[074] Engany

¬¬¬¬¬

Ja hi tornem a ser! Aquest apunt figura entre els més visitats de la setmana i resulta que està en blanc. Faig una comprovació ràpida: obro Google i hi escric la cerca "gabriel ferrater engany". És el segon resultat.

El poema és d'estructura senzilla. Són sis estrofes de dos versos de 6 i 4 síl·labes, tots masculins (acaben en paraula aguda), sense rima. S'hi alternen dues veus, en diàleg, marcat tipogràficament per l'alternança de les frases entre cometes i sense. Ara: tot i la senzillesa i brevetat, té molta gràcia, i no és trivial ni tolera una sola lectura ràpida. Exigeix una mica d'esforç. D'entrada, totes dues veus parlen en primera persona i s'intepel·len i es llancen retrets. El joc dels pronoms i de les persones verbals és constant, amb una intensitat creixent, que culmina magistralment a la darrera estrofa en el datiu ètic del seu primer vers "Oh, com te m'has cregut".

Interpreto que les estrofes senars, entre cometes, corresponen a la veu de la dona i que les estrofes parelles corresponen a l'home. La discussió és molt elaborada, sintètica, estilitzada, a la vegada que deliberadament, des del mateix principi, aprofita recursos de la llengua oral: l'imperatiu de provocació digues del primer vers ("Digues, per què em vas fer / confiar en mi?"); la resposta evasiva a la pregunta de la primera estrofa amb una altra pregunta a la segona estrofa; els paral·lelismes tallants sobre les paraules de l'altre ("t'he pogut enganyar?", vers 3; "m'has volgut subornar", vers 5); les oposicions ("caut, sense orgull", vers 6, replicat doblement i simètricament per "sense espera, amb orgull" al vers següent, just al centre del poema); l'ús de la conjunció en sentit emfàtic ("I era per fer-me mal") de la penúltima estrofa, i l'exclamació de l'estrofa final. Parant-hi atenció, doncs, és notable l'habilitat de Ferrater per evocar-nos en pocs versos una discussió intensa.

Precedeix "Engany" un poema sobre la separació dels dos amants, "Dits", amb què queda acarat en el llibre, amb dos nexes d'unió obvis: "Lleugers, es confiaven / els teus dits entre els meus dits" (versos 3-4), i l'home invocat amb un vocatiu també, "cor confús" 8vers 11). El segueixen dos poemes que s'hi relacionen. "Esparver" és el poema que narra una infidelitat d'ell, que té per cert a la seva estrofa central un "dar-me engany / que torna amb mi la noia que tinc lluny". "Fe" --també en blanc en el moment d'escriure aquest apunt-- és un títol que en tot cas es relaciona per etimologia amb la darrera paraula d'"Engany", fidel, i que ens planteja l'aparent reconciliació entre somnis dels amants --si és que hem de creure que hi ha un fil narratiu darrere dels poemes d'aquesta segona secció de Teoria dels cossos, quarta de Les dones i els dies.

L'engany plantejat en el poema és complex --Ferrater ens eleva sempre més amunt de la trivialitat. La dona li retreu a l'home que l'hagués fet confiar en ella mateixa, com si aquesta confiança l'hagués conduït cap a un engany (amb un altre). El "cor tan perplex", vocatiu, del quart vers, en la rèplica de l'home, sembla ben bé una ironia: li contesta que no es creu pas el desconcert que es desprendria de les seves paraules, com si ella tractés d'enredar-lo amb la pregunta, i retraient-li per tant que l'acusi d'haver-la induït a enganyar-se. Potser desbarro, però és prou enrevessat per resultar convincent. I no cal que insisteixi en la paràfrasi dels versos següents --que s'entenen i que van intensificant la duresa de les acusacions, fins a la paradoxa final de la darrera estrofa, que cal llegir en contraposició a l'estrofa inicial. Si la dona li retreia a l'home que la fes confiar en ella --i no deu ser casual que confiar (vers 2) sigui un verb que deriva de confidere, és a dir, que pertany a la mateixa família lèxica que fe i fidel--, l'home acaba lamentant-se que l'hagi pogut arribar a persuadir que ella tingués prou confiança en la seva relació per creure que --malgrat tot-- li havia estat fidel.

De totes maneres, Núria Perpinyà, bona lectora, havia proposat una interpretació ben diferent --que no subscric en aquest cas, però que el lector farà bé de tenir en consideració-- en el seu llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater, publicat el 1991:

Les empremtes medievals a Les dones i els dies no s'exhaureixen amb "Poema inacabat". Així, el poema "Engany" continua la tradició dels diàlegs discordants entre el cor i el cos. Aquest text significa l'única provatura de Ferrater en el camp de la poètica abstracta, els resultats de la qual no són gaire afortunats, per bé que el poema adquireix més sentit integrat dins el conjunt de la segona secció de Teoria dels cossos ja que aporta una formulació del tema amorós molt diferent de la resta. El poema no presenta cap imatge (cas insòlit en la poesia ferrateriana) però sí dues veus: la que va entre cometes és | la del cor i l'altra (vs. 3-4, 7-8 i 11-12) la del cos (o la del jo poètic, en general). I també dues classes d'enganys: el cos (o el jo) va enganyar el cor fent-li creure que ell (el cor) podia ser fidel per sempre, el cor s'ho va creure i ara és conscient que s'ha enganyat a si mateix, no ha estat fidel." (pàg. 45-46)

Apunt encetat, malgrat la data, el 2 de març de 2012

--