dilluns, 13 d’abril del 2020

Serrallonga1965

¬¬¬¬¬

Serrallonga, Segimon. "Entorn a dos punts de Menja't una cama", dins Inquietud artística, 34, novembre de 1965, pàg. 14-17, reproduït dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 299-315

Jaume Coll Mariné presenta, pàg. 299-301, de manera impecable el context en què es va publicar aquest article de Segimon Serrallonga, feliçment recuperat en el monogràfic de Reduccions: "un dels articles coetanis a Ferrater que més bé en va llegir i entendre l'obra, a part de ser un dels textos que, encara avui, més ens poden ajudar a llegir-lo [...], un text que, com pocs, parla a favor de la lectura de Ferrater." (pàg. 301). Serrallonga va culminar amb aquesta peça una sèrie d'articles de qüestionament del realisme històric, a la vegada que hi començava a perfilar les seves idees sobre poesia.

L'article és, i continua sent, important. És posterior a la ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama de l'any 1962, publicada a Serra d'or, i arriba enmig d'una etapa de rebuig i indiferència crítiques, ben descrites per Núria Perpinyà. És anterior al pròleg de Josep Maria Castellet (inspirat pel mateix Ferrater) a Teoria dels cossos, llibre publicat el 1966. Segimon Serrallonga organitza el text --un dels seus primers articles-- amb una introducció breu, que situa Ferrater com el millor dels nous poetes del moment, i dues parts, la primera dedicada a Catul, i la segona, a tractar de descriure l'actitud poètica davant del món que reflecteixen els dos primers llibres de Ferrater.

No recordo que ningú hagi enunciat la influència de Catul en Ferrater d'una manera més clara i detallada que Serrallonga. Comença recordant que "hi ha motius per creure que Ferrater, quan diu que Catul és l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer, vulgui dir, en la sobrietat de l'expressió, que en sap les implicacions literàries i socials i que el coneix directament de cap a cap." (pàg. 303). Ben vist: hem constatat moltes vegades que les afirmacions literàries, estètiques, de Ferrater són consistents amb la seva escriptura poètica. D'entrada, Ferrater pot anar més enllà, en to i contingut, llegint Catul, que Costa i Llobera llegint Horaci, que es queda en un exercici més formal. Serrallonga insinua que la passió de Ferrater per Catul li és un revulsiu, un exemple de claredat, de veritat clàssica, un precedent d'obra viva, també en el recurs a una llengua col·loquial i culta a la vegada. -- Coneixia Serrallonga l'amistat de Gabriel Ferrater amb Joan Petit, el traductor, amb Josep Vergés, de Catul per a la Fundació Bernat Metge (el llibre es va publicar el 1928)?

Serrallonga nega que hi hagi estirabots o exaltacions o rareses en la poesia de Gabriel Ferrater --devien ser tòpics instal·lats en alguns cercles de lletraferits. "Té una actitud oposada del tot a les actituds dels romàntics, dels simbolistes i dels avantguardistes, justament perquè es dreça de la coherència clàssica a la coherència moderna." (pàg. 307). Partint de la darrera frase de la nota que tancava Da nuces pueris, Serrallonga analitza l'origen del títol del seu primer llibre dins l'epitalami de Catul, que Ferrater presentava com un precepte ètic a favor de la felicitat (pàg. 306):

Si per a una lectura general del llibre basta d'entendre els poemes en termes de precepte ètic, les motivacions que el mateix Catul tingué i anotà dins el seu poema aclareixen l'actitud del lector Ferrater i contribueixen a determinar la seva manera de tractar la tradició.

Els mots que fan de títol al llibre són repetits quatre vegades a l'indret on Catul engega els fascennins tot comportant-se, respecte a la frase popular da nuces pueris, d'una manera en darrer terme exactament igual a la de Ferrater: prenent-los pel cantó de l'alegria, marca el tros amb el sentit més fecund de l'expressió i per ell ho integra tot al moviment general del poema, la circumstància, l'anècdota també s'esmuny, però el moviment hi ha passat a cavall de l'alegria del poble. Ferrater, en fer-ne un precepte, l'ha desprès de l'epitalami, però no del sentit que hi prenia. 

Finalment, Serrallonga ens recorda "Tam gratumst mihi", la versió de Catul que obria Menja't una cama: Ferrater se situa així dins la història literària, d'una manera semblant a la de Catul respecte a Cal·límac i Safo.

A la segona part de l'article, Serrallonga constata la importància del temps en els dos llibres i el tractament subtil de l'espai, i enumera molts versos que el corroboren  --no sé si hauria valgut més que hagués comentat a fons dos o tres poemes sencers. Acaba amb una frase que val la pena citar:

La solució donada [per Ferrater davant el món], essent la més radicalment antisimbolista de totes les presentades pels poetes nous, és la que més reté del real allò que feu possible els més alts valors de la poesia simbòlica de tots els temps.

Segimon Serrallonga, l'any 1958

Serrallonga amb Foix, a mitjan anys setanta
--
Apunt revisat el 21 de juny de 2020

diumenge, 12 d’abril del 2020

Terry1962

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur, "DA NUCES PUERIS, per Gabriel Ferrater. -- "Les quatre estacions". Ed. Óssa menor. Barcelona. 1961. MENJA'T UNA CAMA, per Gabriel Ferrater. -- Col·lecció "Signe". Ed. Joaquim Horta. Barcelona, 1962." [ressenya], Serra d'Or, any IV, núm. 11, novembre de 1962, pàg. 38-39 

Esplèndida caracterització primerenca de la poesia de Gabriel Ferrater a partir dels seus dos primers llibres. L'inici de l'article és taxatiu:

Aquests dos primers llibres, publicats amb un any escàs de diferència, situen de seguida Gabriel Ferrater com el poeta català més important de la seva generació. La varietat i la riquesa de Da nuces pueris pressuposen un talent llargament incubat. 

Terry considera Ferrater un antiromàntic, i diu que la seva complexitat moral recorda la de Baudelaire. En destaca la tècnica descriptiva i de vegades novel·lística, i com en alguns poemes "es dóna una sensació viva de la violència pública, sense ultrapassar els límits de l'experiència personal, sotmesa, no cal dir-ho, a una inquisició moral rigorosa i intel·ligent." (pàg. 38). Parla de la ironia compassiva de Ferrater, de la reacció davant l'absurditat i el patetisme humans: "si la seva generositat fonamental es decanta cap a l'esperança, es tracta d'una esperança mesurada i sense eufòries". I del tema de la memòria, la fragilitat dels records, sense sentimentalisme.

El plaer que [aquests poemes] donen al lector no ve d'una sola direcció; a la sinceritat amb la qual s'hi comuniquen les emocions, s'ha d'afegir llur extraordinària qualitat tècnica, que consisteix, no tant en l'estil (un concepte que a Ferrater no li agrada), sinó en la mateixa manera de construir el poema. En la millor poesia de Ferrater sempre és important l'angle des del qual el poeta s'apropa al tema: àdhuc en els poemes en què el contingut pot semblar trivial, la postura inicial i el joc de metàfores que encamina presten una solidesa al conjunt que probablement hauria escapat a un poeta menys hàbil. (pàg. 39)

Encara al pròleg a la seva traducció d'alguns poemes de Gabriel Ferrater, Women and Days (llibre publicat pòstumament l'any 2004), Arthur Terry evocava la revelació que li va representar la lectura de Da nuces pueris i Menja't una cama, que va ressenyar per encàrrec de Serra d'Or.

Portada de Serra d'Or de novembre de 1962, sobre fons blanc:
la riuada del Vallès Occidental, que va provocar set-cents morts, havia tingut lloc el 25 de setembre

dissabte, 11 d’abril del 2020

Malé2019

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Les dones i els homes en alguns poemes de Gabriel Ferrater i Carles Riba", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 276-296

Jordi Malé llegeix uns quants poemes de Gabriel Ferrater i hi constata afinitats temàtiques amb alguns poemes de Carles Riba, com si hi hagués una represa a Les dones i els dies d'algunes reflexions morals subjacents als poemes d'amor de Riba, que Ferrater havia llegit amb intensitat en la seva joventut. Comença l'article interpretant "Posseït", pàg. 276-280, a partir del sentit de la paraula "regust", amb la seva connotació negativa; de la comparació amb el poema "Sense amor", descartat a Les dones i els dies, i dels dos canvis que Gabriel Ferrater va introduir en la versió del poema a Les dones i els dies respecte a la versió de Da nuces pueris:

  • El primer vers --el marco amb cursiva-- deia "Sóc ben lluny d'estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu." en comptes de "Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs". 
  • El vers 5 deia "I ets tu / que indecentment t'has estimat per mi / fins que, a la fi saciada de tu, / ara t'excites, te me'n vas darrera / d'un altre cos, i em refuses la pau." en comptes de "fins al revolt: saciada de tu". 

Malé fa una paràfrasi del que vindria a dir el poema, fonamentat en el contrast agut entre l'home, posseït per la dona, impregnat d'ella fins al moll de l'os, i la dona, per a qui ell sols és un record superficial en les seves noves relacions amoroses. "Aquest tipus de relació entre la dona i l'home no seria gaire lluny de l'expressada en diversos poemes del segon llibre d'Estances de Carles Riba" (pàg. 280). Posa com a exemple, en concret, el poema 9, que ens presenta una dona gaudint del seu cos i nodrint-se de si mateixa, mentre que l'home queda relegat a un paper secundari, totalment dominat per ella.

