[070] Boira

¬¬¬¬¬

El poema s'entén prou fàcilment. Segueix el tòpic medieval de l'amant que es retira del llit de la seva estimada a trenc d'alba. Introdueix dins de Les dones i els dies el recurs a l'estrofa, sovint de quatre versos com aquí, i la rima assonant, més l'alternança d'estrofes amb versos femenins i masculins. També és notable l'harmonia amb la natura, pel fet que el correlat objectiu dels amants sigui la terra i la boira. Ballart2019 hi ha destacat una de les comptades al·literacions de Ferrater, als versos 11-12, i que tot el poema és una al·legoria. És un començament de la secció 4 de Les dones i els dies que no té la intensitat d'un poema com "Any", que la censura no va admetre... Ara: Salvador Oliva (vegeu la referència més avall) l'ha analitzat com un poema de construcció magistral, que va agudament més enllà del tòpic medieval: com el pressentiment que la relació no durarà i que el jo narrador serà substituït per altres amants.

Narcís Comadira l'inclou a la seva selecció de poemes de l'extraordinari Marques de foc: Els versos i els dies (Barcelona: Ara Llibres, 2012, pàg. 230-231), amb el comentari següent, agut i versemblant:

És el dolor d'un home fet que veu que la noieta que estima, i que ara ell emboira, acabarà per sortir al sol del seu migdia, el de la vida adulta, i que ell ja no hi tindrà res a fer. Ella creix, però ningú no se n'adona, sumida encara com està en el seu crepuscle matinal. Només ell sap el que passarà, ell, boira que desespera d'alçar-se, que s'emparraca en esbarzers de cabòries com aquestes i omple de plors la incertesa de la seva vida. [...]

L'argument d'aquest poema, tal com l'acabo de dir, podria ser de Pavese, i és que crec que Ferrater el va llegir molt i bé. Però, llegit el poema, no té res a veure amb l'estil de Pavese. Ferrater, aquí, ja desplega, el seu expressionisme una mica bennià. Benn és un poeta que Ferrater estimava.

***

Núria Perpinyà ja havia llegit molt bé el poema al seu llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991), a les pàg. 42-43. Apuntava el tòpic de l'alba com a moment de separació dels amants; la figuració del jo poètic com a boira i la dona com a terra, que comporta el contrast de les incerteses i la seguretat; la connotació sexual de la boira que cobreix la terra, i també de la cendra del vers 4 (un amor fogós que ja s'ha apagat); la imatge de la flauta infernal del migdia (vers 12: la flauta d'Iblis, el dimoni del migdia, apareix també a "Faula primera" i "A mig matí"). Hi va trobar els ecos de Ronsard i Yeats --exposats a continuació--, que li feien pensar que el pretext del poema és la gelosia: "quan siguis vella, recorda qui t'ha estimat més i ara no deixis tampoc de recordar qui més t'estima." (pàg. 43).

Salvador Oliva analitza el poema brillantment des d'un punt de vista objectiu: és un dels 17 comentaris de poemes, pàg. 56-64, inclosos al seu llibre Poesia i veritat. En descriu la mètrica, entrant al detall. És un poema amb nombrosos encavalcaments i poca presència de ritmes binaris: té un ritme tens. Constata que la forma del poema es basa en repeticions d'elements no excessivament òbvies: així, quatre estrofes i quatre presències de pronoms de tercera persona del plural (versos 1, datiu ètic; 5, la forma tònica "ells" en funció benefactiva; 9, pronom feble també en funció benefactiva, i 11, datiu simpatètic o posseïdor), que fan referència a les mateixes persones. La darrera estrofa contrasta per l'absència de la tercera persona del plural i perquè es centra en el jo (que havia aparegut tímidament al vers 2, "núvol meu" i era implícit en el "Sé" amb què començava la tercera estrofa): és explícit i emfàtic al vers 13, "Ho sé jo". Hi ha també quatre adverbis temporals, al vers inicial de cada estrofa: abans (vers 1), encara (v. 5), després (v. 9) i ara (v. 13), i també la noia es presenta en relació amb el temps (versos 1, 12 i 13-14): el temps és el que separarà els amants. Les tres primeres estrofes tenen subordinades temporals, en contrast amb la darrera. Hi ha quatre adjectius a les tres primeres estrofes; dos, en canvi, a la quarta. Les dues primeres estrofes tenen dues oracions coordinades (subjecte al vers 2 i verbs coordinats als versos 7-8) i les dues últimes oracions del poema també són coordinades. Les imatges marquen un contrast entre l'home, comparat amb l'ombra d'un núvol, i la noia, "estesa de natura i conreu": l'amor de l'home cap a la noia està vist amb conseqüències que a ella li són negatives (el "fred caduc", per exemple). La persona que parla sap que el seu temps s'acaba, la darrera estrofa és trista i desolada. El poema insinua que aquests camps seran treballats en el futur per altres homes (la tercera persona del plural, que va apareixent al llarg del poema).

***

L'edició critica de Jordi Cornudella apunta una nota que val la pena copiar sencera:

El mateix record de W. B. Yeats (When you are old and grey and full of sleep...) --i, a través de Yeats, de l'Helena de Ronsard (Quand vous serez bien veille, au soir, à la chadelle...)-- que ressona a l'inici de "Boira" se sentia ja a l'inici d'un dels poemes primerencs que GF va descartar en el procés d'edició de DNP: "A favor del futur". (pàg. 324)

Aquesta font havia estat apuntada també per Narcís Comadira al seu Marques de foc: Els versos i els dies.

Oller2010 ha comparat tots tres poemes, ha constatat l'aire familiar en la invenció (una mateixa lògica temàtica), i n'ha precisat les diferències. "Boira" és un poema de complexitat psicològica construïda sobre l'experiència moral d'un subjecte escindit. L'assimilació del "paisatge a una jove Helena és la fal·làcia patètica, la metàfora sostinguda que anima la visió. I la comparació del subjecte de l'enunciat amb la boira és la figuració dramàtica d'aquest amant que, impotent davant la força que fa ressorgir de la seva jove estimada, ha d'abandonar-ne la tutela i deixar per a d'altres ("ells") el seu descobriment. La imatge d'una boira que s'alça feta esparracs és l'expressió del seu dolor i de la seva esquinçada incertesa. Des de Ronsard a Ferrater hem recorregut un sinuós camí cap a la deconstrucció del tòpic. No obstant això, el tòpic segueix aportant significats latents a totes i cadascuna de les seves realitzacions." (pàg. 94).

***

L'ha musicat Joan Artigas Arpal. El va cantar al Casal Torreblanca de Sant Cugat del Vallès, el 29 d'abril de 2016:

--
Apunt encetat, malgrat la data de creació, el 15 de desembre de 2019, revisat el 21 de novembre de 2021