Castellet1997

¬¬¬¬¬

Castellet, Josep Maria. "Record de Gabriel Ferrater", pàg. 373-378 [transcripció de l'exposició oral en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Quart dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: Josep Maria Castellet ofereix un record vital, d'amic. Explica que havia sentit l'obligació d'escriure un text llarg sobre Gabriel Ferrater, que havia conegut el 1947: ja n'havia escrit una cinquantena de pàgines quan el va deixar córrer, amb sensació de fracàs, perquè veia que "no havia sabut copsar la figura de Ferrater", se li havia escapat la seva personalitat (pàg. 374). -- Castellet va acabar publicant l'any 2009 un text, "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", dins el seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos, més aviat pla, per sota del que s'exigia en la seva intervenció del 1997, un text que abona el mite del Ferrater genial i excessiu.

El descriu com a amic: "Era bastant donat a fer confidències de tipus profund i bastant íntim" (pàg. 373). "Que era un home extraordinàriament sensible, és un fet que sabíem els seus amics. Lamento no tenir una paraula millor que global per definir la sensibilitat de Ferrater, perquè afectava la seva relació amb el món, amb les persones i amb els productes artístics de la societat. Era una persona d'una sensibilitat extraordinària, especialment sobre la pintura, la llengua i la literatura." (pàg. 375). "Era una persona extraordinàriament alegre, però també extraordinàriament dramàtica" (pàg. 377). El caracteritza finalment com un secuctor intel·lectual: la seva manera de fer, de pensar, de manifestar-se era molt atractiva.

Castellet també fa una pertinent observació literària: "la seva és una poesia voluntàriament construïda contra la poesia catalana del seu temps. [...] Va arribar un moment que va considerar que ja en | tenia prou, que en aquest país no es podia seguir vivint amb la literatura que es feia en aquell moment." (pàg. 375-6). S'explica: els escriptors que es van quedar a Catalunya eren resistents, feien una literatura de capellans --l'expressió és de Joan Fuster--, eren els poetes conservadors d'abans de la guerra, la majoria catòlics. Resultaven insuportables per als joves (Castellet, equànime, recorda l'admiració i respecte de Ferrater per Riba i l'ajuda i protecció de Montserrat): "parlàvem malament d'Espanya, del règim i dels capellans [...]. Naturalment Gabriel Ferrater no fa literatura anticlerical, el que va fer va ser portar la literatura cap al camp laic i introduir-hi tota aquesta vasta cultura poètica, literària, que ell tenia" (pàg. 376).

Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, als anys seixanta

--

Gimferrer1997

¬¬¬¬¬

Gimferrer, Pere. "Malentesos ferraterians", pàg. 361-369 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tercer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: lector atent, traductor de part dels poemes de Mujeres y días, poeta i prosista rigorós, Gimferrer es formula algunes preguntes no trivials sobre la poesia de Gabriel Ferrater. Els malentesos que repassa comencen per la mateixa caracterítzació com a poeta realista que parla d'aspectes de l'experiència, que és, ens diu, una caricatura reduccionista. El consideren també el mateix tipus de poeta que Jaime Gil de Biedma, i eren molt amics i tenien admiracions comunes, però Gil és més llegible com a poeta de l'experiència i els seus poemes són al capdavall entenedors, i "de Gabriel Ferrater no es pot dir pas això." (pàg. 362). Gimferrer tancarà la seva intervenció amb aquestes paraules (pàg. 368-9):

[Esbrinar cap a on on ens porta l'obscuritat de Ferrater] ens mostraria en Gabriel un poeta molt més modern que no pas un simple poeta de l'experiència; potser més modern en aquest sentit que Gil de Biedma, que és un poeta excel·lent però que s'emmarca en un terreny històric molt concret (en el qual té uns resultats magnífics). Gabriel en canvi va més enllà.

Gimferrer esmenta alguns exemples de poemes difícils d'entendre, o de motiu profund no coincident amb el motiu superficial: "Moeurs exotiques", "Cançó del gosar poder", "El mutilat". Es fixa també en poemes que semblen senzills, d'una facilitat immediata, amb un català literari molt planer i molt llis, diferent del de Carner, Riba i Foix. Gimferrer puntualitza que Ferrater fa evolucionar el català literari, i obté "efectes expressius d'ambigüitat molt inesperats de construccions aparentment molt planeres", un aspecte que considera poc estudiat i no gaire aprofitat per la poesia catalana posterior, que no té la traça de Ferrater a estilitzar la parla quotidiana (pàg. 365). 

