[051] El distret

¬¬¬¬¬

Val la pena que recordem, per començar, un fragment (dues preguntes i dues respostes) de l'entrevista que Federico Campbell va fer a Gabriel Ferrater, reproduïda dins Papers, cartes, paraules, pàg. 514-5 (les cursives són meves):

--Usted ha dicho algo en otro lugar sobre la imposibilidad de tener una ideològía.

--Desde luego me duran mucho más las mujeres que las ideas, una idea de tipo ideològico, digamos (parece un juego de palabras, pero una idea matemática no es una idea ideológica). Conservar una idea ideológica durante más de un año siempre me ha resultado muy difícil.

--¿La literatura no vendría siendo un sucedáneo?

--No. Más bien es un procedimiento higiénico para destruir las ideas ideológicas: es un ácido disolvente. Como a los literatos lo que nos interesa justamente es la observación directa de hombres y mujeres, eso sirve mucho como disolvente de las maneras ideológicas. El ideólogo generalmente es un distraído que no se fija en el comportamiento de la gente, que va como alucinado. El literato no puede hacerlo; si se distrae, no podrá hacer una obra literaria. Y claro, las ideas ideológicas se disuelven. También el literato suele ser muy sensual, no en el sentido sexual, sino en el sentido de pasar por la calle y fijarse en el contraste de un verde con un ocre en la rama de un árbol. Yo he perdido esta sensualidad visual. Ahora, como en realidad a lo que me dedico es a la lingüística, y más bien pienso en ideas abstractas que no son ideas ideológicas, desgraciadamente me he vuelto muy distraído. Veo menos de lo que veía cuando escribía.

***

Ja publicada la seva biografia Vèncer la por, Jordi Amat ha escrit un article en què reflexiona sobre el sentit d'aquest poema: "El millor homenatge a Gabriel Ferrater". M'ha fet recordar aquella mitja frase de la nota que tancava Da nuces pueris: "[...]  car una vida no es conserva si no és ben atenta [sense distreure's!] a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.".

***

La imatge de la noia que s'eixuga i es pentina els cabells és un topos clàssic, un emblema de la bellesa i la sensualitat. La mirada més enllà de la barana, el detall concret del que hi ha darrere de la barana, fan pensar en la famosa tanca de Leopardi, en el poema "L'infinito" --si Leopardi seia per imaginar què hi havia darrere de la tanca i tenir una intuïció de l'infinit, el distret divaga pels carrers, i recorda que feia vent, que eren les quatre quan va veure una noia de braços llargs que es pentinava. També hi ha vent en el poema de Leopardi i una mirada cap al cel.

L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,

e questa siepe, che da tanta parte

dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.

Ma sedendo e mirando, interminati

spazi di là da quella, e sovrumani

silenzi, e profondissima quiete

io nel pensier mi fingo; ove per poco

il cor non si spaura. E come il vento

odo stormir tra queste piante, io quello

infinito silenzio a questa voce

vo comparando: e mi sovvien l'eterno,

e le morte stagioni, e la presente

e viva, e il suon di lei. Cosi tra questa

immensita s'annega il pensier mio:

e il naufragar m'è dolce in questo mare.

***

Marc Sogues apunta en un tuit que sembla un homenatge a un poema de Francesc Vicenç Garcia, amb el títol "A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil", i que el motiu de la noia arbre fa pensar en Dafne. Enllaça amb un apunt del blog Melancholia, de Pep Valsalobre, "La recepció poètica contemporània d’un dels textos més importants de la nostra tradició literària (I)", que esmenta diversos poetes moderns que han recordat o homenatjat el poema de Garcia, entre els quals Gabriel Ferrater. L'apunt és el primer d'una sèrie de nou apunts, dels quals el cinquè esmenta la relació del poema de Garcia i el de Ferrater. A la vegada, l'apunt setè conté un poema de Laia Noguera que al·ludeix a "El distret".

***

L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana, fins al maig, que han reduït el ritme a un per setmana. El comentari d'Agnès Valentí sobre "El distret" va aparèixer l'1 de maig. 

Valentí observa que els 14 versos s'organitzen en dues parts contraposades, amb la xarnera al vers 7, a la frase "Que demà me'n recordi.". A la primera part el narrador exposa la seva experiència del dia d'avui, que contrastarà amb el record de "l'altre dia" (v. 7). No recorda si avui hi havia núvols, no n'ha vist, anant amunt i avall ran dels objectes. Valentí apunta que els núvols són el "símbol d’allò fugisser que es mou i que es transforma. Ferrater desplega aquí la sensació de pèrdua d’un passat immediat annexat al present que ja és inevitable.". Els primers versos li suggereixen un "home capcot i entotsolat.". El contrast respon a un dels motius primordials de la poesia de Ferrater: el pas del temps.

La segona part del poema ens porta al passat, cap a un record més elevat en espai i en esperit --jo no puc deixar de veure que això sigui una ironia, jugant amb el motiu clàssic. El comentari destaca la simetria del polisíndeton "Tot el dia / que veig cares i pedres i les soques dels arbres, / i les portes per on surten les cares i tornen a entrar." (vv. 2-4) respecte a "s’anava passant, / una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells." (vv. 11-12). La suggestió d'aquest moviment de la pinta ens condueix a imaginar Dafne, amb els braços transformats en branques d'un arbre, i respon a l'altre motiu primordial de la poesia de Ferrater: les dones.

Valentí em fa adonar que, amb molta ironia i donant complexitat al poema, el narrador, quan veu la noia, ja no es fixa en el cel, si hi havia núvols o no: sols recorda que "Eren les quatre de la tarda, i feia vent." (v. 14). Les paraules tan bàsiques, els objectes elementals designats en els primers versos (cares, pedres, soques, portes, terra), ens suggereixen de manera efectiva una persona distreta, que es fixa sols lleugerament en els detalls quan veu la noia (les paraules es tornen una mica més específiques però no gaire): barana, terrat, noia, cap, tovallola, espatlles, pinta, cabells, braços.

***

Comentat per Julià2007, pàg. 35. El poema també ha estat analitzat per Karina Castro i Juan Antonio Rosado al blog FiloPalabra: Servicios lingüísticos. L'entrada es titula "La realidad fragmentada desde la óptica de Gabriel Ferrater", i hi ha un moment que relaciona el poema, arbitràriament, amb el Guernica, de Picasso.

***

Interpretat per Francesc Ten i Marc Egea, i recitat per Gisela Puntí en el comenençament de l'Any Gabriel Ferrater per a ConnecticatTV, llegit per Francina Baldrís per a Canal Reus TV i per Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater. També musicat i cantat per Mateo Darrán.

Apunt revisat el 20 de setembre de 2022

--