Terry, Arthur. "Gabriel Ferrater: la moral i l'experiència", pàg. 101-125 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.
Arthur Terry ja havia publicat un article de referència sobre Ferrater l'any 1971. En aquesta ponència la seva argumentació crítica és encara més travada, i la consideració sobre el poeta, encara més alta. Terry considera Ferrater un autèntic mestre, que ens recorda que la vida moral no es deixa reduir a una unitat, que és complexa, i que encara s'hi torna més perquè no es deixa enfocar en termes racionals. La metàfora és l'esforç de Ferrater per suggerir obliquament allò que no es pot dir de manera directa.
A mitja ponència, després d'haver comentat uns quants poemes, Terry pren posicions: "Tot el que he dit fins ara sembla indicar que parlar de la poesia de Ferrater com d'una 'poesia d'experiència', tot i que no sigui del tot equivocat, a la fi resta inadequat, en tant que suggereix un tipus d'objectivitat que queda aliena a la seva natura. Fins aquest punt he tendit a parlar com si el poema típic ferraterià consistís en una anècdota o una situació objectivament reconstruïda, seguida d'un comentari moral fet des del present. Tanmateix, a la pràctica, amb molt poques excepcions, els seus poemes són molt més complexos que això. I ho són perquè les situacions de què parla són sempre contemplades des del punt de vista d'un subjecte que, en lloc de deixar les situacions tal com són, les converteix en un problema de consciència moral." (pàg. 114).
I a continuació cita Dolor Oller, la ponent que l'havia precedit, i allò del desemmascarament moral de l'experiència, "en el qual l'anècdota original serveix com un trampolí que ens llança cap a una mena de meditació molt més subtil i problemàtica. En si mateix això bastaria per allunyar els poemes del que en podríem dir una 'poètica realista'; allò que importa no és tant la 'realitat' de l'anècdota, com la consciència subjectiva que la considera, o el que el mateix Ferrater en diu el 'centre de la seva imaginació'." Cita encara, Terry, Parcerisas: "Així hom arriba a allò que Francesc Parcerisas en diu una 'dissolució de l'experiència': un estat de coses en el qual el poeta, més que transmetre unes emocions directament al lector, serveix com a intèrpret d'aquestes emocions i així implica el mateix lector en l'acte de jutjar, convertint-lo, com ja he dit, en una 'persona moral'." (pàg. 115).
"El més característic de Ferrater és el buit que separa el motiu original d'un poema del producte acabat" (pàg. 118), amb uns salts imaginatius extraordinaris. No hi ha un jo autobiogràfic sinó "un 'jo' que projecta unes imatges que llavors són jutjades per una altra variant d'aquest 'jo'" (pàg. 119). Així, "El secret" es va originar en una conversa sobre Kafka; "Tres llimones" amaga les reaccions davant tres germanes.
Coherent amb les afirmacions anteriors, Terry defensa que "Teseu" és el poema final de Les dones i els diesmolt deliberadament: "el qui hi parla s'està dirigint a si mateix" (pàg. 121), i "sovint es veu obligat a escindir-se entre diversos 'jo', alguns dels quals són a penes reconciliables, per restar fidel a la seva pròpia experiència. Això vol dir que certs temes que són presents a través de la seva obra sencera ara tornen sota una forma molt concentrada: la memòria i l'oblit, el Doppelgänger, la por del passat i una esperança bastant precària en el futur. I corrent a través del poema hi ha una ambivalència deliberada: Teseu, que tan sols queda anomenat al títol, és alhora la figura mítica i una versió del mateix poeta.". "L'única cosa a la qual podríem dir que el poema es refereix ja és un mite, i aquest queda tan completament absorbit pels moviments mentals del mateix poeta que a penes sembla tenir una existència separada. I així, tornem a quelcom que he dit abans: que el poema constitueix la seva pròpia realitat, i és a aquesta, i no pas a altra cosa, que ens hem d'adaptar com a lectors." (pàg. 113).
Recordant, per acabar, els versos de La Fontaine que tancavan Da nuces pueris, Terry afegeix que "es tracta d'una visió de l'existència que exclou per complet qualsevol idea de finalitat i segons la qual tot és subjecte a l'atzar." (pàg. 124). "Si Ferrater és antiromàntic, és, més que res, perquè no creu en les potències redemptores de la literatura.".
La ponència conté, a part de la interpretació de "Teseu", nombroses observacions de detall sobre poemes de Ferrater:
Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és l'edició, a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà, de les conferències del curs 1966-7 que Ferrater va dedicar a la prosa catalana, de les quals no s'ha trobat enregistrament però s'ha conservat la transcripció mecanogràfica del professor Joan Alegret i Llorens. El resultat és magnífic: dues conferències sobre "La parada" de Ruyra, del 3 i 10 d'abril de 1967 (pàg. 15-34 i 35-54); dues conferències sobre Solitud, de Caterina Albert, del 17 i 24 d'abril (pàg. 57-80 i 81-92), i una conferència sobre Pla, del 22 de maig, que havia estat precedida d'una altra que no va ser enregistrada i de la qual almenys es conserven els apunts de classe del mateix Joan Alegret (respectivament, pàg. 95-114 i 115-120, que admeten la lectura en l'ordre original: primer els apunts donats com a annex i després la conferència transcrita).
