Perpinyà1997

¬¬¬¬¬

Núria Perpinyà, Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Empúries, 1997, 430 pàg.

Un llibre que hauria de tornar a llegir: intueixo que no estava preparat per entendre'l ni valorar-lo quan el vaig llegir --i això que ja era granadet!: ara em cau la cara de vergonya, constatant la meva insipiència d'aleshores. Recordo que em va exasperar la seva minuciositat, que és precisament una de les seves qualitats indispensables. Me'l salvaven en aquell moment una completíssima bibliografia ferrateriana i alguns detalls que ja vaig saber veure que eren valuosos. No va ser fins al 2012 que en vaig començar a reconèixer els mèrits. La tesi és rellevant: tracta de demostrar, metòdicament, sistemàticament, analitzant la recepció crítica de Ferrater fins a l'any 1992, que és impossible establir criteris literaris unívocs i estables que pugui ratificar més d'una comunitat de lectors.

Perpinyà observa que les referències negatives a la poesia de Ferrater rarament es concreten en poemes (això es pot generalitzar). "Poema inacabat", l'han criticat Marco, Gimferrer, Molas, Grilli, Albertí, Barral i Margarit (els anys, a les pàg. 134-5 del llibre). També és aguda en els intents d'espanyolitzar Ferrater tot inserint-lo en el grup de Laye, intents en els quals destaca Laureano Bonet (la revista potser va ser clausurada arran d'un article de Joan Ferraté titulat "De generaciones, de cuentas y de una esperanza", en què passava comptes amb els intel·lectuals lligats al franquisme; de fet, Ferraté, el van expulsar de la revista). Bonet tracta d'inflar la importància dels poetes castellans dels anys 50. Ferrater, d'altra banda, l'han mitificat persones que no coneixien gaire la seva obra, i ha patit fins molt enllà de la seva mort algunes animadversacions.

El jurat del Premi Carles Riba 1959 va desestimar l'obra de Ferrater. El públic va quedar indiferent –com és habitual en el país. Vallverdú probablement, sota el pseudònim de Roig, en una revista comunista, va ser duríssim contra Ferrater, el 1961. Fuster, en canvi, el mateix any, li donava la benvinguda. El 1962 va arribar la crítica de Terry. Perpinyà destaca una primera etapa de rebuig i indiferència, que es trenca a partir del 1972 i, més, del 1979 ençà, amb les publicacions pòstumes. Havia guanyat el Premi de la Crítica 1967 per Teoria dels cossos.

Per desgràcia, Marfany, que valorava ben poc la poesia de Ferrater, va ser l'autor del capítol de poesia de la Història de la literatura catalana de què tant es va queixar Joan Ferraté (i Molas va ser qui va decidir que el posaven dins del capítol del realisme històric: curiós perquè Ferrater considerava que ell i Gil de Biedma reaccionaven contra les ànimes càndides de la poesia social, encapçalades per Blas de Otero). Valverde ja l'havia qualificat de poeta menor a l'acte d'homenatge pòstum del 1972 a l'Autònoma –Lluís Pasqual va triar i dirigir la lectura d'uns poemes en aquell acte. Tàpies va criticar els escrits sobre pintura de Ferrater (1977). Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany van desqualificar Ferrater. Ferraté, Gimferrer el consideren un dels grans de la literatura moderna; de la literatura europea, en paraules d'Oller. El Grup del Mall no va prendre en consideració Gabriel Ferrater –així els va anar. Joan Margarit (1988) considera en canvi que el corrent ferraterià és el braç principal del riu de la poesia catalana. Oliva l'elogiava moltíssim el 1992.

Terry va afirmar que el tractament dels temes bèl·lics havia sigut un dels trencaments majors de Ferrater (en un altre lloc Perpinyà ens informa que els comunistes de Nous Horitzons van fer una crítica furibunda contra Ferrater). Terry i Triadú semblen dels crítics més interessats en Ferrater (Terry té una conferència el 1988 a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, a part d'altres articles, el 1971, el 1972, el 1974 i el 1979, que hauria de llegir). Parcerisas va notar que Graves és més psicologista i menys moral que Ferrater. Perpinyà constata que s'ha tocat massa poc la relació entre la poesia de Ferrater i la de Carner, un camí suggestiu (Vázquez Montalbán havia parlat d'alguna semblança temàtica entre Ferrater i El veire encantat). També proposa de resseguir les traduccions de Ferrater. Perpinyà també desfà el mite del Ferrater dispers i gandul: unes dues mil pàgines publicades fins ara, amb una mitjana d'uns quinze articles anuals, ressenyes o traduccions –seixanta textos, l'any 1971.

