Ballart2012

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Poetes en cinc llengües: la poètica implícita de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 45-64

El plantejament de Pere Ballart en aquest article és agut i productiu. Tracta de caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater, les seves idees sobre la poesia i sobre la seva pròpia poesia, a partir dels articles inclosos al llibre que es va titular Escritores en tres lenguas. Ballart ens diu que predominen, entre aquests escriptors, els poetes, i que de fet, de llengües, n'hi ha cinc al llibre. Les tres parts principals, cadascuna ordenada alfabèticament, que corresponen a escriptors en llengua alemanya, francesa i anglesa, es complementen amb un annex que inclou articles sobre Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli i Manuel Machado. Vet aquí la raó del títol del seu article.

La premissa de Ballart és que un poeta que escriu sobre altres poetes els mesura per la poesia que ell escriu, o voldria escriure. Així, Escritores en tres lenguas inclou "(1) opinions crítiques sobre la tradició poètica i el cànon que declaren la pròpia filiació; (2) descripció i valoració de temes, procediments i formes afins a la seva poesia, i (3) al·lusió concreta a textos que han estat deliberadament assimilats (imitats o manllevats) en la seva poesia." (pàg. 46). L'article es divideix en tres parts: "Tradició poètica i cànon" (pàg 47-54) "Temes, formes i procediments" (pàg. 54-59) i "Models i intertextos" (pàg. 60-63).

Els articles d'Escritores en tres lenguas, que anaven destinats a una enciclopèdia, tenen un to equànime, antidogmàtic, amb poder de síntesi, i revelen un coneixement extens de la tradició literària, un Ferrater sempre atent al teixit cultural en què apareix el poeta i la seva obra, a més d'una gran capacitat de ponderació, apunta Ballart. Encara que hagués procurat allunyar-se de l'estètica romàntica, valora Blake, Clare i Shelley. Estableix algunes línies d'influència:

• La més reculada és la de la poesia amorosa meditativa: March - Scève - Donne --des del meu punt de vista, l'article sobre Scève implica un coneixement molt profund de la tradició poètica francesa, fins a l'extrem d'insinuar que Scève és un autor amb una energia renovadora que la poesia francesa moderna no ha sabut aprofitar, a diferència del que han fet la poesia anglesa amb Donne i l'espanyola amb Góngora. Ferrater fa una altra exhibició de coneixements sobre aqusta època de la literatura francesa als seus afegits a la traducció Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths.
• Parla de quatre poetes romàntics que generen tradició: Goethe, Heine, Hugo, Byron. La seva influència va ser universal, fins que Baudelaire no va modificar el panorama a mitjan segle XIX.
• Hi ha una crisi de la poesia postromàntica, simbolista: valora, tot i això, Wallace Stevens, Eugenio Montale i Carles Riba, per més que la crisi no sigui superada fins a l'aparició de W. H. Auden, Bertolt Brecht i Cesare Pavese, també Robert Graves, i per altres vies, amb Saint-John Perse i Benn --discrepo de Ballart en un detall: no em sorprèn que Ferrater reconegui la qualitat de Saint-John Perse, de qui havia parlat en les conferències sobre Foix, i, a part, la poesia de Les dones i els dies deu molt a la capacitat imaginativa dels surrealistes.

Com justifica Gabriel Ferrater el valor dels poetes sobre els quals escriu? Destacant-ne sovint l'atenció, el saber sobre la vida dels homes i les dones, els seus llocs, els seus fets, i la dimensió moral que afegeixen a l'experiència. És "partidari d’una poesia", apunta Ballart, "formalment complexa, tensa, seca si cal (mai mel·líflua), però sempre precisa" (pàg. 56), d'una "imaginació a la vegada rica i àgil, un concepte que reapareix constantment en els comentaris crítics de Gabriel Ferrater quan són més entusiastes" (pàg. 57).  Preua "per principi una dicció crítica i distanciada, eficaç per registrar amb exactitud els propis estats d’ànim i alhora respectuosa amb la comunicabilitat del poema envers el lector. La construcció deliberada d’una veu és en aquest sentit un recurs particularment profitós" (pàg. 58). Ballart conclou que aquestes són les qualitats dels poemes de Les dones i els dies, i recalca, contra el tòpic de l'obscuritat de Ferrater, que els articles indiquen que considerava que un poema pot ser difícil però no de comprensió impossible.

El darrer apartat de l'article --menys productiu, una mena de torna-- enumera algunes possibles relacions dels capítols d'Escritores en tres lenguas amb poemes de Ferrater:

• "Faula primera" i "Faula segona" en relació amb La Fontaine
• "Lorelei", que cal llegir irònicament, d'acord amb el capítol sobre Heine
• "Societas Pandari", i el Troilus and Criseyde de Chaucer
• "Boira" i la dècima 310 de Scève
• "Esparver" i Skelton

Ballart conclou que Escritores en tres lenguas conté un autèntic filó crític, per descobrir --estic d'acord a reivindicar aquest llibre.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

Oller1986

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", pàg. 196-210, dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, 216 pàg.