El llibre es completa encara amb un apèndix consistent en una extensa carta de Jill Jarrell, de l'abril de 1967, a Lila Karpf, editora de Farrar, Straus & Giroux, en reproducció facsímil. Jarrell hi copia un notable informe de Ferrater sobre Josep Pla preparat per interessar-hi els editors nord-americans. La traducció de l'informe, feta amb molt d'encert per Xavier Lloveras, es presenta en primer lloc (pàg. 125-129), seguida del facsímil (pàg. 131-137).
Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és una aportació llargament esperada a la bibliografia ferrateriana. Les conferències no desdiuen gens de les publicades fins ara sobre Carles Riba, J. V. Foix, Guerau de Liost, ni del pròleg de Nabí (que té per origen també una conferència) ni el panorama de poesia catalana del 1972. Es presenten en una edició sòbria, digna, publicada a un preu mòdic pel Grup Editorial 62 dins el seu segell Empúries, a la col·lecció "Biblioteca Universal" amb el número 238, aquest mateix setembre (137 pàg.). Només em sap greu que el llibre no es subtituli, com hauria preferit l'autor de les conferències, Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla.
Em persuadeix un cop més la capacitat analítica de Ferrater respecte a la nostra literatura, que combina amb la lectura atenta de breus fragments de prosa que avalen les qualitats concretes de Ruyra, Albert i Pla, i precisen algunes limitacions dels dos primers. Diu, al·ludint a la famosa teoria planiana: "en l'ordre de la cultura, en principi, s'ha de donar per suposat que aquesta no existeix i tota la que existeix és de propina." (pàg. 16). I afegeix més endavant: "La novel·la catalana només hauria pogut néixer a Barcelona i, per casualitat, cap dels escriptors barcelonins no s'hi va llançar, no tenien talent o predisposició per escriure-la." (pàg. 28). Ferrater considera que el mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme (pàg. 27) --afirmació que implica que una ideologia, el catalanisme, dificulta als autors la interpretació de la realitat; els porta a interpretar, per mera facilitat, les discòrdies socials com una esquemàtica discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya. -- Raül Garrigasait també va publicar, a final d'octubre de 2010, en el seu bloc La casa en obres, un penetrant apunt a propòsit d'una de les observacions teòriques de Ferrater sobre la cultura, formulada amb netedat geomètrica i d'una potencialitat interpretadora poc habitual.
Hi ha una tesi que recorre el llibre des de la primera conferència, que és la consideració de Pla com el gran prosista català modern. Sense derivar de la poesia, Pla intenta crear una forma artística purament a partir de la prosa (pàg. 95), basada en un gran esforç d'estilització de la seva llengua parlada (96-98), que es condensa en una capacitat d'adjectivació finíssima (101-103). Ferrater ja ho havia dit d'una altra manera en uns versos del "Poema inacabat": "No ens coneixem, però m'escriu, / amable, quan rep els meus llibres / i al llarg dels anys, són els seus llibres / que m'han ensenyat a mirar / la gent del país català.". Posa la capacitat d'obervació de Pla sobre la naturalesa al nivell de la de Mark Twain, i --em fa gràcia coincidir-hi-- ben per damunt de la de Thoreau --que no coneix la ironia. -- Enric Iborra també va publicar, a final d'octubre de 2010, algunes notes sobre el llibre en el seu bloc La serp blanca.
El lector de Tres prosistes interessat en Josep Pla farà bé de llegir també la segona conferència del llibre en què Joan Ferraté va aplegar les conferències del seu germà Gabriel sobre J. V. Foix: Foix i el seu temps.
Gràcies per la clarividència d'haver fet enregistrar les cintes i haver-les transcrites, professor Joan Alegret!
* * *
El 16 de novembre de 2010, Oriol Ponsatí-Murlà i Jordi Cornudella van presentar el llibre a la Biblioteca de Palafrugell, en una intervenció conjunta que es pot seguir, gràcies a la Fundació Josep Pla, en vídeo (46' 37'', amb imatge i so i lloc no gaire polits però suficients). A l'acte, hi esperaven també Xavier Pla, que no hi va comparèixer.
Cornudella situa Ferrater i les seves conferències per al públic de la sala de lectura, i afirma que és "l'intel·lectual de més talla que ha donat la cultura catalana, almenys després de Carles Riba", un home que pren la literatura com a fenomen universal, no local, i que es concentra en els autors catalans comparables als autors universals, que són, en el cas de la prosa, Albert, Ruyra i sobretot Pla. També destaca l'informe extens i extraordinàriament ben fet de l'apèndix, una bona estratègia atesa la falta de lectors de català de les editorials internacionals. Troba que es va mostrar com un lector enormement perspicaç en adonar-se de la importància d'El quadern gris, acabat d'aparèixer, dins de la futura Obra completa, i en adonar-se també, l'únic que ho va veure durant molts anys, que es tractava d'una obra reelaborada pel Pla madur.
