[098] Cançó idiota

¬¬¬¬¬

"Cançó idiota" és el primer dels setze poemes de la secció C de Teoria dels cossos, anys més tard secció 5 de Les dones i els dies. Com indicava l'epígraf de l'àlgebra de Dubreil que encapçalava aquella secció C, es tracta de poemes de ruptura. Aquest primer compleix perfectament el propòsit, atès que es contraposa de manera deliberada a "In memoriam", el poema que obre Les dones i els dies. És un poema de la Guerra Civil que correspon a l'any 38, precisament a l'experiència del narrador que havia quedat exclosa d'aquell primer poema. Esmenta la batalla de l'Ebre, batalla principal de la guerra, que va començar el 25 de juliol de 1938, i l'estada del poeta a Barcelona, amb la família ja a Bordeus, i la sortida cap a l'exili, quan Daladier acabava de signar els acords de Munic, els dies 29 i 30 de setembre. "In memoriam" narra els mesos que van del juliol de 1936, l'inici de la guerra civil, a l'incident del concert a Reus, de datació incerta, potser contemporani dels fets de maig de 1937 (amb l'afegit de la part final, la del retrobament amb l'Oliva, a la Segona Guerra Mundial). El record del narrador de "Cançó idiota" data del 1962; el del narrador d'"In memoriam", sense data, es pot considerar, per l'al·lusió final a Albert Camus, contemporani del cop d'estat del general Massu a la guerra d'Algèria, el 1958 --és clar que no sabrem mai si Gabriel Ferrater havia pensat en Camus i en el moment de publicar "In memoriam" va substituir l'oranès, que acabava de morir en un accident, per l'argentí que apareix a Da nuces pueris (la lliçó oranès és de Les dones i els dies).

"Cançó idiota" també juga, com "In memoriam", amb la primera persona del plural, que és la primera a aparèixer, per passar de seguida a una obsessiva primera persona del singular. Es tracta d'una evocació molt particular, personal, recalcada per l'idiota del títol (que apunta al sentit etimològic de la paraula) i per la magnífica hipèrbole que Daladier va signar l'acord de Munic amb els nazis, el 29 de setembre de 1938, per reservar-li a ell pau francesa (la retirada republicana, en la Batalla de l'Ebre, es produeix a mitjan novembre, si bé a final de setembre les tropes del general Franco es troben en plena ofensiva vencedora). Som lluny de l'imperatiu moral, que l'havia impel·lit a parlar dels altres, als darrers versos d'"In memoriam". El narrador se'n va, mentre milers de joves soldats que havien travessat l'Ebre amb barques de pescadors moriran atrapats entre l'ofensiva de l'exèrcit feixista i el riu.

El poema no es refereix concretament als records que Gabriel Ferrater va explicar a Baltasar Porcel, a l'entrevista publicada pòstumament (Papers, cartes, paraules, pàg. 524), però sí que fa la mateixa lectura política sobre l'acord de Daladier, que suposava la derrota definitiva de la República:

La meva família se n'anà pel juny del trenta-vuit. Jo no recordo bé les dates, però sembla que llavors encara podien cridar la meva lleva: jo sóc de la del quaranta-tres, ja que vaig néixer el vint-i-dos. Per tant, sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del quaranta-dos, la cridaren, però no va anar al front. ¿Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi, i etcètera. I no ho dic com a cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens? Ara pensaria una cosa molt diferent, perquè, en una guerra que no vaig fabricar jo, per què cony m'hi havia de deixar embolicar? [...] Però el que passa és que a setze anys un és un sentimental... A finals de setembre el meu pare vingué de Bordeus a buscar-me, i, com que aleshores la derrota era tan òbvia, em vaig deixar endur. I vaig arribar a França exactament, exactament, el dia que es firmava el Pacte de Munic, o sigui el dia que la República va perdre la guerra.

En la quarta conferència sobre Carles Riba del Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 137 (La poesia de Carles Riba, pàg. 80), diu el mateix:

En el darrer moment, ja tot l'any 38, l'única esperança de la República era que la guerra civil espanyola empalmés amb la guerra mundial, que tothom sabia que anava a començar. Ara: quan, el setembre del 38, es va firmar el pacte de Munic, això va fallar: en aquell moment se sabia que la guerra estava liquidada.

Formalment, "Cançó idiota" presenta la novetat menor de la falta de puntuació (insinuada sols per l'ús de majúscules inicials a principi de frase), que de fet implica una novetat major: la sintaxi laxa, el to elegíac i el sentit evident propis de les cançons. Pere Gimferrer ha recordat, a propòsit de "Cançó idiota", que Ferrater va començar escrivint poemes en francès, sense puntuació, superrealistes, que no es conserven: "Que hagi encetat poemes surrealistes no és una cosa negligible. Les tècniques de poesia de Gabriel Ferrater són o bé hiperracionals o bé extraracionals moltes vegades", apunta Gimferrer al simposi de 1997 (pàg. 363). A la vegada, hi ha elements de rigor formal: el vers inicial, "Any de distrets Any trenta-vuit", encapçala una tirada de 14 versos, amb rimes assonants (en què alternen els versos masculins i femenins), endreçada a la manera d'un sonet, i aquest mateix vers, amb l'ordre invertit, "Any trenta-vuit Any de distrets" (vers 15), encapçala una tirada de 14 versos més, amb rimes menys marcades, abans dels 4 versos finals, que comencen amb la variant del vers 29, "Any trenta-vuit L'any més maldestre", i amb la repetició del vers primer del poema com a vers final.

Ha recalcat la traça de l'estructura formal de "Cançó idiota" el professor Túa Blesa, en el seu comentari sobre el poema, publicat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat el 27 de febrer, dins la iniciativa, per l'Any Gabriel Ferrater, Apadrina un poema. Hi ha un doble record, amb dos fets històrics i dos fets biogràfics. La història apareix en el pas de l'Ebre de les tropes republicanes, amb les barques de pesca que havien transportat des de les platges de tot el litoral, i en l'acord de pau que Daladier i Chamberlain van signar amb Hitler i Mussolini; mentrestant, a la platja d'on s'havien endut les barques, ell aprenia de fer l'amor, fet vital decisiu, i arriba a França, exiliat, exactament el dia del Pacte de Munic. Blesa crida l'atenció també sobre el paral·lelisme del vers 5, "Vaig aprendre de fer l'amor", i el vers 30, "i jo hi vaig aprendre de viure", i recorda que Arthur Terry ja havia assenyalat, al "Poema inacabat" i en altres poemes, que els esdeveniments públics es combinen amb els esdeveniments vitals de l'autor: també, constata Blesa, a "Cançó idiota". Conclou: "Proyección, pues, de lo histórico sobre lo autobiográfico, que lo hace suyo –o a la inversa–, en un movimiento de subsunción, o de doble subsunción.".

El professor Blesa esprem de manera brillant les implicacions del sentit etimològic de l'adjectiu idiota del títol, apuntat més amunt: "Cierto, apunta al sentido etimológico y conviene decir algo más: el idiota del título es término que proviene del griego ιδιότης y este a su vez de ̔ίδιος ‘privado, particular, personal, propio’. Teniendo esto en cuenta, la relación de lo personal y lo público no puede ya pensarse como una estructura en la que los términos se oponen, se excluyen, sino que idiota, en cuanto propio, se apropia de lo histórico o público en un gesto de inclusión. Es la lección de «Cançó idiota» que está exigiendo la lectura de idiota.".

Maria Nunes llegeix el poema al començament de l'itinerari Gabriel Ferrater de Barcelona, i tot caminant cap a Sarrià, aprofito per preguntar-li quin sentit té per ella el filferro del vers 26: "Un filferro de record dolç / em talla aquest espès d'un dia / del mantegós seixanta-dos". La seva mare tenia una cansaladeria i despatxaven la mantega, que es presentava en barres grans, tallant-la amb un filferro (un ganivet no servia). Magnífica imatge!, que a la vegada té connotacions: a la postguerra la gran majoria de cansaladeries solament tenien llard; van trigar uns quants anys a tornar a poder tenir mantega per vendre.

"Any de distrets": la tria de la paraula "distrets" no és banal. Ens suggereix que les generacions adultes baden i cometen atzagaiades greus, com l'ofensiva de l'Ebre o l'intent d'apaisement de Hitler, que contrasten amb l'experiència del narrador, que es recorda, al cap de vint-i-quatre anys, adolescent i llest, l'any 1938, l'any que va aprendre a viure.

Recordo una referència despectiva de Ferrater a l'estratègia de l'Exèrcit republicà de passar amb barques l'Ebre. Deia que és així com es perd una guerra. Però no la localitzo. En tot cas, l'episodi "Katie i Bernie Green" (dos néts d'una parella de brigadistes), del programa Catalunya Experience de TV3, emès el 5 d'octubre de 2016, inclou imatges d'arxiu (9:50-10:10) del pas de l'Ebre amb les barques, al congost de Miravet, que no havia vist mai.

***

És el darrer poema que Enric Casasses llegeix a l'acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater, a Reus. Explica que una de les barques "era de casa meu, dels avis". "Cançó idiota" li serveix per obrir pas a dos poemes cantats per Bàrbara Kusa i Feliu Gasull. -- Al maig de 2024 l'ha llegit també Mariona Casanovas.

Jordi Amat, a la seva biografia Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, pàg. 94-96, ha reproduït el poema per il·lustrar els fets documentats de l'estada a Barcelona.

Apunt encetat, tot i la data, l'11 d'agost de 2010, revisat el 13 de maig de 2024

--