Ferrater havia après a llegir tot sol als tres anys. Triadú recorda que tenia una gran memòria per als versos. Va increpar Roland Barthes en una conferència del 1968 a l'Institut Francès. Un reportatge del 1968 ens el presenta com l'únic veí inquiet que hi havia llavors al poble de Sant Cugat. Va participar a la Caputxinada –en parla a les cartes--, a la concentració a Montserrat pels consells de guerra de Burgos i al reivindicatiu i nacionalista festival Price –del qual, per cert, sols en va parlar la revista Destino. Les seves classes a l'Autònoma i les de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, el 1971, van ser un èxit total. A Sant Cugat havia substituït Díaz Plaja, cessat per aclamació estudiantil. Molas, en una conversa privada, va recordar que una de les últimes classes de Ferrater havia contingut una patètica queixa sobre el poc valor de tota la història de la lingüística –Perpinyà recorda que aquell mateix mes va publicar un article i en va escriure un altre, va fer onze informes de llibres. Joan Ferraté ha dit que el seu germà no bevia pas per acostar-se als seus amics, sinó per poder-los suportar. El seu cos és al cementiri de Sant Cugat, carrer lletra S, nínxol 106.

Detalls sobre els poemes

• "A mig matí": atenció a "A mig son", de Carner.
• "Cambra de la tardor": hi ha un encertat canvi de ritme al vuitè vers, segons Terry. Manent en va destacar les sinestèsies.
• "In memoriam", segons Ferraté, té com a forma interior del poema el problema de la llibertat (1986d).
• "Per José María Valverde": té, segons li va dir el mateix Ferrater a Valverde, imatges de Rimbaud. Concretament, "Bonne pensée du matin", amb una referència a l'aigua de vida.
• "Poema inacabat": conté les vint-i-vuit combinacions possibles d'assonància mètrica en català (occidental); és un poema polític a la manera de Cavafis, segons Triadú.
• "Posseït": rerefons homosexual potser, segons Joan Ferraté mateix (conversa amb Perpinyà).
• "Riure": el primer personatge al·ludit és Proteu.
• "Midsommarnatt", poema dedicat a la Marta Pessarrodona l'any 1968: les referències a la murtra fan un joc fonètic amb el nom Marta. El títol del poema significa nit de mig estiu; hi ha un vers en suec, Ljusa blaa natt, clara nit blava (procedeixen de Doktor Glas, la novel·la de Söderberg que Ferrater estava traduint). Els records ofeguen el doctor Glas, que Ferrater prendria com a antimodel en la interpretació de Perpinyà: cal oblidar el passat i abocar-se al present (Ferrater tradueix "Noche de San Juan, clara noche azul, tú que fuiste tan ligera y ebria, ¿por qué pesas ahora como una angustia en mi pecho?".
• Poemes que es consideren més obscurs: "La confidència", "Poema inacabat", "Exeunt personae", "Primavera", "Moeurs exotiques", "Per a José María Valverde".

Possibles fonts

La Fontaine, Donne, Vaughan, Herbert, els barrocs castellans, Bassani, Montale


Bibliografia

• La generació castellana dels cinquanta ha tingut l'atenció de quatre congressos: Granada 1984, Oviedo 1987, Santander 1988, Saragossa 1991.
• Memòries de Barral i J. A. Masoliver, algunes referències a les memòries de Tàpies, Garcés i J. M. Castellet (1982).
• Estudis de Macià (198x), Figuerola (1991), Roig (1991) amb finalitat escolar.
• L'estudi de Tosquelles (1985) sobre "In memoriam", detallat però mèdic, deu ser una al·lucinació pel que n'explica Perpinyà.
• Serra (1983) justifica la renovació del llenguatge poètic ferraterià.
• Valverde (1982), Gil de Biedma (Lit1986).
• Anglada (1988): revisa les manipulacions de la mitologia grega a Les dones i els dies.
• Marià Manent (1965).
• Boyer (1975), primera anàlisi mètrica seriosa.
• Fosch (1985), els datius ètics de Ferrater.
• Tugues (1979) deu ser fluixet, però potser pot tenir interès per alguna font.
• Gil de Biedma s'hauria de llegir sencer: entrevistes, articles (Perpinyà en destaca la http://gferrater.blogspot.com/2009/12/gil1985.html, 1985).
• Ballart (1987), relacions intertextuals.
• Serés (1992), l'estil ferraterià.
• Rigau (Bon1982), sobre els estudis lingüístics.
• Valentí (S1978).
• Gomis (1977), els fets reals que hi ha darrere d'alguns poemes de Ferrater.
• El País de 22-x-92, amb una selecció de les millors obres del període 1982-1992.

Núria Perpinyà, el 1997

--
Apunt revisat el 13 d'abril de 2020