[054] La ciutat

¬¬¬¬¬

Narcís Comadira ha apuntat el sentit profund d'aquest poema en un article, "Flors i violes", escrit durant el confinament per la COVID-19 i publicat al diari Ara el 23 de maig de 2020, comparant-lo amb un de Leopardi:

Parlant de flors i violes, de roses i violetes i de poemes, ara em ve al cap un poema de Gabriel Ferrater que acaba amb uns versos que sempre m’han fet pensar en els versos finals del poema de Leopardi que he citat en començar [El dissabte al poblet]. El poema de Ferrater es diu La ciutat. És un poema breu on ens diu que la ciutat és plena de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de dones i, sobretot, per al cas que m’ocupa, de nens. “Plena de nens que només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal, tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta, a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no, francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No vull dir-te res més! N'hi podria dir moltes de coses, i més Leopardi, que del sofriment en sabia una estona, però el deixa tranquil. No vol fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.

Comadira ja havia apuntat aquesta idea a Marques de foc: Els versos i els dies (Barcelona: Ara Llibre, 2012, pàg. 228), una extraordinària autobiografia com a lector de poesia i com a poeta. Copio d'aquest llibre la darrera estrofa del poema de Leopardi i la traducció de Comadira:

EL DISSABTE AL POBLET

Garzoncello scherzoso,

Cotesta età fiorita

È come un giorno d'allegrezza pieno,

Giorno chiaro, sereno,

Che precorre alla festa di tua vita.

Godi, fanciullo mio; stato soave,

Stagion lieta è cotesta.

Altro dirti non vo'; ma la tua festa

Ch'anco tardi a venir non ti sia grave.

Noiet enjogassat,

la teva edat florida

és com un dia d'alegria ple,

un dia clar, serè,

que s'avança a la festa de la vida.

Estat suau, edat feliç aquesta;

gaudeix-ne, petit meu.

No vull dir-te res més; no et sigui greu

si és que tarda a arribar la teva festa.

Comadira ha tornat a llegir el poema dins la iniciativa Apadrina un poema, de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès. El 25 de gener de 2022 han publicat el comentari de "La ciutat" de Narcís Comadira, que figura entre els 10 primers dels 110 que publicaran al llarg de l'Any Gabriel Ferrater. N'ha destacat la senzillesa, l'absència dels homes en l'enumeració, la semblança amb el final d' "El dissabte al poblet". Comadira ha connectat el poema també amb "Cambra de la tardor" --ben vist.

Nens que només sabran, quan siguin grans, coses que el poeta sap i que no els vol dir. Tot allò del pou de por, evidentment, tot allò del fàstic per la pròpia història, perquè aquests nens són del país que són. Tot allò de la condemna a parlar de generalitats, com un plebeu. Perquè, a aquests nens, pel fet de ser del país que són, els faltarà una cosa fonamental: una bona educació. 

Aquest final terrible i decebedor és la clau del poema. Sense aquest final el poema no tindria la seriositat que té.

Tant a Leopardi com a Ferrater els mou la pietat, i la lúcida decepció, conclou Comadira.

***

Val la pena consignar un parell d'obvietats formals: l'anàfora "Plena" amb què comencen les sis frases del poema, un recurs retòric que Ferrater utilitza semrpe amb intenció (diria que mai amb aquesta intensitat), i el joc entre el títol del poema i els versos que evoquen aquesta ciutat, els "plena" que adjectiven el substantiu del títol, un altre recurs retòric que no recordo ara mateix a cap poema. 

I ja posats, segueixo amb els elements de construcció formal: els tres primers versos mostren una tensió entre les dues frases, entre els carrers que el jo poètic esquiva i les persones que el coneixen. També hi ha contrast en els tres versos següents, entre els dies de sol i els dies de pluja del vers 6 que suggereixen que els records del vers 4 deuen ser tristos i feliços. Hi ha un esquema molt marcat, no trencat per cap encavalcament: una frase de dos versos -- una frase d'un vers; una frase d'un vers -- una frase de dos versos; una frase de dos versos -- una frase d'un vers. Als versos 7-9 el contrast de les dones no és pas amb els homes, sinó amb els nens que es convertiran en homes, com el jo poètic. Aquests contrastos, aquesta tensió suggerida des dels primers versos, es condensen, com és habitual en els poemes de Ferrater, a la darrera frase, que conté a la vegada un contrast entre el que només sabran els nens i el que el jo poètic, home adult, sap ("jo sé", v. 9) i un contrast entre "el que jo sé" i "el que no vull dir-los". Darrere la senzillesa del poema, el rigor formal és notable. Així, les dues úniques coordinacions apareixen al vers 5 i al vers 9, per indicar un contrast bàsic, i encara la segona té el matís meravellós de posar una coma davant de la conjunció, una coma de diguem-ne reticència.

El pas del temps apareix als tres blocs que conformen el poema: al bloc segon, al vers 5, el que és just el vers central del poema, inequívocament; al darrer bloc, per la presència dels nens i el jo poètic, i la idea d'etern retorn; al primer, pels carrers per on havia passat i que ara esquiva. Naturalment, les dones del vers 6, al costat dels dies del vers 5.

***

Comentat per Julià2007, pàg. 217.

***

Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Joan Tres, que apunta amb encert que la ciutat pot ser Reus, pels records evocats (s'equivoca quan diu que és un poema de Da nuces pueris: és de Menja't una cama). M'agrada com el llegeix.

Escoltant el poema a la plaça del Mercadal de Reus, un dissabte que hi van fer una Ruta Gabriel Ferrater, no tinc cap dubte que els carrers i els nens són els que havíem imaginat llegint el poema, i són els de Reus.

***

M'agrada com l'ha cantat Joan Artigas Arpal (2:15):

 

El poema també va ser inclòs, d'acord amb la informació de Joan Manuel Pérez i Pinya, als discos Seven catalan poets, traduït amb el títol "The city", en lectura a càrrec de Nicholas Storey, i Sept poètes catalans, amb el títol "La ville", en lectura a càrrec d’Alain Rimoux (Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institució de les Lletres Catalanes, 1991), tots dos discos en format cassset.

--
Apunt revisat el 28 de gener de 2022