Gimferrer posa, com a exemple de poemes aparentment senzills, "In memoriam" i "Els jocs", que considera excel·lents. Fa la paràfrasi d'"In memoriam": resumeix la narració de fets, tallada bruscament per la reflexió final sobre la por:   

L'he traduït i me'l sé de memòria en català i en castellà. A on ens porta, aquesta construcció? Perquè si ens porta simplement a explicar que a la guerra van matar gent i s'hi va passar por això no ens porta enlloc, no és aquesta la finalitat del poema. S'imposa com a objecte ambigu..." (pàg. 364)

"Què són els poemes de Gabriel Ferrater?", es pregunta Gimferrer (pàg. 366). Aquesta és la qüestió central: 

Són artefactes verbals i intel·lectius en la major part dels casos de molt difícil interpretació: s'imposen per la seva ambigüitat. Ara, això caracteritza una obra d'art important [...] Això es pot dir tant d'un poema molt obscur de Rimbaud o de Mallarmé com d'un poema aparentment clar de Baudelaire: no són pas clars. Amb més motiu es pot dir de Gabriel Ferrater. Sobre un canemàs externament tan clar com el d'alguns dels poemes dels Tableaux parisiens de Baudelaire, el que fa són construccions per començar mentalment complexes, en segon lloc gramaticalment molt ambigües i en tercer lloc --i potser el més important-- molt difícils de copsar quant a la seva finalitat última.

Hi ha potser en aquesta referència a l'ambigüitat el record de Seven types of ambiguity, de William Empson, que Gimferrer no arriba a esmentar però que sabem que havia llegit per indicació de Gil de Biedma, el qual probablement l'havia conegut per Ferrater (Papers, cartes, paraules, pàg. 345-6). Ferrater el considerava el gran crític anglès contemporani del New Criticism, i en va escriure una peça breu per a l'editorial Salvat, no inclosa a la tria d'articles titulada Escritores en tres lenguas. El darrer malentès que enumera Pere Gimferrer és que la teoria literària que exposa Gabriel Ferrater en els seus escrits, informes i conferències és consistent, però la seva pràctica poètica no sempre hi casa --una de les tesis fonamentals desenvolupades per Oller al capítol sobre Ferrater del seu llibre Accions i intencions (2010). En canvi, "la dicció --el que tradicionalment en deien la forma-- sí que la té en comú, sempre és molt reeixida, molt compacta, és una cosa a la qual no sembla que li puguis llevar ni afegir res" (pàg. 367).

Gimferrer conclou que Gabriel Ferrater és una "personalitat poètica molt poderosa" --a la poesia catalana de postguerra sols s'hi pot comparar Brossa, apunta-- "però alhora en gran manera desaprofitada des del punt de vista de la seva continuïtat." (pàg. 367). Narcís Comadira o Salvador Oliva, que el van tractar i el coneixen profundament com a poeta, s'hi deixen influir parcialment, no de manera plena, La història literària catalana i la crítica l'han tendit a considerar un poeta diàfan: no ho és. Gimferrer reclamava un cos d'opinió més generalitzat i divers dins la història i crítica literària catalana contemporània per apreciar Ferrater.

--

deAzúa1997

¬¬¬¬¬

de Azúa, Félix. "Sobre Ferrater sobre pintura", pàg. 349-354 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Primer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: és una penetrant reivindicació del Gabriel Ferrater de Sobre pintura, és a dir, dels articles i assaigs dispersos que havia publicat quan tenia trenta anys:

Nos queda, gracias a estos artículos, un legado de mínimos que me voy a permitir reproducir una vez más: para que la crítica no se reduzca a un ejercicio de periodismo debe eliminar de su análisis el aspecto psicológico tanto del autor como del receptor, el intuitivo y el valorativo del intérprete y el histórico (no el historizante) de la obra. No está mal, como programa de mínimos.

Aquestes són les paraules finals (pàg. 354) del testimoniatge de Félix de Azúa, que considera que Sobre pintura "es una de las aportaciones más notables que se han producido en la Estética española de este siglo." (pàg. 349), uns escrits plens d'idees i d'entusiasme teòric, amb uns principis que en aquell moment resultaven agosarats, gairebé fent estructuralisme i semiòtica avant la lettre, postulant una crítica científica de les arts. A diferència d'altres, de Azúa és conscient que el Gabriel Ferrater dedicat a escriure sobre pintura està condicionat per la producció artística de la seva època: els seus escrits són anteriors a l'aparició de l'art de la segona meitat del segle XX --si bé els seus plantejaments crítics, opina de Azúa, haurien pogut donar compte del llegat de Duchamp i dels conceptuals. Félix de Azúa va ser catedràtic d'Estètica i Història de l'Art a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica.

Félix de Azúa, l'any 1970, l'any que Josep Maria Castellet va incloure'l a l'antologia Nueve novísimos
(seu al final de la taula, davant de Mario Vargas Llosa)

--

Whyte1997

¬¬¬¬¬

Whyte, Christopher. "Ferrater remembering with Gil de Biedma", pàg. 335-346 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Christopher Whyte, poeta escocès, novel·lista, traductor (de Pasolini, Monzó, Sergi Pàmies, de poemes de Gabriel Ferrater, Marçal, Comadira) i crític, ofereix en aquesta ponència una lectura d'"In memoriam" amb alguns contrapunts d'"Intento formular mi experiencia de la guerra", de Jaime Gil de Biedma. La ponència planteja dues hipòtesis: (a) tots dos poemes s'ocupen del moviment personal cap a la maduresa, amb diferents connotacions, per la diferent orientació sexual dels escriptors, i (b) la llengua influeix en el que escriuen, amb el castellà com a llengua dels vencedors de la guerra civil i el català com a llengua dels perdedors.

A la pràctica, el que fa Whyte és resseguir "In memoriam", amb la narració de la guerra --a la rereguarda-- i la narració, que s'hi contraposa, del pas de l'adolescència a la maduresa, vistos pel Ferrater madur al cap dels anys. Enumera totes les al·lusions sexuals dels primers versos (la primera pàgina), i destaca amb encert les fites, al llarg del poema, de la maduració del protagonista com a adult --sovint, expressades amb al·lusions sexuals inequívoques. Observa que els fets vitals de l'adolescent predominen per damunt dels fets bèl·lics, si bé la por (paraula repetida tres cops a final de vers: vv. 63, 65 i 68, i quatre cops més al darrer paràgraf: vv. 342-350) és el tema essencial del poema.

Gil de Biedma revisa el passat en un poema més breu, de 61 versos, escèptic sobre la seva memòria i sobre la possibilitat de fer cap deducció útil de l'experiència d'aquells anys, amb una maduració més incerta i amagada, i com si el seu ús del castellà, la llengua dels vencedors, l'aboqués a l'eufemisme, a abdicar del coneixement, la perspectiva i l'autoritat --aquesta és la conclusió de Whyte, que crec que no té en compte que el poeta té 6 anys quan comença la guerra i 9 quan acaba. A mi em sembla forçada, respecte a Jaime Gil, la seva hipòtesi (a), i la hipòtesi (b), una primarietat.

Des del meu punt de vista, comparar tots dos poemes, això sí, és encertat, ja que Jaime Gil devia tenir present, per força escrivint "Intento formular mi experiencia de la guerra", inclòs a Moralidades (1966), el precedent del seu amic Gabriel Ferrater: "In memoriam". De fet, cal recordar "In memoriam" per afinar la lectura d'"Intento formular mi experiencia de la guerra". Els motius dominants de les estrofes del poema de Jaime Gil semblen tot un calc dels records de l'adolescent Ferrater, dibuixats en els records del nen Gil: l'afirmació de la felicitat, el fet de viure intensament el món simple de la guerra, la por i el desordre i els assassinats, l'excursió a Coca (correlat del concert de Reus), més la contraposició de la victòria i retorn a Barcelona i la derrota i exili a Bordeus. El paràgraf final, que talla l'evocació de records i és una conclusió meditativa, té una funció anàloga als darrers versos d'"In memoriam":

Cuando por fin volvimos
a Barcelona, me quedó unos meses
la nostalgia de aquello, pero me acostumbré.
Quien me conoce ahora
dirá que mi experiencia
nada tiene que ver con mis ideas,
y es verdad. Mis ideas de la guerra cambiaron
después, mucho después
de que hubiera empezado la postguerra.