La comparació entre els dos poetes segueix amb el poema 20 del segon llibre d'Estances, que Gabriel Ferrater havia comentat en una de les seves conferències sobre Carles Riba. Jordi Malé el llegeix en detall, pàg. 281-286, i es pregunta què interessava a Ferrater d'aquest poema respecte al vincle dels amants. Hi compara "Kore", un poema que ens descriuria una relació amorosa purament sensual, i el poema que el segueix, "Lorelei", dos exemples de pietat bondadosa de la noia per l'home. Malé relaciona la situació descrita en aquests dos poemes amb els poemes 21 del segon llibre d'Estances i 40 del primer, i rebla l'article citant la interpretació de Ferrater d'aquest darrer poema, que considerava que reflecteix una experiència important i intensa, d'una gran vivacitat moral (les explicacions i les omissions entre claudàtors són de Malé):

Després de l'experiència eròtica amb una dona, el que tendeix a ocupar-ne el lloc és [...] l'instint abassegador, l'instint possessiu de la persona estimada [...]. O sigui que el que passa és que, un cop l'experiència eròtica s'ha apagat, l'ànima casta [es refereix a la del poeta], l'ànima despresa de l'activitat eròtica concreta [per això és casta], es vessa cap a un instint de possessió total, de possessió moral, de la persona estimada. Ara bé: aquest instint de possessió total està destinat a la frustració, i només és una follia [...] (La poesia de Carles Riba, pàg. 30; Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 99-100)

L'article té uns quants punts de contacte amb la conferència de Malé "Ressons ribians en la poesia de Gabriel Ferrater", del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del juliol de 2018, a la Universitat de Girona. Continuo creient que un dels contrastos més significatius de l'estètica de Gabriel Ferrater respecte a la poesia de Carles Riba es dona a "Cambra de la tardor".

Carles Riba, el 1953, als seixanta anys, a la casa de Cadaqués
(foto de Francesc Català Roca)

--

dissabte, 7 de març del 2020

Murgades2020

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "Gabriel Ferrater: un intel·lectual a contracorrent", dijous 6 de març de 2020, 19.30 h. Fundació Privada Reddis. Reus

Sala plena, amb cadires addicionals, per seguir una conferència excel·lent, sàvia: planera, concebuda per al públic local, i a la vegada amb un to sostingut, exigent, graciós, magnífic, una hora llarga molt suggeridora sobre Gabriel Ferrater --tan interessant com la seva conferència del 2012 al Centre de Lectura de Reus, però amb més humor, més penetrant. Presentacions de Carme Buixeda, presidenta de la Fundació Privada Reddis, i de David Figueres, en nom dels organitzadors, l'Associació Gosar Poder.



Josep Murgades va començar afirmant que el realisme socialista europeu d'entreguerres va ser adaptat a la nostra postguerra per Joaquim Molas amb el nom de realisme històric o poesia social --utilitzar la denominació original hauria estat temerari, òbviament-- i amb la mateixa filosofia poètica: considerar que la literatura era un mitjà per lluitar contra l'alienació de la massa obrera, amb una forta distinció entre el fons, que era el que comptava, i la forma. El poema havia d'intervenir en la història, havia de transformar la societat etc. Enmig d'aquest panorama Da nuces pueris irromp en sentit contrari, des del mateix títol, que es presenta com un precepte ètic a favor de la felicitat.

Aquest contrast estètic va ser exemplificat per Murgades amb la distribució d'una fotocòpia per les dues cares a cadascun dels assistents. Ens va demanar que miréssim la cara del davant i que esperéssim a mirar què hi havia a la cara del darrere. La cara del davant incloïa tres textos:


"De nit a casa, junts", de Raimon

I de nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d'un moment a l'altre
l' ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n'érem segurs.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
De nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.

No arribaren aquesta volta
però tu i jo ho sabem...
De nit a casa, junts
escoltàvem la música
de nit a casa junts.

I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.


"Què volen aquesta gent?", cançó de Maria del Mar Bonet, amb lletra de Lluís Serrahima

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?",
"N'és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l'asfalt, d'una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells —potser el que mana—
que s'inclina al finestral,
darrere xiscla la mare.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,
—la llei una hora assenyala—
ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?


I al costat d'aquestes dues lletres de cançó, Murgades hi havia afegit el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo (del fragment, en copio les frases del principi i les frases finals):

A tocar de la finestra, la Renata, que mirava cap a fora, m'interromp i en un to d'urgència fa:
--Aleix... Vine de pressa!
I amb el gest reforça les seves paraules.
--Què hi ha?
Però ja separo ràpidament la cadira de la taula, corro cap a la finestra, i ella assenyala:
--Mira...
Encara arribo a temps de veure el segon home, que fa petar la porta del cotxe abans de desaparèixer cap a l'entrada.
--La policia!
[...]
Quan m'incorporo, el timbre de la porta ressona, llarg i urgent.
--Ja són aquí...
--Sí.
Ens mirem, immòbils, però respirem fort i el cor ens rebota contra les parets del menjador. Després me la trobo entre els braços, la boca en la meva, ni ella ni jo no sabem si per darrera vegada.
El timbre ressona de nou, foraster, enemic, i aleshores faig:
--Anem...
I avancem enllaçats, tots dos a punt de destí.


Era fàcil imaginar quin poema hi havia a la part del darrere de la fotocòpia: "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater! Un poema del 1962, aparegut a Menja't una cama, el 1963, i que va anar a parar immediatament a la famosa Antologia general de la poesia catalana de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, partisana a favor de la poesia social des de la introducció i fins a la tria de l'últim poema.


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall del corredor. Comun minador
que surt d’un pou em pujarà
des del sileci de tota la casa.brusc,
el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l’instant
que arrencarà a trremolar l’angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


Murgades va apuntar que en el poema de Ferrater les imatges descriuen un estat de consciència, aquell en què els records reprimits surten a la superfície, i no ens els podem negar, si som lúcids i honrats amb nosaltres mateixos --una lectura quasi psicoanalítica, gens política ni social. Trobo que va saber mostrar el to i el nucli del poema lúcidament, sense explicar-lo massa, deixant de banda detalls polèmics i prou coneguts.

No hi ha transcendentalisme ni redemptorisme en Gabriel Ferrater. Murgades va exemplificar les seves posicions a contracorrent, a partir d'aquell moment i fins al final de la conferència, recordant anècdotes sucoses de Ferrater i analitzant les respostes esmolades, que contrastaven amb les respostes ortodoxes i grandiloqüents de la majoria, a un qüestionari del 1963 (publicat el 1968) dels que inclou el llibre Papers, cartes, paraules (pàg. 496-498):

  • Si haguéssiu de proposar una definició de poeta per a un diccionari, ¿què diríeu? Un home o una dona que fa versos.
  • ¿Subordineu les idees a l'estructura del poema? Només tinc idees d'estructura.
  • ¿Per quina causa creieu que se sent més atret el lector, per allò que diu el poeta o bé per la manera com ho diu? El poeta diu com diu allò que diu.
  • ¿Quines són les fonts del vostre llenguatge? Procacitat reusenca, prosa francesa, vers anglès, Freud i Marx, arrels indoeuropees.

Les anècdotes, algunes de procaces, ens van fer riure, sobretot aquella de la botifarra que no li arribava en un sopar, que Murgades va ampliar respecte a la versió que jo en coneixia. Es veu que era un sopar literari, molt concorregut, amb uns quants escriptors, entre els quals Espriu. Ferrater no s'hi va voler plegar a menjar el menú sinó que va demanar una botifarra amb seques. Els comensals anaven menjant els plats del menú i la seva botifarra no arribava. La reclamava i no l'hi servien. Cansat, es va aixecar i va cridar "On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?". Espriu va entrar en còlera --en la versió que jo coneixia, pel llibre d'Eduard Bonet, una animeta càndida l'hi va contar a Espriu, que no hi era, l'endemà, i Espriu va dir, congestionat, "Aquest home és un terrorista intel·lectual!".  Murgades va recordar també una anècdota personal de Ferrater, en una tertúlia amb estudiants joves, quan ell devia tenir vint anys: va dir "Llegint els poemes de l'Espriu, te n'adones que és un home que no deu haver folgat mai amb dona".

Murgades va ressaltar que Salvador Espriu era en aquell moment el poeta de l'status quo, el poeta que havia condensat en uns pocs poemes la resistència antifranquista. Va afirmar que aquells exemples no pretenien qüestionar Espriu i la seva poesia, que respectava, sinó mostrar que Ferrater actuava a contracorrent de la majoria i que era procaç i gamberro, una actitud que ens va dir que era pròpia de Reus, un intel·lectual anticonvencional, insultant a vegades fins a la injustícia. Gabriel Ferrater deia que escrivia en català perquè és l'única llengua en què sabia fer-hi faltes: violentar la llengua exigeix un gran domini de la llengua.
  • Els organitzadors de la conferència, l'Associació Gosar Poder, han recuperat al seu web l'article de Murgades, de l'any 1992, "Gamberro intel·lectual", publicat al diari El Punt. 
  • Al cap de dos anys de la conferència, Murgades ha publicat un comentari sensacional sobre el poema, en sentit contrari del que va exposar en aquesta conferènca, dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat. Encapçala el comentari un lema de Montaigne: "La parole est moitié à celui qui parle, moitié à celui qui l’écoute." (Essais, llibre III, capítol XIII).
***

Miquel Bonet en va escriure, de seguida, una crònica fresquíssima, "Ciutat de gamberros", per a Tarragona Digital.

Foto d'Antoni Veciana: el públic de la sala, en el moment que Murgades havia repartit un full imprès per les dues cares. Ens havia dit que miréssim primer la cara del full on hi havia les lletres de les cançons de Raimon i Maria del Mar Bonet i el final de la novel·la M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo, i després l'altra. Què hi havia a l'altra cara? "La vida furtiva", de Gabriel Ferrater.

--
Apunt revisat el 2 de juny de 2022

diumenge, 1 de març del 2020

Dilla2019

¬¬¬¬¬

Dilla, Xavier. "Joan Ferraté (i Gabriel Ferrater), lector(s) d'Ausiàs March", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, número 5, juny de 2019, pàg. 59-80

Article formidable, concentrat en l'aportació decisiva de Joan Ferraté a la nostra lectura d'Ausiàs March --el que ens explica també il·lumina la importància de March per a Gabriel Ferrater, a més de descriure'ns l'antologia en què havia estat treballant (pàg. 77-79). Quan vaig llegir el monogràfic de la revista Reduccions dedicat a Gabriel Ferrater, no el coneixia. Sabia que havia sortit el monogràfic de Veus baixes de Joan Ferraté, i estava convençut de la qualitat de les col·laboracions, coneixent el rigor de l'equip de redacció de la revista. He llegit l'article de Xavier Dilla fa unes setmanes, gràcies a un seu comentari a l'apunt del blog sobre l'article que van publicar a Reduccions Lluís Cabré i Marcel Ortín "L'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March". Mentrestant, he vist totes les contribucions del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, impartit a la Universitat de Girona el juliol de 2018, inclosa la conferència de Xavier Dilla "Ausiàs March, llegit i entès pels germans Ferraté(r)".

El comentari de Dilla enviat a Un fres de móres negres situa amb precisió el seu article: "Al número de juliol de 2019 de la revista digital Veus baixes vaig publicar una versió endreçada i ampliada de la meva participació en el seminari ferraterià a la Universitat de Girona de juliol de 2018. En aquesta versió escrita amplio la presentació de l'interès de Gabriel Ferrater per Ausiàs March, que a Girona, per manca de temps, només vaig esbossar, i ho lligo amb la dedicació de Joan Ferraté al poeta valencià. Inevitablement, el meu article se solapa, en bastants aspectes, amb el de Cabré i Ortín, perquè tots dos aborden, pràcticament, el mateix objecte.".

Xavier Dilla, gran coneixedor d'Ausiàs March, el considera "la màxima figura de la líria europea del segle XV" (pàg. 60). Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, des de l'edició de Pere Bohigas, iniciada els anys cinquanta, el van anar llegint, durant anys, per entendre'l a còpia de tenacitat i passió lectora, sense prejudicis, al marge de l'acadèmia, ja que els resultava "radicalment present al cap de cinc segles" (60). Dilla repassa la bibliografia prèvia sobre Ausiàs March, exigua, historicista i sovint de poca volada. L'aportació de Joan Ferraté, en llibres i articles rigorosos i plens de lectura atenta sobre Ausiàs March, acabarà sent, al cap de vint anys d'aquelles primeres lectures, destacadíssima.

Xavier Dilla recorda el mètode de Joan Ferraté, que no era medievalista però sí un filòleg clàssic competent: "es llança a la feina amb una determinació fèrria i un mètode sistemàtic que ell mateix va explicar: copiar el text a màquina, regularitzar-ne l'ortografia i puntuant-lo de manera adequada (els manuscrits medievals no porten signes de puntuació), fins que queda entès i s'arriba a aconseguir una 'interpretació estrictament sincrònica' que copsi la 'radicalitat de visió i intensitat d'experiència' de March" (pàg. 66). Puntuar March és interpretar-lo. Llegir March com "una estructura coherent de sentit, que fa que sovint un vers, una paraula o un poema s'expliquin per analogia o contrast amb un altre vers, paraula o poema que trobarem més endavant" (pàg. 72) ens explica March per March, sense atribuir-li doctrines que no són seves o no l'acaben d'identificar. El mateix Dilla va poder participar, l'any 1990, en les vuit sessions d'un seminari dirigit per Ferraté, de lectura i comentari de March.

Ferraté va anorrear les interpretacions pseudobiogràfiques, que agrupaven els poemes segons les endreces trobadoresques a les dames. Interpretant March en sentit contrari, en va donar una "visió unitària i coherent de l'obra com un dens corpus ple de sentits que s'interrelacionen i interactuen en múltiples direccions" (pàg. 73). Fins i tot concentrant el seu llibre Llegir Ausiàs March en sols dotze poemes, apunta una lectura més àmplia, "ens proporciona al capdavall una resposta completa al repte d'entendre la poesia de March" (pàg. 76).

***

Pel que fa a Gabriel Ferrater, Dilla esmenta que "entre els papers que va deixar i que va conservar el seu germà Joan, hi ha un mecanoscrit amb una antologia de vint-i-un poemes de March i altres escrits relacionats" (pàg. 65): Ferrater havia estat treballant en l'antologia de March, encarregada per l'editor Josep Maria Cruzet, que finalment va preparar Joan Fuster. Dilla constata que l'antologia de Ferrater, 22 poemes, la majoria corresponents a l'època de maduresa, la que menys s'adiu amb les escorrialles del trobadorisme, no coincideix gens amb la de Fuster, que a la pràctica ha esdevingut una mena de cànon de March. "El resultat d'aquesta divergència és esclatant: si llegim la tria de Ferrater, traurem una imatge de March més aviat fosca i sòrdida, menys 'romàntica', molt allunyada del cànon establert per Fuster, parcialment musicat per Raimon i que ha estat reprès en gairebé totes les antologies publicades després i a les llistes de poemes que es proposen com a lectures del Batxillerat." (pàg. 79). Així, els poemes de maduresa de March han acabat sent el menys llegits.

Com que l'article va aparèixer en un monogràfic sobre Joan Ferraté, Dilla no s'estén sobre el seu germà Gabriel, si bé sembla que té moltes coses sucoses a dir-ne: "Que March és present en l'obra lírica de Gabriel Ferrater s'imposa amb tota evidència" pàg. 77), afirma per començar, i en dona uns quants exemples, incontestables, entre els quals el seu ús del decasíl·lab. El que afegeix a continuació és remarcable: "I encara la puntuació, amb algunes comes posades més per facilitar l'entonació que no pas per criteris sintàctics, podria relacionar-se amb el criteri indicat per Ferrater" sobre la puntuació de March (indicat a la carta a un filòleg nord-americà). "En fi, que no és el lloc, no entraré a considerar la relativa afinitat de la veu poètica, prosaica i amb gruix i franquesa moral, que permetria associar March amb Ferrater.".

***

Ara esperem que els marmessors publiquin les obres completes de Gabriel Ferrater, amb els textos sobre March relacionats amb l'antologia, i les obres completes de Joan Ferraté, que inclouran alguns comentaris de poemes posteriors a Llegir Ausiàs March. Dilla cita unes paraules memorables de Ferraté, d'una entrevista amb Lluís Bonada l'any 1996:

Els catalans són incapaços de llegir March. Un poeta com Ausiàs March no és fet per als lectors catalans. Ara potser, als valencians, els agafarà una febrota ausiasmarquista i potser el llegiran. Els catalans s'hi adormiran. La veritat és l'última cosa que interessa els catalans.

M'entusiasma també un dels comentaris finals de Xavier Dilla, parlant de l'aportació de les dues lectures germanes (pàg. 79):

És un March, en definitiva, que ja no té gaire a veure amb la lectura romàntica del segle XIX, sinó que s'ha d'entendre més aviat dins una tendència alternativa, una mica subterrània o marginal respecte al corrent principal de la líric europea, una poesia més aspra, molt moral, menys "bonica" i eufònica, que trobem en les rime petrose de Dante o en poetes com John Donne, Unamuno, Cernuda... i Gabriel Ferrater.

***

Llegiré aviat el monogràfic sobre Joan Ferraté de Veus baixes, que sembla, per l'índex, realment extraordinari. Joan Ferraté és un dels nostres millors poetes i esmolats lectors. I naturalment, tractaré de llegir Ausiàs March, malgrat que soc català.

Coberta del llibre de Xavier Dilla
En passats escrits: Una lectura de la poesia d'Ausiàs March

--

dijous, 13 de febrer del 2020

Curs de literatura catalana contemporània

¬¬¬¬¬

Estudiant a l'Autònoma, i ja vivint a Barcelona, vaig anar a preparar els darrers exàmens a la claror de les sales de la Biblioteca de Romàniques de la Facultat de Filologia de la UB. Tafanejava entre els prestatges, i inesperadament hi vaig trobar el que devia ser una còpia mecanogràfica de les transcripcions que Joan Alegret havia fet de les conferències de Gabriel Ferrater els anys 1965-1967 --que vaig començar a llegir compulsivament tots els dies, unes quantes vegades. Durant anys vaig trobar a faltar les conferències que feliçment ens va acabar recuperant Oriol Ponsatí-Murlà al llibre Tres prosistes. I vaig anar llegint sovint La poesia de Carles Riba, Foix i el seu temps, la conferència sobre Guerau de Liost (inclosa a Cartes a l'Helena) i la doble conferència recuperada per Jaume Subirana arran del simposi de l'any 1997.

Havia llegit moltes vegades les conferències de Ferrater sobre Riba, Foix, Guerau de Liost, Ruyra, Albert i Pla. Llegir sencer el Curs de literatura catalana contemporània, seguint l'ordre original, començant per Carner, obre una nova perspectiva, il·luminadora. És una sort immensa que s'hagin conservat, com explica Jordi Cornudella, que ha tingut cura de l'edició, a la nota preliminar, "Quatre anomalies", sis pàgines que comencen per descriure el valor de les conferències de Gabriel Ferrater amb les paraules justes i repassen com ens han arribat fins als nostres dies.

El que m'ha cridat més l'atenció és la consistència de les observacions amb què ressegueix la relació dels escriptors amb la política del catalanisme. De fet, la mateixa introducció del Curs, preservada en els brevíssims apunts de Joan Alegret a la conferència del divendres 26 de novembre de 1965, mostra l'energia analítica, sense subterfugis ni onanismes, de Ferrater. Comença així (pàg. 17):

La nostra cultura està lligada amb la nostra política. Ha de lluitar per sobreviure contra la pressió de la majoria de llengua castellana que domina l'Estat. Estem en una situació semblant a la de la cultura francesa al Canadà. Cal arribar al poble, però la pega és que el proletariat dels Països Catalans està format per no catalans, procedents d'immigracions. Per aquesta raó van fallar les temptatives de formar una esquerra catalanista, tan necessària. Així, la dominant en la política catalanista han estat les dretes. Madrid va atiar la separació del proletariat i el catalanisme. Va faltar visió per part dels nostres polítics, però potser també, si l'haguessin tinguda, s'hauria fracassat igual.

Les conferències estableixen un possible cànon de la literatura catalana, i unes lectures poderoses dels que en serien els principals autors --tornades a llegir, et retornen a determinats poemes de Les dones i els dies, amb nova llum. Val la pena reproduir també, per la seva novetat, l'inici dels apunts conservats de Joan Alegret, a la conferència sobre el Nabí de Josep Carner, pronunciada al cap de tres dies de l'anterior, igual d'esmolada, descrivint ara el conjunt de la nostra literatura contemporània (pàg. 19):

A la nostra literatura hi ha hagut una inflació de les mediocritats i una deflació de les veritables excel·lències. Pel simple fet d'escriure en català, els escriptors han obtingut una prima d'estimació. Sagarra és gairebé l'únic escriptor que ha tingut èxit i ha pogut ser un escriptor professional, però el seu valor s'ha inflat desmesuradament; és un escriptor molt dolent.

Carner és un cas ambivalent: inflat en la seva mediocritat (primera època), desinflat en la seva excel·lència. S'ha donat un valor excessiu als seus primers llibres; en canvi, no es reconeix que Nabí és una obra de categoria europea, com un Rilke o un Antonio Machado.

