¬¬¬¬¬
Marcer Cortés, Elisenda, Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater. Tarragona: Arola, 2013, 136 pàg.
Des del moment que un o altre llegirà aquest blog, intento ser equànime en la revisió de les aportacions bibliogràfiques ferraterianes. Els apunts sobre els poemes de Les dones i els dies es poden permetre contenir atzagaiades i conjecturar lectures incertes, que al capdavall són a càrrec meu; en canvi, els apunts sobre bibliografia intenten ser ponderats, solidaris amb l'esforç dels crítics i estudiosos. Abans d'escriure'ls, acostumo a llegir els articles més d'un cop, per fer-me'n càrrec de la manera més completa de què soc capaç i per poder destacar-ne el que tenen de nou, d'aportació rellevant des del meu punt de vista. Així, a final d'abril vaig tornar a llegir dos cops un dels articles del monogràfic dedicat a Ferrater de la revista Veus baixes (ja havia llegit la revista sencera quan es va publicar, l'any 2012): "El gris ressò de la ferralla o la mediació de l'espai urbà en la poesia de Gabriel Ferrater", de la professora Elisenda Marcer, de la Universitat de Birmingham. Es tractava d'una aproximació nova, diferent, a l'obra de Gabriel Ferrater, que em va desconcertar. Intento precisar per què: hi intuïa una mirada nova i fèrtil sobre la poesia de Ferrater i a la vegada trobava que aquell article modificava més aviat poc la meva lectura de Les dones i els dies. Vaig adonar-me que Marcer havia publicat, el 2013, l'any següent d'aquest article, un llibre sencer sobre Ferrater, que vaig buscar.
Realment Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater s'allunya del tipus de reflexió crítica que m'acostuma a interessar més, la reflexió que para atenció a la lectura de poemes concrets. La seva eina primordial d'anàlisi és la intertextualitat, no l'hermenèutica dels textos. Observa la poesia de Ferrater a més distància, fixant-se en les relacions amb l'obra d'altres poetes coetanis, o en les relacions amb les obres que, dins la literatura en llengua anglesa, van precedir Les dones i els dies unes poques dècades, o, en alguns casos, uns pocs anys. El llibre m'ha sorprès i m'ha fet rumiar. Aquell article de 2012 a Veus baixes és una secció, reelaborada i esmolada, del cinquè capítol, dins la segona part del llibre. De fet, els fonaments teòrics de l'article es troben amplificats de manera suficient a la primera part del llibre, pàg. 17-54, i tenen la solidesa de la tesi doctoral defensada per Marcer l'any 2006. El llibre es concentra en la dinàmica social i els mecanismes culturals d'assimilació i adaptació de la poesia i la crítica angloamericana dins de l'obra de Ferrater, i en el que representa aquesta renovació dins de la poesia catalana. Connecta Ferrater amb Eliot, Auden i Lowell. Marcer situa Ferrater en les coordenades intel·lectuals, culturals i històriques del New Criticism i dels principals poetes associats al corrent del High Modernism, formulat per Eliot. N'hi ha que ja ho havien dit, però Marcer descriu aquestes relacions amb una mirada més àmplia i lluminosa. Llegir Gabriel Ferrater tenint present els símbols i imaginaris que comparteix amb aquests poetes ens obre noves perspectives.
La primera part estableix doncs les bases teòriques del llibre. Revisa les influències i els elements intertexuals de l'obra de Gabriel Ferrater, ja declarades al text que tancava Da nuces pueris i confirmades a l'article d'Arthur Terry del 1962. Marcer es fixa més aviat en els aspectes discursius que no en els aspectes textuals, per apreciar l'abast de les dinàmiques culturals que Ferrater va traduir al llenguatge poètic. Ferrater comparteix una visió del món i una concepció del fet poètic amb tot un entramat de veus poètiques amb què està en contacte, amb traduccions, ressenyes, interpretacions i influències mútues, d'una manera molt més intensa que no suposàvem, més enllà del consens que s'havia establert sobre les seves afinitats amb el New Criticism als capítols d'Escritores en tres lenguas: per exemple, Ballart2004A ja l'havia col·locat entre els escriptors que, quan escriuen crítica, parlen d'ells mateixos i de la seva pròpia poesia, d'una manera molt semblant al que havien fet Eliot i Auden.
El fet és que Ferrater també es fa seva la tradició poètica angloamericana, s'hi emmiralla per definir-se i hi juga com un igual. Aquestes relacions, Marcer les planteja com una dinàmica de les influències: "Ferrater suscitava un complex moviment de dinàmiques transnacionals i interrelacions entre diversos moviments estètics, mitjançant l'ús innovador del fet intertextual." (pàg. 52), amb la seva activitat a l'editorial Seix Barral i el premi Formentor com un dels seus nuclis operatius. Marcer assaja de plantejar una hipòtesi que ja s'havia posat a prova per explicar el Grup del 14 (Joyce, Lewis, Pound i Eliot): treballaven aquests autors col·lectivament, amb una forta intertextualitat?; van diluir el concepte d'autor subjecte en favor de les obres col·lectives? Afirmar-ho és arriscat: ara bé, hi ha una relació intensa de Ferrater amb els seus precursors de la branca de la poesia anglesa.
Auden, seguint Eliot, ja havia postulat una poètica de la impersonalitat, de to irònic, que pren distància de l'emoció, oposada al romanticisme de veu única, original i emotiva. A la vegada, Auden es separava d'Eliot preferint les referències literàries implícites, que posen en joc la participació del lector i els mecanismes intertextuals --Gil de Biedma es va deixar influir menys per Eliot que no per Auden: "el poeta inglés cuya influencia es más fácilmente advertible en mi poesía", va dir en una entrevista (recollida al llibre de Pérez Escohotado, pàg. 119). Marcer es refereix també a Robert Langbaum, al seu llibre The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition, de l'any 1957, que van conèixer i tenir en compte; Marcer defensa l'etiqueta poesia de l'experiència --que Oller2010 havia qüestionat amb agudesa. Ferrater li dirà a Gil de Biedma en un comentari als seus primers poemes que la poesia ha de ser concreta, immediata. -- Reconec que no entenc un concepte que Marcer utilitza sovint al capítol quart del llibre: la indireccionalitat.
La ciutat de Gabriel Ferrater, tot i tenir ben present el precedent de Baudelaire, es correspon sobretot amb la visió dels poetes del High Modernism, una ciutat hostil i fantasmagòrica: és el lloc on es dissol la subjectivitat i on s'experimenta la nova consciència europea. Ferrater comparteix imatges, analogies i símbols amb Eliot i la poesia angloamericana: s'apropia i reinventa el cànon urbà d'Eliot per trencar les jerarquies i assumpcions culturals --si bé Elisenda Marcer ens adverteix que l'espai urbà no es deixa descriure d'una manera massa uniforme, ja que en el mateix Eliot coexisteixen els espais habitables de "vida interior" amb la visió fragmentària i opressiva de la ciutat. "Casi todos mis poemas ocurren en la calle", dirà Ferrater en l'entrevista de Federico Campbell (Papers, cartes, paraules, pàg. 513). És cert que als poemes de Ferrater hi ha avingudes, carrers, places, cotxes, metros, i que la ciutat que descriu és plena d'objectes arbitraris. Així, un poema com "Diumenge", que té connexions amb els "Preludes" d'Eliot i imatges que provenen del "Prufrock", d'acord amb Pere Ballart, plasma dues problemàtiques essencialment modernes: la irreconciliació de l'home urbà amb la naturalesa i la dissolució del jo. Marcer diu que tot el malestar de la condició humana es condensa en l'anècdota del nen que se li rebenta el globus (pàg. 80), una imatge de les nostres vanes il·lusions i esperances.
Marcer recupera una citació que Arthur Terry va fer del diari de Thomas Hardy (1877), que estic d'acord que és especialment rellevant per entendre aquesta orientació imaginativa de la poesia de Gabriel Ferrater:
No ens interessa massa de saber si Ferrater és un "poeta social" (i sospito que a ell tampoc). Si ho és, és tan sols en el sentit que va indicar gairebé fa un segle un dels seus poetes predilectes: Un objecte creat per l'Home enmig d'un paisatge val deu vegades més que qualsevol objecte format per la Natura inconscient. Per això, els núvols, les boires i les muntanyes no tenen importància davant d'un llindar desgastat o del senyal d'una mà.
Emprant una de les expressions ferraterianes més prolífiques, diria que "l'ordre de l'experiència humana" que s'hi descriu troba els seus referents en la literatura i en l'art en general. En | conseqüència, em pregunto si és Ferrater qui pensa un tema, el deixa reposar i cerca la seva formalització a través de l'observació i experiència; o en realitat, tant el tema com la selecció d'anècdotes responen a idees preconcebudes i condicionades per les lectures i coneixements culturals previs" (pàg. 78-79)
En conclusió, un poema de Gabriel Ferrater remet sovint a altres textos, sovint remet alhora a diversos autors influents de la poesia anglesa. És un poeta innovador, que opta per reconceptualitzar la imitació i la influència. Ferrater es nega a acceptar la condició de literatura "menor" de la literatura catalana, i actua amb una empenta i una decisió equiparables a les dels escriptors de les literatures "centrals" --és una actitud subversiva, que ens obliga a repensar les relacions entre sistemes literaris, com ja havia fet l'irlandès James Joyce amb Dubliners i Ulysses, apunta Marcer seguint els postulats de l'antropologia i etnografia culturals.
***
El llibre inclou lectures de poemes concrets, més que no em pensava, que aniré aprofitant als apunts corresponents: "A través dels temperaments", pàg. 38; "Diumenge", pàg. 80-82; "No una casa", pàg. 83-86; "Els jocs", pàg. 91-92; "Matèries", pàg. 92; "Floral", pàg. 106; "Oci", pàg. 107; "Però non mi destar", pàg. 112, i "Paisatge amb figures", pàg. 113, a més d'una referència a Catul, pàg. 39-41, i al text que tanca Da nuces pueris, la diguem-ne poètica de Ferrater, pàg. 60.
--