Christopher Whyte, en una fotografia de l'any 2006

Vallcorba1997

¬¬¬¬¬

Vallcorba, Jaume. "Les fulles roges de les veus", pàg. 327-333 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

L'obra de Jaume Vallcorba em mereix un respecte enorme, per la seva direcció editorial de Quaderns Crema, i també d'Acantilado, com a editor de J. V. Foix i Eugeni d'Ors i com a professor universitari. De Gabriel Ferrater, en va publicar l'esplèndid Papers, cartes, paraules; les conferències aplegades amb el títol Foix i el seu temps, i Sobre el llenguatge, tots tres llibres a cura de Joan Ferraté, i va recuperar al segell Sirmio Un cuerpo, o dos, la novel·la escrita amb Josep Maria de Martín, a més d'encarregar a Jordi Cornudella i Núria Perpinyà l'imprescindible Àlbum Ferrater. 

En aquesta ponència Vallcorba ens recorda que "Cambra de la tardor" reprèn un tema tradicional, en diàleg fructífer amb altres poetes, com és propi de la veritable literatura: el pas ineluctable del temps, la llarga pena "per les hores que se'n van de pressa" i el record, suggerits pel cicle de les fulles dels arbres, un tòpic que ja apareix a la Ilíada (VI, 146-149):

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer. 
Tal la raça dels homes, neixen uns, d'altres moren.
(traducció de Miquel Peix)

La imatge brillant recorre els segles i té dos precedents italians: l'un, "Dopo", de Sergio Corazzini, resignat cristianament en el camí cap a la mort, Gabriel Ferrater el podia conèixer, ja que el seu germà Joan l'esmenta al capítol "Ideas del alma", text del 1956 inclòs dins Dinàmica de la poesia; l'altre, posterior, titulat també "Dopo", de Cesare Pavese, el coneixia (li va dir al mateix Vallcorba que l'havia tingut present): ens mostra un record immediat de l'estimada, que, fora de la cambra, volta per algun lloc de la ciutat, i el seu possible retrobament l'endemà (es tracta probablement d'una resposta terrenal de Pavese al poema de Corazzini). Vallcorba cita els dos poemes in extenso i els comenta; en el de Pavese, interpreta que passen anys en el record --em sap greu, que no ho sé veure: hi llegeixo un sol dia, amb la seva sera i l'esperança de retrobar l'amant domani. La discrepància respecte a Pavese n'apunta una de més profunda sobre Ferrater, em sembla forçada la lectura que Vallcorba proposa de "Cambra de la tardor":

En el present que el poema descriu, tan sols hi ha la veu del poeta, des de la tensa solitud de l'home que es fa gran, i que les cometes del diàleg solament indiquen, per la seva, diem-ho així, aparent falta de "coherència tipogràfica", el diàleg entre el passat i el present, i que no crec que indiquin cap altra cosa que la resposta del poeta, des del present, a les preguntes que li van ser fetes en el passat. És a dir, que al poema hi ha només el poeta qui, a la seva tardor, recorda l'amor en aquella cambra. (pàg. 332)

El present del poema, des del meu punt de vista, és el d'un amor que els amants saben que acabarà: les seves trobades a la cambra compartida, com la d'aquesta tarda, tindran un final, que tots dos recordaran de manera incerta en els seus pensaments i profundament en els seus cossos. Vallcorba apunta amb encert que els trenta-set horitzons de la persiana es refereixen a l'edat de l'home, i que és brillant l'assimilació de les fulles i les veus i els besos.

El gran valor de la ponència de Jaume Vallcorba és posar en evidència que Gabriel Ferrater dialoga amb la tradició, recorrent a un topos antic, recordant un poema de Pavese --o un d'Apollinaire o de Shakespeare. Ferrater no es conforma a repetir la imatge: intenta anar sempre més enllà que els seus predecessors, i en aquest cas la reflexió terrenal i a la vegada transcendent de "Cambra de la tardor" puja enllà de l'evocació de l'enyorança, tan física i immediata, i lleugerament literaturitzada o idealitzada, dels amants del poema de Pavese --si és que llegeixo bé "Dopo"--,  a la vegada que Ferrater basteix uns versos d'imaginació més travada i memorable. No hi ha enyor al poema de Ferrater, sols una lliçó de vida carnal.

