[101] Maîtresse de poëte

¬¬¬¬¬

Dec a Lucas Capellas l'estímul per llegir amb ulls nous "Maîtresse de poëte". El seu article sobre el poema, publicat a final de l'any 2021, és un esforç de lectura molt notable, amb pistes valuoses. Comencem per la primera estrofa, per la referència a la màxima d'Oscar Wilde, aquell "la vida | volia imitar l'art", que ens consta que havia estat citada per Carles Riba (l'observació prové, pel que entenc que apunta Capellas, de Jordi Julià, del llibre El poeta sense qualitats, de l'any 2004). El que va dir Wilde apareix en un text crític de Riba: és la resposta 10 a un esquema de conversa amb Joan Teixidor, que es va publicar en forma d'entrevista al setmanari Destino, el 16 de maig de 1953. Les notes originals van ser recuperades per Riba com a apèndix, amb el títol "Sobre poesia i sobre la meva poesia", del llibre d'assaigs crítics ...Més els poemes, editat el 1957. És un text essencial de Riba i molt conegut, que devien recordar fàcilment Helena Valentí i "els catorze amics que em llegeixen" (d'acord amb el vers 424 del "Poema inacabat"). La resposta 10 és la darrera resposta d'aquell esquema de conversa. Seguint el mètode de Joan Ferraté, val la pena que ens fixem en el context on Riba esmenta la frase de Wilde. Copio la resposta 10, doncs, sencera, de les Obres completes III: Crítica, 2, a cura d'Enric Sullà i Jaume Medina, pàg. 262-263 (les cursives de la resposta, llevat del títol Estances, són meves):

10. La seva poesia en relació a la vida.

Hauria de recórrer els meus poemes un per un per a precisar en quina relació estan amb la meva vida i amb les meves vivències. Això pot ésser feina per a un cert tipus de crítics futurs, si la meva poesia els mereix. N'hi ha d'originats immediatament, fins allí on jo sé, per estats d'ànim, per anècdotes, pel que Goethe en deia circumstàncies, etc. N'hi ha de construïts sobre una cosa vista; d'altres, sobre una cosa llegida; d'altres, sobre un tema musical que s'ha transformat en visió; d'altres, sobre la pura unió d'uns mots ("si s'ajunten dos mots, perquè..." Vegi's Estances, II, 37), etc. No crec que en tot això sigui gaire diferent de la generalitat dels qui escriuen versos. Ara: dono cada vegada més als joves un consell contrari al de Rilke: que ningú no basteixi la seva vida segons la necessitat de la poesia que ha de fer. Estic en edat de poder confessar que, si faig l'examen del que ha estat el meu treball com a escriptor --com a poeta si es vol-- sóc feliç de constatar almenys una cosa: que mai la poesia com a art no ha desviat la vida del meu curs, ni mai el pensament d'un imprescindible futur poema no s'ha interposat entre els meus ulls --o el meu cor-- i les coses. ¿He escrit poesia del que he viscut? Sens dubte. Ara: ¿he viscut poesia que abans he escrit? Tendeixo a pensar que també. ¿Quin poeta, amb la mà damunt el cor, ho gosaria destriar? Oscar Wilde digué que la natura imita l'art, crec que més profundament que ell no sospitava en el seu esnobisme. I és que l'art revela la natura, li dóna consciència del que era en ella germinant i desitjant forma cap a la llum. Com el somni de vegades ens anuncia el que és latent i vivent ja en nosaltres, apte per a actualitzar-se en bé o en mal. Tornem per aquí a l'indefugible, innegable misteri de la paraula, als seus valors màgics, que el | poeta retroba. Si aquesta ha estat la relació, alguna vegada, entre la meva vida i un meu poema --o, per què no?, entre un meu poema i la vida d'aquell que l'ha llegit i estimat-- és que poèticament hauré reeixit en algun aspecte més important que el de l'ofici.