Dolors Oller acaba de publicar Pel camí de Carner, un llibre que condensa moltíssims anys de lectura atenta i lúcida, i molts anys de trajectòria crítica, sobre el seu autor predilecte, Josep Carner, amb capítols del tot nous, articles tornats a desenvolupar, ampliats, refets, corregits, "suposo que perfeccionats", ens diu. Així, el primer capítol, "La poesia de Josep Carner: de la llei i de la gràcia (un itinerari)", actualitza i augmenta amb molts canvis significatius una ponència de l'any 1984 que ja havia inclòs a La construcció del sentit, llibre que va ser reconegut amb el Premi Crítica Serra d'Or en la categoria d'assaig. Potser l'altre autor a què Oller ha tornat de manera reiterada és Ferrater. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", publicat el mateix 1986, era l'article, magistral, que tancava aquell seu segon llibre, La construcció del sentit. És un article que, al cap dels anys, continua essent essencial per llegir la poesia de Les dones i els dies. Esperem --tant de bo!-- que Oller encara tornarà algun cop més al camí de Ferrater. (Aquest blog inclou també un apunt sobre la seva interpretació del poema "Literatura", un parell de paràgrafs sobre l'elogiosa nota que va escriure arran de la publicació de Sobre pintura i una valoració de la importància de les conferències que van ser incloses, el 1979, al llibre La poesia de Carles Riba.)

Article madur en la teoria que conté i rodó en el desenvolupament, Oller comença exposant-hi que l'operació poètica ferrateriana, de descripció de la vida moral, és més complexa i transcendent que la poesia de l'experìència. El mal d'aquesta etiqueta és que, sense ser errònia, resulta insuficient i crea unes expectatives de facilitat, de poesia d'experiències unànimes. Els correlatius objectius de Ferrater són descrits amb detall, i perfilen uns fets i situacions que podem imaginar, però el seu sentit a vegades és enigmàtic. Ens obliga a anar més enllà, a mirar aquell grumoll d'experiència que ens ha presentat el poema des de l'actitud moral que té el narrador respecte a aquells fets. Hem de refer-nos la intenció de sentit del poema. En traiem conclusions, coneixement --la poesia de Ferrater té un component didàctic. Però no és pas una operació lectora que sigui fàcil ni que ens deixi indiferents.

L'objectiu de l'article és establir la relació que hi ha entre el pretext i el tema a la poesia de Ferrater, i el pes que pot tenir en la nostra comprensió del sentit el coneixement de la circumstància biogràfica que va motivar el poema. "La instància imaginària que parla en el poema no és solament un jo responsable de les paraules que el configuren sinó que se'ns presenta en la forma d'una figura personal i intransferible, moltes vegades datable a través dels pretextos que utilitza." (pàg. 199). Aquest personalisme efectiu, la seva tessitura de racionalitat respecte a la literatura i la reflexió sobre la realitat quotidiana distancien Ferrater dels moviments poètics que l'havien precedit.

Oller comenta cinc poemes dels quals Joan Ferraté li va explicar els motius dels seus pretextos: "Temps enrere", "El lleopard", "Els polls", "Tres llimones" i "El secret" --consigno aquestes explicacions a l'apunt corresponent a cada poema. Ignorar els detalls biogràfics de la situació descrita a "Temps enrere" no impedeix pas que ens construïm el sentit profund del poema partint estrictament del text dels seus versos. Saber que els detalls d'"El lleopard" corresponen a un ric burgès de Barcelona i que els d'"Els polls" corresponen a l'escriptor Juan Goytisolo tampoc contribueix a fer-nos llegir aquests dos poemes amb més profunditat. A propòsit de "Tres llimones", en canvi, Joan Ferraté explica la predilecció del seu germà de comparar les llimones amb figures femenines especialment atractives, una correspondència essencial per comprendre la figuració del poema, i encara més, Joan Ferraté també sabia qui eren les tres dones que el seu germà va veure juntes --qui eren en concret, però, no ens aporta res a la lectura. Finalment, "El secret" té com a motiu una conversa de tots dos germans sobre els comentaris de Max Brod a la motivació secreta de l'obra de Kafka i les seves derivades --des del meu punt de vista conèixer aquest motiu de fons treu llum a la mateixa lectura del poema, que s'entén prou sense aquesta informació.

Els comentaris d'Oller als cinc poemes mostren que el pretext d'un poema de Ferrater és intencionadament autònom respecte al motiu que el provoca, i, doncs, que el sentit del poema és aliè a la privacitat dels motius del poeta. Ara: aquest motiu privat, "que s'instal·la en el centre de la imaginació poètica, apareix en el poema no en la seva carnadura mundana i concreta, individualitzada, sinó com allò que provoca en la mirada reflexiva: una estructura d'accions i emocions, de relacions que, en ser configurada lingüísticament, és capaç de ser omplerta del sentit personal que li dóna el lector, un individu diferent. Aquest sentit és absolutament vassall de les paraules del poema però, en canvi, no depèn del fet que puguem saber el detall concret, la carn mundana del pretext. Depèn només del fet que la configuració lingüística que compon el seu cos poètic constitueixi un artefacte prou perfecte com perquè aquell esquema de relacions funcioni virtualment i pugui ser actualitzat pel lector, el qual, en llegir, el reprodueix com a seu i, al mateix temps, amb l'única i ineludible formalització que el poema dibuixa i és." (pàg. 209). Tota una teoria de la recepció lectora darrere d'aquestes paraules!

La part final de l'article ens apel·la com a lectors a suspendre els nostres prejudicis i resseguir el gest ferraterià --amb paraules que no podria resumir ni molt menys parafrasejar sense que hi perdéssim. Justifica el títol de l'article, i sobretot crec que aïlla molt bé una de les qualitats fonamentals dels poemes de Les dones i els dies, la troballa retòrica de la veu que diu els poemes:

Gabriel Ferrater va triar el jo personal i existencial com a projector d'imatges, però, una vegada projectada la imatge en el poema, proposa una operació transfiguradora molt més interessant: buscar el sentit i el pes de les forces i relacions que actuen en l'escena i els seus protagonistes.