En el motiu de la lentitud del món i la pervivència del dolor per l'amor perdut, hi ha un eco, pel to i el timbre, de "Le pont Mirabeau", d'Apollinaire, ens diu Vallcorba, "un poeta que ja que hi som treu el nas reiteradament a Les dones i els dies." (pàg. 333). Copio el text del poema, que no figura a la ponència:

Le Pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Et nos amours

Faut-il qu’il m’en souvienne

La joie venait toujours après la peine

Vienne la nuit sonne l’heure

Les jours s’en vont je demeure

Les mains dans les mains restons face à face

Tandis que sous

Le pont de nos bras passe

Des éternels regards l’onde si lasse

Vienne la nuit sonne l’heure

Les jours s’en vont je demeure

L’amour s’en va comme cette eau courante

L’amour s’en va

Comme la vie est lente

Et comme l’Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l’heure

Les jours s’en vont je demeure

Passent les jours et passent les semaines

Ni temps passé

Ni les amours reviennent

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l’heure

Les jours s’en vont je demeure

Guillaume Apollinaire, Alcools, 1913

Vallcorba esmenta, finalment, el sonet 73 de Shakespeare, el que comença amb el vers "That time of the year thou mayst in me behold". Les coincidències hi són.

Jaume Vallcorba amb J.V.Foix,
uns anys abans del 1997, any de la ponència sobre Ferrater
i de l'inici de l'edició crítica
de l'obra completa de Foix a Quaderns Crema
(foto de Robert publicada a El Punt Avui)

--

Uyà1997

¬¬¬¬¬

Uyà, Josep M."'Res no conferirà mai més sentit'", pàg. 315-326 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

El títol de la ponència prové d'un vers del poema "S-Bahn". Des del meu punt de vista, Uyà es llança a una sèrie de digressions més o menys connexes a partir de textos fragmentaris de Gabriel Ferrater: el paràgraf d'una carta a Helena Valentí, alguns versos de "S-Bahn", de "Els jocs", "Fi del món", "Però non mi destar", "Diumenge", "El secret", "A mig matí", "Octubre", "A l'inrevés", "Teseu". Els fragments triats reflecteixen un alè existencial del poeta ple de foscor, que es nega a si mateix, amb uns records, un saber, una consciència que no es poden comunicar, estrany a les seves pròpies paraules. El poeta viu a la irrealitat, ve a dir Uyà. -- No compro: podria donar una interpretació oposada triant altres fragments de cartes i versos.

De fet, Uyà acaba reconeixent, cap al final de la ponència, que "Tot aquest enrenou de citacions barrejades amb conceptes que he fet fins ara, l'ha provocat, realment, un sol poema, la lectura del qual m'ha obert un seguit de coses que abans no veia en els versos de Ferrater." (pàg. 323). Es tracta de "Les mosques d'octubre". Al simposi, el va llegir sencer i el va comentar breument, pàg. 324-325, amb una interpretació en clau simbòlica, del to dels dos paràgrafs següents, congruent amb la lectura de Ferrater com un poema fonamentalment pessimista i trist:

La platja "s'encrosta" [v. 1], com la vida, que s'endureix amb el temps, i és "buida | de sols" [vv. 2-3], tal com la vida és buida d'ideals, ideals que reviuen només amb l'amor, "quan un llavi retroba la sal insolent d'una pell" [v. 4]. Amor, però, amarg, per salat, i insolent, per no demanat i inevitable.

Costa de viure així cada matí, i encara costa més ensopegant un cop i un altre, sigui el poeta qui ensopega, siguem tots qui ho fem. I costa encara més si el sentiment queda atrapat en les imatges, i no oblida mai, car tot és present en els records, per altra banda, recordem, inútils.

Sala1997

 ¬¬¬¬¬

Sala, Jordi."La vigència d'una estètica: l'ús de les veus narratives en la poesia de Gabriel Ferrater", pàg. 293-313 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Ponència que em sembla de tràmit. Jordi Sala intenta caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater: la qualitat que en destaca és la narrativitat, més enllà de l'exposició d'esdeveniments i situacions, propiciada (a) per la introducció d'anècdotes que singularitzen el cabal imaginatiu i moral del poema, (b) per l'habilitat de Ferrater a pujar i baixar de registre, amb una sintaxi àgil i un to de veu amical (una dicció de tonalitat nova dins la poesia catalana, encara ara) i (c) per la relació que s'estableix entre el jo poètic i el món del poema. Seguint Dolors Oller, Sala afegeix que la reflexió moral dels poemes de Ferrater acostuma a ser una operació complexa, en què hi ha un jo projectat pel poema i una veu per damunt que produeix el discurs didàctic, que interpreta. Això, potser herència de la poesia de Robert Graves, apunta Sala, és el que li proporciona una forta objectivitat i l'allunya de l'estètica romàntica.

