[063] Societas Pandari

¬¬¬¬¬

La societat de Pàndar, diu el títol (societat en el sentit de banda, colla). El personatge de Pàndar apareix a Homer, Boccaccio, Chaucer i Shakespeare. És el missatger i agent de Troilus per a la seducció de Cressida. Pàndar és una mena de Celestina, un alcavot sense escrúpols. A part d'aparèixer a Troilus i Cressida, Pàndar és també l'amo d'un bordell, al qual va a parar arran d'un segrest Marina, la filla del protagonista, al Pèricles de Shakespeare.

He tornat a llegir la bona ponència de Jordi Sala al simposi de 1997, en què es referia a "Societas pandari" breument, pàg. 300-301, però amb gran encert. Caracteritzava les tres veus com les de l'amic, el germà i el pare, que volen facilitar favors sexuals a un home jove, i ens aclaria que el narrador, en els dos versos finals, es refereix a Isis, la deessa egípcia de la feminitat, i que demana el càstig suprem per als qui han parlat --Isis era adorada, a l'antic Egipte, com a mare i dona ideal, i la Cara de Lleó podia referir-se a l'esfinx, ens deia. Sala establia doncs l'estructura bàsica per entendre i fruir el poema, i l'apuntalava recordant-nos que T. S. Eliot havia reivindicat el recurs a acollir en la poesia contemporània altres veus de persones que parlen a altres persones, com en la poesia dramàtica. Era un recurs que s'introduïa al poema que tancava Da nuces pueris, "Cambra de la tardor"; que creixia a Menja't una cama, amb decisió a "Societas pandari", i que es tornava fonamental a la segona i la tercera seccions de Teoria dels cossos. 

Al cap de vint-i-cinc anys d'aquella ponència, Jordi Sala torna a comentar "Societas Pandari" dins la  iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès. 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar, i aquest 25 de gener de 2022, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater, s'han publicat els 10 primers comentaris (en publicaran 2 més cada dimarts). La descripció del poema i els seus mecanismes és ara més extensa, i arriba més a fons en la dilucidació d'alguns detalls. El comentari comença així:

"Societas Pandari" comparteix amb altres peces de Gabriel Ferrater algunes característiques inconfusibles de la seva poesia: el títol en una segona llengua; les referències erudites explícites; el to conversacional, fins quotidià, en un context sintàctic i retòric molt complex; la llavor narrativa que el poema presenta, però que renuncia a desenvolupar; la posició moral de la veu poètica, reflexiva i autoconscient; en fi, la dramatització del poema a través del recurs de posar en joc diverses veus poètiques que dialoguen entre si. De totes aquestes característiques, la que té una incidència més decisiva en la forma interior del poema és aquesta última, com es fa evident des del moment que les tres primeres estrofes (cadascuna d’entre vuit i nou decasíl·labs, mitjos decasíl·labs a banda) estan tancades entre cometes, que equivalen als guions llargs: és a dir, són discursos de persones alienes a la veu poètica global, que decideix de parlar només en el dístic final.

Segueixen tres paràgrafs d'anàlisi de les tres primeres estrofes del poema, una per cada veu. Sala les caracteritza com "tres misògins de manual (cap verds, sàdics o malfactors)" --també està prou bé la idea d'atribuir-les arquetípicament a l'amic, el germà gran i el pare. 

(Hi afegeixo que Ferrater acostuma a travar els poemes amb paral·lelismes, repeticions, variacions, contrastos... Aquí, totes tres veus recorren en algun moment a imatges de violència: "trossejar una serpeta de riure", "tu la faràs sofrir", "talla camins per aquest cos". Totes tres estrofes es tanquen amb afirmacions d'aprenentatge i reforçament social de les actituds misògines: l'amic que deixa la clau de l'estudi; "Després / [...] un dia que enraonem, potser seré / jo qui t'escolti.", i "Quan tornis, entraràs al teu reialme: / home fet home, vindràs amb els homes".)