Aquesta operació ferrateriana és difícil perquè els moviments que hem de realitzar no són mai ni convencionals ni mimètics. [...] Per damunt del jo que projecta la imatge poemàtica hi ha una veu que és la que produeix el discurs didàctic que la interpreta. Aquesta veu "superior" estableix la mateixa distància entre ella i el jo poemàtic que entre ella i el lector. De manera que "algú" distant ens parla a nosaltres i també, i d'igual manera, a l'actor dels pretextos, el qual, i donada l'aparença autobiogràfica d'aquells, seria el poeta Gabriel Ferrater. Però la veu és un altre. Aquí hi ha la gràcia i també la dificultat. (pàg. 209-210)  

La manera de llegir de Dolors Oller és exemplar. Planteja amb netedat les seves distincions estètiques. Fonamenta el discurs en uns principis teòrics sòlids, llargament meditats i contrastats. Respecta sempre la intel·ligència de l'autor i el lector. Gabriel Ferrater va dir l'any 1970, responent una enquesta sobre l'aportació a la crítica catalana de l'obra de Carles Riba, que "la seva és, per ara, si fa no fa, tota la crítica catalana", Què respondria avui? 

Coberta de Narcís Comadira

--

Comadira2012

¬¬¬¬¬

Comadira, Narcís. "Sobre Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 9-14

L'article és un avançament del llibre que Narcís Comadira estava acabant d'escriure en el moment de publicar-se el número monogràfic de la revista Veus baixes: Marques de foc: Els poemes i els dies (Barcelona: Ara Llibres, 2012, 240 pàg.). Llibre d'encàrrec, havia de consistir en una selecció de poemes que l'havien marcat amb unes paraules prèvies de presentació de cadascun. Es va convertir en una singular autobiografia de Comadira com a lector de poesia i com a poeta --he tingut la sort de llegir-lo, fa unes poques setmanes! Les referències de Marques de foc a Gabriel Ferrater, algunes d'esparses pel llibre i altres d'aplegades en el capítol final, tenen una mica més de detall que el text provisional enviat com a article per Comadira a Veus baixes. No hi repeteix, en tot cas, el que ja havia publicat sobre Ferrater a Sense escut.

"Ha estat un dels meus mestres, per dir-ho d’alguna manera. Però això no vol pas dir que la meva poesia hagi estat subsidiària de la seva. He estat un bon deixeble si recordem allò que va dir Nietszche: malament pagues el teu mestre, si continues essent-li deixeble." (pàg. 9). Al llarg de l'article, Comadira recorda amb exactitud algunes frases de Ferrater --les vaig copiar fa uns dies a l'apunt Frases que li atribueixen, que ordena els testimonis per ordre alfabètic.

Narcís Comadira considera que la gran poesia de Gabriel Ferrater són els poemes curts, més aviat que "In memoriam" o "Poema inacabat". Va marcar un canvi en la poesia catalana, va obrir un camí que ben pocs han sabut seguir com cal: "la famosa poesia de l'experiència ha acabat sent una monòtona poesia de la banalitat, si no de la més ridícula ximpleria. [...] El que importa és saber-la filtrar, aquesta experiència. I Ferrater en sabia." (pàg. 10).

L'article de Veus baixes conté observacions precises sobre alguns poemes, que vaig consignar en l'apunt corresponent quan vaig llegir Marques de foc:

• "Atra Mater"
• "La ciutat"
• "Boira"
• "La mala missió"

Altres poemes de Ferrater que han marcat Comadira són "Tres llimones", "Teseu", "A través dels temperaments":

"Poemes tots que se’t queden a dins, que portes amb tu. I amb ells, l’experiència d’una vida que et va passar a prop, imperceptible en la seva autèntica i dolorosa veritat, com són imperceptibles, de fet, les vides de tothom. Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia." (pàg. 14).

Per acabar, consigno un parell d'afegits del llibre Marques de foc respecte a aquest article, i recalco que és un llibre extraordinari:

• José María Valverde l'acull a casa seva, amb un petit grup de lletraferits gironins: Comadira llegeix Neruda i sobretot Machado, els descobreix Bassani. Valverde els presenta Ferrater, que els descobreix Pavese i Carner, i els parla de Benn.
• Ferrater no tenia gens de simpatia per Espriu, i sí per Vinyoli. Els seus millors llibres són Domini màgic i Passeig d'aniversari, en opinió de Comadira, escrits quan Ferrater ja era mort.

--

Casamayor2018

¬¬¬¬¬

Roser Casamayor de Bolòs, "El riure a Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater: Una aproximació des de la poesia de la consciència", dins Els Marges, núm. 115, primavera de 2018, pàg. 10-32

Roser Casamayor ens diu en aquest article, que havia estat un treball de final de grau, que el riure apareix a més d'una quarta part dels poemes de Gabriel Ferrater, en personatges dramatitzats i en marcs poètics d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral. S'ocupa breument de 27 poemes, i deixa de banda "In memoriam" i "Poema inacabat", "de gran complexitat que convindria analitzar a part". Ara: comença l'article, pàg. 10-16, fent-nos passar per un exercici de taxonomia, per subscriure l'etiqueta poesia de la consciència, postulada per Carlota Casas al seu poderós Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (2015). Es planteja demostrar que és l'etiqueta més escaient i, així, rebat primer, de manera expeditiva, tres etiquetes utilitzades anteriorment per descriure la poètica de Gabriel Ferrater:

