[070] Boira

¬¬¬¬¬

El poema s'entén prou fàcilment. Segueix el tòpic medieval de l'amant que es retira del llit de la seva estimada a trenc d'alba. Introdueix dins de Les dones i els dies el recurs a l'estrofa, sovint de quatre versos com aquí, i la rima assonant, més l'alternança d'estrofes amb versos femenins i masculins. També és notable l'harmonia amb la natura, pel fet que el correlat objectiu dels amants sigui la terra i la boira. Ballart2019 hi ha destacat una de les comptades al·literacions de Ferrater, als versos 11-12, i que tot el poema és una al·legoria. És un començament de la secció 4 de Les dones i els dies que no té la intensitat d'un poema com "Any", que la censura no va admetre... Ara: Salvador Oliva (vegeu la referència més avall) l'ha analitzat com un poema de construcció magistral, que va agudament més enllà del tòpic medieval: com el pressentiment que la relació no durarà i que el jo narrador serà substituït per altres amants.

Narcís Comadira l'inclou a la seva selecció de poemes de l'extraordinari Marques de foc: Els versos i els dies (Barcelona: Ara Llibres, 2012, pàg. 230-231), amb el comentari següent, agut i versemblant:

És el dolor d'un home fet que veu que la noieta que estima, i que ara ell emboira, acabarà per sortir al sol del seu migdia, el de la vida adulta, i que ell ja no hi tindrà res a fer. Ella creix, però ningú no se n'adona, sumida encara com està en el seu crepuscle matinal. Només ell sap el que passarà, ell, boira que desespera d'alçar-se, que s'emparraca en esbarzers de cabòries com aquestes i omple de plors la incertesa de la seva vida. [...]

L'argument d'aquest poema, tal com l'acabo de dir, podria ser de Pavese, i és que crec que Ferrater el va llegir molt i bé. Però, llegit el poema, no té res a veure amb l'estil de Pavese. Ferrater, aquí, ja desplega, el seu expressionisme una mica bennià. Benn és un poeta que Ferrater estimava.

***

Núria Perpinyà ja havia llegit molt bé el poema al seu llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991), a les pàg. 42-43. Apuntava el tòpic de l'alba com a moment de separació dels amants; la figuració del jo poètic com a boira i la dona com a terra, que comporta el contrast de les incerteses i la seguretat; la connotació sexual de la boira que cobreix la terra, i també de la cendra del vers 4 (un amor fogós que ja s'ha apagat); la imatge de la flauta infernal del migdia (vers 12: la flauta d'Iblis, el dimoni del migdia, apareix també a "Faula primera" i "A mig matí"). Hi va trobar els ecos de Ronsard i Yeats --exposats a continuació--, que li feien pensar que el pretext del poema és la gelosia: "quan siguis vella, recorda qui t'ha estimat més i ara no deixis tampoc de recordar qui més t'estima." (pàg. 43).