Som davant d'una reflexió estètica i vital profunda, que crec que impregna el poema i en perfila el sentit, i que els lectors en qui pensava Gabriel Ferrater devien copsar d'entrada. Si jo fos Gabriel Ferrater, no posaria les paraules "quan la vida imita l'art" dins del poema sense recordar Carles Riba, sense al·ludir a aquell text de deu anys abans, de l'època que ja el coneixia i tractava. Més, si encara el 1970, quan m'entrevista Lluís Pasqual a la Revista del Centre Lectura de Reus, li dic: 

M'agradaria que posessis una cosa... la importància molt gran que per a mi va tenir l'amistat de Carles Riba. Allò va ésser decisiu. Carles Riba tenia una qualitat que no té cap altre escriptor català, una cosa superior. Riba comunicava experiència humana i un es tornava més adult tractant-lo.

Recordo els versos que Joan Oliver li va dedicar en la seva mort:

I ara que no hi ets,

qui ens jutjarà...?

I és que en certa manera ens sentíem jutjats, mesurats per ell. L'altra persona que m'ha influït més ha estat Valentí Fiol, que precisament ahir em deia una cosa: Tota la gent que hem tractat amb Riba no passem una setmana sense pensar-hi. El teníem com a punt fix. Això no es veu del tot en la seva obra, no reflecteix aquesta enorme qualitat humana. Un home, és clar, és sempre superior a la seva obra.

No té solta interpretar que la frase de Wilde és l'emblema d'un romanticisme al qual Ferrater s'oposa. "Maîtresse de poëte" no tracta d'escoles literàries, sinó de la relació de la vida i la literatura. És un poema que afirma, amb l'exemple desgraciat de Thomas Wyatt, la superioritat de la vida davant l'art. Suposant que la hipòtesi de l'al·lusió ribiana sigui encertada, el poema té dues dificultats: determinar quin és el punt de vista i l'actitud de la primera persona del plural que narra els fets (amb el corol·lari d'haver d'atribuir a algú la frase final entre cometes) i entendre bé de què discuteix aquesta veu plural. Fa uns quants dies que llegeixo el poema...

***

Arran de la primera lectura de l'article de Lucas Capellas "'Potser hi ha encara una manera de fer bona poesia'. Interpretació de 'Maîtresse de poëte'", començo a endreçar aquest apunt, que tenia mancances evidents, que era pràcticament text cru copiat de les meves notes personals, no revisat mai com cal. Capellas esmenta com a lectures valuoses precedents al seu article la de Jordi Julià i la de Núria Perpinyà. El meu apunt, fins ara, contenia algunes notes de Julià i cap nota de Perpinyà, tot i tenir el seu llibre a mà i que Julià considerés exemplar la seva lectura! 

Jordi Julià, en el seu llibre El poema sense qualitats, pàg. 42-46, ens indica que els cinc quartets inicials i dos tercets finals, amb rima assonant, són com un homenatge a la forma més característica de Thomas Wyatt, poeta anglès del segle XVI --i s'hi pot afegir com a característica formal l'alternança dels versos primer i tercer de cada quartet, femenins, i el segon i el quart, masculins, amb la seva variació combinativa als sis versos finals. Afirma que Núria Perpinyà en fa una lectura exemplar, amb dues línies d’interpretació. Explica també que Marta Pessarrodona creu que Gabriel Ferrater va plantejar el poema com un comentari a la poesia dels últims anys de Robert Graves, que a partir dels 60 anys va tenir el seu període més prolífic. Jordi Julià considera que el poema conté una reflexió sobre la creació poètica i que s'articula al voltant d'alguns paral·lelismes: l'amor i l'agudesa per escriure; la perseverança en l’escriptura i la troballa de la forma adient; la pèrdua de la noia i la pèrdua del poema entre els lectors. "El poema, tot poema, no surt ni d'un 'brut desfici' ni d'un simple ritme, sinó precisament d' 'un ritme despullat' que s'assembla enormement a la noia, malgrat no tenir 'forma | ni lloc de cos': és intangible però fidel al model real, evidenciant el talent del creador", diu Julià (citat per Capellas).