• Poesia realista, d'acord amb l'antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas Poesia catalana del segle XX, que servia per caracteritzar la literatura del moment. Ferrater, més preocupat a formalitzar "la consciència d'un personatge dramàtic inserit en el poema" que no les seves relacions socials i històriques, s'escapa d'aquesta caracterització.
• Poesia de l'experiència, d'acord amb l'obra de Robert Langbaum The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition (1957), una etiqueta gastada per l'ús posterior dels poetes espanyols dels anys vuitanta Luis García Montero i Álvaro Salvador.
• Poesia moral, seguint les paraules del mateix Ferrater en la nota autobiogràfica que tancava Da nuces pueris, una etiqueta que Casamayor ens diu que pot portar a equívocs. Cita com a exemple l'assaig "Gabriel Ferrater: La veu és un altre" (1986), de Dolors Oller, sense prou context, perquè el que fa Oller en el paràgraf citat no és pas postular l'etiqueta poesia moral sinó tractar de distingir la poesia de l'experiència de la poesia trivial "que es limita al registre verbal dels moments quotidians sense més transcendència, a la qual jo anomenaria poesia vivencial." (La construcció del sentit, pàg. 196-197). En fi...

Per què Casamayor subscriu l'etiqueta de Casas? Ens diu que ho fa per l'antiromanticisme declarat de Ferrater; per "la dramatització del subjecte líric, que és un poeta i que es pot identificar amb ell mateix" (pàg. 15); pel compromís d'aquesta dramatització del subjecte líric amb la veritat o l'honestedat moral; per la voluntat de modernització de la llengua i la literatura catalanes, i per la funció de despertar la consciència sobre la pròpia existència del lector. Aquestes cinc característiques de la seva poesia explicarien l'ús constant que Ferrater fa de la ironia, ens diu Casamayor, seguint Pere Ballart. No torna a utilitzar l'etiqueta poesia de la consciència d'una manera determinant a la resta de l'article, de forma que el lector es pregunta quina solta tenen aquestes primeres pàgines.

Segueix una digressió sobre Henri Bergson, a propòsit del seu llibre Le rire, un autor que Gabriel Ferrater esmenta una sola vegada a la seva obra publicada: en concret, a l'article sobre Marcel Proust inclòs a Escritores en tres lenguas, ja que Bergson era parent de Proust. Casamayor cita Bergson dues o tres vegades més a l'article: en comparació, treu més rendiment a L'educació de l'home que riu, de Gabriel Janer Manila, un autor que va citant, sense presentació, a partir de la pàgina 12.

Casamayor organitza la seva anàlisi d'acord amb les taxonomies de Macià i Perpinyà, al llibre La poesia de Gabriel Ferrater, que li fan veure que els poemes on apareix el riure són els d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral, però no pas els poemes sobre literatura... Finalment, comença a fixar-se en els poemes, al final de la pàgina 20 (la bibliografia comença a la pàgina 29), i el que en diu, massa sovint, consisteix més aviat en les seves classificacions que no en una anàlisi del que representa el riure dins d'aquell text.

• "Faula primera": la "rialla folla de llimones" del penúltim vers. la considera irònica i amb una funció crítica --des del meu punt de vista aquesta rialla té menys de riure que de suggestió metafòrica de les pulsions que mouen Dama Antònia a actuar com ho ha fet: Gabriel Ferrater observa amb acuïtat les relacions de poder i estimació entre la mare, el fill i l'amant; no critica pas el personatge, com apunta Casamayor.
• "Faula segona": els riures de totes dues noies són ben diferents, i són un detall més que serveix per caracateritzar-les i contrastar-les --Casamayor, pel meu gust, hi posa més pa que formatge.
• "Els jocs": un riure "que s'ha de relacionar també amb la crítica punyent que conté la totalitat del text" --no sé pas on vol anar a parar: en tot cas, la colla que juguen al bàsquet són els que riuen, no pas el nen tennista ni els nens que juguen a futbol.
• "Diumenge": un riure de recerca de la felicitat --em sembla més complex el nostre riure satisfet, col·lectiu, solidari, adult, tal com el veig, del vespre de diumenge quan el nen plora perquè se li ha rebentat el globus, com a epifonema del final del dia festiu.
• "Paisatge amb figures": també un riure a la recerca de la felicitat --em sorprèn la generalització de Casamayor: riuen uns ametllers encara nus, una metàfora de la innocència natural.
• "Mecànica terrestre": la noieta que riu a cada aparador --un riure nerviós i enjogassat, crec--, un riure neci segons Casamayor.
• "El secret": Casamayor veu el riure com un exemple de la recerca de felicitat que caracteritza, segons Macià i Perpinyà, Da nuces pueris --jo hi veig una descripció del riure hipòcrita, en què el narrador no participa: "els uns / han sabut creure els altres quan negaven / les hores de tants anys, i tothom riu, / i riurem també.".
• "Lliçó d'història": és un riure jove --d'acord: els joves soldats alemanys que riuen molt, en la victòria del 1940 sobre l'exèrcit francès, un riure de joc.
• "Helena": el riure caracteritza la noia --Casamayor lliga el poema amb "la necessitat de procurar-se una vida feliç i d'afavorir-la en la mesura que sigui possible", paraules de Macià i Perpinyà.
• "Naixença": el riure com a forma de dramatització d'un personatge.
• "Cançó de bressol": el riure de Cresus és de superioritat.
• "El lleopard": el "riure de llima del foll" del vers 7, que Casamayor considera subversiu i provocador --potser té raó, si bé el context és oníric i desmesurat, amb aquest riure just darrere dels "óssos tentinejant entre els tapissos".
• "Els innocents": uns nens juguen "i omplen el déu de rialla." (vers 13), el déu egipci Osiris de la mort i la resurrecció. Casamayor cita unes paraules suggerents de Gabriel Janer Manila: "Els antics relats mítics del Mediterrani oriental --històries que descriuen i il·lustren dramàticament certes estructures profundes de la realitat-- referits als orígens de la vida expliquen sovint el naixement de les coses ocasionat per la rialla d'un déu.".
• "Esparver", "Fill", "Mudances", "Signe", "La lliçó": les dones riuen molt als poemes de Ferrater, perquè viuen el moment, senten la joia de l'acció per l'acció, el riure les dota d'una complexitat moral independent --ben vist.
• "Joc": un riure lúdic, de joc, de joventut.
• "Riure": seguint Terry, els joves no tenen sentit del passat, que arribarà després amb la reelaboració de l'experiència --Casamayor destaca el riure fresc i lliure de la noia, i no treu més partit d'aquest poema, que, la veritat, m'esperava que fos central en el seu article.
• "Sabers": "Tres noies van juntes per riure / i saben només que han plegat.", vers 19, en la descripció del que veu el narrador quan surt del metro, un "riure infantil i circumstancial".
• "Les generacions": Casamayor es conforma a dir-nos que és l'única vegada que apareix el riure en un poema sobre el pas del temps, ofegada per la dèria taxonòmica --és el cas més clar del riure nerviós, "sense dolçor ni repòs", de les noies, que contrasta amb les veus gruixudes i les actituds de fanfarró dels nois, un motiu recurrent a molts poemes que calia explorar.
• "S-Bahn": la rialla d'una prostituta que ha acabat una fel·lació (versos 71-73).