Maria-Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià Manent o Joan Salvat-Papasseit són poetes apreciables però de segona categoria. Explicarem només els escriptors més importants.

***

Les observacions de Gabriel Ferrater contra Francesc Cambó sobre la traducció de Plutarc encarregada a Carles Riba havien tingut una primera matisació en la ponència de Jordi Malé del simposi Gabriel Ferrater, in memoriam, l'any 1997. Raül Garrigasait, qualificant-les de "llegenda", les ha acabades de posar en context a Els fundadors: Una història d'ambició clàssics i poder (Barcelona: Ara Llibres, febrer de 2020), pàg. 90-94. Riba havia triat Plutarc deliberadament, amb l'objectiu d'anar omplint el buit d'experiència moral i fer possible una prosa novel·lística, un llenguatge que a la vegada es tornés invisible i mostrés la vida, considerant la novel·la com un   exponent de tota literatura moderna.

***

El llibre va tenir una presentació magnífica a "Les lliçons de Gabriel Ferrater", capítol del programa de Catalunya Ràdio Ciutat maragda, amb Jordi Cornudella, Jordi Amat i Jordi Puntí (programa de 76:03 minuts, dels quals Ferrater ocupa els primers 66). N'apunto unes quantes observacions:
  • Quan Cornudella va titular el llibre, va pensar en els cursos de Vladímir Nabókov --caldria saber si també va pensar en Literatura catalana contemporània de Joan Fuster.
  • És sensacional poder llegir totes les conferències, el curs, seguit. Cornudella destaca que li ha fet veure la importància que la cultura catalana, entre les generacions de Riba i Foix, deixa de posar-se al servei del catalanisme polític, i que aquest trencament és consistent amb el de les avantguardes.
  • En aquell moment hi havia poquíssims llibres sobre literatura catalana contemporània, era una tradició pràcticament verge des del punt de vista crític.
  • Gabriel Ferrater va tenir una educació única, amb una biblioteca excel·lent, amb una casa a la muntanya amb pista de tennis --segons com, una educació burgesa ideal, i no va haver de treballar. Va llegir Baudelaire a l'edició de La Pléiade. Té uns pares singulars, la mare és una lectora brillant. Una família lliure.
  • Les conferències són com un huracà davant les dues escoles que llavors predominaven a la Universitat de Barcelona, la de Riquer i la de Molas.
  • També coneixia molt bé la literatura italiana, encara que en parli menys als textos que en tenim. A l'època del Curs llegia molt Pavese.
  • Joan Ferraté és un crític que és a l'acadèmia; el que es conserva de Gabriel Ferrater són sovint treballs d'editorial: pròlegs, articles per a enciclopèdies.
  • Els estudiants sabien que hi havia els apunts de Ferrater a la Biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona --jo mateix, tot i ser de l'Autònoma, havia anat a llegir aquells apunts--, però la Universitat no els va publicar, Ferrater era incòmode.
  • Hi ha un article sobre Josep Carner de setanta pàgines, escrit al cap d'onze mesos de la publicació de Poesia de 1957, pensat com una ressenya per a lectors castellans, situant-lo entre la generació de 1898 i la generació de 1931 --la que s'acostuma a conèixer, seguint la historiografia literària franquista, com a generació de 1927--, un text que va aprofitar per al pròleg de Nabí i que es publicarà.
  • Cornudella hi precisa la connexió de Gabriel Ferrater i Philip Larkin, tots dos a la mateixa branca de la poesia anglesa i connectats mitjançant Arthur Terry, com a membre del Grup de Belfast.

Arran de la publicació, Jordi Amat, admirant la profunditat, constatant la importància del conjunt de les conferències, hi va dedicar una sèrie de quatre articles molt bons a La Vanguardia: "El miracle del Carioca", "La imaginació burgesa", "La màquina de tortura" i "El fill del 'príncep'" --enllaço amb la versió castellana disponible al web del diari. En el segon, llança la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que li va proporcionar el fil conductor del curs --és cert que Ferrater apreciava Trilling. Quan va publicar la biografia, Amat va equiparar el projecte editorial darrere d'aquelles conferències amb els "cursos de Juan Ramón Jiménez sobre el modernisme o de Vladimir Nabokov sobre la literatura russa o l'europea o els que Allen Ginsberg faria sobre la Generació Beat." (Vèncer la por, pàg. 296).

Enric Iborra dedica el contrapunt 55 de La literatura recordada: 101 contrapunts de lectura (Barcelona: Viena, 2018) al Curs: "Juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, aquestes conferències de Ferrater són segurament l'aproximació més intel·ligent i més suggestiva que es pot llegir a la literatura catalana contemporània. En aquestes conferències Ferrater enfoca la literatura catalana en gran, és a dir, la situa i l'explica en relació sempre amb el conjunt de la literatura europea." (pàg. 169). De fet, el contrapunt 55 té un precedent en l'apunt "La feina s'acumula", sobre el Curs de l'imponent blog d'Enric Iborra, La serp blanca.

  • Posteriorment, Iborra ha lligat la hipòtesi de Jordi Amat sobre Trilling amb Joan Fuster, en un apunt, "Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster", que acaba amb una frase esmolada: "un trident, irrepetible, de la crítica literària dels anys seixanta. Cap dels tres no té lloc a l’acadèmia —a la universitat. No sabrien què fer-ne.". I encara, arran de la publicació de la biografia de Josep Pla Un cor furtiu, de Xavier Pla, ha insistit en la probable influència de The liberal imagination, de Trilling, en el brillant informe de Ferrater sobre Pla per persuadir uns editors nord-americans que traduïssin El quadern gris a l'anglès.
  • No puc deixar de veure el fet que Jordi Cornudella titulés les conferències Curs de literatura catalana contemporània com un homenatge al llibre de Joan Fuster.

Finalment, Xavier Dilla va ressenyar amb encert i agilitat el llibre al diari El País l'11 de juliol de 2019, amb el títol "Ferrater, fulgor a classe", ressenya que reprodueix al seu blog El sol que no crema.

***

Xavier Pla ha publicat un article incisiu en reivindicació de La parada, de Joaquim Ruyra, arran de la reedició del llibre a Adesiara, en edició a cura de Lluïsa Julià. Es titula "Ruyra, el Déu de les petites coses" i ha aparegut al setmanari El Temps, amb data 31 de gener de 2022. Xavier Pla recorda que Josep Maria de Sagarra i Josep Pla el tenien per mestre com a prosistes. El van saber veure com un escriptor modern Josep Carner, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. A la conferència de 1967, Gabriel Ferrater va comparar literàriament La parada amb Le neveau de Rameau, la que considerava l'obra mestra de Denis Diderot, d'acord amb el que llegim al llibre Escritores en tres lenguas, pàg. 79-80. "Naturalment, és fer una comparació exagerada i que aixafaria, si la prenguéssim en un sentit massa literal, el conte de Ruyra, però no és de cap manera absurd de comparar La parada amb Le Neveu de Rameau de Diderot, que és exactament sobre el mateix tema.". Val la pena llegir aquesta comparació, a la pàgina 292 del Curs (Tres prosistes, pàg. 43-44).

***

Ja em tocava publicar aquest apunt sobre el Curs de literatura catalana contemporània! És prou important per modificar l'estructura del blog: a la columna esquerra, de la secció "Llibres", n'elimino l'enllaç directe als apunts dels tres llibres amb les conferències sobre Riba, sobre Foix i sobre Ruyra, Albert i Pla, perquè entenc que el Curs és el llibre de referència d'ençà de la seva publicació. També n'elimino Gabriel Ferrater, in memoriam, que apareixia entre els llibres de Ferrater únicament per la transcripció de les dues conferències d'institut, de l'any 1972, que figuren com a apèndix al Curs. Ara: no esborro pas els apunts d'aquests llibres, des del moment que contenen anotacions que poden continuar fent servei:
L'índex de noms de l'obra de Ferrater acumula al buidatge d'aquests llibres parcials, que molts lectors devem tenir a la biblioteca particular, les pàgines del Curs de literatura catalana contemporània.

Recomano, per acabar, dedicar uns minuts a escoltar alguna de les conferències, a la fonoteca de la Càtedra Màrius Torres, on hi ha encara alguns àudios no transcrits a cap llibre.


El Carioca, esmentat al "Poema inacabat", per on passava el professor Antoni Comas
a vegades per trobar Ferrater (foto recuperada per Jordi Amat)

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2022

dimarts, 21 de gener del 2020

Shakespeare i Ferrater

¬¬¬¬¬

Una referència al final de l'article de Lluís Cabré i Marcel Ortín sobre l'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March (Reduccions: Revista de poesia, 113) em va dur a la biblioteca de Torredembarra, on hi havia un exemplar de la Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths, llibre publicat el 1967 per Editorial Labor. He d'agrair als bibliotecaris la seva diligència a aconseguir-me el llibre, que, en un principi, i al cap dels anys, no va aparèixer a la lleixa indicada. Traducció de Juan Godó Costa de Geschichte der Weltliteratur, consta com a llibre revisat per Carlos Pujol i ampliat per Miquel Bauçà, Salvador Clotas, Antoni Comas, Gabriel Ferrater i Agustín del Saz. Antoni Comas i Salvador Clotas eren els responsables de l'ampliació sobre literatura catalana, mentre que "el escritor Gabriel Ferrater ha realizado algunas ampliaciones notables en aquellos aspectos de la literatura extranjera que por razones de afinidad o de tradición son más importantes para el lector español que para el extranjero" (pàg. viii).

Vaig buscar-hi les pàgines sobre Ausiàs March: tota una troballa. Segurament elaborades a partir de notes de Ferrater, les apreciacions sobre March semblaven ben bé seves: en alguns moments el text recorda els articles de diccionari que es van aplegar amb el títol Escritores en tres lenguas; la redacció, en canvi, és menys articulada que la d'un text de Ferrater, com si Comas o Clotas haguessin reproduït les notes del seu amic procurant intervenir-hi mínimament. Em vaig endur el llibre en préstec. Vaig tornar a llegir el text sobre March atentament i vaig decidir copiar-lo en un apunt consistent en textos de Gabriel Ferrater, o que li podem atribuir, que no han estat aplegats a cap llibre.

