Nou versos que s'entenen a la primera lectura. Predomini dels versos femenins; dos de masculins, el quart i el darrer, amb el després final. Magnífica la repetició del verb Érem, encetant frase i tancant dos versos consecutius, posant l'èmfasi en la mera existència vital en el passat, contraposada a la submisa fe de després. La incertesa del record, com a "Si puc" i altres poemes.
Jaume Subirana, en un apunt del seu bloc Flux, va contrastar breument l'exercici sobre els verbs modals catalans de la "Cançó del gosar poder" amb un suggerent passatge de Valéry. La gràcia és que, en el passatge, Valéry es refereix a les idees primàries com a ídols. És més, el passatge dels Cahiers tracta d'un episodi prou famós i conegut de la vida de Valéry, la nit de Gènova, perquè no puguem plantejar-nos que Ferrater no el tingués present. El combat contra les ideologies i les il·lusions futils és, de fet, un dels eixos dels poemes de Ferrater i dels seus escrits en general. La lectura de Posseït, pàg. 228, d'Albert Roig, em fa pensar que aquesta plenitud dels amants es correspon amb l'experiència profunda descrita a l'elegia VI de Bierville, de Carles Riba.
***
Jordi Calmet ha posat música al poema. Com un llamp, la cançó repeteix les paraules "No teníem records, no teníem records", i els darrers versos com una tornada. Crec que veig el poema profundament, no sé si per primera vegada, una mica més enllà de l'al·lusió platònica de l'absència de records, ser idea, ser imatge, ser en el present --després la imatge serà record, i els amants no tindran la imatge d'ells mateixos sinó la fe que va existir aquella imatge que ara ja no hi és. Que ben trobada, aleshores, la comparació amb les dues llavors que eren a l'interior del fruit, dins la foscor absoluta, fins que la calor intensa de l'estiu ha badat el fruit! I que notables, per cert, les connexions de motius --els amants a la cambra amb la finestra oberta, que no els separa de l'aire-- amb "Cambra de la tardor". -- Resta, al darrer vers, aquell submisa, adjectiu misteriós de la fe.
L'ha recitat Mariona Casanovas, per l'Any Ferrater. "Ídols" també havia estat un dels vuit poemes de Gabriel Ferrater inclosos, d'acord amb la informació de Joan Manuel Pérez i Pinya, al disc Tacarigua, de Feliu Gasull (Barcelona: Edicions Nova Era, 1992, en format cdrom). I és una de les tretze cançons, fetes a partir de poemes de Gabriel Ferrater, que van ser incloses al disc No diré res de mi, de Meritxell Gené.
***
El Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb una correcció en aquest poema. El darrer vers --el marco amb cursiva-- deia "Els ídols de nosaltres / per a la submisa fe de després." en comptes de "per la submisa fe de després". Ferrater va optar per prescindir de la preposició per a.
***
Aquest poema va ser traduït a l'anglès, amb el títol "Idols", per Josep Miquel Sobrer, amb cinc poemes més: Catalan Review, núm. 3, 1986, pàg. 183. "Ídols" és l'únic poema traduït per Sobrer que figura també a la selecció de poemes que va traduir Arthur Terry i que es va publicar amb el títol Women and Days. Terry elideix de la seva traducció la frase "Érem aquesta imatge.", que Sobrer preserva. També l'ha traduït el professor George Lang, que havia estat alumne de Joan Ferraté a la Universitat d'Alberta, a Edmonton: en va adaptar el títol, "After Gabriel Ferrater".
Apunt revisat el 8 de febrer de 2024
--
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada