"Se dice que a un autor debemos buscarlo en sus obras mejores; podría replicarse (paradoja que no hubiera desaprobado Unamuno) que si queremos conocerlo de veras, conviene interrogar las menos felices, pues en ellas --en lo injustificable, en lo imperdonable-- está más el autor que en aquellas otras que nadie vacilaría en firmar" Jorge Luis Borges (1937)
Arran de l'edició de Les dones i els dies que publica Jordi Cornudella al juny de 2010, esborro d'aquesta llista quatre poemes: "Any", "Cadaqués", "Midsommarnatt" i "Prop dels dionou". L'edició crítica del mateix Cornudella, del setembre de 2018, fa perdre utilitat a aquest apunt, des del moment que aplega tots aquests poemes en una edició neta i còmoda, i encara n'hi afegeix cinc més, també descartats, que figuraven a l'exemplar de Da nuces pueris enviat a la censura: "Per l'amnistia", "Il gran rifiuto", "Tibi soli peccavi", "La rosa bruta" i "Reserva mental" --que no copiaré, ara que poso al dia aquest apunt, per consideració al treball de Cornudella i Edicions 62. Tampoc copio "Estiu", poema descartat, destinat a Teoria dels cossos, conservat al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya.
- En la presentació de l'edició crítica a l'Ateneu Barcelonès, Cornudella va llegir "Per l'amnistia", i va explicar que José María Valverde l'havia trobat a faltar en el que va ser l'edició definitiva de Da nuces pueris; ho confirma la carta reproduïda per Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 46. De fet, l'exemplar presentat a la censura tenia un ordre ben diferent del que va ser el definitiu i començava amb "Per l'amnistia"! Xavier Macià i Núria Perpinyà, en la ressenya de l'edició crítica, han apuntat els probables motius de la supressió. Albert Roig, al seu llibre Posseït, ha destacat la magnficiència de la poesia d'amor dels poetes llatins, que podria ser també darrere del poema.
- L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies: arran d'una crida feta l'any passat, han aconseguit que hi participessin 110 persones. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari de Francesc J. Gómez sobre "Il gran rifiuto" va aparèixer el 24 d'abril. Ens recorda que era el segon poema de Da nuces pueris, d'acord amb l'ordenació de l'exemplar presentat a la censura --darrere de "Per l'amnistia", hi havia quatre poemes de rebuig amorós, que constituïen doncs un primer motiu temàtic del llibre, omesos a l'edició definitiva, els quals culminaven en "El mutilat". És un poema que combina els decasíl·labs i els dodecasíl·labs, una característica mètrica que compartia amb altres poemes omesos. Gómez descriu els motius de la tradició literària que sustenten el poema: l'amor vassallàtic, la puella que el governa i rebutja el servitium amoris. Recorda amb encert el famós vers 60 del cant III de l'Infern de Dante, que es refereix a l'avantsala de l'infern on van a parar els pusil·lànimes, incapaços de fer el bé ni el mal. El motiu és reprès en el poema de Cavafis que porta el mateix títol: "Il gran rifiuto" --hi ha una imprecisió sobre la data, ja que Ferrater coneixia Cavafis d'abans del 1958, segurament per revistes i per la traducció italiana, com explica en una carta enviada al director de Serra d'Or el 1962 arran de la publicació dels poemes de Cavafis traduïts per Carles Riba. Gómez --un especialista en Ausiàs March-- crida l'atenció sobre el senyal plena de seny (vers 13) de March, tan pertinent per descriure la noia d'aquest poema. També observa que el jo no apareix fins al vers 12 --es nega i apareix per denigrar-se-- i es contraposa a un tu al mateix vers. -- Em sembla un motiu hiperbòlic, detonant de la crisi personal que descriu el poema, el fet que la noia es vulgui apropiar del present i fins i tot dels records del narrador, com si aquesta cançó, "The fundamental things of life" (el títol pròpiament és "As time goes by"), se la pogués fer seva, quan havia estat d'una altra noia, dotze anys enrere. "The world will always welcome lovers" diu el vers final de la cançó, en contrast agut amb el rebuig d'ella, en una posició oposada a la que ens descriuen "By natural piety" o altres poemes com "Lorelei". El "jo cruel" del vers 12 sorprèn, perquè no casa amb el motiu tradicional, en què ella, la "plena de seny", és la cruel, en el seu rebuig. Es presta a una interpretació psicoanalítica? Al marge que al final el descartés, sense la paradoxa del "jo cruel" el poema seria ben tòpic.
Consigno els títols dels poemes inclosos en aquest apunt (les traduccions de poemes són en un apunt a part):
- "A favor del futur"
- "Auguri"
- "Desistint de l'homenatge"
- "Les amigues"
- "Non tu corpus eras"
- "Sacrifici idealista"
- "Sense amor"
- "La vida perdurable"
- "Començaments"
- "Per celebrar una joventut"
- Un poema inclòs en una carta a Helena Valentí, del 15 d'octubre de 1962
- "Sinite parvulos venire"
- "A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un poema de Teoria dels cossos"
- "Per a Joaquim Molas"
- "On mating"
- "Mestre Foix de Sarrià", resposta de Ferrater a una carta de JV Foix
- ["Sobre un meublé, a Carmen Rojo"]
- [Dedicatòria d'un llibre a Isabel Rocha]
- ["I tu, fill de verra, Linés"]
- Dues tankes de l'any 1947
***
A favor del futur
Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irrepressibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el setè vers seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
Berta Giraut ha llegit el poema per celebrar el centenari de Gabriel Ferrater. També l'ha llegit Antònia Farré en la presentació del número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura de Reus publicat per l'Any Ferrater.
***
Auguri
"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
***
Auguri
"D'aquí cinc anys, serà ben maca", penso,
i penso que és igual. D'aquí cinc anys,
anant tot bé, m'hauria de ser igual
que surtin noies o s'estronquin. Si, una mica
sencer, ni tant demano, si una mica
més desesperançat, sabés asseure'm
al sofà de vellut vermell, sense fumar
ni passejar-me ni odiar l'uixer polsós
que mira sempre el caixonet de serradures,
o bé, si aplanant-me sota el sol
com una vella sargantana, em fos donat
de no sentir-me urgent la cua, i d'acceptar
la sàvia fatiga del monyó, ja estrangulada
la impulsió cap a més vida. Però, no.
La processó és més llarga, i em caldrà
d'aquí cinc anys com ara, anar portant
l'estendard d'exigència, que no és
que pesi molt, però que té molt de balanç,
i es fa penós de caminar pels adoquins
tacats de cera, i acomplir amb prou equilibri
el lent i sinuós ritu d'anar vivint.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. N'esmeno el vers 6 i els versos 11-12 seguint una anotació autògrafa del mateix Ferrater que es pot consultar a la Càtedra Màrius Torres.
Tomàs Arias ha destacat la imatge poderosa de la cua que perd la sargantana (vers 12) en relació amb la hipotètica pèrdua de la "cua" del narrador, com a metonímia del desig sexual. El comentari d'Arias és competent, si bé es decanta massa cap a les conjectures biogràfiques. Va aparèixer dins la iniciativa Apadrina un poema de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès (més d'un centenar de persones van triar un poema de Ferrater per comentar, i el 2022, amb l'inici del centenari, el web de l'Associació va començar a publicar-los: el comentari d'Arias va aparèixer dos anys després de l'Any Ferrater, el 22 d'abril de 2024.
***
Desistint de l'homenatge
De la lloança, és curt el benefici
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia,
fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.
que sabem treure'n, si és sincera. Els altres
fan bé si ens deixen sentir veus obedients
a la manera nostra d'estimar-nos
i jubilem en la polifonia,
fidel al tema nostre, i no ens esqueixa
la revulsió sorda d'un reclam
a les garrigues de virtut incultivada
que ells, vianants dominicals, troben obertes
vora les nostres partions, i les rialles
i les cançons que el vent ens porta ens són cruels
com una minva de possessió.
"Bona ciutat per saquejar-la", va dir Blücher
a Londres. La ciutat no devia agrair
la veritat profunda de l'amor
d'aquell soldat. I tu, si em mires
com ara, com dient-me que no vols
ser el rei argiu, trepitjar la catifa
roja i final, fins a una veritat
de tu que no és la teva, i que et figures
no sé com de sagnant i tràgica, no puc
sinó enrotllar catifes, com faig ara.
***
Les amigues
Des Schrecklichen Anfang. En direm doncs bellesa?
Per què adular aquest odi que ens emporta?
I si doncs mai no ve amb nosaltres, si
mai sinó de nosaltres no ho rebem,
si ens concedeix tan poc, si es mostra tan
poc deferent, tan deslligat, i tan
esquerp que ens cal encara anar estimant-nos
quan no ens agrada ni en sabem, i si
se'n va endins de nosaltres, que som lluny
del nostre benefici, de la dolça
cessió de la llum, i resseguim
un arc trencat i vague amb els ulls tristos
en la mullena repel, lent del vell anhel
extenuat però no dit, i si
tot ens ho fem nosaltres, per què no
les deixem córrer?
Només les altres
ens són amigues. No ens volen sincers,
ni massa prop, ni proven d'allunyar-se
perquè passem al primer terme. Ens volen
al nostre lloc, on hem sabut posar-nos
pel poc o molt de traça mentidera
que els anys ens han deixat. I vénen, clares,
i quan se'n van, allò que no era nostre
no ho és, però hem après a figurar-nos-ho.
Inclòs a "Seis poesías de Gabriel Ferrater", sis poemes amb la versió castellana del mateix Ferrater, a Cuadernos Hispanoamericanos (Madrid/Editora Nacional), núm. 110 (febrer 1959), pàgs. 160-165. L'Aula Màrius Torres ha recuperat els sis poemes amb anotacions autògrafes. Aquest va ser barrat per Ferrater.
***
Non tu corpus eras
Primer s'obre una esquerda
dubtosa. La memòria
fuig, covarda, de dir-nos
que és el cos que fereix.
Les rels entren segures:
prenen tot el seu temps
per estendre's i fendre's
i fer un gargot espès
per tota la paret.
Fins que s'eixamplen, premen,
treballen. Un ofec
d'esma atònita: ens té
del tot, el germà gran,
massa intencionat
i fosc de rudes traces.
Que s'ho permeti tot,
que ens trossegi. Llisquem
a grans esllavissades.
Sabem si som nosaltres,
o que és ell? En això
no el volem reconèixer.
Quan veu que no podríem
sofrir-lo, es desix brusc
i ens deixa jaure al jaç.
Horriblement passius,
escoltem el silenci.
Ni lliçó, ni designi.
Un aguait vil. Que el temps
vulgui a la fi tornar-nos
paraules que serveixin
per tractar el cos amic.
Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72: va ser l'únic poema, dels sis de publicats a la revista, que Ferrater no va incloure a Menja't una cama. Joan Manuel Pérez i Pinya ha repassat les decisions d'autor que van portar a fixar els poemes canònics de Les dones i els dies, i ha llegit el poema amb atenció.
***
Non tu corpus eras
Primer s'obre una esquerda
dubtosa. La memòria
fuig, covarda, de dir-nos
que és el cos que fereix.
Les rels entren segures:
prenen tot el seu temps
per estendre's i fendre's
i fer un gargot espès
per tota la paret.
Fins que s'eixamplen, premen,
treballen. Un ofec
d'esma atònita: ens té
del tot, el germà gran,
massa intencionat
i fosc de rudes traces.
Que s'ho permeti tot,
que ens trossegi. Llisquem
a grans esllavissades.
Sabem si som nosaltres,
o que és ell? En això
no el volem reconèixer.
Quan veu que no podríem
sofrir-lo, es desix brusc
i ens deixa jaure al jaç.
Horriblement passius,
escoltem el silenci.
Ni lliçó, ni designi.
Un aguait vil. Que el temps
vulgui a la fi tornar-nos
paraules que serveixin
per tractar el cos amic.
Inclòs a "Hiberno ex aequore", sis poemes amb la versió castellana en prosa del mateix Ferrater, publicats a Papeles de son Armadans (Madrid-Palma), núm. 55, octubre de 1960, pàg. 63-72: va ser l'únic poema, dels sis de publicats a la revista, que Ferrater no va incloure a Menja't una cama. Joan Manuel Pérez i Pinya ha repassat les decisions d'autor que van portar a fixar els poemes canònics de Les dones i els dies, i ha llegit el poema amb atenció.
L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès ha començat a publicar la seva iniciativa Apadrina un poema: 110 persones van triar l'any passat un poema de Ferrater per comentar. El comentari de "Non tu corpus eras" de Joan Manuel Pérez i Pinya, concentrat aquí en el poema --que em sembla difícil--, figura, aquest 25 de gener de 2022, entre els 10 primers que han publicat al seu web. En publicaran 2 més cada dimarts.
***
Sacrifici idealista
L'ideal els fa enclítics o proclítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els proclítics,
i es vinclaran els altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'extàtic espetec de l'ideal.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Moeurs exotiques" i precedia "Literatura". José María Valverde, en la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, li va dir de descartar-lo; també va proposar que descartés "Faula primera" i "Literatura" (la reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por).
***
Sense amor
Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rere un garbuix de nit i de fullatges.
Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A l'inrevés" i precedia "Diumenge". Jordi Malé, citant Jordi Cornudella, ha apuntat que el va suprimir "segurament perquè en l'experiència que hi poetitza s'evidenciava un 'excés de participació per part de l'autor, que no ha sabut posar prou distància entre l'escena de la vida i el poema'".
***
La vida perdurable
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "A mig matí" i precedia "Començaments", un altre poema descartat. José María Valverde el considerava entre el "puñado de poemas de nivel absoluto", amb "Mecànica terrestre", "Petita guerra" i "Cambra de la tardor" (d'acord amb la carta de resposta a la recepció de Da nuces pueris, el 1961, que reprodueix Jordi Amat a la biografia Vèncer la por, pàg. 45-47).
L'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat ha tingut la feliç idea de publicar comentaris dels poemes de Les dones i els dies al llarg del centenari. La iniciativa es titula Apadrina un poema. Han aconseguit que hi participessin 110 persones. Van publicar 10 comentaris d'entrada, el 25 de gener, coincidint amb l'inici oficial de l'Any Gabriel Ferrater. Després n'han anat publicant un parell per setmana. El comentari d'Anna Aguilar-Amat sobre "La vida perdurable" va aparèixer el 6 de març. Em convenç quan afirma que la frase final del poema al·ludeix als cromos, dels quals podem fer col·lecció i que podem tenir repetits, amb les implicacions que en deriva. No em convenç, en canvi, el to general del seu comentari, sobretot les insistents referències a premonicions suïcides que observa en els versos. El paràgraf de conclusió mostra, des del meu punt de vista, havent llegit quatre cops el text d'Anna Aguilar-Amat, un excés d'imprecisions i de desordre argumental: "El poema és inclòs al volum Da nuces pueris (‘Donar fruits secs’), títol que entronca de manera fractal amb allò que ens ocupa aquí, car de la vida plena de color, de fructosa, de suc dolç de la fruita fresca, ens resta la sequedat, no per eixuta menys valuosa, i, per suposat, molt més perdurable: el text escrit.".
L'ha llegit Salvador Forés, amb motiu de l'Any Gabriel Ferrater.
Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català, publica les versions espanyola, italiana i hongaresa del poema: "La vida perdurable", de José Agustín Goytisolo; "Nem múló élet", de György Jánosházy, i "La vita durevole", de Livio B. Wilcock.
***
Començaments
Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixó de fútil
rebuig, trobo el fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "La vida perdurable", poema també descartat, i precedia "Mala memòria". Crida l'atenció que Arthur Terry, lector perspicacíssim, l'inclogués a la seva traducció d'una selecció de poemes de Ferrater, Women and Days.
En el pròleg a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, reproduït al llibre Sobre literatura, Ferrater explica una anècdota significativa, que fa pensar en "Començaments":
En el pròleg a les Versions de Hölderlin de Carles Riba, reproduït al llibre Sobre literatura, Ferrater explica una anècdota significativa, que fa pensar en "Començaments":
"Quan Riba va fer la selecció dels seus poemes publicada per Ínsula amb una traducció castellana, va eliminar molt pocs poemes del llibre segon d'Estances (només dos, em penso), i una el numerat 7 [...] Molt poc abans, si no em falla la memòria, Josep Palau-Fabre havia publicat els Poemes de l'Alquimista, on comenta aquell poema 7. Vaig dir a Riba que jo opinava, com Palau, que era un dels poemes seus millors, i que era una llàstima que l'hagués suprimit. Ell va fer un gest d'impaciència i de repugnància, i em va dir una cosa així com que 'un escriptor agraeix sempre que els altres apreciïn allò que ell no s'agraeix gens'. Sentia doncs aversió pel poema, i no crec anar massa llluny si dic que és perquè el poema el delatava (davant d'ell mateix, és clar: Riba no era pas tan càndid que no tingués netes les regles del joc amb els lectors)." (pàg. 37-39)
Així mateix, Gil de Biedma, al final de la "Nota preliminar", datada al gener de 1980, a l'edició definitiva del llibre El pie de la letra, fa una puntualització que també connecta amb "Començaments" i crec que en precisa el significat:
No me contenta la debilidad de uno de mis primeros ensayos, "Sensibilidad infantil, mentalidad adulta", que hoy en su mayor parte me parece un galimatías; ocurre, sin embargo, que en los últimos párrafos acierto en un planteamiento que influyó más que ningún otro en la concepción y realización de mis poemas. Así que lo he conservado por gratitud.