La Historia de Laaths va quedar damunt la taula de la biblioteca de casa --sota dues novetats llamineres: els Apunts al natural i Morts per la Unió, de Robert Lowell, traduïts per Josep Maria Fulquet, i l'Eugeni Oneguin, d'Alexander Puixkin, traduït per Arnau Barios--, fins que he començat a buscar-hi les ampliacions de Ferrater sobre literatura estrangera. Les he enumerat al final de l'apunt de textos no aplegats encara a cap llibre de Ferrater, darrere del text sobre Ausiàs March. El que hi diu de Shakespeare em sembla prou important per reproduir-ho en una peça a part, al final d'aquest apunt. Sempre havia trobat a faltar que hi hagués un capítol de William Shakespeare a Escritores en tres lenguas, i en certa manera, encara que es tracti d'afegits a l'article d'Erwin Laaths, ara el tenim! 

Jordi Cornudella ha fet una admirable feina d'editor, acarant l'original alemany de Laaths i la traducció. Ha constatat que hi falten asteriscos per indicar els afegits de Gabriel Ferrater, o que a vegades no són al lloc que toca. Ha pogut precisar amb exactitud, doncs, la forma i el contingut de les intervencions de Ferrater, que són encara més amplis i sucosos que els que havia transcrit jo en aquest apunt. Es poden llegir en un llibre imprescindible, Papers sobre literatura, pàg. 454-470 (amb una explicació addicional sobre aquestes ampliacions sobre Shakespeare a l'obra de Laaths a les pàg. 574-9). El conjunt de les ampliacions de Ferrater a Laaths correspon al segon bloc de la tercera part del llibre, dedicada a altres literatures, i comprèn les pàg. 435-513, amb el benentès que la darrera pàgina del bloc, la 513, és la reproducció d'una nota de Ferrater sobre Brecht --una autèntica propina, com va veure Cornudella--, que consta com a nota del traductor a la Historia de la literatura alemana de Fritz Martini. Enric Iborra ha ressenyat l'edició de Papers sobre literatura, amb èmfasi en aquesta novetat shakespeariana.

Sabem que Shakespeare havia estat l'estímul perquè Ferrater comencés a escriure poesia. Ho havia explicat en un parell d'entrevistes incloses a Papers, cartes, paraules: "Creía que el procedimiento para expresarme mejor sería la prosa, una especie de aforismos estilo Niestzche o La Bruyère, pero no me acababa de salir bien. Luego Shakespeare me reveló las posibilidades de la poesía." (entrevista de Federico Campbell, pàg. 513) i "Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar, i ara em sap greu, en el qual, però, no deia 'avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra', sinó que sota la forma de l'aforisme seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer. Per l'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint-me, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem-ne quinze obres millors de Shakespeare, tu. I és ell que em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia en l'aforisme se'm resolgué: un bon dia vaig escriure 'In memoriam', basat en Shakespeare, i cuc!, funcionava." (entrevista de Baltasar Porcel, pàg. 531). -- L'any 2023, una conferència de Josep Maria Oroval ha remarcat les coincidències de Shakespeare i Ferrater com a poetes.

També a Papers, cartes, paraules tenim el meravellós article "El enigma de la personalidad de Shakespeare" (pàg. 173-176, provinent d'un notable número monogràfic, el 1421, de la revista Destino, publicat el 31 d'octubre de 1964, amb textos també de Josep Pla, José María Valverde, Néstor Luján, Doireann MacDermott, etc.), i la seva traducció dels dos primers actes de Coriolà (pàg. 203-297), que Salvador Oliva va prendre com a model en encetar la seva traducció de l'obra de Shakespeare (com explica Oliva a partir del minut 103 de la taula rodona amb Jordi Cornudella i Javier Cercas, al curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica). D'altra banda, el record que ens ha arribat de José María Valverde és impressionant: "A mi em constava personalment que, perquè em trobà llegint una vegada Shakespeare, es llançà a la coneixença del gran bard --de qui tot seguit es féu el millor coneixedor espanyol--, i d'ell prengué el seu gran vehicle, una forma [el blank verse] que, tot i essent poètica, tingués totes les flexibilitats conversacionals de la prosa. Per això, i per la seva especial afinitat amb Robert Graves, i algun altre britànic, vaig poder dir alguna vegada que Gabriel Ferrater era, en bona mesura, un poeta anglès que escrivia en català.". En el text "Algunas notas sobre Gabriel Ferrater", Valverde precisa que "espero que esto se entienda positivamente, como si dijera que Garcilaso era un poeta italiano que escribió en castellano: una boutade legítima que no excluye el dominio de la tradición auténtica" (pàg. 126 de llibre Fons José María Valverde (1942-1996: Fragments d'una biografia intel·lectual, editat per Jordi Amat).

Vaig començar, doncs, a resseguir els afegits de Ferrater a la traducció de la Historia de la literatura universal de Laaths, marcats amb asteriscos, amb l'objectiu d'anar apuntant-ne, sota el text que ja havia copiat d'Ausiàs March, els capítols, seccions, pàgines i una descripció del seu contingut. La majoria són afegits d'un o mig paràgraf, en general interessants. Vaig arribar al capítol "Renacimiento, Humanismo y Reforma", en què hi ha una secció sobre William Shakespeare i els seus coetanis: hi vaig trobar un llarg paràgraf, pàg. 311-2, en relació amb el teatre elisabetià, i un afegit al paràgraf sobre Marlowe (pàg. 312), ponderant la importància, el to i el vers del Tamburlaine. A les pàgines 320-327 va aparèixer l'afegit ferraterià més extens de tot el llibre, consistent en una anàlisi de Henry IV; una ponderació del valor dels sonets, inferiors a l'obra dramàtica, i tot seguit un repàs de les que considera les vuit obres supremes  de Shakespeare (indico els canvis de pàgina amb la ratlla vertical | ):

[Paràgraf que comença amb la frase "La madurez del poeta se inicia con la trilogía dedicada a la historia de la casa de Lancaster: Richard II y las dos partes de Henry IV." (són tres línies de la Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths, llibre compost a dues columnes). El text segueix i al cap d'una dotzena de línies devia començar una valoració sintètica de Henry V, The Merry Wives of Windsor i altres obres. Gabriel Ferrater hi va intercalar 105 línies sobre Henry IV]

 