Ponsatí-Murlà explica com va intentar trobar l'enregistrament de les conferències, que el van portar a la transcripció de Joan Alegret, aleshores jove becari del professor Antoni Comas. Considera que Ferrater és un poeta a vegades complicat, que en realitat la gent del país no ha llegit gaire. Es sorprèn que hi ha molta gent que es declara fill espiritual de Ferrater, que el van conèixer, i que no han fet res pel seu pare. Cornudella afegeix que va tenir la sort de tenir un editor pòstum magnífic, el seu germà Joan Ferraté, i que ningú vol saber res del material lingüístic de Ferrater --suposo que es refereix a les llibretes que el mateix Cornudella, un dels marmessors de Gabriel Ferrater, mostrava al documental Metrònom Ferrater--; Gabriel Ferrater incomodava i intimidava.
***
La lectura del llibre es pot complementar amb la conferència "Joan Ferraté, lector de Josep Pla", de Xavier Pla, dins del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, que va tenir lloc a la Universitat de Girona el juliol de 2018. -- L'any 2024 Xavier Pla publica la biografia de Josep Pla: Un cor furtiu. Ressegueix la recepció d'El quadern gris, i en destaca els papers de Gabriel Ferrater, l'autor que en aquell moment, el 1966, va saber llegir millor el llibre.
Oller, Dolors. "La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions". pàg. 73-99 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.
Aquesta ponència de Dolors Oller és potser l'intent més ambiciós de caracteritzar estèticament la poesia de Ferrater, un text crític que exigeix lectura atenta i que premia el lector amb escreix. Coherent amb el que promet al títol, Oller hi analitza la poètica de Ferrater, el mètode amb què construeix els poemes, la manera de formalitzar-hi l'experiència. Constata d'entrada que el corrent majoritari de la crítica considera Les dones i els dies una "poesia de l'experiència basada en una poètica de l'objectivitat i en una figuració realista" (pàg. 77). Però hi ha alguna cosa que se'ns hi escapa...
Oller anirà qüestionant els fonaments de la posició crítica majoritària, i allunyant-se'n. D'entrada es fixa l'etiqueta banal de poesia de l'experiència. Com havia dit Ferrater en l'entrevista de Federico Campbell, el que interessa l'artista és l'observació de la realitat, en contraposició a les ideologies. Aquest plantejament és una estratègia de realisme: "crear com tota obra important un món que s'ajusta a les paraules, unes formes que revelen el seu significat més enllà de la seguretat d'un discurs de voluntat mimètica" (pàg. 81). Oller ens recorda, seguint Ferrater, que en art tot és forma. "De manera que aquesta realitat que constitueix l'experiència, una vegada interpretada, analitzada i convertida en experiència formalitzada, ja no té gaire a veure amb el que normalment, i com a fórmula banalitzada, s'ha anat entenent com a 'poesia de l'experiència'. De fet, tal com s'interpreta aquesta fórmula, s'adiu més amb un tipus de poesia que podríem anomenar 'poesia de la vivència', o vivencial. La poesia de Ferrater és una poesia de l'experiència --com tota poesia, per altra part--, però la seva formulació respon més aviat a un 'desemmascarament' d'aquesta experiència." (pàg. 83-84).
Oller cita in extenso un fragment de l'article de Gabriel Ferrater sobre Manuel Machado, significatiu, ben triat, molt suggerent sobre la seva pròpia poesia i la seva connexió amb Baudelaire (pàg. 84). Segueix amb aquest paràgraf: "L'experiència irrefutable com a última raó vital del poema i el fet que aquesta experiència sorprengui autor i lector (i, per tant, desconeguda per tots dos abans de la seva formalització) és el programa que Ferrater aplica també als seus versos. De manera que aquesta experiència no pot ser confosa amb l'explicació senzilla d'una vivència continguda a fora del poema. El rigor conceptual de Ferrater, tant en els seus assaigs com en els seus poemes, prové d'una metodologia de pensar que no és específicament filològica sinó filosòfica, i que pot explicar-se com una fenomenologia del coneixement." (pàg. 85).
"Sacra rappresentazione" li serveix a Oller d'exemple per endinsar-se en les expliacions anteriors: és un poema que demana al lector que segueixi un camí d'experiència i que el reprodueixi també fenomenològicament. Ens aboca a la reflexió, amb un subjectivisme radical en l'origen i el desenvolupament del poema, que comporta en conseqüència dues característiques de la poesia de Ferrater: ser una poesia didàctica i de tessitura asseverativa, de forma congruent amb la visió de la poesia com a comunicació i com a coneixement del món.
Oller considera que hi ha a Les dones i els dies poemes enigmàtics, incomprensibles. Si bé "Babel'", "Per José María Valverde", "Primavera", "S-Bahn" tenen sentit, cal reconstruir-los com una forma de coneixement problemàtic. "Són les idees d'un subjecte les que constitueixen el comentari que és el poema." (pàg. 89). El poema es construeix en la consciència del lector com una experiència existencial d'autocontemplació del procés que la produeix o la reprodueix --és una estratègia fenomenològica que matisa l'objectivisme pressuposat. A la vegada, els poetes són conscients de la poca intimitat que es filtra en les seves construccions poètiques, si bé hi ha un registre poètic que intenta formalitzar, suggerir estats d'ànim íntims, en principi informulables, formulats metafòricament en el poema. "I crec també que aquesta formulació és un dels seus valors més originals en el sentit que aconsegueix un registre de sinceritat i de precisió que potser tindria a veure amb aquella 'còpia de veritat eixuta i àgil' que ell tant apreciava en els medievals" (pàg. 90).
Dolors Oller considera Gabriel Ferrater estèticament expressionista, des del moment que formalitza "aquell grumoll més inefable de l'existència". "Un dels registres més corprenedors de la seva veu és el registre líric [...] que pot definir-se com l'actualització i la formalització d'un instant d'emoció patètica en el qual el subjecte perd la seva posició de domini i s'escindeix en una alteritat anhelant, dolent, expressiva d'una carència fonamental." (pàg. 91). Així, Oller comenta "Teseu" com una experiència d'estremiment, d'emoció patètica, de pietat i de terror davant del sofriment. "Hi ha molts poemes de registre líric en el corpus ferraterià. I el que resulta més interessant és que són precisament aquests tipus de poemes els que la crítica ha destacat menys." (pàg. 92).
Del pròleg al Nabí de Carner, Oller en cita un llarg fragment, "fonamental per a una interpretació possible del fer poètic de Ferrater" en què pren Jonàs com a fibra central de l'obra de Carner. Encara afegeix, seguint el fil psicoanalític d'aquell text, que "Punta de dia", "Boira", "La mala missió" són un "exponent molt clar de l'instant d'emoció que sorgeix del sofriment que produeix la deconstrucció del jo recolzat en unes superestructures de control racional" (pàg. 94). Finalment, caracteritza la poesia de Ferrater per la figuració estrident: "estilísticament marcada per l'expressió estrident, de trets emotius fonamentalment subratllats en els seus contorns patètics".
Oller eleva el to al final de la seva ponència, amb una magnífica reflexió sobre la literatura, la creació artística i sobre Ferrater. Hi ha un fracàs inherent en la missió assumida pels poetes contemporanis, ens diu Oller --recordant "La mala missió", que li fa pensar en el Jonàs de Nabí. "La mala missió" planteja una de les característiques més patètiques de la literatura moderna: la subjectivitat escindida, al mateix temps de significació més vasta i d'experiència més solidària. "Desvetllar la veritat, buscar-la, és l'única missió important de tota vida humana. Una mala missió, perquè implica l'acceptació humil de totes les limitacions. I també implica assumir la pròpia vida, i la dels altres, amb tota cordialitat i sense il·lusions vanes, 'sense esperança ni recança'. I implica un sacrifici de la vanitat, aquesta vanitat d'alguns intel·lectuals que van anunciar cataclismes amb l'única raó que quedi confirmada la seva suposada lucidesa. Del Ferrater intel·lectual, de les seves accions i de les seves intencions, n'ha sortit una possibilitat lluminosa, racional i fèrtil. Però no pas a la manera d'aquests pedants que sempre volen fer-nos fer el seu règim. La lluminositat de la 'forma' ferrateriana rau en el seu gest poètic, i no en les seves idees. [...] En fi, un escriptor necessari, útil i divertit és aquell que no fa règims per als altres i que, almenys de tant en tant, toca fons, és a dir, que aconsegueix encarar-nos a alguna veritat cordialment sentida: l'única forma de solidaritat d'aquests insolidaris que són els creadors de signes. I, per tant, la presència de la pietat és, indiscutiblement, un dels paràmetres per mesurar la qualitat del gest poètic. I la raó és, en aquest terreny, insuficient." (pàg. 97-98).
En una nota a peu de pàgina, Oller es refereix a l'enregistrament no localitzat d'una conferència, "sobre una anàlisi comparativa de les estructures sintàctiques a la poesia de Carner, de Foix i de Riba, hi ha d'haver l'enregistrament d'una conferència que G. Ferrater va pronunciar al CIC --quan encara era CICF-- i que no ha estat publicada" (nota 3, pàg. 74-75).
Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.
Les ponències del simposi del maig de 1997 aplegades amb el títol Gabriel Ferrater, 'in memoriam' havien figurat en aquest blog com a llibre de Ferrater, amb un apunt específic, pel fet d'incloure també una conferència seva, fins aleshores inèdita, sobre poesia catalana. Ara aquesta conferència es pot llegir al Curs de literatura catalana contemporània, l'edició de totes les conferències sobre literatura de Gabriel Ferrater, a cura de Jordi Cornudella.
Conferència a part, aquest simposi inclou 24 textos de primera fila:
Udina va llegir una versió d'aquest article a la Conferència Internacional que el Centre for Catalan Studies de la Queen Mary University de Londres va organitzar el juliol de 2009. Reconeix que ignorava en aquell moment la sensacional bibliografia de Joan Manuel Pérez Pinya, que qualifica amb raó com "l'especialista en Gabriel Ferrater més abrandat dels Països Catalans".
La carrera de Gabriel Ferrater com a traductor devia començar el 1951, i va durar fins al 1972. Va començar amb traduccions alimentàries per a Planeta. Udina considera que li van proporcionar l'experiència necessària per fer les traduccions de Kafka, Hemingway, Beckett. "No he trobat cap exposició teòrica o reflexiva del que implica la traducció de textos, una llàstima tenint en compte la brillantor dels seus escrits sobre literatura, llengua, pintura, etcètera, però sí que hi ha alguns comentaris concrets dels quals podria extreure's una teoria." (pàg. 107). Esmenta i ressegueix la carta a Jaime Salinas sobre Hammett.
