Juste2009

¬¬¬¬¬

Juste, Enric. Metrònom Ferrater. Barcelona: Bellveure, 2009, 96 minuts. [2a edició, amb extres, juny de 2010]

Al novembre de 2009, Enric Juste publica 500 DVD numerats del seu esplèndid documental Metrònom Ferrater. Es tracta d'una peça imprescindible d'ara endavant en relació amb la biografia de Ferrater. Hi entrevista Xavier Amorós, Carmen Balcells, Laureà Bonet, Josep Maria Castellet, Narcís Comadira, Jordi Cornudella, Félix de Azúa, Jaume Ferran, Amàlia Ferrater, Beth Galí, Joaquim Horta, Yvonne Hortet, Jill Jarrell, Sonia Mendlewicz, Anna Maria Moix, Joaquim Molas, Dolors Oller, Núria Perpinyà, Rosa Regàs, Francisco Rico, Isabel 'Cateta' Rocha, Carmen Rojo, Jaime Salinas, Júlia Samaranch, Joan Solà, Enric Sullà, Mario Vargas Llosa. Rosa Novell hi recita dos poemes, "Si puc" i "Metrònom". Hi ha testimonis molt valuosos, com el d'Amàlia Ferrater (que va morir l'any 2008), passejant pel mas Picarany, i el de Jill Jarrell. El documental inclou moltes imatges inèdites, i breus fragments d'una pel·lícula familiar en què es veu els tres germans Ferrater i els pares.

• Els detalls sobre l'edició i distribució del DVD es troben en un apunt del bloc Metrònom Ferrater.
• El documental està disponible a TV3 a la carta (55:58).

El 27 de juny de 2009 ja havia tingut la sort d'assistir a l'estrena del documental, presentat breument pels ajudants de producció, Enric Virgili i Carles Álvarez, en el marc del Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac Poesia I +. Es va projectar al magnífic pati de la Fundació Palau. Carles Álvarez em va comentar a la sortida que disposaven de 30 hores de pel·lícula, i, de fet, el bloc difon fragments d'entrevista que no s'han inclòs al documental (per exemple, Jill Jarrell hi recita els versos que encapçalen Les dones i els dies).

El 29 de setembre torno a veure el documental a Girona, a la Casa de Cultura, presentat pel mateix Enric Juste i per Jordi Cornudella. Juste aclareix que Marta Pessarrodona i Eduard Bonet van refusar d'aparèixer al documental. Cornudella explica que aviat publicaran les obres completes de Ferrater, a Galàxia Gutenberg, i que hi ha més aviat pocs textos inèdits (una conferència sobre Fabra, pendent encara de transcriure; un informe de lectura extens, en anglès, per a un editor nord-americà, sobre Josep Pla; la correspondència amb la Jill Jarrell, i les llibretes amb anotacions sobre lingüística). Cornudella coincideix a valorar especialment les aportacions de Jill Jarrell --cognom que pronuncia agut-- i d'Amàlia Ferrater --que va morir al cap de vint dies de la filmació (havent expressat que volia que la seva cendra fos enterrada al Mas Picarany).

• Gràcies a una al·lusió a Austin de Cornudella, em ve al cap, que, fa vint anys, quan començava a utilitzar internet, havia trobat que el Harry Ransom Center de la Universitat d'Austin tenia algun document de Ferrater i la Jill Jarrell. Remeno: sí, el fons de l'editor Alfred A. Knopf té entre els seus corresponsals una capsa a nom de Jill Jarrell Ferrater.

El 28 de gener assisteixo també a la presentació a Barcelona, al Centre d'Arts Santa Mònica. La sala d'actes, plena, un centenar de persones, molts aplaudiments. Presenten l'acte el director del Centre, Vicenç Altaió, breu, insubstancial --però l'equip del documental li reconeix l'eficàcia organitzativa--; Emili Manzano, productor de Bellveure, que valora que Juste defugi la modernitat aparent dels moviments de càmera gratuïts, el protagonisme de la càmera, el to escabrós habitual (exemplificat a la recent estrena de la pel·lícula El cónsul de Sodoma, una biografia de Gil de Biedma més aviat concentrada en la seva vida sexual); Joan Solà, breu, que explica malament un parell d'anècdotes de primera mà sobre Ferrater, que ja havia publicat en un lloc o altre --una decepció (però ara, al cap dels mesos, m'adono que ja estava malalt)--; Jordi Cornudella, infal·lible, destacat, que descriu el Ferrater que ha tractat de reflectir el documental, i el director Enric Juste, una mica nerviós, emotiu, que agraeix l'ajuda de Núria Mansanet a l'inici del projecte i rebla les idees sobre la producció, el to desitjat, la persistència del seu interès i de les investigacions de l'equip que ja havien apuntat Manzano i Cornudella. A la sortida, veig Beth Galí, Isabel Rocha i Júlia Samaranch.Carles Álvarez em diu que tenen 23 hores de metratge, que preservaran. Tornar a veure el documental en pantalla gran m'ha fet apreciar, aquesta vegada, la qualitat del ritme, dels tempos, de les imbricacions temàtiques de les diferents intervencions, i la gràcia de les entrades de veu en off mentre es projecten imatges de dibuixos, llibres, o racons del Mas Picarany, unes veus que s'imposen abans que aparegui en pantalla la persona que comença a enraonar.

• En una entrevista al setmanari El Temps, l'any 2024, Jordi Cornudella es refereix a una idea de Francisco Rico que recull precisament aquest documental: que era intel·ligentíssim però no tenia mètode. Cornduella ens hi posa context: "Com que ell, tota la vida, va ser un lector empedreït, no devia tenir ganes de passar les seves lectures pel sedàs d’una escola crítica. Per això no es va voler fer crític. Era un lector amb molt terreny per l’espontaneïtat. Fa anys, en Paco Rico ho va dir molt bé, des del punt de vista de la crítica literària: Ferrater era un lector sense mètode. Llegir sense mètode té desavantatges, però també avantatges. Si llegeixes amb mètode, només pots arribar a interpretar fins allà on t’ho permet el mètode. En canvi, si llegeixes sense mètode, no tens límits, pots arribar molt més al fons, segons com. Ell té la virtut d’arribar al fons i saber comunicar-ho entusiasmat.".

Al juny de 2010 apareix una segona edició --també de 500 exemplars, m'explica Enric Juste-- del documental, amb tres extres que sumen 21 minuts:

• La pel·lícula sencera de l'arxiu de la família Ferrater, uns quants minuts de metratge, dels quals la primera edició del documental havia presentat ja una selecció breu i significativa
• Uns talls addicionals sobre la relació entre Gabriel Ferrater i Jill Jarrell, que contrapunten fragments de l'entrevista a la mateixa Jill Jarrell amb les entrevistes a Carmen Balcells, a Jaime Salinas i a Josep Maria Castellet. Carmen Balcells els va presentar el 1963 el primer dia de la Fira de Frankfurt, i ja no es van separar, es van enamorar bojament. Castellet afirma que la Jill Jarrell el va abandonar, entre altres motius, perquè ella s'estava alocholitzant.
• La lectura que va fer Lou Reed de la traducció anglesa de "Cambra de la tardor" i d'"Oci" en un recital a Nova York, l'any 2007, organitzat per l'Institut Ramon Llull.
• David Figueres en va fer una ressenya recomanable.

***

L'any 2014, Enric Juste va reelaborar el documental per a la Ràdio Televisió Espanyola, amb el títol Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos. La nova versió repeteix continguts de Metrònom Ferrater, però també n'omet i inclou material nou, altres testimonis (sobretot d'àmbit espanyol).

L'any 2022, per l'acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater, a Reus, Enric Juste ha recuperat materials d'arxiu de les entrevistes que va fer per preparar el documental. Organitzades en dues seccions,  han ajudat a proporcionar una imatge complexa de Ferrater.

***

Marina Porras i Enric Vila han repassat el documental en un programa de Les recomanacions fonamentals. El seu diàleg té salsa, és viu, gamberreja; si estiguessin d'acord, el to resultaria avorrit. Subscric la intuïció de fons de Vila, que veu una impostura desagradable en una bona part dels testimonis: amb por, interessats, sense voler arribar a comprendre'l (Vila parla d'un mur d'aïllament). M'imagino que devien tractar Ferrater d'una manera prou diferent en el grup de Vinyoli, Valentí, Petit, Bohigas, una tertúlia formada per la generació anterior, ja difunts quan Juste va fer el documental... En tot cas, potser la visió més equànime és la de Jaime Salinas, amb llums i ombres, pel que es desprèn del llibre de records que va editar Enric Bou. Alguns cops Vila i Porras, des del meu punt de vista, desbarren. He tornat a veure el documental sencer. Considero les paraules de Francisco Rico un elogi, que em sembla sincer, de la persona Gabriel Ferrater, superior a l'obra. Em fan pensar precisament en el que deia Ferrater de Carles Riba, en aquella entrevista que li va fer Lluís Pasqual, que "[...] això no es veu del tot en la seva obra [l'obra de Riba], no reflecteix aquesta enorme qualitat humana. Un home, és clar, és sempre superior a la seva obra.".

--

Apunt revisat el 9 d'agost de 2024

Castellet2009

¬¬¬¬¬

Castellet, Josep Maria. "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", pàg. 127-143, dins Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos. Barcelona: Edicions 62, 2009, 253 pàg.

El capítol sobre Gabriel Ferrater és el més breu del llibre, i no difereix gaire d'una contribució anterior de Castellet que havia llegit a la revista Faig, en un número de l'any 1982. Hi evoca amb anècdotes de primera mà el paper destacat de Ferrater en el jurat, de l'any 1961 al 1967, del Premi Internacional de Literatura que havien impulsat Giulio Einaudi i Carlos Barral. És un text recomanable, tot i que deu haver contribuït força que molts posessin l'èmfasi en la figura del Ferrater genial i alcoholitzat. Castellet l'ha actualitzat amb algunes aportacions facilitades per Jordi Cornudella.