La obra maestra de la trilogía, y seguramente la primera gran obra de Shakespeare, es la primera parte de Henry IV. Obra de compleja estructura temática, está organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante. Las dos fuerzas extremas, por así decirlo, son el romántico guerrero Hotspur, imagen del joven caballero según el ideal medieval, y el cínico hedonista Falstaff. Sería sin duda una interpretación demasiado tosca la que considerase a estas figuras como encarnación de las fuerzas del bien y del mal que se disputan el alma del príncipe Hal; y demasiado ideológica la que viera en ellas sendos símbolos de la moribunda Edad Media y de la moderna naciente; pero algo habría de verdad en tales interpretaciones. Siempre a condición de que no se perdiera nunca de vista la complejidad de la actitud moral en que Shakespeare se sitúa ante sus figuras. Henry IV, precisamente, es importante, ante todo, por ser la primera obra que descubre en qué hondo sentido no hay personajes buenos ni malos en el mundo shakespeariano. Hotspur, y la Edad Media a su través, son apreciados en toda su generosa hermosura, según muestra la lírica gracia de las escenas de amor, y casi podríamos decir de caricias, entre el caballero y su esposa; pero, con no menor fuerza de convicción, Shakespeare denuncia la irresponsabilidad política del mundo caballeresco --en la grotesca escena del reparto de Inglaterra, que parece un eco de la escena del rey Picrochole trazando sus planes de campaña, en Rabelais--, y sobre todo, la despiadada crueldad con que el mundo heroico devora toto lo que está fuera de él, a las "pequeñas gentes" cuyas razones de vivir son todas ajenas al heroismo: en la escena con el camarero Francise, el príncipe Hal se burla de la tenuidad de su vida moral, pero termina negando el derecho de un Hotspur a destruir ni siquiera una vida tan tenue. Hal está ante Hotspur como Hamlet se hallará ante Laertes y Fortinbras, los héroes de belle venue, sin estorbo ni claroscuros: lo fascinan, pero sabe que muchas razones apoyan a la otra parte. La parte de Falstaff, precisamente. Shakespeare se entrega con plena cordialidad a lo que es sinceridad, aptitud al realismo, en el cinismo del viejo ebrio y sensual, y piensa con él que | es humanamente falso (a counterfeit) quien se deja matar en la guerra, ya que un cadáver es un falso hombre, y no hay humanidad sino en la vida. Pero tampoco Falstaff es un ideal, ni mucho menos: con feroz insistencia, Shakespeare va detallando la fealdad de esta vida, que en Falstaff no tiene más virtud que la de su tenacidad. "No quedan en Inglaterra más que tres hombres de bien, y uno de ellos está gordo y se hace viejo", así alude el propio Falstaff a sí mismo; él es cobarde, viejo, gordo, feo y, según terminará revelando la patrona en Henry V, impotente. Entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV. Viejos, pero no cínicos, sino cautelosamente hipócritas, son Worcester, el tío de Hotspur que sacrifica a su sobrino por egoismo, y el rey Enrique IV, el antiguo usurpador Bolingbroke, cuya expiadora empresa a Tierra Santa presenta Shakespeare como una obsesión de chocheo. Pocas obras literarias expresan el asco ante la senilidad con el despiadado vigor de Henry IV, que, en cierto modo, es un "ejemplo" de cómo la vejez devora a la juventud. Por obra de los viejos, Hotspur muere a manos del príncipe Hal, cuando éste renuncia a su disipación y empieza a "pagar la deuda que nunca prometí", para decirlo con sus propias palabras; y Hal es sacrificado moralmente, por la tosquedad moral que lo carcome en cuanto asume la escala de valores propuesta por su padre. Pero tampoco en este punto hay que simplificar, ni entender la obra como una sátira de los valores sociales conservadores, como la que se encuentra en L'enfance d'un chef, la refundición que modernamente ha hecho Jean-Paul Sartre del Henry IV. "Los reyes son crueles e hipócritas", dice, por una parte, Shakespeare; mas por otra, y con no menor sinceridad, dice: "Tiene que haber reyes, y tienen que ser tan crueles e hipócritas como su eficacia requiera". O, más precisamente, Shakespeare no dice nada: es infinita su adaptabilidad imaginativa a la contextura del mundo, y nos lo presenta sencillamente, para que nosotros intentemos entenderlo y asignarle un sentido que, suponiendo que queramos encerrarlo en una fórmula, Shakespeare no nos la va a dar. En frase admirable le apostrofaba Matthew Arnold: "Others abide our question. You are free." ("Otros se atienen a nuestra pregunta. Tú eres libre.").  [...] | 
[...] Las experiencias biográficas que deben hallarse en la base de los motivos imaginativos y morales que forman el tema de Henry IV y de buena parte de la obra posterior de Shakespeare, pueden rastrearse gracias a los sonetos que se publicaron en 1609, en edición no cuidada por el propio poeta. A este valor biográfico se debe gran parte de la fascinación que sobre la crítica ejercen los sonetos, y la inmensa literatura exegética que han provocado. Para un lector sin prejuicios, la verdad es que los sonetos, aunque entre ellos se encuentren algunos admirables, son muy desiguales, y en conjunto forman una obra que no puede compararse en tensión y ambición poéticas con cualquiera de las tragedias mayores de Shakespeare. Y a la hora de escrutar los sonetos en busca de su contenido biográfico, la mayoría de los críticos han hecho de ellos un uso muy inhábil y bastante insensato. Reduciéndonos a términos de prudencia, lo único que los sonetos permiten inferir es que en cierta época, que tal vez se inicie hacia 1595, Shakespeare se movió en un círculo de jóvenes aristócratas --no necesariamente de la más alta nobleza, como observa Chambers: de ahí el error de los eruditos que sólo piensan en un Southampton o un Pembroke cuando quieren identificar al destinatario de los sonetos--; y que sintió una gran amistad por alguno de ellos (no necesariamente uno solo: de ahí el error último de los que buscan al destinatario) ; que en aquel círculo imperaba una actitud de rebeldía frente a las normas de su clase, de la dura nobleza isabelina, adquisitiva y belicosa ; que esta rebeldía se manifestó en algún caso en forma de negativa al matrimonio, y tal vez en la adopción de formas de vida socialmente vidriosas ; y que la actitud de Shakespeare ante aquellos jóvenes era muy compleja y rica en ambivalencias emotivas: tal vez pudiéramos apuntalarla diciendo que era la de un Falstaff que previera la inevitable evolución última del príncipe Hal, y que por ello le diera ya la razón al rey Enrique, contra el heredero empeñado en apartar la mirada ante su propio futuro. Algo así cuenta el grupo mayor de los sonetos; otro grupo menos numeroso se refiere a una amante del poeta, la dark lady, cuya fuerza de atracción erótica no se acompaña ni de dignidad moral ni de auténtica belleza: tema éste muy vivo para los hombres del Renacimiento, pero difícilmente comprensible hoy, cuando se ha perdido la religión de la bellezza y se han olvidado sus connotaciones éticas. Lo cierto es que el mundo moral de los sonetos resulta francamente sombrío, lo mismo que el de Henry IV; y es especialmente sombría, en contraste con la lírica juventud amorosa de las comedias, su visión del erotismo. También un Falstaff, un Falstaff capaz de aplicarse el Nosce te ipsum, habría podido escribir el soneto 138 (para cuya inteligencia se ha de tener presente el doble sentido del verbo to lie: "mentir" y "yacer"):
When my love swears that she is made of truth, 
I do believe her through I know she lies,
That she might think me some untutored youth,
Unlearned in the world's false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue,
On both sides thus is simple truth supprest:
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O love's best habit is in seeming trust,
And age in love, loves not t'have years told.
                Therefore I lie with her, and she with me,
              And in our faults by lies we flattered be.
(Cuando mi amada jura que está hecha de verdad, yo la creo, aunque sé que miente, para que ella pueda | [pàgina 321, làmina a tota pàgina, un "Hamlet i Horaci" de Delacroix] | tomarme por algún joven no instruido, inexperto en las falsas sutilezas del mundo. Así, vanamente creyendo que ella me cree joven, a pesar de que sabe que mis días mejores han pasado, echo la más simple cuenta de su lengua mentirosa, de modo que a un lado y otro se cancela la simple verdad. Pero, ¿por qué no dice ella lo poco justa que es su cuenta? ¿Y por qué no digo yo lo viejo que soy? ¡Oh, porque el hábito que mejor viste al amor es la aparente confianza, y porque en amor la edad no quiere cuentas de años! Por esto miento con ella, y ella conmigo, y en nuestros defectos nos confortamos con mentiras.)
Una broma, superficialmente; pero no es difícil percibir que "la procesión va por dentro". La metáfora contable, que nuestra traducción subraya con algo de exceso, pero que desde luego es el elemento organizador del original, indica un cluster o complejo de lo que podríamos llamar asociaciones en la repulsión, muy vivo en Shakespeare: Troylus and Cressida, en uno de sus sentidos, es el desarrollo, hasta el máximo de plenitud imaginativa, de la relación del amor con el dinero. Y, desde luego, no requiere ninguna insistencia la franqueza con que el motivo de la senilidad se plantea en el soneto, cuya multiplicidad de sentidos, por otra parte, es un buen ejemplo de lo ya apuntado acerca de las características que reúne la lengua poética de Shakespeare.
Aparte el terminus ante quem proporcionado por la edición de 1609, se ignora la fecha de los sonetos. No es exagerado decir que los comentaristas han propuesto todas las hipótesis imaginables. Nosotros creemos que fueron compuestos a lo largo de años, pero, sobre todo, en dos períodos de producción copiosa, centrados aproximadamente en los años 1595 y 1604: el lirismo italianizante de Romeo and Juliet y de The Merchant of Venice se reconoce en la mayoría de ellos, mientras que otros son claramente posteriores --el 94, en concreto, es una obra inequívocamente paralela a Measure for Measure. Casi equidistantes de estas fechas se hallan las del cambio de siglo, y éstas son también la de una asombrosa crisis de crecimiento en la obra de Shakespeare. Julius Caesar, su primera tragedia romana madura (la Roma de Titus Andronicus constituye un esperpento medieval), es una obra más armónica y cuidada que Henry IV, pero más bien representa cierto empobrecimiento en la fuerza sugestiva de sus temas. Sólo Bruto, la equívoca figura que parece estar en equilibrio inestable, venciéndose ora hacia el lado de un Hamlet, ora hacia el de un Yago, surge, por así decirlo, de la cámara central de la imaginación de Shakespeare; y por cierto, que su ambigüedad es muy significativa, e impone cautela antes de describir, sin más, a Hamlet como "sublime" y a Yago como "innoble". 
Y luego, Shakespeare sube a su más alta cumbre. Aproximadamente en los siete primeros años del siglo XVII, escribe sus ocho obras supremas: Hamlet, Troylus and Cresside, Othello, Measure for Measure, Macbeth, King Lear, Coriolanus, Antony and Cleopatra, más el relativo fracaso de All's Well That Ends Well y el inacabado Timon of Athens. En estas obras se encierra el prodigio que es Shakespeare. Prodigio tanto más de admirar por cuanto, en cada uno de los momentos en que se produce, tiene muy fácil explicación. Goethe acierta al decir que Shakespeare es inagotable; pero disparata la crítica nebulosa que ve en él "enigmas". Toda obra suya tiene muchos sentidos, pero cada uno es obvio, está delineado con un trazo nítido, y se halla a plena luz la imbricación entre un tema y otro conexo. Resalta sobre todo la permanencia de los temas: Shakespeare imagina mucho más que ningún otro escritor, pero, sobre todo, imagina mejor, y por ello puede utilizar un mismo motivo, incansablemente, en una y otra obras, seguro de que siempre sabrá hallarle facetas nuevas. Señalemos algunas de las constantes comunes a todas sus obras. La primera y más evidente es el esquema argumental. Toda tragedia de Shakespeare se sitúa en una sociedad humana netamente delimitada y cerrada: la Dinamarca de Hamlet, la Rodas de Othello, la Viena de Measure for Measure, la Escocia de Macbeth, la Inglaterra de Lear, la Roma de Coriolanus, el Egipto de Antony and Cleopatra, la Atenas de Timon. Esta sociedad no se halla aislada, antes bien es esencial, como veremos, el que en el trasfondo exista el "extranjero" --ya que la sociedad es siempre, en una u otra forma, un cuerpo político--, pero sus miembros se sienten siempre, muy vivamente, encerrados entre sus fronteras y ahogados por ellas. Esta agorafobia se hace opresiva cuando un elemento de descomposición empieza a actuar en la sociedad: "algo se pudre en el estado de Dinamarca", al iniciarse el Hamlet, y algo se pudre también en Rodas, en Viena, en Escocia, en Inglaterra, en Roma, en Egipto y en Atenas. Y cuando la putrefacción se ha hecho intolerable y la crisis trágica se produce, termina la obra con el inicio de una operación de saneamiento, siempre a cargo de una intervención extanjera: el ejército noruego, en Hamlet; los enviados de la Serenísima, en Othello; el retirado duque, en Measure for Measure; los ingleses, en Macbeth; los franceses, en Lear; los volscos, en Coriolanus; las tropas de Augusto, en Antony, y las del proscrito Alcibíades, en Timon. Troylus and Cresside, obra excepcional en muchos sentidos, se desvía algo del esquema, si bien conserva sus datos básicos: las sociedades en putrefacción son dos, la troyana y la de los jefes griegos, y la obra acaba con un choque catastrófico entre ellas. Lo que, con término no muy sutil, acostumbra a llamarse el pesimismo de Shakespeare, se delata muy sugestivamente a través de esta constante necesidad del recurso a una intervención ex|tranjera para resolver el conflicto trágico; a partir de una cierta densidad de los fermentos malignos, parece pensar el gran poeta, la naturaleza humana no dispone ya de defensas, y la ablación es obligada. 