Udina ha localitzat 26 traduccions de Ferrater, que enumera al final de l'article --trobo que són poques per a una persona que havia afirmat que vivia de traduir. Només quatre són al català: El procés; els dos primers actes de Coriolà; El llenguatge, de Bloomfield, i La lingüística cartesiana: Un capítol de la història del pensament racionalista, de Chomsky. Udina les repassa, i cita Ferran Toutain, que havia observat que la llengua literària de la traducció de Kafka era diferent de la que predominava aleshores a l'editorial Proa. La traducció de Skakespeare, l'havia feta per encàrrec del Centre de Teatre Independent, i ha resultat molt influent per als traductors posteriors.
De les traduccions al castellà, en destaca la diversitat de llengües dels originals. La història de la literatura alemanya de Fritz Martini, publicada el 1964, té l'interès d'incloure poemes i fragments de Goethe, Hölderlin, Rilke, Brecht..., amb solucions molt encertades d'acord amb el parer de Feliu Formosa. Amb Carlos Barral, van traduir El tercer Reich y los judíos, un recull essencial de documents i estudis que van portar a l'holocaust --una font de "S-Bahn"?
La llista de traduccions inclou les referències bibliogràfiques completes i enumera primer les quatre al català i després les 22 al castellà, ordenades per idioma de l'original i ordre alfabètic d'autors.
Al català:
De l’alemany
Kafka, Franz. El procés. Barcelona: Proa, 1966.
De l’anglès
Bloomfield, Leonard. El llenguatge. Barcelona: Seix Barral, 1978.
Chomsky, Noam. La lingüística cartesiana: un capítol de la història del pensament racionalista. Barcelona: Seix Barral, Biblioteca Victor Seix d’estudis de llengua, 1970.
Bierwisch, Manfred. El estructuralismo: historia, problemas y métodos, 1971. Barcelona: Tusquets [5a ed. 1982].
Elsner, Gisela. Los enanos gigantes: contribución a un estudio. Barcelona: Seix Barral, 1965.
Goetz, Hermann. India. Barcelona: Seix Barral, 1961.
Heisenberg, Werner. La imagen de la naturaleza en la física actual. Barcelona: Ariel, 1976.
Hofmann, Werner. La escultura del siglo XX. Barcelona: Seix Barral, 1960.
Martini, Fritz. Historia de la literatura alemana. Barcelona: Labor, 1964.
Rolph, C.H. Encuesta sobre la pornografía. Barcelona: Seix Barral, 1965.
Poliakov, Léon; Wulf, Josef. El Tercer Reich y los judíos: documentos y estudios. Barcelona: Seix Barral, 1960 [Traducció de la 2a ed. Alemanya: Carlos Barral i Gabriel Ferrater].
"Se dice que a un autor debemos buscarlo en sus obras mejores; podría replicarse (paradoja que no hubiera desaprobado Unamuno) que si queremos conocerlo de veras, conviene interrogar las menos felices, pues en ellas --en lo injustificable, en lo imperdonable-- está más el autor que en aquellas otras que nadie vacilaría en firmar" Jorge Luis Borges (1937)
Arran de l'edició de Les dones i els diesque publica Jordi Cornudella al juny de 2010, esborro d'aquesta llista quatre poemes: "Any", "Cadaqués", "Midsommarnatt" i "Prop dels dionou". L'edició crítica del mateix Cornudella, del setembre de 2018, fa perdre utilitat a aquest apunt, des del moment que aplega tots aquests poemes en una edició neta i còmoda, i encara n'hi afegeix cinc més, també descartats, que figuraven a l'exemplar de Da nuces pueris enviat a la censura:"Per l'amnistia", "Il gran rifiuto", "Tibi soli peccavi", "La rosa bruta" i "Reserva mental" --que no copiaré, ara que poso al dia aquest apunt, per consideració al treball de Cornudella i Edicions 62. Tampoc copio "Estiu", poema descartat, destinat a Teoria dels cossos, conservat al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya.
En la presentació de l'edició crítica a l'Ateneu Barcelonès, Cornudella va llegir "Per l'amnistia", i va explicar que José María Valverde l'havia trobat a faltar en el que va ser l'edició definitiva de Da nuces pueris; ho confirma la carta reproduïda per Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 46. De fet, l'exemplar presentat a la censura tenia un ordre ben diferent del que va ser el definitiu i començava amb "Per l'amnistia"! Xavier Macià i Núria Perpinyà, en la ressenya de l'edició crítica, han apuntat els probables motius de la supressió. Albert Roig, al seu llibre Posseït, ha destacat la magnficiència de la poesia d'amor dels poetes llatins, que podria ser també darrere del poema.