Efectivament, l'aportació de Núria Perpinyà és detallada i valuosa, i tan travada en la seva argumentació, amb dues lectures alternatives, que resulta difícil de resumir --potser per això no l'havia sabut aprofitar en la primera versió d'aquest apunt? Es troba a les pàg. 82-84 del seu llibre "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater (Barcelona: Empúries, 1991, 101 pàg.). Val la pena, almenys, copiar-ne la síntesi dels fets històrics, pàg. 83, que van unir el poeta Thomas Wyatt i Anna Bolena, tal com els devia conèixer Ferrater a l'època que va escriure el poema:

Wyatt fou un poeta i fou amant d'Anna Bolena (o, si més no, va estar-ne enamorat durant un temps). Segons els seus biògrafs, quan Wyatt va saber que Henry VIII era el seu rival i que pretenia casar-se amb ella, va confessar al rei el seu affair. Era l'any 1527. Des d'aleshores fins a l'any 1536, Wyatt va gaudir de diferents càrrecs i ambaixades. L'any 1536 Wyatt, Anna Bolena i suposats pretendents seus foren empresonats a la Torre de Londres. La reina i els seus amics foren decapitats. Wyatt fou alliberat i continuà al servei del rei fins a la seva mort l'any 1542. 

Capellas nega la interpretació de Perpinyà que la veu lírica (el narrador, en primera persona del plural, del poema) s'oposi a la idea que "la vida imita l'art", que la consideri una "triomfalista concepció romàntica", una actitud "del tot ingènua". El narrador, diu Perpinyà, "torna a la concepció tradicional: l'afany del meu art és el d'interpretar la vida" (pàg. 82). Capellas, a la nota 15, observa que aquesta lectura, com la de Julià, és qüestionable perquè no té en compte el "Però no té remei" del vers 5, les paraules amb què comença el segon quartet: no té remei, no hi ha alternativa, el narrador no pot tornar a la idea senzilla que l'art imita la vida. Respecte a la frase final, entre cometes, "Wyatt / ha traspassat al rei Anna Bolena.", Perpinyà postula una possible ironia, i que Wyatt es consideri un antimodel: un mal poeta, un triomfalista mediocre --compro.

En tot cas, Thomas Wyatt és l'introductor, amb Henry Howard, comte de Surrey, del sonet a la literatura anglesa, una estrofa que aviat es va escampar amb força i que Shakespeare va utilitzar de forma preferent a la seva poesia. La crítica el considera tècnicament brillant. Gerard Vergés va dedicar el darrer capítol de Tretze biografies imperfectes a Thomas Wyatt.

***

Núria Perpinyà i Jaume Subirana han descobert el poema de Wyatt que hi ha probablement al darrere: el sonet IX, amb el seu reward. Què és més important, la vida o l'art? La pregunta és antiga: per això agafa la grafia antiga de la paraula francesa, "poëte". Qui mana sobre el poeta és la vida, no l'art. És la mestressa del poeta. La vida és més important que l'art, diu sovint Ferrater, en altres poemes. Adopta un realisme crític. La postura romàntica o simbolista, posar l'art per damunt de la vida, seria la contrària, a la qual es refereix el poema amb aquell "quan la vida / volia imitar l'art, érem cadells." (vv. 3-4). Ara: Ferrater esmenta Wyatt com un model, o com el seu contrari? Wyatt escriu el poema gràcies a una relació dolorosa.

***

Comentat de passada, comparant-lo amb un altre poema, per Terry1971: "[...] hi ha l'individu excepcionalment honrat, com el poeta renaixentista Thomas Wyatt, protagonista de "Maîtresse de poète". Aquest home no n'espera cap recompensa, de la seva experiència, i, per tant, arriba a reconèixer en ell mateix un 'estil de creure'." (pàg. 29). El perspicaç Arthur Terry no imagina Thomas Wyatt com un antimodel, al contrari que Núria Perpinyà i, diria, al contrari de la majoria de lectors del poema. Parem atenció, de pas, al detall que el verb "traspassar" desprèn un deix d'ambigüitat, pel seu significat com a verb intransitiu, sobretot quan pensem que Enric VIII va acabar condemnant a mort Anna Bolena.