• Reprodueix, íntegra, la carta que Ferrater va enviar als membres del jurat (pàg. 136-7) per comunicar que no participaria més en els premis. La copio: "Estimat Carles: en vista que he descobert una incompatibilitat del tot inconciliable entre certes concepcions de la literatura que podríem dir-ne sud-americana i la concepció meva, renuncio a les meves funcions com a membre del jurat del Prix International de Littérature. No m'és possible, dins una simple carta, de precisar perfectament el que vull dir. Apuntaré només que tota forma de nacionalisme em sembla un fenomen molt perillós de compassió d'un mateix i de compensació d'aquesta compassió, i que no vull mirar de massa prop coses d'aquestes. En un New Yorker que he rebut avui hi ha un ninot d'unes rates que abandonen un vaixell, i d'una rata que s'hi queda i que diu: 'Jo puc ésser una rata, però un desertor no ho seré mai!'. Bé, a mi em sembla que el seny ordena, tant als homes com a les rates, d'abandonar els vaixells podrits --i les rates i els homes que no els abandonen, és perquè es compadeixen d'ésser rates individuals o d'ésser homes individuals. Com a català que sóc, m'he passat la vida abandonant estúpides barquetes de nacionalisme on m'exhortaven a aferrar-me. No veig cap raó per a concedir a la compassió d'ells mateixos que | puguin tenir els altres més drets que no he concedit a la meva. Trameto una còpia d'aquesta carta a tots els membres del jurat d'enguany.".

El llibre, força semblant als Escenaris de la memòria, que Castellet havia publicat el 1988, es compon de sis retrats:

• "Manuel Sacristán: Història d'una amistat", pàg. 15-89
• "Carlos Barral: Les ferides del temps", pàg. 91-125
• "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", pàg. 127-143
• "Joan Fuster: Una conversa i quatre xafarderies", pàg. 145-166
• "Alfons Comín. Un discurs interromput", pàg. 167-199
• "A la vora del Nil, Terenci Moix coneix el general Líster", pàg. 201-243
• El llibre es completa amb un índex de noms

Apunt revisat el 26 de novembre de 2010

--

Espais de probabilitat finits

¬¬¬¬¬

Espais de probabilitat finits (1969) és un llibre escrit pel matemàtic Eduard Bonet en què Gabriel Ferrater consta com a coautor. Bonet no havia gosat escriure el llibre en català, i no se n'havia sortit amb un corrector que havia tractat d'ajudar-lo. Va conèixer Ferrater, es van fer amics, com recorda al seu llibre Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. “La col·laboració de Gabriel Ferrater va consistir en la discussió dels capítols escrits en castellà i la traducció al català. Aquesta feina comportava revisar els conceptes, fixar una terminologia científica en català i oferir un text que evités encarcaraments de llenguatge i que fos un model viable d’estil científic.” (pàg. 474). “Vaig pensar que... la seva feina anava molt més enllà de la de traductor i vaig decidir que sortís a la portada com a col·laborador del llibre. No li ho vaig consultar abans i quan en va veure els primers exemplars es va sentir molt orgullós. Tal com ja he explicat, em va demanar uns llibres per ensenyar-los o regalar-los a uns amics seus que dubtaven que sabés matemàtiques.” (pàg. 488).

El meritori esforç del llibre de Bonet a posar en valor l'interès de Ferrater per les matemàtiques, la lògica i la filosofia em persuadeix d'incloure els Espais de probabilitat finits dins la relació dels llibres de Ferrater.

--

Un blog espuri (presentació)

¬¬¬¬¬

"Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir" Joan Fuster

Tot i que havia seguit el batxillerat de ciències, la literatura em va atreure fins al punt de matricular-me de Filologia Catalana a l'Autònoma el 1982. La professora i crítica Dolors Oller, que impartia l'assignatura Introducció als Estudis Literaris, devia ser la primera persona a posar davant la meva ignorància oceànica un poema de Gabriel Ferrater (i és la persona que més em va ensenyar a llegir al llarg dels anys d'universitat). Literatura Catalana I, a càrrec de Jordi Castellanos, incloïa, com una de les darreres lectures obligatòries, Les dones i els dies. Tant se val que no n'acabéssim el programa. A les vacances del 1983 vaig llegir el llibre per primer cop.

He tornat sovint als poemes de Les dones i els dies, i als altres textos de Ferrater que han anat apareixent. Durant una llarga temporada vaig arribar a dinar, un cop per setmana, amb un parell d'amics, per llegir plegats amb atenció, un poema darrere l'altre, el llibre sencer. Era un esforç de lectura solidari, contrastat, perserverant, poderós, que ens feia recórrer amb goig la distància plantejada pels versos del poema, fins a percebre'n els valors menys evidents. Una bona part de les observacions d'aquest blog es fonamenta en aquella experiència singular. Els versos de Ferrater em continuen tornant a la memòria, moltes vegades, amb el pas dels anys, amb la gràcia d'entendre'ls millor.

Vaig acabar la carrera tot compaginant-la amb feines com a professor de llengua. Durant uns quants anys vaig col·laborar amb editorials i agències de traducció, més aviat esporàdicament, per suplementar el sou de tècnic acabat d'incorporar a un departament de la Generalitat. Ara la meva feina consisteix a coordinar un equip de deu dotze persones dedicades a la comunicació institucional i a la gestió del coneixement en una organització en què treballen unes vint-i-cinc mil persones; una de les meves dèries professionals és la usabilitat. No m'he dedicat mai a la docència de la literatura ni he publicat res. Em considero un lector de bona fe, que va dir aquell, lateralment interessat aquests darrers mesos pel que algun savi hiperbori gosarà qualificar de crítica 2.0 ;-)

Un fres de móres negres té primordialment una utilitat personal: endreçar les meves notes, pensar-hi més, endinsar-me encara en la lectura de Ferrater. Vaig encetar el blog el 22 de maig de 2009 i vaig publicar-hi més de cent cinquanta dels seus apunts de cop, ja que em convenia organitzar còmodament la llista de la columna esquerra --amb l'inconvenient que la pressa de publicar tots els apunts seguits fa que encara n'hi hagi de buits o de parcials, amb moltes observacions pendents d'afegir. Hi haurà pocs apunts que duguin una data posterior, perquè l'estructura fonamental del blog és fixa: un apunt per poema, un apunt per llibre. Un fres de móres negres és, doncs, un blog impur, per la infreqüència de publicació de nous apunts, i un blog oportunista, que aprofita més que res les facilitats de publicació d'aquest gènere de webs.

Durant els propers mesos, aniré recuperant totes les notes de lectura que he aplegat al cap dels anys --una distracció satisfactòria, un camí amb prou al·licient per a un servidor. Actualitzaré els apunts ja publicats, l'un darrere l'altre. Potser cal dir que aquestes móres, sorgides al marge de l'admirable hort acadèmic, hauran complert amb escreix la seva missió només que arribin a endolcir el paladar d'algun altre lector.

Apunt revisat el 12 de juny de 2010

--

Castan2009

¬¬¬¬¬

Castán, Carlos. "Cartas desde la postguerra: Gabriel Ferrater en Huesca", pàg. 45-56, dins Papeles dispersos. Saragossa: Tropo, 2009, 163 pàg.

Malgrat el títol, l'article de Carlos Castán posa l'èmfasi en els efectes perdurables de la postguerra a la ciutat d'Osca i, s'entén, per extensió, a la província. Cita fragments de les cartes de Ferrater a la seva família durant el servei militar --des de Barbastre i Osca-- que li serveixen per corroborar les seves afirmacions. Castán escriu força bé, però m'esperava un text a la Sebald. L'article em decepciona, tot i que el que hi explica m'arrossega a llegir tots els seus papers dispersos --que em resulten propers. Rellegeixo les cartes de Ferrater a la família, incloses a Papers, cartes, paraules, pàg. 301-332, que em fan pensar en alguns poemes de Les dones i els dies amb records d'aquells mesos: "Petita guerra", "Mala memòria", "Poema inacabat". La carta 21 conté una al·lusió a la flauta d'Iblis (pàgina 331), present al poema "A mig matí" i, en al·lusió, a la "Faula primera".

Congruent amb el que explica Ferrater a les seves cartes, la mare recorda amb claredat que, a Perarrua, hi va haver un destacament de l'exèrcit, potser un batalló, l'any 1945, setanta o vuitanta soldats amb alguns oficials i suboficials. Va ser un esdeveniment notable en un poble tan petit, i a ella li va deixar uns records plens de detalls i inesborrables. Tenia 9 anys ("¿Y tú, niña, cuántos años tienes?", li deien els soldats. "Nueve."). Hi van passar vuit o nou mesos. Van aprofitar el sòlid edifici de les escoles com a aixopluc de la companyia --els oficials dormien a les cases més importants--, i la canalla va passar a fer les classes a l'ajuntament. Cuinaven al carreró que duia darrere l'església, on hi havia hagut el cementiri (un racó de la façana continuava negre l'última vegada que m'hi vaig fixar), i tenien la intendència en un magatzem del mateix carreró, que comunicava amb l'ajuntament. Els soldats, i sobretot els oficials, freqüentaven el cafè dels avis, a la plaça, i compraven queviures a la botiga i es feien fer entrepans.

El documentadíssim llibre de Ferran Sánchez i Agustí Maquis y Pirineos: la gran invasión: 1944-1945 (Lleida : Milenio, 2001) precisa que els maquis van penetrar, entre altres vies, per la Fueva i per la cara nord del Turbó i la vall de l'Isàvena, respectivament fins a Troncedo i fins a Juseu, és a dir a l'oest i a l'est de Graus, la primera localitat important quan un puja de Barbastre en direcció a Benasc. En un moment donat, les dues carenes entre les quals baixa l'Ésera i hi ha Perarrua devien estar sota el control relatiu del maquis.

Apunt revisat el 25 de novembre de 2009

--

Bonet2009

¬¬¬¬¬

Bonet, Eduard. Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. Barcelona: Residència d'Investigadors CSIC - Generalitat de Catalunya, 2009, 525 pàg.

Eduard Bonet planteja el llibre com una manifestació d’agraïment a l’amistat, la generositat intel·lectual i el mestratge de Ferrater i com una contribució al coneixement de la personalitat de Ferrater “posant sobre la taula alguns temes i aspectes que no s’han considerat gaire” (pàg. 19). S’ocupa especialment de la preparació filosòfica i la formació matemàtica de Ferrater, que van influir molt en la seva manera de pensar i en la seva obra. La idea del llibre sorgeix del Simposi Gabriel Ferrater: una celebració, que va tenir lloc a la Residència d’Investigadors CSIC – Generalitat de Catalunya, a Barcelona, els dies 8 i 9 d’octubre de 2002, impulsat per Marta Pessarrodona, coordinat per Salvador Oliva i el mateix Eduard Bonet –diu que pensen publicar un llibre amb les contribucions del Simposi.