Otra constante de la obra de Shakespeare es su acervo temático. La Humanidad desarrolla su juego con una baraja de muy pocos naipes, y, en definitiva, los motivos que se combinan para constituir el contenido de las tragedias shakespearianas pueden reducirse a cuatro. El primero es, sin duda, el erotismo, el agente capital en las obras de los años de 1601 a 1604, que luego pasa a segundo plano en Macbeth, Lear y Coriolannus, y, al fin, inspira la prodigiosa sinfonía de Antony and Cleopatra. El segundo tema es el afán de poder; pero éste, que había constituido el centro de las historias, raras veces, o acaso sólo en Macbeth, se presenta desnudo y en la raíz de la acción en las grandes tragedias; ya iremos viendo, obra tras obra, cómo Shakespeare lo modula; pero señalemos ya desde ahora su variación más interesante: su inversión, por decirlo así, que en el duque de Measure for Measure, y en el viejo rey Lear toma la forma de insensato apetito de cesión y abolición del poder; y, en suma, de sentimentalismo o idealismo ruinoso. El tercer tema es difícil designarlo brevemente, sin excesiva tosquedad: en cierto modo nace de la conjunción de los dos temas anteriores, y tal vez podamos apuntarlo señalando a los numerosos críticos de escuela freudiana que --simplificando demasiado-- han pretendido advertir en Shakespeare una obsesión por el complejo de Edipo. En efecto, este tema constituye un motivo espiritual que actúa en el orden de las relaciones familiares, y que nace cuando estas manifestaciones de poder y de autoridad, o de sumisión y de lealtad, adquieren resonancias eróticas. El caso extremo es el incesto, que aparece francamente en Hamlet y de un modo atenuado en Troylus and Cressida (en la equívoca relación entre Pandaro y Criseida); pero otros aspectos del tema operan en todas las demás obras, salvo tal vez en Antony and Cleopatra y en Timon; con especial energía, en Lear y en Coriolanus, obra esta última en la que el complejo de Edipo se revela claramente. Y el cuarto tema mayor, en fin, es el del dinero con las relaciones humanas que en él se realizan y simbolizan; es el tema central de Timon, y sus relaciones con el tema erótico se desarrollan en Troylus and Cressida. 
Además de estas constantes referentes al contenido de las grandes obras shakespearianas y a su estructuración interna, conviene señalar por los menos dos, relativas a la composición exterior y a su plasmación dramática. La primera es la simultaneidad de actuación, por decirlo así de los distintos niveles de sentido que componen el universo de cada obra. Un drama de Shakespeare es la descripción de una sociedad, el desarrollo de un argumento, la expresión de un tema intelectual o imaginativo y un último residuo que tal vez podríamos describir como la remoción de un poso de experiencia moral. Desde luego, esta enumeración es un mínimo, que podría complicarse y sutilizarse indefinidamente. Pues bien: la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se debe esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva. He aquí un sencillo ejemplo del carácter a que nos referimos: una de las máquinas infernales que dispara Yago para que nazcan los celos de Othello, es la de la embriaguez de Cassio, con el escándalo resultante, y la intervención de Desdémona en favor de su amigo; ahora bien, la fuerza de la intriga depende de dos hechos: que el escándalo de Cassio se ha producido en la guarnición de una ciudad extranjera ocupada, y que Desdémona y Cassio pertenecen a una misma clase social, más elevada que la de Othello, y a una misma raza que desprecia a la del moro; esta estructura social es la base del proceso emotivo, y Shakespeare la tiene siempre presente --o sea, que Yago no permite en ningún instante que Othello la olvide--. Tal vez sea Stendhal el único escritor que ha sabido apropiarse esta virtud, la constantemente múltiple eficacia del estilo y de la ima|ginación de Shakespeare; y a éste puede referirse el término con que Gide la describió, al hallarla en Stendhal: la presencia de espíritu. Otra constante de Shakespeare, que tal vez sea la raíz de su tremenda fuerza dramática, es la insistencia con que impone al espectador --o al espectador virtual que es el lector-- la corporalidad, la inmediata vida física de sus personajes. Y en este punto, no cabe duda de que actualmente el lector un poco imaginativo ha de verse menos frustrado que el espectador: desde la desaparición de la retórica clásica, que no era puramente oral, antes se basaba en un sistema de gestos muy convencionales y patéticos --piénsese en cuadros como la Cena, de Leonardo, para comprender el alcance de la observación--, no existe ningún actor capaz de interpretar con un mínimo de competencia las obras de Shakespeare, sin escamotear una parte importantísima de su vocabulario: lo que podríamos llamar las connotaciones corporales de su expresión, que ésta, sin embargo, indica claramente mediante el ritmo y la entonación --por más que los editores modernos, cuya mayoría altera, con necia petulancia, la puntuación del original, procuren colaborar con la mediocridad de los actores--. Mas, aparte esta corporalidad en la elocución, se echa de ver que los personajes de Shakespeare tienen en escena una vida física muy superior a la que poseen los de cualquier otro dramaturgo --salvo tal vez los de Bertolt Brecht, que en este punto imita muy deliberadamente a Shakespeare--. Casi todos sus protagonistas mueren en escena, violentamente la mayoría. Casi todos pelean, y la lucha no es una estilización edulcorada: Hamlet, por ejemplo, suda y jadea. Los cadáveres sangran --a los escenógrafos isabelinos les gustaba la truculencia-- y manchan cosas y personas. Desdémona canta, y canta Ofelia; cantan casi todas las mujeres en las comedias. Menudean las danzas. Se embriagan el príncipe Hal y Falstaff, Claudio y sus cortesanos, Cassio, Macbeth y sus invitados, los triunviros en Antony, los parásitos de Timón. A Gloucester le saltan los ojos. Hotspur y su esposa, Mortimer y la suya, Troilo y Criseida, Othello y Desdémona, Antonio y Cleopatra, se acarician. Cleopatra convierte en una atroz escena amorosa su suicidio mediante la mordedura del áspid. Lear está continuamente vistiéndose y desnudándose y hablando de sus ropas con una desconcertante intensidad en la repulsión. Othello y Lear sufren ataques de epilepsia. Las tropas de Falstaff, y con más dureza las de Alcibíades, exhiben crudamente su soldadesca miseria --en todos los sentidos que el español da a esta palabra--. Y, en fin, no hace falta recordar las dos escenas célebres en que probablemente culmina esta presencia física de los personajes: la del burdel de Pericles, y la de la tempestad en la landa, en Lear. En este punto, no cabe duda que Shakespeare convirtió genialmente en cualidad de sus obras lo que para un dramaturgo libresco habría constituido un estorbo: el hecho de trabajar para una compañía fija, o sea, para un conjunto de actores cuyos rasgos corporales se imponían ya de antemano a su imaginación. Son frecuentes las indicaciones que nos permiten imaginarlos: la cara roja de Bardolph (en Henry IV) o la pequeña estatura de Cordelia son ejemplos. Pero, sobre todo, puede verse cómo, a medida que los años pasan para Richard Burbage --el primer actor--, los amantes de Shakespeare van dejando atrás la juventud: es ostensible el cambio de Romeo a Antonio. | [pàgina 325: làmina a tota pàgina, el gravat d'una representació teatral de principi del XVII] |
Y, finalmente, importa señalar un rasgo que no es propio de Shakespeare, sino común a todos los dramaturgos isabelinos, y también a los españoles. Un rasgo negativo por cierto, pero muy difícil de asimilar por el lector contemporáneo, y que por ello dificulta la comprensión de su obra. Nos referimos al hecho de que sus personajes no son "caracteres", en el sentido que hoy, educados, en punto a literatura de ficción, en la novela de los siglos XVIII y XIX, damos a este término. Shakespeare no compone sus obras imaginando en un principio determinados seres humanos caracterizados por ciertas propensiones o pasiones espirituales, e inventando luego un argumento que le permita revelarlas. Antes bien, parte de un argumento dado, y lo desarrolla atendiendo en cada momento a lo que podríamos llamar su centro de vigor, y atribuyendo a cada personaje que interviene la pasión que la situación reclama. En la obra de Shakespeare hay un punto crucial, en el que es decisivo apreciar este rasgo con perfecta claridad. Nos referimos a Hamlet, que la crítica romántica ha convertido en un abracadabrante enigma, simplemente porque, al interrogarse acerca del sentido del drama, ha planteado la pregunta que no admite respuesta: ¿Qué carácter, qué clase de persona, es Hamlet? Y no admite respuesta, porque Hamlet, como cualquier otro personaje de Shakespeare, no es ningún carácter. En cualquier escena, es un hombre a quien le ocurren ciertas cosas, y que responde a ellas con ciertos actos; cuando Shakespeare escribe la escena, la única cuestión que para él se plantea es la de inventar un camino, relativamente verosímil y lo más sugestivo posible, que lleve hasta la reacción del príncipe a partir de la ocurrencia externa. Y le importa muy poco que la reacción obtenida en cierta escena se parezca a la obtenida en otras: el príncipe de Dinamarca es dubitativo en la escena en que sorprende a Claudio rezando, pero heroicamente activo en su aventura con Rosencrantz y Guildenstern y en la escena final del drama. Esto no significa que Hamlet sea incoherente, pero su coherencia no deriva del carácter, ni es, por así decirlo, interior a cada uno de los personajes o a uno de ellos, sino que está repartida por toda la obra. Situado ante el lema de la venganza, Shakespeare sabe que son muchas las actitudes posibles en los hombres, y lo que le interesa en un nivel profundo --no ya en el de productor de un guión para un espectáculo que ha de tener éxito-- es revelar todas estas actitudes y descubrir sus conexiones. Puesto que Hamlet es una obra sobre cierto fenómeno moral, el de la justa venganza y la restauración de la legitimidad política, este fenómeno despliega sus virtualidades precisamente en el conjunto de la obra, y no en el imaginario príncipe, que, al fin y al cabo, es sólo un símbolo entre otros muchos que forman el sistema expresivo de Shakespeare; y nadie puede dudar de que la obra es coherente, aunque su protagonista, considerado como un carácter, sea, en efecto, de una incoherencia notable. Por lo demás, esta incoherencia de carácter es mucho menor en otras obras de Shakespeare, y | por ello los críticos románticos --o tal vez podríamos decir novelescos-- no veían en ellas tanto enigma; pero se equivocaban igualmente al interpretarlas. Es falso que Othello sea un carácter celoso: tiene celos, porque se le ha hecho creer que su esposa le es infiel. Macbeth no siente ninguna pasión específica que lo impulse a asesinar y tiranizar; una vez ha obrado según la estricta lógica de los hechos, sin represiones morales, y se ha visto convertido en asesino y tirano, muestra los sentimientos y las pasiones que la situación justifica. Los hechos son siempre la causa, y las personas, o, mejor dicho, el modo de manifestarse las personas en cierto momento, son el efecto. Dicho de otro modo: Shakespeare carece de sentido histórico (o biográfico, diríamos mejor), según lo entendemos los modernos. Para él, las emociones de una persona en determinado momento resultan de los hechos en que se ve implicada, y no de sus emociones pasadas. Esto es precisamente lo que resultaba incomprensible para la crítica romántica, y que todavía es difícil de comprender para cualquier lector de hoy. [Amb aquestes paraules acaba la secció sobre Shakespeare i els seus coetanis i el capítol "Renacimiento, Humanismo y Reforma"]