El comentari de Sala té la novetat de precisar el sentit del dístic final, aquesta imprecació en què el jo poètic demana la condemna dels tres que han parlat. Isis era la deessa de la fertilitat i la maternitat a l’antic Egipte, i doncs un emblema de la feminitat. En què consisteix el càstig de "la Cara de Lleó"? Cito Jordi Sala:

Durant força temps vaig creure que qui tenia molts números de ser la «Cara de Lleó» (v. 29) era la temible deessa Sekhmet, representada sempre amb cara de lleona, i ben coneguda pel seu caràcter venjatiu i implacable. A favor d’aquesta opció: el paral·lelisme que Sekhmet establiria amb Isis, totes dues deesses egípcies, la primera una deessa solar, la segona lunar («Isis de plata», v. 28). En contra, és ben clar: la tria del gènere masculí en «la Cara de Lleó» fa difícil sostenir la hipòtesi. En canvi, ara em sembla poc discutible que Ferrater devia pensar en la fàcies lleonina, com se la coneix en termes mèdics, [...] la conseqüència més visible de la lepra, una cara plena d’arrugues fondes semblant a la faç característica dels lleons, tan plena de secs i plecs. La lepra, tan estesa a l’antic Egipte: aquest és el càstig que es demana.

***

La lectora: Revista digital de crítica literària ha publicat, també dins l'Any Ferrater, una anotació de diari de Jordi Cornudella, datada el 4 de juliol de 1994, amb el títol "Sobre 'Societas Pandari' ". La font fora Shakespeare: "societas pandari" equival en llatí al pander's hall de l'escena final de Troilus i Cressida. Els tres discursos corresponen al prototip d'alcavot, però no pas --molt ben vist-- "en la seva actuació cap a Cressida sinó cap a Troilus, és a dir en la seva funció d’introductor del noi inexpert en el món dels adults a través de l’agençament d’alguna historieta carnal.". Coincideix amb Jordi Sala a resseguir trets comuns en els tres discursos: hi destaca el ressentiment cap a les dones i la denigració, i també que en tots tres s'ofereixi alguna cosa al neòfit (una clau, consell, diners). 

L'anotació del diari té la peculiaritat d'adreçar-se, des de la posició del Cornudella lector, a una segona persona que és el Cornudella crític: "Pots dir, doncs, que el focus d’interès no és en la diversitat dels personatges, sinó en els trets comuns de la maniobra característicament mascla que els agermana.". Les tres veus es fan l'home expert i es vanten de poder fer home el noi que aconsellen. 

Qui parla en la imprecació dels dos versos finals? Té experiència. No és pas el noi. Qui hi parla comprèn que les tres veus representen una mateixa visió masclista i per això pot demanar un sol càstig comú "pels que han parlat", amb un component, diu Cornudella, apotropaic. "Per això, justament, és clar que als dos últims versos no hi valen aclariments mitològics: Isis de plata i la Cara del Lleó s’invoquen perquè tenen la força d’un conjur per rebutjar aquella aliança de professionals de l’alcavoteria, i no pas perquè facin cap funció específica en cap sistema precís.".

El comentari podria acabar en la frase que acabo de copiar per tancar al paràgraf anterior. Però el diari planteja una pregunta aguda: els tres discursos, no podrien atribuir-se, en un altre moment de la vida, a la veu que intervé en els dos versos finals? La idea fora que tots els homes, quan ens trobem entre homes, tenim un Pàndar dins. A partir d'aquesta especulació Cornudella conjectura altres fonts: una situació afí en el Journal intime de Mr. Archibald Olson Barnabooth (Valéry Larbaud); una reminiscència de l'Ovidi de les Metamorfosis... que l'aboquen sense convicció en un galimaties simbolicomitològic poc versemblant en Ferrater. La imprecació furiosa, en tot cas, expressa rebuig de l'actitud i impotència per castigar-la directament. Ferrater és hàbil perquè "la fórmula d’invocació triada pel parlant exclou de socarrel tota possibilitat de malinterpretació (si hagués invocat alguna potència en què poguessis creure que ell podria creure, el seu rebuig potser se’t tenyiria de fe o de misericòrdia, i no seria tan radical com és evident que el vol).". No cal, doncs, capficar-se per la font precisa. Gaudim del moviment brillant del poema, que tot lector havia copsat sempre, des de la primera lectura, encara que no acabés de comprendre una bona part dels detalls.