Bonet, tot i reconèixer que Ferrater no va fer investigació matemàtica ni aportar-hi idees originals, s’oposa, amb nombrosos arguments, a la idea que “Ferrater es va limitar a llegir una part de l’Análisis algebraico de Julio Rey Pastor i a estudiar, com va poder, tres anys a la Universitat. Segons ells [alguns crítics], aquesta experiència, de la qual no va treure intel·lectualment res, va ser com un caprici de joventut i va acabar amb un fracàs complet.” (pàg. 341). El mateix Joan Ferraté va contribuir a aquesta interpretació. “Em sembla extraordinari que el nostre món intel·lectual no s’hagi interessat molt més per la dimensió científica de la mentalitat de Gabriel Ferrater. Els estralls de la divisió de les dues cultures són immensos.” (pàg. 507).

Bonet posa en valor l’interès de Ferrater per les matemàtiques, component negligit de la seva activitat intel·lectual. “La formació matemàtica de Gabriel Ferrater constituïa una dimensió molt important de la seva mentalitat.” (pàg. 339). No era matemàtic en el sentit de tenir la llicenciatura (només va passar assignatures de primer i de segon). “Però de la Facultat no en va sortir amb les mans buides. Hi va aprendre molts mètodes de demostració rigorosos en el marc de les teories axiomaticodeductives. Hi va adquirir una formació molt sòlida, almenys en els temes de l’àlgebra moderna, la construcció dels nombres reals, la noció de límit i els conceptes de la teoria de funcions.” (pàg. 340). Va continuar interessat en les matemàtiques, adquirint llibres de nivell avançat i clavant-hi els colzes. La mentalitat científica influïa en la seva obra poètica, artística, literària i lingüística, de forma molt evident en alguns poemes i articles, una influència, d'acord amb Bonet, no s’ha estudiat prou.

Bonet explica els canvis d’activitat de Ferrater pel seu ideal intel·lectual de visió integrada del pensament contemporani i per la voluntat --i capacitat-- de ser creatiu en diversos camps. Ferrater --Bonet hi insisteix-- va pagar molt cara la seva llibertat. “Molts dels seus amics no van voler reconèixer seriosament que tenia una formació matemàtica, o van considerar que aquest fet no tenia res a veure amb la cultura.” (pàg. 47). Reitera que el sorprenia que Gabriel Ferrater no tingués contracte de treball, i per això es va animar a demanar-li que col·laborés en la redacció d’Espais de probabilitat finits. Bonet el recorda molt feliç, el 1968, amb un amor intens per Marta Pessarrodona, entusiasmat per la imminent publicació de Les dones i els dies. Bonet no és un escriptor. A vegades té la poca traça d’explicar obvietats. Ara: les teories matemàtiques, lògiques i filosòfiques que presenta in extenso serveixen per precisar el context intel·lectual de Ferrater en relació amb la seva formació matemàtica i la seva mentalitat científica. Dóna molta importància als seus assajos, que considera poc valorats.

La compra d’Análisis algebraico, de Julio Rey Pastor, la va fer Joan Ferraté per encàrrec del seu germà, que era a Barbastre i volia un llibre de matemàtiques per estudiar. Rey Pastor, d’acord amb Eduard Bonet, és el matemàtic espanyol més important de la primera meitat del segle XX. Va consolidar la matemàtica pura a Espanya, distingint-se d’altres col·legues que van treballar en la matemàtica des de l’enginyeria o la física. "L’Análisis algebraico va ser un gran clàssic” (pàg. 321). El van impressionar la primera i segona parts del primer capítol, original i meritori d’acord amb Bonet, que estableixen els fonaments lògics del concepte de nombre natural i els desenvolupen rigorosament –en els estudis coetanis, el nombre natural i les seves operacions s’introduïen de forma intuïtiva. Aquesta part del llibre de text de Rey Pastor es considerava difícil i a primer any de carrera el professor se la saltava! “El seu interès pels sistemes de conceptes fonamentals no es va limitar a l’àmbit de la matemàtica sinó que va influir totes les seves activitats intel·lectuals.” (pàg. 324).

“La noció de conjunt, que d’una manera molt succinta va trobar a l’Análisis algebraico de Rey Pastor, té una relació temàtica molt forta amb la lògica, que havia estudiat en els Principia Mathematica d’Alfred Whitehead i Bertrand Russell, i amb els axiomes de Hilbert sobre la lògica de les proposicions. També hi ha una relació molt forta entre la lògica de Bertrand Russell i la filosofia neopositivista el Cercle de Viena. Així, el camí intel·lectual d’en Gabriel era molt coherent, malgrat que en aquella època poca gent en seguia un de semblant. En tot cas, no sabem com va descobrir aquestes connexions, que de cap manera Rey Pastor insinuava.” (pàg. 328). Eren temes que no es tractaven a la carrera. “Es dedicava molt més als temes que li interessaven que a les assignatures que havia d’aprovar.” (pàg. 334).

A Matemàtiques hi havia uns deu alumnes per curs, amb una majoria de religiosos i religioses --llevat del primer curs, que acumulava molts repetidors. S’hi afegien els estudiants que volien ingressar a Arquitectura. Ferrater era estudiant no oficial; vivia una bona part del curs a Reus, treballant a l’empresa familiar. La carrera li resultava, doncs, una acumulació d’entrebancs i d’expectatives no satisfetes.