El riure en els poemes de Gabriel Ferrater no és còmic ni té a veure amb l'humor. Té a veure amb el joc i la felicitat del moment. "Ferrater comprèn el valor ontològic i complex del riure, i per això l'inclou en els seus poemes d'observació de la realitat i de la pròpia experiència moral, amb formes i funcions diverses.", ens diu Casamayor al seu paràgraf de conclusió (pàg. 29). Jordi Cornudella ha apuntat, llegint "Cadaqués", que "el motiu de la rialla associada a la intimitat sexual" (pàg. 164 de l'article de Cornudella) es troba en uns quants poemes de la secció 4: el mateix "Cadaqués", "Esparver", "Joc", "Mudances" i "Riure".

Helena Valentí, la seva mare Roser Petit, Gabriel Ferrater i el seu pare Eduard Valentí

--
Apunt revisat el 17 de gener de 2021

Alegret2013

¬¬¬¬¬

Alegret Llorens, Joan. "Anàlisi del poema 'Esparver'", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 1, maig de 2013, pàg. 72-90

Gràcies a Joan Alegret, es conserven les conferències de Gabriel Ferrater a la Universitat de Barcelona, els anys 1965-1967, ja que, a indicació del professor Antoni Comas, les va enregistrar i transcriure: ara les podem llegir totes en un sol volum, titulat Curs de literatura catalana contemporània. En aquest article --que en principi havia de publicar-se al monogràfic de la revista Veus baixes dedicat a Ferrater--, fa una lectura minuciosa, i profitosa, del poema "Esparver" --lectura de la qual discrepo en un punt fonamental.

Alegret comença donant-nos una descripció predominantment formal del poema, resseguint-ne les set estrofes, amb unes primeres gotes d'interpretació (pàg. 72-77):

• A la segona estrofa, els tres verbs en imperfet donen un sentit duratiu als dies de mal estiu, fins que va succeir el fet inesperat que té perplex el jo poètic i que motiva el poema.
• La tercera estrofa està ben travada gràcies a la repetició de la paraula "disbarat".
• Interpreta, a la cinquena estrofa, que el subjecte és "la noia que tinc lluny" del vers precedent (el 16, darrer vers de la quarta estrofa) --no compro aquesta interpretació: la meva lectura és que són dues noies diferents, la noia que és lluny, la diguem-ne parella habitual, i la noia esparver que caça el narrador furtivament. De manera consistent amb la seva lectura, Alegret imagina que la noia que és lluny li fa el salt al narrador.
• Als dos tercets finals, descriu els versos amb encert: remarca el polisíndeton del primer tercet, lligat amb les copulatives del segon, que uneixen quatre "activitats bucals" (llengüejo, ric, mossego, xuclo), un tercet que culmina amb tres aposicions consecutives, la darrera de les quals és certament abrupta, l'adverbi lluny. 
• Els vint-i-sis versos són únics a l'obra de Ferrater, amb la quarta síl·laba sempre tònica i a final de mot, a la manera d'Ausiàs March. Són versos blancs i masculins. Entre la quarta i la cinquena síl·laba acostuma a haver-hi una pausa sintàcticament clara. Alegret revisa amb detall la versificació del poema (pàg. 73-75).
• Les repeticions del verb riure (riu, als versos 12, 14 i 21, amb rima interna amb furtiu al vers 14, i ric, vers 24) són coherents amb l'acceptació del joc eròtic de l'esparver --s'hi pot afegir el contrast deliberat de les dues persones del verb, riu i ric, dels primers versos de tots dos tercets, un canvi preparat amb la primera persona del plural del vers final del primer tercet: "ens rebolquem".
• La repetició del "Sabia jo...?", començant la primera i la quarta estrofa, suggereix perplexitat o estranyesa, o justificació i disculpa, per una aventura inesperada --el segon "Sabia jo...?" també marca, en certa manera, una nova interpretació dels fets i obre una tirada de catorze versos, dos quartets i dos tercets, un sonet.

La descripció formal que acabo d'apuntar amb unes poques pinzellades, la segueixen un apartat d'interpretació del poema (pàg. 77-81) i un apartat que exposa les discrepàncies amb les interpretacions anteriors de Núria Perpinyà, Jordi Julià i Pere Ballart (pàg. 82-90). Si entenc Alegret, l'esparver és la imatge d'un noi, de cabells curts, que és amant del jo narrador en absència de la noia que té lluny, una relació homosexual que el poema, publicat l'any 1966, no podia fer gaire explícita --però llavors, què en fem, de la cinquena estrofa i el femení "molla de gin"? És una referència a la noia que és lluny i a les seves sortides de nit en un altre poble i les seves relacions promíscues amb altres homes, "un salt imaginatiu", ens aclareix. I què en fem, a l'estrofa quarta, del cos manllevat per l'esparver, tan femení que el narrador el confon amb la noia que té lluny? I com s'explica que els primers detalls de descripció de l'esparver, als versos 2-3 del poema, reapareguin sintetitzats precisament al vers 17, el vers inicial de la cinquena estrofa, si el text es refereix a la noia que és lluny i no a l'esparver? Crec que Gabriel Ferrater no acostuma a ser tan maldestre; al contrari, qualsevol lectura atenta i persistent et va mostrant com de fortament travats són els seus poemes.

Alegret acumula arguments de detall a favor de la seva interpretació: els cabells curts, més propis d'un home; l'autoritat d'Oller, Oliva i Comadira (amb qui va contrastar la seva lectura, que van considerar plausible); l'absència d'imatges al·lusives a una còpula d'home i dona als tercets; l'engany amb gust de sal del vers 22; la "valvada orella, fruit / de fosca mar" (versos 25-26) com un succedani de la vagina absent, "un brillant assoliment del bon escriptor que era Gabriel Ferrater" --que baixi Freud i ens ho aclareixi, si us plau--, i al darrer vers, aquell "la mar de noies, lluny": "no les té a l'abast, momentàniament no pot accedir a fer l'amor amb cap d'elles" (perquè aquesta nit és amb un home).

A l'apartat final de l'article, Alegret exposa la seva discrepància amb les lectures anteriors. Comença amb la repassada a Núria Perpinyà, que també llegeix "Esparver" com el poema d'una relació homosexual dins del seu llibre 'Teoria dels cossos', de Gabriel Ferrater (pàg. 46-47). L'esparver és un ocell caçador, símbol masculí, diu Perpinyà. Alegret li retreu que s'equivoca al cinquè paràgraf, que segons ell no es refereix a l'esparver sinó a la noia que és lluny, i descarta una al·lusió a un poema en prosa de Baudelaire que Perpinyà proposava --coincideixo amb Alegret que és un eco poc probable. 

Pel que fa a Jordi Julià, Alegret considera que el seu error principal és considerar que l'esparver és la imatge d'una noia, basant-se en el precedent d'un poema de Skelton que el mateix Ferrater havia citat i traduït al seu article sobre Skelton que podem llegir a Escritores en tres lenguas. Alegret enceta una digressió detallada en què posa en evidència que la traducció de Ferrater d'un dels versos és imprecisa --massa lliure-- i, doncs, no va entendre bé Skelton i cal descartar aquesta font, o en tot cas podria admetre que Ferrater, si va treure res de Skelton, va ser precisament la imatge de l'ocell com a representació "d'un cos humà jove, seductor". Proposa a continuació una font alternativa, el poema "Furit aestus" --al qual no sé veure la relació amb "Esparver"--, de Gabriele d'Annunzio --a qui Ferrater es refereix sols tres vegades a tota la seva obra, de manera més aviat denigratòria. Corrobora, en canvi, una altra possible font del poema proposada per Jordi Julià: alguns fragments de Lolita, de Vladimir Nabokov. Les discrepàncies prossegueixen amb el detall de la paraula "dring" del vers 10, que Julià associa als glaçons d'alguna beguda --hi estic d'acord--, mentre que Alegret ens diu que el dring ha estat causat per l'esparver. Aquest "dring" fa imaginar a Julià una situació que el narrador recorda al cap d'un temps: Alegret remarca --i crec que l'encerta i és una aportació fonamental del seu article-- que el temps del poema és el present, és "aquesta nit" (al mateix vers 10).

L'article acaba amb la discrepància respecte a Pere Ballart, que havia ensopegat amb la mateixa pedra: identificar a la cinquena estrofa la noia, "molla de gin", amb l'esparver, al seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. Ballart, de fet, era ben conscient de l'existència de la interpretació d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, i assigna a l'adjectiu "molla" el paper decisiu per interpretar que la relació és heterosexual, que l'esparver és la imatge d'una noia, amb l'afegit d'una persuasiva defensa del poema de Skelton com a font, ja que s'hi compara una noia, alegre i bona, amb un ocell de presa.

En fi, l'article de Joan Alegret ens dona una lectura minuciosa, que il·lumina molts detalls del poema però que resulta forçada, des del meu punt de vista, en la seva interpretació central d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, per més entusiasme que Alegret hi posi. Em quedo amb Julià i Ballart, i amb l'ajuda del precedent de Skelton, i sobretot amb l'estructura del mateix poema (de què vaig ser conscient just ara fa un any). Al capdavall, que l'engany sigui amb un noi o amb una noia ens hauria de resultar secundari: el que compta és la meravella de la narració dels fets amb un present immediat, una trobada de sobte, "aquesta nit", que arrossega el jo narrador que ja comença a empescar-se excuses per haver-se deixat caçar per un esparver, furtivament, un prodigi d'ironia. 