Cito el fragment del volum Jaime Gil de Biedma, Obras: Poesía y prosa (Galaxia Gutenberg -- Círculo de Lectores, pàg. 494.
***
Per celebrar una joventut
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara que parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
desordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).
Poema inclòs a Da nuces pueris i descartat a Les dones i els dies. Seguia "Paisatge amb figures" i precedia "Posseït". L'ha llegit
***
un astre és la cosa que té més seny: recorre
espai, però no talla camins ni dibuixa cap ordre,
terròs mut per la foscor sorda,
i què diria si vegés a mont palomar
els homenets que fressegen i es creuen importants
perquè treballen de nits, apuntant
l'especte de l'estrella, les mil xifres
del seu pes i de l'ordre que complica
junt amb les altres estrelles de qui ella no és pas amiga.
oh, senyoreta helena, segur que és una sort
que no tinguis gaire idea quines coses fa amb el teu record
un home que hi ha a calafell i que és tot vellot.
t'enrabiaries si sabessis com ell abusa
i no et mira pas embadalit com si fossis una lluna
i ell un poeta romàntic. sinó que t'usa
per ficar-se amb tu entre dos llençols, avui
(som la nit que surt del diumenge i entra al dilluns)
en fa com sempre un gra massa, avui sense anar més lluny
li ha donat pels teus peuets. desvergonyides,
les seves mans viuen de renda perquè no obliden
les dues formes menudes, van, i se les lliguen
a l'esquena, i no vulguis saber
què passa després, i tot és perquè
tu ets lluny, i miserable s'ha tornat l'endreç
de l'univers (l'ecclesiastès
no ho va dir, però hauria pogut dir-ho). sigues
bona noia, i perdona l'home que t'estimaria
moltíssim més a tu verídica,
però et fa el salt (com que no pot
fer altra cosa) amb el teu record,
que és el que més se t'assembla, però
no se t'assembla gaire: i és la pena
d'aquests mig-versos fets per tu, helena.
***
Sinite parvulos venire
Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d'ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la platja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s'hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.
Era el poema que cloïa Menja't una cama, llibre que s'obria amb "Tam gratumst mihi". Comentat per Julià2007, pàg. 72-73. "Sinite parvulos venire ad me" és una frase de Jesús segons l'evangeli de Mateu, 19, 14. Jordi Amat, a la biografia Vèncer la por, pàg. 52-53, apunta que el poema era un dard contra Tomàs Garcés per haver-li negat el premi Carles Riba.
***
A Jaime Gil de Biedma, dedicant-li un exemplar de Teoria dels cossos
How many ways of winking
are there? Jaime, I could
wish my book to bring you
just a wink for each one
of three devious ways
I know for meeting you:
one, bringing back to you
the dear bitch, poetry, who
cuckolds us with each other;
one for friendship and days;
one even for the highway
where Spain robs us, the old bitch.
Escrit el 1966, Gil de Biedma s'hi refereix a El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1994, pàg. 272), i Joan Ferraté el reprodueix en la seva edició de Cartes a l'Helena.
***
Per a Joaquim Molas
Sats veym quab mal govern
Manta gent se governa,
Mays suonarem tabal
E ceyl quens atabala
Haurà fuyr tron lo pec
Suferrà pec, puys peca.
1.8.66
Poema aparentment polític, irònic, dissimulat en català antic. Hexàsíl·labs amb la gràcia del govern-governa, tabal-atabala i pec-peca. Què devia passar el dia 1 d'agost de 1966? L'any 1966 és l'any que el general Franco va fer aprovar la Llei orgànica de l'Estat, una aparença de constitució que va ser aprovada en referèndum al gener de 1967 amb un 98% de vots afirmatius.