L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari de Francesc J. Gómez sobre "Il gran rifiuto" va aparèixer el 24 d'abril. Ens recorda que era el segon poema de Da nuces pueris, d'acord amb l'ordenació de l'exemplar presentat a la censura --darrere de "Per l'amnistia", hi havia quatre poemes de rebuig amorós, que constituïen doncs un primer motiu temàtic del llibre, omesos a l'edició definitiva, els quals culminaven en "El mutilat". És un poema que combina els decasíl·labs i els dodecasíl·labs, una característica mètrica que compartia amb altres poemes omesos. Gómez descriu els motius de la tradició literària que sustenten el poema: l'amor vassallàtic, la puella que el governa i rebutja el servitium amoris. Recorda amb encert el famós vers 60 del cant III de l'Infern de Dante, que es refereix a l'avantsala de l'infern on van a parar els pusil·lànimes, incapaços de fer el bé ni el mal. El motiu és reprès en el poema de Cavafis que porta el mateix títol: "Il gran rifiuto" --hi ha una imprecisió sobre la data, ja que Ferrater coneixia Cavafis d'abans del 1958, segurament per revistes i per la traducció italiana, com explica en una carta enviada al director de Serra d'Or el 1962 arran de la publicació dels poemes de Cavafis traduïts per Carles Riba. Gómez --un especialista en Ausiàs March-- crida l'atenció sobre el senyal plena de seny (vers 13) de March, tan pertinent per descriure la noia d'aquest poema. També observa que el jo no apareix fins al vers 12 --es nega i apareix per denigrar-se-- i es contraposa a un tu al mateix vers. -- Em sembla un motiu hiperbòlic, detonant de la crisi personal que descriu el poema, el fet que la noia es vulgui apropiar del present i fins i tot dels records del narrador, com si aquesta cançó, "The fundamental things of life" (el títol pròpiament és "As time goes by"), se la pogués fer seva, quan havia estat d'una altra noia, dotze anys enrere. "The world will always welcome lovers" diu el vers final de la cançó, en contrast agut amb el rebuig d'ella, en una posició oposada a la que ens descriuen "By natural piety" o altres poemes com "Lorelei". El "jo cruel" del vers 12 sorprèn, perquè no casa amb el motiu tradicional, en què ella, la "plena de seny", és la cruel, en el seu rebuig. Es presta a una interpretació psicoanalítica? Al marge que al final el descartés, sense la paradoxa del "jo cruel" el poema seria ben tòpic.
Consigno els títols dels poemes inclosos en aquest apunt (les traduccions de poemes són en un apunt a part):
"A favor del futur"
"Auguri"
"Desistint de l'homenatge"
"Les amigues"
"Non tu corpus eras"
"Sacrifici idealista"
"Sense amor"
"La vida perdurable"
"Començaments"
"Per celebrar una joventut"
Un poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962
"Sinite parvulos venire"
"A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un poema de Teoria dels cossos"
"Per a Joaquim Molas"
"On mating"
"Mestre Foix de Sarrià", resposta de Ferrater a una carta de JV Foix
["Sobre un meublé, a Carmen Rojo"]
[Dedicatòria d'un llibre a Isabel Rocha]
["I tu, fill de verra, Linés"]
Dues tankes de l'any 1947
***
A favor del futur
Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances, gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida. Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
Berta Giraut ha llegit el poema per celebrar el centenari de Gabriel Ferrater. També l'ha llegit Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater.
***
Auguri
"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
Tomàs Arias ha destacat la imatge poderosa de la cua que perd la sargantana (vers 12) en relació amb la hipotètica pèrdua de la "cua" del narrador, com a metonímia del desig sexual. El comentari d'Arias és competent, si bé es decanta massa cap a les conjectures biogràfiques. Va aparèixer dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès (més d'un centenar de persones van triar un poema de Ferrater per comentar, i el 2022, amb l'inici del centenari, el web de l'Associació va començar a publicar-los: el comentari d'Arias va aparèixer dos anys després de l'Any Ferrater, el 22 d'abril de 2024.
***
Desistint de l'homenatge
De la lloança, és curt el benefici
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia, fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno els versos 5-6 i el vers 14 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
***
Les amigues
Des Schrecklichen Anfang. En direm doncs bellesa?
Per què adular aquest odi que ens emporta?
I si doncs mai no ve amb nosaltres, si
mai sinó de nosaltres no ho rebem,
si ens concedeix tan poc, si es mostra tan
poc deferent, tan deslligat, i tan
esquerp que ens cal encara anar estimant-nos
quan no ens agrada ni en sabem, i si
se'n va endins de nosaltres, que som lluny
del nostre benefici, de la dolça
cessió de la llum, i resseguim
un arc trencat i vague amb els ulls tristos
en la mullena repel, lent del vell anhel
extenuat però no dit, i si
tot ens ho fem nosaltres, per què no
les deixem córrer?
Només les altres
ens són amigues. No ens volen sincers,
ni massa prop, ni proven d'allunyar-se
perquè passem al primer terme. Ens volen
al nostre lloc, on hem sabut posar-nos
pel poc o molt de traça mentidera
que els anys ens han deixat. I vénen, clares,
i quan se'n van, allò que no era nostre
no ho és, però hem après a figurar-nos-ho.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. L'Aula Màrius Torres ha recuperat els sis poemes amb anotacions autògrafes. Aquest va ser barrat per Ferrater.
***
Non tu corpus eras Primer s'obre una esquerda dubtosa. La memòria fuig, covarda, de dir-nos que és el cos que fereix. Les rels entren segures: prenen tot el seu temps per estendre's i fendre's i fer un gargot espès per tota la paret. Fins que s'eixamplen, premen, treballen. Un ofec d'esma atònita: ens té del tot, el germà gran, massa intencionat i fosc de rudes traces. Que s'ho permeti tot, que ens trossegi. Llisquem a grans esllavissades. Sabem si som nosaltres, o que és ell? En això no el volem reconèixer. Quan veu que no podríem sofrir-lo, es desix brusc i ens deixa jaure al jaç. Horriblement passius, escoltem el silenci. Ni lliçó, ni designi. Un aguait vil. Que el temps vulgui a la fi tornar-nos paraules que serveixin per tractar el cos amic.
Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72: va ser l'únic poema, dels sis de publicats a la revista, que Ferrater no va incloure a Menja't una cama. Joan Manuel Pérez i Pinya ha repassat les decisions d'autor que van portar a fixar els poemes canònics de Les dones i els dies, i ha llegit el poema amb atenció.
L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de "Non tu corpus eras" de Joan Manuel Pérez i Pinya, concentrat aquí en el poema --que em sembla difícil--, figura, aquest 25 de gener de 2022, entre els 10 primers que han publicat al seu web. En publicaran 2 més cada dimarts.
***
Sacrifici idealista
L'ideal els fa enclítics o proclítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els proclítics,
i es vinclaran els altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'extàtic espetec de l'ideal.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Moeurs exotiques" i precedia "Literatura". José María Valverde, en la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, li va dir de descartar-lo; també va proposar que descartés "Faula primera" i "Literatura" (la reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por).
***
Sense amor
Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rere un garbuix de nit i de fullatges.
Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A l'inrevés" i precedia "Diumenge". Jordi Malé, citant Jordi Cornudella, ha apuntat que el va suprimir "segurament perquè en l'experiència que hi poetitza s'evidenciava un 'excés de participació per part de l'autor, que no ha sabut posar prou distància entre l'escena de la vida i el poema'".
Joan Tres i Laura Alegre van fer una lectura de Gabriel Ferrater en directe per instagram durant el confinament per la COVID-19, dins un cicle d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès que van titular "Poesia confinada". Llegeix el poema Laura Alegre.
***
La vida perdurable
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A mig matí" i precedia "Començaments", un altre poema descartat. José María Valverde el considerava entre el "puñado de poemas de nivel absoluto", amb "Mecànica terrestre", "Petita guerra" i "Cambra de la tardor" (d'acord amb la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, el 1961, que reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por, pàg. 45-47).
L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies al llarg del centenari. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Han aconseguit que hi participessin 110 persones. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari d'Anna Aguilar-Amat sobre "La vida perdurable" va aparèixer el 6 de març. Em convenç quan afirma que la frase final del poema al·ludeix als cromos, dels quals podem fer col·lecció i que podem tenir repetits, amb les implicacions que en deriva. No em convenç, en canvi, el to general del seu comentari, sobretot les insistents referències a premonicions suïcides que observa en els versos. El paràgraf de conclusió mostra, des del meu punt de vista, havent llegit quatre cops el text d'Anna Aguilar-Amat, un excés d'imprecisions i de desordre argumental: "El poema és inclòs al volum Da nuces pueris (‘Donar fruits secs’), títol que entronca de manera fractal amb allò que ens ocupa aquí, car de la vida plena de color, de fructosa, de suc dolç de la fruita fresca, ens resta la sequedat, no per eixuta menys valuosa, i, per suposat, molt més perdurable: el text escrit.".
L'ha llegit Salvador Forés, amb motiu de l'Any Gabriel Ferrater.
Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica les versions espanyola, italiana i hongaresa del poema: "La vida perdurable", de José Agustín Goytisolo; "Nem múló élet", de György Jánosházy, i "La vita durevole", de Livio B. Wilcock.
***
Començaments
Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixó de fútil
rebuig, trobo el fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "La vida perdurable", poema també descartat, i precedia "Mala memòria". Crida l'atenció que Arthur Terry, lector perspicacíssim, l'inclogués a la seva traducció d'una selecció de poemes de Ferrater, Women and Days. En el pròleg a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, reproduït al llibre Sobre literatura, Ferrater explica una anècdota significativa, que fa pensar en "Començaments":
"Quan Riba va fer la selecció dels seus poemes publicada per Ínsula amb una traducció castellana, va eliminar molt pocs poemes del llibre segon d'Estances (només dos, em penso), i una el numerat 7 [...] Molt poc abans, si no em falla la memòria, Josep Palau-Fabre havia publicat els Poemes de l'Alquimista, on comenta aquell poema 7. Vaig dir a Riba que jo opinava, com Palau, que era un dels poemes seus millors, i que era una llàstima que l'hagués suprimit. Ell va fer un gest d'impaciència i de repugnància, i em va dir una cosa així com que 'un escriptor agraeix sempre que els altres apreciïn allò que ell no s'agraeix gens'. Sentia doncs aversió pel poema, i no crec anar massa llluny si dic que és perquè el poema el delatava (davant d'ell mateix, és clar: Riba no era pas tan càndid que no tingués netes les regles del joc amb els lectors)." (pàg. 37-39)
Així mateix, Gil de Biedma, al final de la "Nota preliminar", datada al gener de 1980, a l'edició definitiva del llibre El pie de la letra, fa una puntualització que també connecta amb "Començaments" i crec que en precisa el significat:
No me contenta la debilidad de uno de mis primeros ensayos, "Sensibilidad infantil, mentalidad adulta", que hoy en su mayor parte me parece un galimatías; ocurre, sin embargo, que en los últimos párrafos acierto en un planteamiento que influyó más que ningún otro en la concepción y realización de mis poemas. Así que lo he conservado por gratitud.