Recordem que la poesia medieval tenia Ferrater per un bon lector, com diu a la nota que tanca Da nuces pueris. Marinela Garcia Sempere, en un article titulat "Els ocells caçadors de la poesia medieval", apunta el següent:

Quan la caça i l'amor s'identifiquen en la poesia amorosa medieval, sorgeixen algunes imatges especialment interessants; la del vol de l'ocell=amor, dama, etc., que busca una presa; la del falcó=dama, i la de l'ocell caçador que prèviament és caçat pel caçador, el qual l'ensinistrarà. En quasi tots els casos l'ocell és la dama, encara que en alguna ocasió, com hem vist, representava el poeta.

Sense ser tan unívoca com les imatges de què parlàvem al començament, és evident que, com la mar i la guerra, la caça era un motiu utilitzat en la lírica medieval per a representar, a mes d'escenes reals, situacions i imatges amoroses, i generalment l'ocell s'assimilava a la dama.

El Castell Reial de Cotlliure, des de la platja del Port d'Avall
(a l'edició de  Teoria dels cossos, els poemes de la segona secció, on apareixia "Esparver", anaven encapçalats per una citació de l'algebrista Paul Dubreil i per la indicació "Londres, Cotlliure, Hamburg")

--
Apunt revisat el 3 de novembre de 2021

Garolera2020

¬¬¬¬¬

Garolera, Narcís. "'Aniversari', de Gabriel Ferrater. Una mostra d'intertextualitat", dins Els Marges: Revista de Llengua i Literatura, núm. 121, primavera de 2020, pàg. 59-62

Nota breu i estimulant sobre el poema "Aniversari": Narcís Garolera destaca que l'aniversari és el dels 41 anys, naturalment, i, des del punt de vista formal, l'alternança dels versos masculins i femenins i les rimes consonants i assonants, que no segueixen un esquema evident. La nota exposa tres models o influències versemblants, que simplement enumeraré després de copiar-ne la conclusió:

És agosarat parlar de models o influències d'un autor en un altre, d'una obra literària en una altra, però sempre són útils --si més no, per als estudiosos-- les possibles fonts d'un text literari, que, sens dubte, l'enriqueixen. La literatura és plena d'influències d'escriptors anteriors o, fins i tot, coetanis. Tothom que escriu ha llegit, i en el cas de Gabriel Ferrater és encara més palmari. (pàg. 62)

Les tres fonts són:

• "Quaranta-un anys", poema xinès Po Txiu-I, traduït per Josep Carner, inclòs a Poesia, dins la secció "Lluna i llanterna (represa de temes xinesos)"
• L'inici de "Le testament", de François Villon
• Una frase del primer capítol de la tercera part de l'Ulisses, de Joyce

Exploro aquestes fonts a l'apunt sobre "Aniversari", i em pregunto si aquesta vegada, com en altres ocasions --Baudelaire a "Si puc", Eliot a "La vida furtiva", Pavese i Riba a "Cambra de la tardor", per exemple--, un poema conegut no li ha servit a Gabriel Ferrater de punt de partida per intentar anar més lluny que els seus predecessors. Crec que la conclusió de Garolera respecte a "Aniversari" s'aguanta: les fonts presents als seus versos hi són en qualitat d'homenatge, solament com a ecos indefugibles de lectura. Garolera ens confirma que Carner i Villon compten dins la poesia de Ferrater --que no és pas poc.

Narcís Garolera en una presentació
de la seva edició crítica d'El quadern gris, de Josep Pla

--

PéreziPinya2012

¬¬¬¬¬

Pérez i Pinya, Joan Manuel. "«Hiberno ex aequore», notes de lectura sobre un poema no canònic: Del cànon poètic i les decisions autorals", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 150-182

Qui podia haver escrit millor un article com aquest? Joan Manuel Pérez i Pinya és l'autor d'una exhaustiva bibliografia a l'entorn de Gabriel Ferrater, que titula Índex Ferrater: Assaig bibliogràfic, document sempre actualitzat (té 148 pàgines en el moment d'escriure aquestes línies). Les seves notes al monogràfic de la revista Veus baixes sobre la gestació dels llibres de Ferrater es mantenen ben esmolades i del tot pertinents en aquest article de 2012, anterior a l'aparició de l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies (per més que aquesta ens hagi aportat nombroses certeses i novetats, entre les quals sis poemes que no coneixíem fins aleshores, inclosos a l'exemplar enviat a censura de Da nuces pueris). Pérez ressegueix al detall les 14 decisions autorals de Ferrater que havia pogut documentar quan Veus baixes va publicar el seu número 0, el monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Ferrater difon sempre alguns pocs poemes abans de l'edició dels seus llibres. Tria unes quantes vegades revistes de literatura en castellà, una via de difusió excèntrica en comparació amb els autors coetanis en llengua catalana. Ferrater, remarca Pérez, actua sempre amb la naturalitat de qui considera que la seva poesia pertany a una literatura occidental més, en igualtat al costat de les altres. Així, comença publicant uns primers poemes a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans, revistes en castellà habitualment poc poroses a la literatura catalana, on ja havien publicat els seus amics i hi tenia contactes professionals. 

L'article repassa les decisions d'autor de Ferrater, que van culminar en la traducció Mujeres y días, de Pere Gimferrer, José Agustín Goytisolo i José María Valverde, i pròleg d'Arthur Terry. Les decisions textuals i de selecció d'aquell llibre, que es van prendre cap al 1970 --tot i que el llibre s'acaba editant el 1979--, van ser exclusivament de Ferrater: hi va deixar 96 poemes, davant dels 118 de l'edició definitiva, de manera semblant a Gil de Biedma, que havia fet una tria de la seva poesia el 1969, a Colección particular, que deixava fora 19 poemes ja publicats, per derivatius o incipients.

