[049] El ponent excessiu

¬¬¬¬¬

Jordi Cornudella, a Les bones companyies, un dels millors llibres de crítica literària publicats el 2010, guardonat amb el I Premi Internacional d'Assaig Josep Palau i Fabre, ens promet un volum posterior que aplegarà els seus textos sobre Ferrater, Catul i Góngora. Mentrestant, aquest inclou una referència a "El ponent excessiu", a les pàg. 168-171, en relació amb el passatge conegut del "Poema inacabat", versos 101-132, en què anuncia a Rosa Leveroni que escriurà el poema. Leveroni és una de les dues dones, l'altra era Roser Petit, que l'acompanyaven en la passejada pels voltants de Cadaqués, a la posta del sol al setembre de 1961, en què van veure l'escena descrita al poema. Cornudella, en el passatge del "Poema inacabat", hi troba al·lusions literàries explícites a l'estrofa 21 del poema 113 d'Ausiàs March i al poema 5 de Catul, que recorda que el sol té capacitat de morir i renèixer cada dia (mentre que la llum de l'home és breu i quan s'apaga és per sempre).

Cito in extenso el paràgraf de Cornudella, sobre "El ponent excessiu", que clou la seva nota:

L'inici --la posta és una dona boja que no es vol colgar i que esquitxa el cel de sang-- traeix una notòria filiació baudeleriana: és a Les fleurs du mal on el quadre del cel crepuscular, tradicionalment associat a comparances d'una bellesa més tòpica, la poesia va aprendre a veure'l com un vessament de sang (le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige, diu un vers d'"Harmonie du soir"). El sol, el dia, es mor com si ho fes per última vegada, com si el seu cicle no hagués de recomençar: la ineluctabilitat arxisabuda de la fi és el que expresa, en termes estentoris, el drama d'histèria menstrual que, vist des del lloc on el poema ens proposa de ser, es produeix damunt de la muntanya, és a dir, mirant cap al cantó de terra. La reacció de Ferrater consisteix a proposar que ens netegem els ulls de la tòpica sangada d'opereta i que ens girem, com els homes de Frost ["Neither out far nor in deep", comentat unes pàgines abans], a mirar el mar, de cara a la nit i a un altre escenari. Potser també ens hi embriagarem amb un drama, però aquest serà íntim i serè." (pàg. 170-1)

Un poema molt bonic, d'una imaginació hiperbòlica del tot coherent amb l'intent d'atribuir a la posta de sol l'excés d'unes figurades ganes d'exagerar i dramatitzar el seu final. Només hi trobava la dificultat de "la sang que es podreix", aclarida per Cornudella amb la precisió sobre Catul.

***

Rosa Leveroni és una autora que Gabriel Ferrater apreciava, i per això, en fer les dedicatòries del "Poema inacabat", comença amb Carner, i segueix amb ella i amb Foix. Els versos 101-132:

Tu amb qui parlàvem d'Ausiàs
i recordàvem "la canal
de Flandes", Rosa Leveroni,
quan uns nòrdics que Déu confongui
anaven per embarrancar
i ens ho miràvem consternats
de la terrassa del Marítim,
Rosa, no em fallis, i no oblidis
que tu em deus i jo et dec un vers
i que tant tu com jo els devem
a la Roser, que la risible
posta de sol de l'altre dia
no convé que caigui en l'oblit
ans que el seu fet li sigui dit.
Rèiem tots tres i ens astoràvem
d'aquell sanguinós melodrama
ofert al teatre de dalt
del camí vell del Port Lligat.
Recordes com el sol rodava,
baldufa negra, i s'esperava
de caure darrere el Pení?
Com si fos res tan decisiu
que un vespre mori, el poca-solta
que per tornar té la seva hora―
No segueixo, ho va dir Catul,
i la natura en fa un abús
(que ens coneix impressionables)
quan ens dóna aquests espectacles.
Sabem venjar-nos amb els mots.
Aquí en tens una versió,
però te n'enviaré una altra
amb més metàfora i menys dansa.

Els versos de Ferrater no acostumen a contenir rebles banals. Leveroni deu ser un dels poetes catalans contemporanis que més profundament s'ha deixat impregnar per la lectura d'Ausiàs March. Passava els estius a Cadaqués: tenia una barraca a Portlligat.

***

Leveroni va acabar responent l'envit de Ferrater:

HOMENATGE A GABRIEL FERRATER

Recordo, Gabriel,

aquella tarda dolça

tornant de Portlligat,

vers la fi de setembre,

tu, amb la Roser i jo,

quan vares comminar-me

a recordar-la en vers.

Tu sí que vas donar-nos,

com fita del camí,

el teu inoblidable

«Poema inacabat».

El meu vers no venia...

Després vingué la Mort,

Gabriel, tan trista,

que ens deixà desolats.

Ara revé la posta

i m’ha portat un vers,

tanmateix massa pobre...

És viu, però, el record,

i l’oblit, impossible,

Gabriel...

***

En la presentació de la nova edició de Da nuces pueris de l'editorial Peu de Mosca, Fina Masdéu ha afirmat que una de les coses bones de la temporada de confinament forçós per la covid és l'aparició del Fons Gabriel Ferrater i Soler del Centre de Lectura de Reus. Hi han recuperat no fa gaire una targeta postal amb el poema manuscrit, en la versió definitiva i autografiat per l'autor.

***

L'ha recitat Joan Vigó, dins el cicle Els poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, per l'Any Ferrater.

Va ser un dels vuit poemes de Gabriel Ferrater inclosos, d'acord amb la informació de Joan Manuel Pérez i Pinya, al disc Tacarigua, de Feliu Gasull (Barcelona: Edicions Nova Era, 1992, en format cdrom).

És una de les tretze cançons, fetes a partir de poemes de Gabriel Ferrater, que van ser incloses al disc No diré res de mi, de Meritxell Gené.

***

Johannes Beilharz va traduir aquest poema a l'alemany: "Ein unmässiger Sonnenuntergang"., i el va publicar a internet acompanyat de la reproducció d'una aquarel·la seva homònima. També va ser traduït a l'anglès, amb el títol "An excessive sunset", per Josep Miquel Sobrer, amb cinc poemes més: Catalan Review, núm. 3, 1986, pàg. 175. "El ponent excessiu" no figura a la selecció de poemes que va traduir Arthur Terry i que es va publicar amb el títol Women and Days.

William Cliff va traduir el poema dins una de les notes (pàg. 57) de la seva traducció del “Poema inacabat”, per comentar la referència a Rosa Leveroni i al vers “jo te n’enviaré un altre”:

LE COUCHER EXCESSIF

Ce soleil qui menstrue ne veut pas se coucher.

Vouyez la folle rouge comme elle rejette

le linceul de montagne qui la couvre.

Un autre jour exagéré. Un autre

jour qui meurt en croyant que sa couleur

ne reviendra jamais, ne reviendra plus

comme le sang qui se pourrit. Essuie la lumière,

lance des cotons de nuages, lave-toi, tourne-toi,

boix le plus limpide gin de lune et mer.

Apunt encetat, tot i la data, el 27 de maig de 2011, i revisat el 13 d'abril de 2023

--