Quin plaer copiar un text de Ferrater que no coneixia! A final de l'any 2012, a la Universitat de Lleida, dins Els joves i els dies: Congrés Gabriel Ferrater, Enric Casasses, parlant de les qualitats que haurien de tenir el lector de poesia i el poeta, va atribuir-li la frase que, "per llegir Shakespeare, sols calen dues coses: una mica d'experiència de la vida i un diccionari".

***

La lectura de Shakespeare que fa Ferrater és rigorosa. Una de les posicions clau que defensa en aquest llarg text, la necessitat d'aproximar-nos als seus textos sense la interferència de les lectures psicologistes, apareix també, formulada amb tota claredat, en una de les primeres conferències del Curs de literatura catalana contemporània (pàg. 23-24), recordant el biaix que tenim com a lectors de la novel·la del segle XIX:

L'experiència de la novel·la del XIX, de fet, tapa molt la mirada, impedeix molt de tenir un punt de vista just sobre totes les formes de literatura narrativa o dramàtica que són anteriors a aquestat tradició novel·lesca o que se'n volen independents. Per donar un exemple, em referiré només (perquè és l'exemple més treballat i, per tant, em puc basar en un terreny molt estudiat) a la qüestió de la interpretació de Shakespeare. Tota la lluita de la crítica anglesa de Shakespeare, en els darrers trenta anys, o trenta-cinc anys, ha estat precisament d'eliminar les interpretacions en termes de caràcters (de caràcters que es podien analitzar psicològicament i que seguien una línia evolutiva novel·lesca i basada en una acumulació d'experiències) dels personatges de Shakespeare. Un article que resumeix el sentit de la cosa, un article de L. C. Knights, que va ser dels que | va iniciar la lluita (deu ser un article de l'any 27 o 28), es titula, irònicament, "Quants fills tenia Lady Macbeth?". La broma està en què a Macbeth no es diu quants fills tenia lady Macbeth. Ara: els crítics del segle XIX, els crítics novel·lescos, estaven sempre disposats a fer especulacions, si no tan grotesques com aquesta, que s'hi assemblaven. És a dir: ¿per què Iago, per exemple, enganya Otel·lo i produeix aquell desastre? ¿Per què Macbeth assassina el rei? Etcètera etcètera. Doncs bé: aquestes especulacions són absolutament inadequades, simplement perquè Shakespeare no pensava en aquests termes. Shakespeare tenia una història tan carent de motivacions psicològiques (almenys explícites, perquè, naturalment, ningú no inventa una història si no li sembla que té una coherència) com un conte de fades. És a dir que preguntar-se per què Macbeth assassina el rei és com preguntar-se per què el Petit Polzet era petit: és la dada inicial de la història. I Shakespeare procedia, senzillament, a base de posar en boca dels seus personatges, en cada moment de la seva història no analitzada en termes psicològics, un poema sobre aquella situació material, tan bo com ell sabia.

New Place, la casa que Shakespeare va adquirir i reformar quan es va retirar a Stratford-upon-Avon, avui perduda, aterrada per un ideòleg religiós en el segle XVIII.

--
Apunt revisat el 12 de març de 2026

dimecres, 8 de gener del 2020

Cabré_Ortín2019

¬¬¬¬¬

Cabré, Lluís, i Ortín, Marcel. "L'interès de Gabriel Ferrater per la poesia d'Ausìàs March", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 241-275

Article rellevant, que de manera sistemàtica descriu la importància d'Ausiàs March per a Gabriel Ferrater, aprofitant documents, alguns dels quals "no han estat descoberts fins fa ben poc", del llegat que custodia Jordi Cornudella:
  • les anotacions amb llapis al cinquè volum de l'edició de Pere Bohigas (fons Joan Ferraté de la Universitat de Girona);
  • una llibreta amb una pàgina reservada a cadascun dels poemes I-LIII, probable testimoni d'una primera lectura de March cap a final de 1955 principi de 1956: són anotacions sobre puntuació i aclariments semàntics, i discussions sobre la interpretació de Bohigas;
  • 92 fulls mecanografiats, enquadernats en un sol plec, que inclouen 23 poemes de l'edició de Bohigas amb l'ortografia modernitzada i modificacions ortotipogràfiques, alguns dels quals tenen notes al marge escrites a mà que tracten de fixar l'actitud del jo poètic des d'un punt de vista psicològic o moral; 4 pàgines amb anotacions sobre el poema XCII; el mecanoscrit de 8 pàgines de l'article de divulgació "Tres poemas de Ausiàs March" (VIII, XXVIII i XCI), del qual hi ha l'edició modernitzada, la traducció al castellà dels poemes i un esbós de nota preliminar, i 6 pàgines més amb la transcripció incompleta de la poesia CII i notes, de caràcter més tècnic, menys personal, com si es destinessin a una edició;
  • els 3 únics fulls conservats d'un diari escrit entre els anys 1954 i 1957, original ara recuperat (i descrit i comentat en detall a l'article) que havia estat reproduït a Cartes a l'Helena, pàg. 93-96;
  • la carta al professor John Frederick Nims, del gener de 1965, havent sabut que havia traduït una poesia de March a l'anglès (Papers, cartes, paraules, pàg. 461-2);
  • "S'ha conservat un plec de folis amb les poesies I-VI retallades del segon volum de l'edició de Bohigas, amb el text seguit i els aparats al peu, així com un buidatge en fitxes del lèxic de March i potser d'altres textos antics, tots dos documents sense cap anotació." (pàg. 262).
Ferrater devia haver començat a llegir amb passió March arran de l'edició crítica del seu amic Pere Bohigas: els quatre primers volums, dins la col·lecció "Els nostres clàssics", apareixen entre el 1950 i el 1955, i el cinquè i darrer, el 1959. Carner i Riba ja havien llegit profundament March, des de l'edició d'Amadeu Pagès de 1912, que es considerava definitiva (pel que fa a certes interpretacions, com ara l'ordenació biogràfica). I també el va llegir profundament Leveroni.

  • Cabré i Ortín opinen que la lectura de Leveroni depèn de la de Riba, una dependència que no veig: de fet, al "Poema inacabat" Ferrater diu que amb Leveroni parlen d'Ausiàs March, i els ecos de March són intensos en la poesia de Leveroni, especialment a les "Elegies dels dies obscurs".
  • D'altra banda, Ferrater comença a visitar assíduament Carles Riba el 1953, que l'any anterior havia publicat Salvatge cor.

L'edició de Bohigas va resultar un revulsiu lector, amb les notes presentades al costat de cada poesia i amb la prudència de presentar March com un escriptor i no com un poeta filòsof. Els versos 189-206 del "Poema inacabat", amb la coneguda referència a Pere Bohigas, daten del 1961, quan ja s'havien publicat els cinc volums de l'edició crítica. Ferrater va intentar comprendre March, amb atenció a la literalitat del text i a la seva sintaxi, i de fer-se'l entenedor. Cabré i Ortín consignen les relacions amb March dels poemes "Sobre la catarsi", "Tant no turmenta", "Estiu" (poema descartat, que es conservava al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya) i "Il gran rifiuto" (poema descartat, que Jordi Cornudella ha recuperat de l'arxiu de la censura franquista a la seva edició crítica de Les dones i els dies), i també altres referències, entre les quals hi ha aquesta (pàg. 261):

I en un targetó que devia fer imprimir a l'estiu de 1964, amb motiu del seu casament, els dibuixos que havien fet Jill Jarrell i ell d'un mateix motiu natural es presentaven acarats i acompanyats, respectivament, de versos escrits a mà per cadascun, de Chaucer i de March (XIII, 1-2: "Colguen les gents ab alegria festes, / Loant a déu, entremesclant deports...").

Se sap que l'editor Josep Maria Cruzet va encarregar a Ferrater una antologia de March per a la col·lecció "Biblioteca Selecta", que va acabar fent Joan Fuster el 1959, i també que Ferrater havia pensat de doctorar-se, sota la direcció d'Antoni Comas, amb una tesi sobre la llengua d'Ausiàs March: "Serà una tesi perfectament clàssica, basada, és clar, damunt d'un vocabulari i d'una concordança exhaustiva", va dir-li en una carta del 1968 a Joan Triadú. -- La lectura d'aquest article, d'acord amb la nota 29 de Cabré i Ortín, s'ha de complementar amb la conferència de Xavier Dilla "Ausiàs March, llegit i entès pels germans Ferraté(r)", dins del curs d'estiu El llegat de Ferraté(r): poesia i crítica, a la Universitat de Girona (juliol de 2018), excel·lent, concentrada en Joan Ferraté, si bé entre els minuts 56 i 62 s'ocupa de Gabriel Ferrater.

Cabré i Ortín formulen finalment la pregunta essencial: "Què reconeixia en Ausiàs March el Gabriel Ferrater poeta? I per què li semblava important?" (pàg. 264). Per dir-ho en poques paraules, li representava una aliança amb els avis contra els pares, com Gil de Biedma va exposar en una cèlebre conferència, o com Ferrater havia exposat al text que tancava Da nuces pueris a manera de poètica. La lectura atenta dels medievals els va proporcionar una dicció nova, més propera a les coses i més col·loquial, i un camí per superar l'estètica simbolista i romàntica. Cabré i Ortín reforcen i amplifiquen aquesta idea amb molts arguments, travats, i rematen el seu article amb la reproducció en apèndix de l'article inacabat, però important, "Tres poemas de Ausiàs March" (pàg. 274-5), i amb la referència a un text atribuïble a Ferrater sobre March en un llibre d'història de la literatura, que copio sencer en un altre apunt.



--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites