? Potser. 
• Segons Arnau Barios, la Dolenta, amb aquesta majúscula inicial, es contraposa a la Revolució del vers 9, amb uns termes de contraposició que són propis de la Revolució Francesa: la Bonne i la Mauvaise Révolution.
• Aquesta mort bona dels mots, es pot contrastar amb el dret d'escriure malament?
• La frase de La cavalleria roja que tanca el poema (versos 21-22) suggereix l'execució de Bàbel i l'aberració de tots els assassinats d'aquells anys.
• Bàbel va ser rehabilitat el 1954, durant el desglaç de Khrusxov. Cornudella comenta, en la nota al poema de la seva edició crítica, que Gabriel Ferrater "devia acceptar [l'encàrrec del poema per al llibre col·lectiu del PCE de París] veient-hi l'oportunitat irònica de fer sortir en una publicacio oficial comunista un poema hermètic --tan difícil d'entendre com fàcil de malentendre dins d'aquella publicació-- que parla de la vida i l'obra d'un escriptor que va ser víctima de la gran purga estalinista i va ser afusellat." (pàg. 334).
  
• "Babel'" s'acara amb "S-Bahn": dos totalitarismes, els dos que han marcat la història d'Europa en el segle XX. I a més a més, "Babel'", l'escriptor plebeu i revolucionari, va darrere d'"Els aristòcrates", Borges i Lowell, patricis i conservadors. La disposició dels poemes de Les dones i els dies sempre té punta.

***

Em copio el text del poema posant-hi la traducció d'Arnau Barios de les frases en rus intercalades, que marco en cursiva:

I tot el món era d’uns vells, quan l’únic seu

eren els seus vint anys, el vell celler. La mà

de Gorkiy. L’any setze (un any abans

de quasi tot), la mà que salva-guarda per després.

Complert l’any, oh tenir mitja vida al davant seu!

Oh tan viscuda mitja vida! Al blanc

Denikin, l’aigua li puja fins al coll (i Lev

Pilaev me la deia encara). Perquè jo soc –

la Revolució! Del dret a escriure malament,

oh no voler-ne saber res! Tan clars

que vénen mots, els justos. Però l’ànec també, el sever,

li du el seu craniet a fer-se’l aixafar

sota la bota.

                   “Què dius? L’ànec primer,

i dius que havies fet vint-i-sis anys?

Són ben bé els teus mots justos? El celler

d'abans, era al carrer de Pushkin? Ah,

vols ara poder escriure malament?”

                                                         No et van deixar

que fossis menys que tu no eres, i les cegues

pixeres de mots morts que tu aixafaves

pels pous del celler últim, la Dolenta

ens els ha mort de mort bona: la més senzilla 

de les habilitats -- l’habilitat de matar un home.

Apunt encetat, malgrat la data de creació, l'any 2012, revisat el 8 de febrer de 2021

--