Cito el fragment del volum Jaime Gil de Biedma, Obras: Poesía y prosa (Galaxia Gutenberg -- Círculo de Lectores, pàg. 494.
***
Per celebrar una joventut
Or i cirera i taronja. Colors
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara que parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
desordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Paisatge amb figures" i precedia "Posseït". L'ha llegit
Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater.
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.
oh, senyoreta helena, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.
t'enrabiaries si sabessis com ell abusa
i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa
per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui
(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny
li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,
les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen
a l'esquena, i no vulguis saber
què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès
no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues
bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,
però et fa el salt (com que no pot
fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però
no se t'assembla gaire: i és la pena
d'aquests mig-versos fets per tu, helena.
***
Sinite parvulos venire
Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la platja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s'hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.
Era el poema que cloïa Menja't una cama, llibre que s'obria amb "Tam gratumst mihi". Comentat per Julià2007, pàg. 72-73. "Sinite parvulos venire ad me" és una frase de Jesús segons l'evangeli de Mateu, 19, 14. Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 52-53, apunta que el poema era un dard contra Tomàs Garcés per haver-li negat el premi Carles Riba.
***
A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un exemplar de Teoria dels cossos
How many ways of winking
are there? Jaime, I could
wish my book to bring you
just a wink for each one
of three devious ways
I know for meeting you:
one, bringing back to you
the dear bitch, poetry, who
cuckolds us with each other;
one for friendship and days;
one even for the highway
where Spain robs us, the old bitch.
Escrit el 1966, Gil de Biedma s'hi refereix a El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1994, pàg. 272), i Joan Ferraté el reprodueix en la seva edició de Cartes a l'Helena.
***
Per a Joaquim Molas
Sats veym quab mal govern
Manta gent se governa,
Mays suonarem tabal
E ceyl quens atabala
Haurà fuyr tron lo pec
Suferrà pec, puys peca.
1.8.66
Poema aparentment polític, irònic, dissimulat en català antic. Hexàsíl·labs amb la gràcia del govern-governa, tabal-atabala i pec-peca. Què devia passar el dia 1 d'agost de 1966? L'any 1966 és l'any que el general Franco va fer aprovar la Llei orgànica de l'Estat, una aparença de constitució que va ser aprovada en referèndum al gener de 1967 amb un 98% de vots afirmatius.
***
On mating
Being told that the sweetness
Of life lies in mating,
I tried hard to know
The sweetness of life.
By now, I have found
That life has no sweetness.
To atone for this,
There is only left
To us, now and then
Heart-wringing, the trying
Bitterness of mating.
El poema apareix a Cartes a l'Helena, amb una traducció a peu de pàgina de Joan Ferraté i una nota addicional que ens explica que Gabriel Ferrater el devia escriure el 1966, per publicar-lo a Serra d'Or, tot edulcorant-lo amb la substitució del fucking de primera redacció per mating. L'edició crítica de Jordi Cornudella precisa que el poema és del 1958, i que el va anar copiant, de memòria, a diverses persones, al llarg dels anys: en dona tres versions. Josep Manuel Pérez i Pinya l'ha relacionat amb "Non tu corpus eras"
***
["Mestre Foix de Sarrià", resposta a una carta de JV Foix]
Mestre Foix de Sarrià:
Mil perdons, sense raons
De mal pagador amb escreix.
Deo volente, diumenge
Passaré a tornar els maons
(La "Revista" que era neta).
Avui matí, sense menja
(Mai no esmorzo), duc ja un feix
De paperam en maleta.
Si tanmateix no ens veiem
Fins passat l'estiu extrem,
Que us sigui pròsper, Poeta.
Vint-i-quatre, set, setanta.
La sensacional Càtedra Màrius Torres reprodueix la carta manuscrita de JV Foix i la resposta mecanogràfica de Ferrater.
***
[Sobre un meublé, a Carmen Rojo]
I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?
I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?
I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.
I tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?
Text proporcionat per Miquel Bassols, que conservava la nota de Ramon Barnils publicada al diari El Món el dia 29 d'abril de 1983. Els punts suspensius entre els versos 10 i 11 corresponien a un vers que Ramon Barnils i Carmen Rojo --per a qui Ferrater havia escrit el poema per explicar-li què era un meublé-- no van saber desxifrar, d'acord amb el que recordava Barnils. L'edició crítica de Les dones i els dies inclou "La Casita Blanca", nom d'un meublé famós de Barcelona, amb el títol descriptiu "Sobre un meublé, a Carmen Rojo" dins la secció "Altres poemes", i aclareix que l'original, que era propietat de Carmen Rojo, s'havia escrit en dos menús i que la ratlla de punts suspensius indicava, en la còpia de Barnils, el canvi d'un full de menú a l'altre. L'ha llegit Joan Tres, al final d'un reportatge de Cugat Mèdia pel cinquantenari de la mort de Gabriel Ferrater.
***
[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]
Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.
Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.
I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,
***
Dues tankes de l'any 1947
El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?
Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.
Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.