Salvador Oliva analitza el poema brillantment des d'un punt de vista objectiu: és un dels 17 comentaris de poemes, pàg. 56-64, inclosos al seu llibre Poesia i veritat. En descriu la mètrica, entrant al detall. És un poema amb nombrosos encavalcaments i poca presència de ritmes binaris: té un ritme tens. Constata que la forma del poema es basa en repeticions d'elements no excessivament òbvies: així, quatre estrofes i quatre presències de pronoms de tercera persona del plural (versos 1, datiu ètic; 5, la forma tònica "ells" en funció benefactiva; 9, pronom feble també en funció benefactiva, i 11, datiu simpatètic o posseïdor), que fan referència a les mateixes persones. La darrera estrofa contrasta per l'absència de la tercera persona del plural i perquè es centra en el jo (que havia aparegut tímidament al vers 2, "núvol meu" i era implícit en el "Sé" amb què començava la tercera estrofa): és explícit i emfàtic al vers 13, "Ho sé jo". Hi ha també quatre adverbis temporals, al vers inicial de cada estrofa: abans (vers 1), encara (v. 5), després (v. 9) i ara (v. 13), i també la noia es presenta en relació amb el temps (versos 1, 12 i 13-14): el temps és el que separarà els amants. Les tres primeres estrofes tenen subordinades temporals, en contrast amb la darrera. Hi ha quatre adjectius a les tres primeres estrofes; dos, en canvi, a la quarta. Les dues primeres estrofes tenen dues oracions coordinades (subjecte al vers 2 i verbs coordinats als versos 7-8) i les dues últimes oracions del poema també són coordinades. Les imatges marquen un contrast entre l'home, comparat amb l'ombra d'un núvol, i la noia, "estesa de natura i conreu": l'amor de l'home cap a la noia està vist amb conseqüències que a ella li són negatives (el "fred caduc", per exemple). La persona que parla sap que el seu temps s'acaba, la darrera estrofa és trista i desolada. El poema insinua que aquests camps seran treballats en el futur per altres homes (la tercera persona del plural, que va apareixent al llarg del poema).

***

L'edició critica de Jordi Cornudella apunta una nota que val la pena copiar sencera:

El mateix record de W. B. Yeats (When you are old and grey and full of sleep...) --i, a través de Yeats, de l'Helena de Ronsard (Quand vous serez bien veille, au soir, à la chadelle...)-- que ressona a l'inici de "Boira" se sentia ja a l'inici d'un dels poemes primerencs que GF va descartar en el procés d'edició de DNP: "A favor del futur". (pàg. 324)

Aquesta font havia estat apuntada també per Narcís Comadira al seu Marques de foc: Els versos i els dies.

Oller2010 ha comparat tots tres poemes, ha constatat l'aire familiar en la invenció (una mateixa lògica temàtica), i n'ha precisat les diferències. "Boira" és un poema de complexitat psicològica construïda sobre l'experiència moral d'un subjecte escindit. L'assimilació del "paisatge a una jove Helena és la fal·làcia patètica, la metàfora sostinguda que anima la visió. I la comparació del subjecte de l'enunciat amb la boira és la figuració dramàtica d'aquest amant que, impotent davant la força que fa ressorgir de la seva jove estimada, ha d'abandonar-ne la tutela i deixar per a d'altres ("ells") el seu descobriment. La imatge d'una boira que s'alça feta esparracs és l'expressió del seu dolor i de la seva esquinçada incertesa. Des de Ronsard a Ferrater hem recorregut un sinuós camí cap a la deconstrucció del tòpic. No obstant això, el tòpic segueix aportant significats latents a totes i cadascuna de les seves realitzacions." (pàg. 94).

***

Ja posats, copio el poema de Yeats, "When you are old" i la traducció que en va fer Marià Villangómez, "Quan siguis vella", inclosa dins W. B. Yeats, Trenta-quatre poemes (Barcelona: Quaderns Crema, 1983, 93 pàg.):

WHEN YOU ARE OLD

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

QUAN SIGUIS VELLA

Quan siguis vella i grisa, i bequis ensonyada

vora la llar, abaixa aquest llibre i llegeix-lo

a poc a poc, i pensa en l'esguard dolç que abans

tenien els teus ulls, i en llurs ombres profundes.

Quants amaren els teus moments de gràcia alegre

i la teva bellesa amb amor fals o ver,

però un sol home amà l'ànima pelegrina

en tu, i amà les penes del teu mudable rostre.

I ajupint-te damunt els roents capfoguers,

murmureja, un poc trista, com l'amor s'escapava

i per dalt les muntanyes es passejava, amunt,

i escondia la cara dins un eixam d'estrelles.

***

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. El va cantar al Casal Torreblanca de Sant Cugat del Vallès, el 29 d'abril de 2016:

--
Apunt encetat, malgrat la data de creació, el 15 de desembre de 2019, revisat el 12 de gener de 2025