***

Ballart1998, pàg. 208-209, ja havia caracteritzat aquesta societat de Pàndar, en el poema, com tres persones de molt escassos principis morals. Les seves veus són citades, no pas assumides com a pròpies, en contraposició amb els poemes que Ballart ressegueix en el mateix capítol del seu llibre El contorn del poema, amb gran presència del monòleg dramàtic. És també un collage de veus, el recurs que també havia utilitzat Eliot a La terra gastada. Ferrater hi tornarà, a “Babel'" i a “S-Bahn”.

***

Escritores en tres lenguas inclou un article --un dels més llargs del llibre-- sobre Geoffrey Chaucer, en què Ferrater destaca, dins Troilus i Cressida, el personatge de Pàndar, dotat d'importància i suggestió imaginativa (pàg. 192-3), després gairebé psicoanalitzat per Shakespeare. El nom Pàndar ha passat a l'anglès corrent, pandering, de la mateixa manera que el castellà celestina, i amb un sentit semblant. Les tres veus, amb diferents estratagemes (prestant la clau d'un apartament, persuadint la noia o donant diners al noi), mostren formes d'intentar dominar la dona.

En quin Pàndar devia pensar Ferrater? En el de Chaucer o en el de Shakespeare? Sabem que considerava Troylus and Cresside una de les millors obres de Shakespeare. Harold Bloom gairebé no es refereix a Pàndar en el capítol sobre Troilus i Cressida del famós Shakespeare: The Invention of the Human. Diu que "l'obra és el testament més decididament amarg de Shakespeare, nihilista com les dues comèdies que va precedir, Tot va bé si acaba bé i Mesura per mesura. És també la seva obra més difícil i elitista." (pàg. 327), i afegeix que Chaucer, a diferència de Shakespeare, sembla mig enamorat de Cressida... Tot d'una, veig que Ferrater deu anar més enllà, que l'Isis egípcia dels dos versos finals és una tria significativa: una referència positiva a la feminitat, ancestral, anterior fins i tot a Homer.

D'altra banda, el tercer vers, aquell "de pagar el deute que mai no han promès", és ben a la vora de la important escena de l'Enric IV (Primera Part), quan el príncep Harry explica que abraçarà un temps la vida desenfrenada de Falstaff i els seus amics, per després desempallegar-se'n i desmentir els pronòstics que fins i tot el seu pare li augura (acte I, escena II, vv 205-208, especialment el 206; la traducció correspon a la versió blava de Salvador Oliva, pàg. 17). Sabem que Ferrater considerava aquesta obra la primera gran obra de Shakespeare, i que s'havia fixat precisament en aquest vers. La complexitat del text s'intensifica:

So when this loose behaviour I throw off

And pay the debt I never promised,

By how much better than my word I am,

By so much shall I falsify men's hopes;

Així, quan deixi aquesta conducta desfermada

i pagui el deute que no he promès mai,

seré millor que les meves promeses

i podré desmentir els pronòstics que m'auguren.

***

Cal acarar "Societas pandari" al poema que l'acompanya, ja des de Menja't una cama: "Els miralls". Es complementen i s'il·luminen mútuament, una vegada salvada la dificultat de saber qui és Pàndar i constatar que les tres veus de "Societats pandari" no són pas la veu del narrador, per més que persisteixi la condició enigmàtica de la maledicció dels dos versos finals. Recíprocament, no guanya profunditat la tria de la dona d'"Els miralls" si no imaginem Cressida, al seu mateix costat.

Una jove Helen Mirren, el 1969, en el paper de Cressida, amb la Royal Shakespeare Company,
una interpretació que encara es considera memorable

--
Apunt revisat el 3 de març de 2023