***

Jordi Cornudella, a l'edició crítica de Les dones i els dies, remarca que Ferrater fa servir expressament la grafia "poëte", anterior a la reforma ortogràfica de 1878, i no "poète".

***

A la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths, el capítol "Renacimiento, Humanismo y Reforma", secció “Shakespeare y sus coetáneos”, inclou un afegit de Gabriel Ferrater que consisteix en un paràgraf i un poema de Wyatt amb la seva traducció en prosa, pàg. 307 (corresponen a tres quarts de columna de text seguit). La relació d'aquests afegits es troba en un apunt sobre textos que es podrien atribuir a Gabriel Ferrater) i, encara més còmodament, amb tots els textos transcrits i acarats amb l'original:

Más que en la métrica, la libertad con que los ingleses adaptaron sus modelos italianos o antiguos se manifiesta en su contenido, en la fresca sensibilidad para la realidad próxima, que parece ser una de las grandes virtudes del inglés, y que entonces no fue ahogada bajo los motivos petrarquistas, tan fijos y formalizados. Aparte la prodigiosa abundancia de vida que se expresa en el drama isabelino, la lírica, sobre todo en sentido propio, o sea, la canción, posee una vivacidad en sus temas y en su expresión, como sólo se halla en la lírica española popularizante de la época. En Inglaterra, como en España, el formalismo renacentista no cortó con la Edad Media ; y, tras la refinada elegancia de los gestos y ritmos renacentistas, un vigor y un realismo medievales animan, por ejemplo, el siguiente poema de Wyatt:

They flee from me, that somtime did me seke

With naked fote stalkying within my chamber.

Once have I seen them gentle, tame, ad meke,

That now are wild, and do not once remember

That somtyme they have put themselves in danger,

To take bread at my hand, and now they range,

Busily sekyng in continuall change.

Thanked be fortune, it hath bene otherwise

Twenty tymes better : but once especiall,

In thinne aray, after a pleasant gyse,

When her loose gowne did from her shoulders fall,

And she me caught in her armes long and small,

And therwithall, so sweetly did me kysse,

And softly said : deare hart, how like you this?

It was no dreame : for I lay broade awakyng.

But all is turnde now through my gentlenesse,

Into a bitter fashion of forsakying :

And I have leave to go of her goodnesse,

And she also to use newfanglenesse.

But, sins that I unkyndly so am served :

How you like this, what hath she now deserved?

(Huyen de mí la que un día me buscaron y se deslizaron descalzas en mi cuarto. Las he visto amables, mansas y tiernas, a las que ahora son montaraces, y nunca se acuerdan de que antaño pasaron peligros por comer de mi mano, mientras que ahora se extravían buscando sin sosiego continuos cambios. Gracias a la fortuna, no siempre ha sido así, y aun ha sido veinte veces mejor. Una vez sobre todo, en que iba ligeramente vestida, de placentero modo, cuando su manto suelto se le cayó de los hombros y me tomó en sus brazos largos y finos, y luego me besó tan dulcemente, y me dijo en voz baja : “¿Qué te parece así, corazón mío?”. No fue un sueño : yo estaba bien despierto. Pero ahora todo ha cambiado, por mi debilidad, y se ha implantado una amarga costumbre de abandonarme. Su bondad me da permiso para alejarme, y ella se lo toma de buscar la novedad. Duramente me veo tratado : ¿qué decís a eso, qué os parece que ella merece?)

***

El va llegir Núria Martínez-Vernis, a l'acte Pervivència de Gabriel Ferrater, organitzat per l'Ateneu Barcelonès al setembre de 2018:

També l'ha recitat Jaume Coll Mariné, dins del Festival nacional de poesia a Sant Cugat, al claustre del monestir.

--
Apunt revisat el 19 de gener de 2024