[086] Neu

¬¬¬¬¬

Un poema senzill d'entendre, sòlidament travat al voltant de nombrosos paral·lelismes i oposicions.  N'enumero només uns quants, potser els més evidents: entre les dues persones, el tu de la dona i el jo narrador; entre l'escalfor dels cossos ajaguts i de la casa i la fredor de la infidelitat i del carrer nevat; entre el record i l'oblit fugissers. Intencionadíssim, el "qualsevol" de l'antepenúltim vers, truncat amb el guió, que posa en relleu la indiferència d'ell als primers versos. És ple de virtuositat expressiva: el "Feixuga damunt teu" del començament, que imagines que es deu referir a la neu i et sorprèn que parla de la noia; el diàleg d'ells dos, tan hiperrealista com el de "Cambra de la tardor"; aquell "I surts de tu" de l'antepenúltim vers, que fa pensar en un "Surts d'ella", acabat el coit i l'abraçada, i a la vegada en un "sortir fora de si". "Neu" em sembla una meravella pel seu moviment imaginatiu, obtingut amb una remarcable austeritat d'elements.

Copio el breu però suculent paràgraf que hi dedica Núria Perpinyà, a la pàgina 59 del seu llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991):

"El poema 'Neu' recrea el tema de la infidelitat amorosa mitjançant un diàleg entre dos amants. La traïció sexual ha estat de la dona, però en l'amorosa (que és la que importa de debò) hi participen tots dos, tal com ho indiquen els sis primers versos i, en general, les múltiples referències a l'hivern que es troben al llarg del text (començant pel títol) i que serveixen de projecció de l'apaivagament amorós. Infidelitats amoroses i sexuals de les quals el jo poètic es responsabilitza, tal com suggereix el darrer vers en remetre al tòpic (llargament boccaccià) del mal amant que, en lloc d'abrusar l'altre amb l'escalfor del seu amor, només li aporta la seva fredor."

Altres observacions:

• Laura Borràs n'ha fet una bona lectura al seu capítol sobre Ferrater del llibre Dos amants com nosaltres (pàg. 152-3). Hi remarca la semblança de l'escena amb "Cambra de la tardor" i "Fe", i la dissonància del llenguatge dels cossos, encaixats després del coit, i el llenguatge verbal. La tremolor és la "imatge que travessa la poesia amorosa des dels trobadors".
• Comentat breument a Mallorca Web > Mag Poesia > Ferrater.
• Jordi Julià, dins Al marge dels versos, el va relacionar amb el final de la narració "The Dead", que tanca Dubliners, de Joyce. És molt versemblant, o, millor, incontestable. Hi ha semblances entre l'escena de Gabriel Conroy i la seva muller Gretta, en què irromp el record d'un amor no consumat d'adolescència, amb un noi mort als disset anys, amb la presència de la neu, que cobreix tot Irlanda --i hi ha diferències: als anys seixanta, s'ha consumat la relació sexual, amb un home qualsevol, oblidat. De fet, Ferrater destaca el fragment final d'aquesta narració al capítol sobre Joyce recollit a Escritores en tres lenguas. I encara la seva reflexió sobre Dubliners i la impassibilitat de Joyce, la distància amb què es mira els seus personatges, la referència del mateix Joyce (que cita) a l'observació de la vida moral, fan pensar en aquella reflexió de Ferrater sobre la seva poesia, en el text que tancava Da nuces pueris. 
• El moviment del poema em recorda el de "Temps enrere".
• La Càtedra Màrius Torres reprodueix la revista Poemes, 8, número de la tardor de 1964, amb tres poemes de Ferrater, un dels quals, "Neu", té una correcció autògrafa, que entenc que és del mateix poeta. Consisteix a corregir la notació tipogràfica de la darrera intervenció de la dona: no hi va punt, sinó un guió llarg, que suggereix que el pensament de l'home apuntat tot seguit en segona persona ja no fa cas de la continuació de la frase d'ella, deixa d'escoltar-la (un detall tipogràfic que respecten totes les edicions a l'abast, i que aquesta correcció confirma que era del tot intencionat)

--

Apunt revisat el 28 de desembre de 2021