Sala recorre a les conegudes tres veus que va distingir T. S. Eliot en la poesia (a l'assaig "The three voices of poetry", del 1953). Les reconeix en els poemes de Ferrater, i comenta detalls dels poemes per il·lustrar l'ús de les tres veus. Hi destaca la importància de la veu dramàtica, que, si bé no apareix a Da nuces pueris, va guanyant posicions a Menja't una cama i es torna molt present a Teoria dels cossos. "La intercalació d'altres veus en el poema allibera el narrador global de l'enunciació completa del discurs." (pàg. 300). La veu èpica pren un to col·loquial en Ferrater, en els poemes narratius, en què el narrador sovint adreça el seu discurs a una segona persona. I finalment, ben present al llarg de Les dones i els dies, la veu lírica del poeta, que parla amb si mateix i posa distància entre el jo narrador i el jo personatge. La poesia de Gabriel Ferrater és sovint un repte per als lectors, "una deconstrucció avant la lettre del pensament establert" (pàg. 312), i ens fa pensar més, conclou Sala.

--

MaciàPerpinyà2019

¬¬¬¬¬

Xavier Macià -- Núria Perpinyà. "Les noves dones i els nous dies: Ferrater editat per Cornudella", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 334-342

Ressenya entusiasta i plena de simpatia de l'edició crítica de Les dones i els dies, preparada per Jordi Cornudella "de manera pacient des de fa molts anys" (pàg. 339). Xavier Macià i Núria Perpinyà, dos dels crítics de referència sobre Gabriel Ferrater, consideren que hi surt mudat i rejovenit, resituat al lloc preeminent que li correspon dins la literatura catalana. "L'edició ens aclareix molts dubtes, enigmes i malentesos, com el caràcter tan primmirat que tenia Ferrater a l'hora d'ordenar els poemes i de compaginar." (pàg. 334). Valoren positivament la pulcritud de les variants, de l'aparat de cites i de totes les informacions col·laterals sobre els poemes i els llibres. 

Macià i Perpinyà aprofiten per posar en valor els vint poemes, inèdits, descartats i esparsos, que no figuraven a l'edició de l'any 1968. A tots, hi reconeixen la veu de Gabriel Ferrater. Hi repassen els trets següents, entre altres característiques de la poesia de Ferrater: els datius íntims o (po)ètics, les citacions i intertextos estrangers, els correlats, els encavallaments, les dones. Fan dues observacions valuoses a propòsit de les dones: "L'obra de Ferrater conté molts poemes de felicitat amorosa i sexual, cosa que fou tot un detonant que obrí noves vies d'expressió en la poesia catalana, més enllà de la tradició ribiana i carneriana. No obstant això, Les dones i els dies continuen posseint el to trobadoresc de súplica i frustració envers dones inaccessibles." (pàg. 338). 

S'ha obert una mina per entendre més Gabriel Ferrater, gràcies a l'edició crítica. Per què va descartar determinats poemes? "Per l'amnistia", per exemple, un poema brillant, que havia d'obrir Da nuces pueris, va caure, ens recorden Macià i Perpinyà: "Qui sap, potser l'avorrí perquè incloïa l'anagrama Roma-amor i s'autocriticà per haver emprat aquest clixé. O perquè, com ens informa Cornudella, contenia el mot ànima, una paraula que a Ferrater li era repel·lent." (pàg. 337). "Ferrater renuncia a una poesia massa abstracta, sentimental i formalista." (pàg. 338) --aquesta depuració sembla una de les operacions clau, d'acord amb la descripció de variants i supressió de poemes i paratextos que Cornudella ens forneix per Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos i per Les dones i els dies.

Núria Perpinyà i Xavier Macià, el 1984, en la presentació de la tesi de Perpinyà
(fotografia procedent del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana)

--