***
On mating
Being told that the sweetness
Of life lies in mating,
I tried hard to know
The sweetness of life.
By now, I have found
That life has no sweetness.
To atone for this,
There is only left
To us, now and then
Heart-wringing, the trying
Bitterness of mating.
El poema apareix a Cartes a l'Helena, amb una traducció a peu de pàgina de Joan Ferraté i una nota addicional que ens explica que Gabriel Ferrater el devia escriure el 1966, per publicar-lo a Serra d'Or, tot edulcorant-lo amb la substitució del fucking de primera redacció per mating. L'edició crítica de Jordi Cornudella precisa que el poema és del 1958, i que el va anar copiant, de memòria, a diverses persones, al llarg dels anys: en dona tres versions. Josep Manuel Pérez i Pinya l'ha relacionat amb "Non tu corpus eras"
***
["Mestre Foix de Sarrià", resposta a una carta de JV Foix]
Mestre Foix de Sarrià:
Mil perdons, sense raons
De mal pagador amb escreix.
Deo volente, diumenge
Passaré a tornar els maons
(La "Revista" que era neta).
Avui matí, sense menja
(Mai no esmorzo), duc ja un feix
De paperam en maleta.
Si tanmateix no ens veiem
Fins passat l'estiu extrem,
Que us sigui pròsper, Poeta.
Vint-i-quatre, set, setanta.
La sensacional Càtedra Màrius Torres reprodueix la carta manuscrita de JV Foix i la resposta mecanogràfica de Ferrater.
***
[Sobre un meublé, a Carmen Rojo]
I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?
I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?
I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.
I tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?
I aquells llençols que sé
que me'n puc recordar,
¿me n'he de recordar
per tantes tardes més?
I aquell túnel obert
per on entraven taxis,
¿de veres he de creure
que ens ha estat important?
I tanmateix que sí,
que ens ha estat important.
I tanta, mira, generació
que ens hi hem educat,
¿què hem de fer sinó creure?
Text proporcionat per Miquel Bassols, que conservava la nota de Ramon Barnils publicada al diari El Món el dia 29 d'abril de 1983. Els punts suspensius entre els versos 10 i 11 corresponien a un vers que Ramon Barnils i Carmen Rojo --per a qui Ferrater havia escrit el poema per explicar-li què era un meublé-- no van saber desxifrar, d'acord amb el que recordava Barnils. L'edició crítica de Les dones i els dies inclou "La Casita Blanca", nom d'un meublé famós de Barcelona, amb el títol descriptiu "Sobre un meublé, a Carmen Rojo" dins la secció "Altres poemes", i aclareix que l'original, que era propietat de Carmen Rojo, s'havia escrit en dos menús i que la ratlla de punts suspensius indicava, en la còpia de Barnils, el canvi d'un full de menú a l'altre. L'ha llegit Joan Tres, al final d'un reportatge de Cugat Mèdia pel cinquantenari de la mort de Gabriel Ferrater.
***
[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]
Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.
Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.
***
Text trobat a la Llibreta de tapes blanques del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres:
I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,
***
Dues tankes de l'any 1947
El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?
Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.
Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.
***
[Dedicatòria de llibre a Isabel Rocha]
Isabel, tant de temps,
tants dies han fugit,
que quasi no et sé dir
com et sento prop meu.
Però t'hi sento. Aquest
llibre d'ara, no vull,
sortint del seu embull,
sinó que et digui que,
Cateta, et vull feliç.
Text publicat per Alexandre, en un apunt sobre Ferrater del seu bloc Llibre del professor, amb la imatge de la dedicatòria.
***
Text trobat a la Llibreta de tapes blanques del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres:
I tu, fill de verra, Linés,
matemàtic fallat, que furgues,
amb el morro i no amb el talent,
i un bigoti com un llimac
se't mou sota el nas i et remuga,
i aproves tota monja mula,
***
Dues tankes de l'any 1947
El cor recorda:
retornen les desferres
d'aquell naufragi.
Cantaran les sirenes
novament, oh esperança?
Amor, tempesta.
Vent, esfulla les roses
de la recança;
desarrela la trista
vida que ahir estimava.
Poemes publicats en un número extraordinari de la Revista del Centre de Lectura de Reus.
--
Apunt revisat el 24 de juny de 2024