Pérez llegeix amb atenció (pàg. 157-164) un poema descartat de Menja't una cama, "Non tu corpus eras", inclòs a "Hiberno ex aequore", la tria de sis poemes que Ferrater havia publicat a Cuadernos Hispanoamericanos (el títol del poema són unes paraules de l'inici del vers sisè de la IV epístola d'Horaci; el títol que encapçala la tria de poemes són també unes paraules d'Horaci, del vers 235 de la sàtira III, llibre II). Els altres cinc poemes sí que van passar a Menja't una cama. Recomano la lectura que Pérez fa del poema, minuciosa i també atenta al context llaminer de les citacions d'Horaci. Per què el va descartar? Per la seva inconcreció imaginativa? Per l'excés d'abstracció? Pérez relaciona, en tot cas, el motiu central d'aquest poema amb "On mating", ara inclòs a l'edició crítica de Les dones i els dies, i ens mostra la finesa imaginativa de Gabriel Ferrater.

Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el Premi Ciutat de Palma de Poesia,
Joan Alcover 2018, pel seu primer llibre, Atletes de la fuga

--

Salinas1997

 ¬¬¬¬¬

Salinas, Jaime. "Evocación de Gabriel Ferrater", pàg. 399-407 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Darrer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997, una gran peça final. Jaime Salinas havia arribat a Barcelona el 1955, procedent dels Estats Units i d'un any a París (el pare, el poeta Pedro Salinas, s'havia exiliat el 1937). Va ser presentat per Carlos Barral als seus amics a final de l'hivern del 1956, i de seguida li va cridar l'atenció Gabriel Ferrater. Un cop instal·lat en una torre al carrer Felip Gil*, al Putxet, Ferrater va començar a visitar-lo i fins i tot va disposar d'una habitació durant uns quants mesos per treballar-hi, fent traduccions i encàrrecs editorials, fins que Salinas va entrar a l'editorial Seix Barral, contra el consell de Ferrater, i va haver de canviar la casa per un pis petit, a la primavera del 1957. Algunes tardes li llegia els seus poemes: els hi traduïa després al castellà i els hi tornava a llegir en català. Salinas recorda com una tarda inoblidable quan el va dur a conèixer Carles Riba: "Comprendí el aislamiento, el secretismo, la soledad a que estaban condenados. Guardando las distancias, sentí mi propio desamparo. Ellos, en esa peligrosa soledad, mantenían su lengua viva, mientras que yo, en el marasmo del exilio americano, había perdido la mía." (pàg. 405). A l'estiu del 1957, Salinas va ser al Picarany, poc abans que el venguessin --va ser quan Ferrater li va dir que es suïcidaria abans de fer 50 anys. Es devien tractar, amb Jaime Salinas, gairebé deu anys: va veure per darrera vegada Gabriel Ferrater el 1967, a Tunis, pel Premi Internacional dels Editors, quan va aconseguir, amb una brillant intervenció, que el concedessin a Witold Gombrowicz. 

Jaime Salinas va parlar molt amb Gabriel Ferrater de la seva vida als Estats Units, i també de literatura anglesa. Coincidien a sentir aversió per l'Espanya de Franco, i eren escèptics sobre el seu futur. Salinas havia conegut Robert Frost, li recitava a Ferrater "Stopping by Woods on a Snowy Evening". Creu que va propiciar que Gil de Biedma i Ferrater, a la torre del carrer Felip Gil, enraonessin molt de la literatura escrita en anglès, en detriment de la francesa, que interessava més Barral. Els amics es trobaven sovint en aquella casa: Ferrater hi feia martinis amb la ginebra Giró que li va descobrir Salinas, s'enredava en discussions brillants amb Gil de Biedma fins ben tard a la nit. 

Jaime Salinas es refereix breument a la detenció de Ferrater: va anar a esperar-lo a l'estació de França amb el seu germà Joan, no hi va arribar. Salinas creu que aquell incident va portar-lo a concentrar-se més en la seva poesia. També explica (pàg. 404) la crisi sentimental amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral, que és a l'origen del rampell poètic que va acabar conduint-lo a escriure el seu primer llibre, Da nuces pueris. "Ferrater era, ante todo, partidario de la felicidad, de una felicidad cargada de sensualidad [l'entusiasmava la pintura de Sunyer, els seus nus femenins]. Por ejemplo, achacaba la zafiedad de los castellanos a una ancestral frustración, alegando que en esa llanura árida, desarbolada, las jóvenes parejas nunca habían podido encontrar donde ocultarse para fornicar felizmente." (pàg. 605).

• Cal completar aquesta evocació de Jaime Salinas amb el seu llibre Cuando era editar una fiesta: Correspondencia privada, a cura d'Enric Bou

* Jaime Gil de Biedma esmenta la casa als seus diaris: "Duermo en casa de Jaime Salinas después de una noche tumultuosa [...] Es, o mejor dicho: era sábado. [...] Jaime ha tenido la gran ocurrencia de poner el desayuno en el mirador. Entra el sol, luz de domingo. Se ve el jardín diminuto, los árboles y las casas al otro lado de la calle de Felipe Gil. El barrio apartado, tranquilo, burgués, con jardineros y perrazos, devuelve la infancia." (Diarios 1956-1985, edició a cura d'Andreu Jaume, Barcelona: Lumen, 2015, pàg. 238.). I també, després d'un dinar a ca la germana d'Yvonne Hortet, la dona de Barral: "No | todo ha de ser Felipe Gil número 5 y ginebra con Jaime y con Gabriel: las formas posibles de la irrealidad son muchas." (pàg. 326-7). 

Jaime Salinas amb la seva parella Gudbergur Berggson, a Barcelona, a la torre del Putxet, el 1957

--
Apunt revisat el 13 d'agost de 2021