[G] Sobre el llenguatge

¬¬¬¬¬

Ferrater, Gabriel. Sobre el llenguatge. Ferraté, Joan, ed. Barcelona: Quaderns Crema, 1990, 2a edició (1a edició: 1981), 211 pàg.

El llibre aplega, en una primera secció, els articles sobre lingüística publicats en vida de Ferrater. La segona secció comprèn els articles inèdits fins al 1981. La tercera secció inclou "tot el que Gabriel Ferrater va arribar a compondre de les addicions que volia fer a la seva traducció d'El llenguatge, de Leonard Bloomfield. La quarta secció és una contribució sobre lingüística a una enciclopèdia. El llibre acaba amb un índex de noms (hi ha un apunt d'aquest bloc que consisteix en un índex de noms d'alguns dels llibres de Ferrater, al qual trasllado el de Sobre el llenguatge.).

• De causis linguae
• 1. Les gramàtiques de Pompeu Fabra
• 2. Gramàtiques per donar i per vendre
• 3. D'infiltracions i d'esllavissades
• 4. L'estructura de la innocentada
• 5. Esquelets a l'armari
• 6. Les formes del verb
• 7. Les gramàtiques trapuen
• 8. Qüestions del mot
• 9. La composició nominal
• 10. L'arquitectura del verb
• 11. Els nivells sintàctics
• 12. Sobre mètrica
• [Secció] II
• 13. Ser i estar en castellà i català
• 14. La concordança del participi
• 15. L'ús de curar
• 16. El català
• 17. Sobre la comparació
• 18. Sobre les funcions adverbials
• 19. El sistema de transitivitat del verb català
• 20. Els principis de la descripció gramatical
• III. Addicions a la traducció catalana d'El llenguatge, de Bloomfield
• 21. Sobre la història de la lingüística
• 22. Sobre la transcripció dels fonemes catalans
• [Secció] IV
• 23. Avances del saber: Lingüística

***

"Les gramàtiques de Pompeu Fabra", l'article que obre el llibre, el primer que va publicar dins la sèrie "De causis linguae" a la revista Serra d'Or, l'agost de 1968, any del centenari del naixement de Pompeu Fabra, és tota una magnífica declaració d'intencions --és el text triat per Marina Porras per mostrar l'activitat de Gabriel Ferrater com a lingüista dins la seva antologia Donar nous als nens. Per començar, carrega contra la "marea emotiva" que mou tan sovint la societat catalana, les seves admiracions acrítiques i els llocs comuns vulgars i arbitraris que les sostenen. Tracta de valorar Fabra com a lingüístic competent i "gramàtic meravellosament hàbil", com a penetrant científic, home d'idees empíriques, sempre atent al seu objecte d'estudi, la llengua com a objecte funcional, com a eina de comunicació. El situa dins d'una generació de grans gramàtics de les llengües vives europees: "des d'Adolf Noreen fins a Vilém Mathesius, passant per Otto Jespersen i Charles Bally, i no em sembla pas que el record de tots aquests noms il·lustres aclapari gens Fabra" (pàg. 4):

La passió de tots ells era de descriure tota llengua des de dins d'ella mateixa, lluitant contra l'acceptació apriorística dels sistema de la gramàtica logicista greco-llatina, amb què són encara torturats avui els nens de les escoles.

Fabra va ésser un gran gramàtic perquè tenia capacitat d'abstracció, i no es perdia per trivialitats sense estructura. (pàg. 6)

El curiós és que aquesta abstracció, aquest do de pensar sempre en el conjunt a propòsit de tot detall, es manifesta, al més sovint, d'una forma que sembla negativa. Fabra és el gramàtic més cautelós que conec, i sempre mira de no burxar massa endins i, com si diguéssim, de no arrencar a la llengua, en un punt, decisions de què la llengua mateixa podria penedir-se en un altre punt. És per això que, amb tota la seva lucidesa d'expressió, les gramàtiques de Fabra no han estat mai pròpiament didàctiques. Ell tria sempre la formulació més neutra i més dúctil, la mé reticent quasi, i sempre que pot dóna un exemple en comptes d'una explicació: a aquest instint devem l'admirable recull de fraeologia que enclou la gramàtica pòstuma. Ell exigeix que el lector el complementi, que s'aturi a cada paràgraf, que faci oscil·lar el nivell i que observi el delicat tremolor de la bombolla. (pàg. 7).