El llibre de Bonet integra uns tractats breus sobre l’estructura de la matemàtica moderna, sobre la influència dels problemes lògics en l’epistemologia i en el gir lingüístic de la filosofia del segle XX, i sobre la vida i l’obra literària de Robert Musil. Tracten de ser una introducció a la formació intel·lectual de Ferrater. Bonet considera que la matemàtica moderna reflecteix aspectes molt importants de la mentalitat del segle XX. Ocupar-se’n durant les dècades del 1960-1970 era un signe de progressisme i de voluntat de construir una societat més culta i més ben preparada. I de fet, darrere la matemàtica moderna hi havia una gran revolució científica que va estimular la renovació didàctica. Bonet coincideix amb Ferrater a denunciar les conseqüències devastadores del fet que s’accepti socialment i es legitimi intel·lectualment la divisió de les dues cultures, i comenta en detall la carta de Gabriel Ferrater “Les dues cultures” (pàg. 504-507).

Bonet diu que Ferrater va tenir un gran interès per la teoria dels cossos de Galois. En la terminologia actual, els cossos de Galois són els cossos finits, és a dir, els que tenen un nombre finit d’elements. L’àlgebra de Paul Dubreil era un text important d’estudi als anys seixanta, de nivell universitari avançat. Bonet obsrva que, la citació de la part B de Teoria dels cossos, la utilitza també a l’article “L’estructura de la innocentada”. Cap al final de la tercera part del llibre, “La matemàtica moderna i la cultura”, Bonet introdueix nocions bàsiques d’àlgebra moderna i presenta el concepte de cossos de Galois, utilitzat amb intenció irònica a Teoria dels cossos. “Gabriel Ferrater remarcava que els termes ‘fonaments’, ‘bases’, ‘principis’ i ‘estructura’, aplicats a la ciència, tenen un origen metafòric, del qual normalment no som conscients.” (pàg. 112).

Bonet i Ferrater es van conèixer el 1968 en un seminari d’EINA sobre la teoria de la informació, que era una teoria de moda. Ferrater coneixia prou bé la teoria de Shannon, i el seu concepte d’informació, aplicat a l’enginyeria de telecomunicacions. De fet, les idees sobre el mesurament de la redundància apareixen al seu article “Gramàtiques per donar i per vendre”. Sense coneixe’s, Ferrater va fer d’intermediari entre Bonet i el seu públic a la sessió (pàg. 77-80). Bonet presenta també les idees bàsiques de matemàtica moderna que va presentar en una altra sessió del seminari d’EINA de l’any 1968 (sense aquestes idees, la seva exposició dels records sobre Ferrater seria una mera caricatura). Ferrater coneixia la història de les matemàtiques en una època que gairebé ningú s’hi interessava. Bonet repassa la filosofia de Russell, Wittgenstein, el neopositivisme del cercle de Viena, Carnap. (Bonet s’equivoca, pàg. 299, en interpretar la referència a Wittgenstein del “Poema inacabat”.)

Eduard Bonet i Gabriel Ferrater es van veure molt sovint per preparar la publicació dels Espais de probabilitat finits (1969). Era un llibre introductori, d’estudi de conceptes bàsics. “En primer lloc, volia contribuir a modernitzar l’ensenyament de la teoria de la probabilitat, que, d’una banda, és necessària per fonamentar l’estadística teòrica, i que, de l’altra, és indispensable per estudiar moltes classes de processos naturals, socials i tecnològics, entre els quals en podem destacar molts de biològics, econòmics i de control de la producció; en segon lloc, volia contribuir a la publicació de llibres científics en català, que aleshores eren molt escassos.” (pàg. 473). Bonet no s’atrevia a escriure un llibre en català. Havia intentat que un corrector que treballava per a Banca Catalana li traduís apunts que ja havia escrit en castellà, però no se’n va sortir. “La col·laboració de Gabriel Ferrater va consistir en la discussió dels capítols escrits en castellà i la traducció al català. Aquesta feina comportava revisar els conceptes, fixar una terminologia científica en català i oferir un text que evités encarcaraments de llenguatge i que fos un model viable d’estil científic.” (pàg. 474). “Vaig pensar que... la seva feina anava molt més enllà de la de traductor i vaig decidir que sortís a la portada com a col·laborador del llibre. No li ho vaig consultar abans i quan en va veure els primers exemplars es va sentir molt orgullós. Tal com ja he explicat, em va demanar uns llibres per ensenyar-los o regalar-los a uns amics seus que dubtaven que sabés matemàtiques.” (pàg. 488). Bonet tenia amistat amb Josep Maria Bricall i li va poder presentar alguns projectes relacionats amb la matemàtica moderna a Jordi Pujol. “Així vam crear, sense cap document ni cobertura legal, el Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, que va fer possible, entre altres activitats, la preparació del llibre Espais de probabilitat finits. “Ferrater sabia que Pujol patrocinava el llibre, però no tenia cap relació directa amb ell.” (pàg. 487). El llibre es va exhaurir i el 1975 se’n va fer una segona edició. “Em sembla que la contribució d’aquesta obra a la literatura científica en català va ser important, que les seves explicacions metodològiques i filosòfiques van ser molt aclaridores i que el seu enfocament didàctic va facilitar la comprensió de molts temes.” (pàg. 499).

