[093] Signe

¬¬¬¬¬

Olle2009 n'ha publicat un bon comentari, que només requereix quatre puntualitzacions:

1. Recordar-li al lector que el text de "Signe" té la gràcia de compondre's, tipogràficament, en dues parts nuades. Ollé ho té ben present però no arriba a dir-ho de forma explícita. (A part, la poesia xinesa es compon en apariats, com exposa el mateix Ferrater parlant de mètrica en una de les conferències sobre Foix).
2. Parar atenció a l'antepenúltim vers: la lliçó de Les dones i els dies, en la fluixa edició col·legial escampada per Edicions 62, que Ollé segueix, diu "Riu d'haver-lo gosat."; la lliçó de l'edició original i de Teoria dels cossos, en l'edició d'Empúries, diu "Riu d'haver-ho gosat." (calcar un fantasma, dos versos més amunt), que és l'únic que té solta sintàctica.
3. Recordar el llibre de Núria Perpinyà sobre Teoria dels cossos, ple de troballes, que encara no m'ha vagat d'aprofitar en aquest bloc, amb un paràgraf dedicat al poema (pàg. 57). Hi observa --és clar, però té la virtut de formular-ho molt bé-- que les dues estrofes es corresponen amb el significant i el significat. Em sorprèn la interpretació del vers 15, "Ella calca un fantasma.", des del punt de vista del tu masculí: "la relació actual, el remet a relacions anteriors i, probablement, amb una altra dona ('Ella calca un fantasma', v. 15)". El poema ha començat adreçant-se a un vosaltres, a un hipotètic vocatiu "[Amants], quin pinzell d'orient / obeïu, que us dibuixa / un signe de carícia?". Al final de la primera estrofa, apareix discretament la segona persona singular, amb un parell de pronoms i de metonímies. La segona estrofa, crec, alterna els subjectes, "tu" i "ella", amb magnífica traça en la pregunta que l'obre i, així mateix, en la filigrana d'alternances de la frase final. Perquè el contrast funcioni, el vers 15 requereix un subjecte femení actuant al marge de la segona persona; Ferrater no escriu pas "Ella et calca un fantasma.". El fantasma fóra, doncs, un altre home en el record o la imaginació d'ella. Home i dona comparteixen el plaer --la realitat evocada pel significant--, però no pas la sensació física ni el record de sensacions pretèrites, idiosincràtics --el significat--, si bé la comunió és possible --riuen plegats.
4. No puc deixar de pensar que Ferrater devia tenir presents els versos finals de la complexa X elegia de Bierville: "i no és pas distret de l'estranya delícia, que penso / en el xinès subtil, d'ànima ardent que té els ulls / fits en la xifra complexa del seu poema i l'abraça / tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs.". Reblen l'al·lusió la paraula instant, el "deslliga els sons purs" i el "Ratlles d'un cos i un altre / no es destrien" de "Signe", i la reflexió, comuna als dos textos, sobre la memòria.

El poema, de forma paradoxal, insinua que cada amant, en el coit, es troba sol –les postures descrites al final de la primera estrofa preparen el terreny per a aquesta revelació--, i culmina amb la conclusió agredolça que l’home i la dona riuen per motius diferents, individuals, si bé es poden creure units pels cossos entrellaçats i el riure compartit.

Com passa gairebé sempre en la poesia de Ferrater, “Signe” s’entén. El lector n'intueix el sentit profund sense que li calgui recordar res de semiòtica ni de filosofia analítica, tot i ignorant l’al·lusió a Riba. Ara: els elements no expressos doten aquest breu poema d’una complexitat gens ingènua, d’una ambició expressiva de qualitat superior. Propicien que el lector pugui anar més enllà de la primera intuïció, i que es torni a capbussar amb plaer un cop i un altre en el detall dels versos.

***

L'ha llegit Mariona Casanovas.

Apunt revisat el 23 de gener de 2010

--