I encara, la reticència de Fabra era una virtut especialment valuosa en aquest país, on tota idea que es deixa anar en públic, la més general i la de més petita minúcia, tendeix a momificar-la, a enrigidir-se en un estat de fer cadavèric i inamovible. (pàg. 8)

Aquesta reticència té tot sovint una conseqüència suggestiva, i és que Fabra sembla ésser un gramàtic molt més jove que no era. A la gramàtica pòstuma, sobretot, el seu sostingut formalisme fa pensar a cada pas en els "distribucionalistes" americans dels anys quaranta-tants, els deixebles de Leonard Bloomfield. No cal dir que no es tracta de cap influència, perquè és molt poc probable que Fabra conegués Bloomfield. [...] Però al capdavall, la mentalitat de Bloomfield és la mateixa dels Junggramatiker, de Meyer-Lübke i de Saussure, els mestres obvis de Fabra. 

I no em sembla tampoc massa aventurat de fer una suposició, quant a una de les motivacions d'aquella reticència. El fet és, per una banda, que de les tres gramàtiques majors de Fabra (la de 1912, la de "l'Institut" i la pòstuma), la segona és moltíssim inferior a les altres dues, i, per altra banda, que la reticència i el formalisme s'acusen molt a la gramàtica darrera. Jo diria que en un cert moment Fabra, a l'exili, va voler recobrar certs drets seus, els drets del lingüista excel·lent que ell era, als quals havia renunciat en part quan va escriure la gramàtica nor|mativa "oficial". Però no volia que s'advertís massa tot allò que el seu intent de descripció sincera i científica tenia de subversiu segons les idees dels mestre-tites, i es va refugiar darrera una forma d'expressió neutra i aparentment no-concernida. (pàg. 9-10)

Espero que no s'ha pogut aixecar cap equívoc sobre la intenció fonamental d'aquestes remarques. És de recordar que tota gramàtica és obra d'un home, que si les gramàtiques de Fabra no fossin obra seva personalíssima no valdria en tot cas la pena que en comemmoréssim el centenari, i que en commemorem el centenari perquè les seves gramàtiques són admirables. I són admirables tal com ho poden ésser les obres dels homes: per les dificultats que han hagut de vèncer (parlo de les personals, no de les públiques: els afers públics no m'interessen), i per les marrades que han hagut de seguir abans d'arribar a l'objectiu. La generositat amb els homes, tant amb els morts com amb els vius, consisteix a tractar-hi, a guanyar-ne l'experiència, i tota experiència és feta de mobilitat i de clarobscur. Amb mots d'Edward Sapir (i em guardaré de provar de traduir aquesta frase gloriosa): "What fetters the mind and benumbs the spirit is ever the dogged acceptance of absolutes". D'acceptar com un absolut l'obra de Fabra, fóra la manera segura de fer-nos-en una tradició i de no poder-la continuar, o sigui de retre-li el pitjor dels homenatges i de fer tot el contrari d'allò que ell hauria volgut. (pàg. 12, paràgraf final de l'article, íntegre)

La reflexió final sobre la concordança dels participis que governen un infinitiu i sobre els verbs modals ja apareix, en tot un exercici de virtuosisme, a la famosa "Cançó del gosar poder".

***

Si el llibre es publiqués avui, inclouria la conferència de Gabriel Ferrater sobre Pompeu Fabra, el 20 de febrer de 1968, dia del centenari del naixement de Pompeu Fabra, a la Residència Universitària de Sant Antoni, inclosa en el Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. Dura 63 minuts. La posició de Ferrater en aquesta conferència coincideix amb la del primer article a Serra d'Or, publicat a l'agost del mateix any. Jordi Cornudella ha aprofitat el que Ferrater diu al principi i al final de la conferència, a propòsit de la commemoració del centenari de Fabra, per obrir i tancar l'acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater, a Reus. Ha demanat que no venerem Ferrater, sinó que el mirem críticament, amb rigor però sense convertir-lo en un punt d'arribada immodificable.