Ferrater s’oposava els estructuralistes francesos, que pretenien convertir alguns mètodes de l’estudi del llenguatge en els instruments de la recerca antropològica, social i fins i tot estètica. Així, atacava l’estudi de relacions de parentiu de Lévi-Strauss, que es considerava el punt culminant de l’antropologia cultural i com un model per a totes les altres ciències socials. Ferrater creia que el seu enfocament metodològic era trivial i que els resultats que n’obtenia eren poc importants. Es lamentava del desconeixement dels estructuralistes nord-americans, poc populars amb l’excepció de Chomsky. Ell va interessar-se per Leonard Bloomfield, Edward Sapir, Benjamin Whorf, Zellig Harris –professor de Chomsky, a qui va recomanar de llegir llibres de lògica matemàtica-- i pel mateix Noam Chomsky (les funcions recursives serien un instrument bàsic de la teoria de les gramàtiques generatives). Ferrater assenyalava que, a partir del segle XIX, un dels grans mèrits de la lingüística moderna era que va saber desprendre’s de la carcassa lògica imposada per les sentències [en oposició a la tradició mil·lenària originada en Aristòtil] i que va mirar amb ulls nets les llengües.” (pàg. 355). Ferrater combatia els prejudicis i malentesos lingüístics. Afegia que l’ensenyament formal deficient de la gramàtica es devia a dues raons entrellaçades: la incompetència dels mestretites i les concepcions equivocades de molts gramàtics.

Bonet diu que Coromines valorava molt la competència de Ferrater, “i algunes cartes que li va escriure documenten aquest criteri.” (pàg. 364). Li havia demanat de col·laborar en el Diccionari etimològic. Bonet diu que Ferrater tenia molt de material per a la seva gramàtica generativa, procedent dels cursos de l’Autònoma, de la Universitat Catalana d’Estiu. Ferrater no tenia gaire temps per redactar la gramàtica entre les classes i les traduccions, i per això Bonet havia emparaulat un ajut similar al d’Espais de probabilitat finits. El 1968, no van convidar Ferrater a la sessió d’homenatge a Fabra dels Jocs Florals. L’establishment acadèmic no el reconeixia com a lingüista i no n’acceptava els comentaris irònics. Gabriel Ferrater es va llicenciar de Filosofia i Lletres el 1968. “Un dels temes recurrents de les converses de Gabriel Ferrater era la insensatesa de la societat i de la gent, que, segons ell, no té límits.” (pàg. 515).

Ulrich, el matemàtic de L’home sense qualitats, és un home sense qualitats perquè no té les que la societat li exigeix, com Ferrater mateix (pàg. 49). “L’estratègia de Gabriel Ferrater es pot comparar amb la d’Ulrich: confiava exclusivament en les seves capacitats intel·lectuals i en el valor de les obres que havia completat o que emprenia; però no cultivava les relacions cientificosocials que el podien promoure ni es preocupava per fer una carrera convencional.” (pàg. 433).

Ferrater li deia a Bonet que, per ser intel·ligent, s’ha de voler ser-ho. “Gabriel Ferrater també ens feia les recomanacions següents: no hem de deixar-nos enganyar per les nostres pròpies racionalitzacions; hem de procurar treure’ns les benes dels ulls; hem de plantejar-nos objectius ambiciosos; hem de deixar-nos de trivialitats; hem d’indagar profundament els temes; no hem d’acontentar-nos amb superficialitats; hem de buscar criteris sòlids; i hem de jutjar amb objectivitat i duresa les nostres obres.” (pàg. 53).

Alguns detalls biogràfics inclosos en el llibre de Bonet que em criden l'atenció:

• L’empresa familiar va fer fallida tant per la situació econòmica –l’autarquia dificultava l’exportació de vins-- com per la multa de repressió política que el govern va imposar al seu pare mitjançant la Llei de reparacions de guerra.
• A Sant Cugat tenia un pis espaiós i senzill, sense televisor ni telèfon, només amb una ràdio. Era molt poc consumista, sense esperit de sacrifici ni mentalitat ascètica. Anava amb tren, amb els Ferrocarrils Catalans, sempre en segona classe. La Marta Pessarrodona tenia pis propi.
• A can Rowohlt, hi va fer 110 informes de lectura, en sis mesos.
• No estava satisfet de la traducció de París era una fiesta, de Hemingway.
• Patia una cirrosi hepàtica, malaltia que causa depressions molt profundes.
• Ferrater bevia per vèncer la timidesa. Amb l’alcohol es tornava molt brillant. Va tractar de deixar de beure almenys des del 1968, en conèixer la Marta Pessarrodona.
• El 1944, la petita guerra dels maquis va conduir gairebé a una guerra oberta a la Vall d’Aran.
• Després del 1968, hi va haver vagues molt fortes a la universitat.
• Em fa riure l’anècdota del sopar en què triguen a servir Ferrater i diu “On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”; l’endemà una animeta piadosa li va anar a dir a l’Espriu, que va dir, congestionat, “Aquest home és un terrorista intel·lectual!”.

--

Julià2007

¬¬¬¬¬

Julià, Jordi. L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 2007, 261 pàg.

El llibre va guanyar el Premi Josep Carner de Teoria Literària 2004, i va ser inclòs a la col·lecció "Biblioteca Filològica", de la qual fa el número 60 --és el llibre de Julià més ben editat que he llegit. El seu propòsit és "plantejar aquest sistema de conceptes que descriuen les idees estètiques de la imaginació ferrateriana" (pàg. 16), conceptes que presenta del més general, en el primer capítol, al més concret, en el capítol catorzè i darrer. El text consisteix, aleshores, en un repertori d'inferències de qualitat irregular a partir de citacions més o menys extenses de fragments aïllats de Ferrater de diverses èpoques i diversos propòsits (fragments a vegades inèdits o de difícil accés). L'operació resulta poc atractiva però plausible, des del moment que Ferrater escriu sobre art i literatura en un període de pocs anys i hi manté les seves posicions amb coherència, i encara, per sort de Julià, concentra les seves reflexions públiques primer en la pintura, després en la literatura, de manera que aquestes posicions semblen ben homogènies.

Tinc una gran simpatia per l'esforç de Julià, tot i que el llibre em sembli a estones massa malabarista. En tot cas, conté comentaris atractius de poemes de Les dones i els dies --que vaig incloent a l'apunt corresponent-- i nombroses observacions de detall valuoses, tot i que és qüestionable la falta de distinció entre la poètica literària i la poètica crítica --reconeguda pel mateix Julià (pàg. 187). M'incita també a rellegir textos de Ferrater, el seu germà, Barral, Ortega.

Jo crec que la influència major en l'estètica de Ferrater és Riba. Hi puc adduir la resposta a l'enquesta sobre Riba inclosa a Papers, cartes, paraules --una resposta, per cert, amb gust per la paradoxa.

Algunes observacions de Julià

• Destaca la influència d'Ortega, i en concret dels assajos d'El espectador.
• Creu que "és indiscutible que hi ha una assumpció dels plantejaments de Husserl per part de l'autor català, i que el pes del record i de la formació mental d'aquest, i de la seva influència sobre la percepció de la realitat, són essencials per comprendre el contingut dels seus versos." (pàg. 38). Pel que fa a la influència directa de Sartre, Julià considera que no es pot demostrar, tot i que "L'imaginari va ser un dels seus tres llibres de capçalera".
• "A la crítica ferrateriana, els comentaris a propòsit d'una obra concreta sempre seran distribuïts en dues parts, l'aspecte formal i el contingut temàtic" (pàg. 136) --potser és una generalització exagerada, però té fonament.
• El penúltim capítol, "Romanticisme i sentimentalisme", conté una bona anàlisi de l'intent de Ferrater d'allunyar-se de l'estètica romàntica. Julià hi destaca un fragment del capítol sobre Sheridan a Escritores en tres lenguas (pàg. 276): "es uno de los últimos representantes de una forma de 'antiguo régimen' literario, de una tradición con la que el romanticismo acabó: la tradición de aceptación elemental de los hechos de la vida, y en particular del ajetreo sexual de hombres y mujeres, sin arrojarse en seguida a ponerlos en duda a la luz de sus multivalencias morales".
• En el darrer capítol, "Expressionisme", Julià apunta que és aquest corrent el que Ferrater incorpora a la poesia catalana, amb un interès de Ferrater que corroboraria la inclusió de força escriptors alemanys expressionistes a Escritores en tres lenguas, a més dels autors que no van ser inclosos en el llibre perquè els capítols eren breus --em sembla una simplificació.

Sam Abrams va escriure una ressenya (PDF: 1 pàg.) ben elogiosa sobre L'art imaginatiu al suplement del diari Avui, el 21 de juny de 2008.

--

Comadira2002

¬¬¬¬¬

Comadira, Narcís. L'ànima dels poetes. Barcelona: Ara Llibres, 2002, 174 pàg.

Un altre extraordinari llibre de Comadira, que aplega sobretot articles publicats al Quadern, el suplement del diari El País. Es divideix en dues parts: una de primera que em fa pensar en Les hores de Josep Pla, amb un recorregut de proses esplèndides al voltant del pas de l’any --a les vacances d'estiu de l'any 2012, tinc la sort de veure, a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, l'exposició El temps que fuig. Narcís Comadira i Josep Pla, que precisament presenta, acarats, aquests textos de Comadira i fragments de Les hores de Pla--, i una de segona, amb comentaris, aguts --extraordinari--, sobre poetes i literatura.

Consigno en aquesta nota solament algunes observacions que em criden l'atenció de l'article "G. F.", pàg. 106-108. Comadira es planteja, al cap de trenta anys de la seva mort, que Ferrater ens ha fet molta falta. "La seva intel·ligència, la seva llibertat, la seva generositat, la seva independència haurien estat una pedra de toc per aquesta cultura desvalguda i maltractada bàsicament per la incúria dels mateixos catalans, per aquesta manca de voluntat de ser alguna cosa seriosa, per aquesta sembla que irrenunciable herència plebea que rares vegades ens hem pogut treure de sobre." (pàg. 106-7).

Considera F. una narració "del tot superficial i frívola, enganyosa. Un G. F. caricaturesc hi campa, lluny de la persona sòlida i infinitament estimable que va ser.". Estic d'acord amb Comadira a valorar, en canvi, el pròleg d'Arthur Terry com un dels millors textos sobre Ferrater. Cito Comadira parafrasejant Terry: "Ferrater, afirma [Terry], compleix admirablement aquest criteri [el d'escriure uns quants poemes bons sobre el món que ha creat]: sobretot, els seus poemes representen un intent seriós i variat de mostrar què significa viure en el món --un món que és assequible a qualsevol persona capaç de veure'l. Això explica per què es preocupa tant de la sensació del que constitueix la vida individual, i per què ell es considera un poeta estrictament moral. I si, finalment, la seva honradesa no li permet de tenir sinó un nombre molt reduït de certeses, aquestes, en canvi, poden considerar-se infinitament estimables.".

David Figueres ha escrit, al seu bloc Els dies i les dones, que Comadira ens deu un llibre sobre Ferrater.

Apunt revisat el 12 de març de 2010

--