Potser també hauria d'incloure, una nova edició de Sobre el llenguatge, la notable traducció de Noam Chomsky La lingüística cartesiana, un llibre breu, que fonamenta la gramàtica generativista en la filosofia de Descartes i la gramàtica i la lògica de Port-Royal, oblidades durant segles, sols presents en el segle XIX en el pensament de Humboldt. Sigui com sigui, la solapa del llibre, un resum esmolat de la trajectòria de Chomsky, és atribuïble a Ferrater. Així mateix, el text conté una nota del traductor, complementària a una nota de l'autor, relativament extensa i substaciosa. Copio tots dos textos en un apunt on vaig aplegant textos atribuïbles a Ferrater. 

La fonamentació filosòfica de la gramàtica generativa que postula Chomsky a Cartesian Linguistics s'aplica a la pràctica, de manera brillant, resolent moltes qüestions obertes per aquell llibre, al començament del text "Els principis de la descripció gramatical" (pàg. 117-125 de Sobre el llenguatge), les primeres pàgines de la gramàtica que havia començat a redactar abans de morir.

I encara, una nova edició de Sobre el llenguatge, hauria d'incloure la quarantena d'entrades escrites per Ferrater per a la Gran enciclopèdia catalana, que ara es poden consultar en línia.

***

El estructuralismo, llibret del qual l'editorial Tusquets va fer nombroses edicions dins la col·lecció "Cuadernos mínimos", és la traducció d'un assaig de Manfred Bierwisch de l'any 1966: "Strukturalismus. Ergebnisse, Methoden, Probleme". Publicat en una revista, Gabriel Ferrater el va recuperar l'any 1969 i el va traduir el 1970 (d'acord amb la carta de Ferrater a Bierwisch inclosa a Papers, cartes, paraules, pàg. 484-5). Es va publicar el 1971. S'ocupa de l'estructuralisme lingüístic, i les seves posicions són ben properes a les de l'article "Avances del saber: Lingüística" de l'editorial Labor. La lingüística també hi és considerada una ciència incipient, amb múltiples connexions amb altres camps del saber. La contracoberta del llibret reprodueix el que podria ser un fragment de l'informe de lectura de Ferrater:

El presente estudio es una exposición de conjunto de todas las ideas sobre el estructuralismo lingüístico a partir de Ferdinand de Saussure, pero concentrándose en los resultados de la gramática generativa estructural que, desde hace unos quince años, desde su fundación por Noam Chomsky, ha venido ocupando el lugar central en la teoría lingüística. Bierwisch sigue a grandes rasgos una cronología al presentar la sucesión de ideas que han desembocado en los conceptos que hoy parecen más válidos sobre el lenguaje. Sin embargo, esta presentación histórica es sólo aparente, y Bierwisch sigue en el fondo un desarrollo lógico de los conceptos. No existe actualmente ninguna otra exposición del estructuralismo lingüístico que exponga con mayor concisión su complejidad, los problemas que tiene que afrontar, los resultados ya adquiridos, y la importancia potencial de la disciplina para otras muchas ramas del saber humano.

***

S'han ocupat de manera destacada sobre aquest llibre Joan Mascaró, Jordi Cornudella (dins l'estudi introductori a la seva selecció Vers i prosa) i Fèlix M. Valls. Eduard Bonet també inclou observacions agudes al llibre Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. Una de les aportacions més intel·ligents s'ha produït durant l'Any Ferrater: la conferència "Gabriel Ferrater, lingüista", de Jordi Ginebra.

Enric Iborra, al seu blog La serp blanca, ha destacat la qualitat sarcàstica de molts articles lingüístics de Ferrater. -- De fet, aquesta és una de les qualitats memorables d'aquests escrits lingüístics. Ferrater utilitza el sarcasme i altres recursos retòrics afins a la ironia (i més punyents) quan vol combatre interpretacions o explicacions que ell considera inconsistents o sense fonamentació.

Edward Sapir, un dels lingüistes
més admirats per Gabriel Ferrater

Apunt revisat el 21 d'abril de 2023

--