Alegret2013

¬¬¬¬¬

Alegret Llorens, Joan. "Anàlisi del poema 'Esparver'", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 1, maig de 2013, pàg. 72-90

Gràcies a Joan Alegret, es conserven les conferències de Gabriel Ferrater a la Universitat de Barcelona, els anys 1965-1967, ja que, a indicació del professor Antoni Comas, les va enregistrar i transcriure: ara les podem llegir totes en un sol volum, titulat Curs de literatura catalana contemporània. En aquest article --que en principi havia de publicar-se al monogràfic de la revista Veus baixes dedicat a Ferrater--, fa una lectura minuciosa, i profitosa, del poema "Esparver" --lectura de la qual discrepo en un punt fonamental.

Alegret comença donant-nos una descripció predominantment formal del poema, resseguint-ne les set estrofes, amb unes primeres gotes d'interpretació (pàg. 72-77):

• A la segona estrofa, els tres verbs en imperfet donen un sentit duratiu als dies de mal estiu, fins que va succeir el fet inesperat que té perplex el jo poètic i que motiva el poema.
• La tercera estrofa està ben travada gràcies a la repetició de la paraula "disbarat".
• Interpreta, a la cinquena estrofa, que el subjecte és "la noia que tinc lluny" del vers precedent (el 16, darrer vers de la quarta estrofa) --no compro aquesta interpretació: la meva lectura és que són dues noies diferents, la noia que és lluny, la diguem-ne parella habitual, i la noia esparver que caça el narrador furtivament. De manera consistent amb la seva lectura, Alegret imagina que la noia que és lluny li fa el salt al narrador.
• Als dos tercets finals, descriu els versos amb encert: remarca el polisíndeton del primer tercet, lligat amb les copulatives del segon, que uneixen quatre "activitats bucals" (llengüejo, ric, mossego, xuclo), un tercet que culmina amb tres aposicions consecutives, la darrera de les quals és certament abrupta, l'adverbi lluny. 
• Els vint-i-sis versos són únics a l'obra de Ferrater, amb la quarta síl·laba sempre tònica i a final de mot, a la manera d'Ausiàs March. Són versos blancs i masculins. Entre la quarta i la cinquena síl·laba acostuma a haver-hi una pausa sintàcticament clara. Alegret revisa amb detall la versificació del poema (pàg. 73-75).
• Les repeticions del verb riure (riu, als versos 12, 14 i 21, amb rima interna amb furtiu al vers 14, i ric, vers 24) són coherents amb l'acceptació del joc eròtic de l'esparver --s'hi pot afegir el contrast deliberat de les dues persones del verb, riu i ric, dels primers versos de tots dos tercets, un canvi preparat amb la primera persona del plural del vers final del primer tercet: "ens rebolquem".
• La repetició del "Sabia jo...?", començant la primera i la quarta estrofa, suggereix perplexitat o estranyesa, o justificació i disculpa, per una aventura inesperada --el segon "Sabia jo...?" també marca, en certa manera, una nova interpretació dels fets i obre una tirada de catorze versos, dos quartets i dos tercets, un sonet.

La descripció formal que acabo d'apuntar amb unes poques pinzellades, la segueixen un apartat d'interpretació del poema (pàg. 77-81) i un apartat que exposa les discrepàncies amb les interpretacions anteriors de Núria Perpinyà, Jordi Julià i Pere Ballart (pàg. 82-90). Si entenc Alegret, l'esparver és la imatge d'un noi, de cabells curts, que és amant del jo narrador en absència de la noia que té lluny, una relació homosexual que el poema, publicat l'any 1966, no podia fer gaire explícita --però llavors, què en fem, de la cinquena estrofa i el femení "molla de gin"? És una referència a la noia que és lluny i a les seves sortides de nit en un altre poble i les seves relacions promíscues amb altres homes, "un salt imaginatiu", ens aclareix. I què en fem, a l'estrofa quarta, del cos manllevat per l'esparver, tan femení que el narrador el confon amb la noia que té lluny? I com s'explica que els primers detalls de descripció de l'esparver, als versos 2-3 del poema, reapareguin sintetitzats precisament al vers 17, el vers inicial de la cinquena estrofa, si el text es refereix a la noia que és lluny i no a l'esparver? Crec que Gabriel Ferrater no acostuma a ser tan maldestre; al contrari, qualsevol lectura atenta i persistent et va mostrant com de fortament travats són els seus poemes.

Alegret acumula arguments de detall a favor de la seva interpretació: els cabells curts, més propis d'un home; l'autoritat d'Oller, Oliva i Comadira (amb qui va contrastar la seva lectura, que van considerar plausible); l'absència d'imatges al·lusives a una còpula d'home i dona als tercets; l'engany amb gust de sal del vers 22; la "valvada orella, fruit / de fosca mar" (versos 25-26) com un succedani de la vagina absent, "un brillant assoliment del bon escriptor que era Gabriel Ferrater" --que baixi Freud i ens ho aclareixi, si us plau--, i al darrer vers, aquell "la mar de noies, lluny": "no les té a l'abast, momentàniament no pot accedir a fer l'amor amb cap d'elles" (perquè aquesta nit és amb un home).

A l'apartat final de l'article, Alegret exposa la seva discrepància amb les lectures anteriors. Comença amb la repassada a Núria Perpinyà, que també llegeix "Esparver" com el poema d'una relació homosexual dins del seu llibre 'Teoria dels cossos', de Gabriel Ferrater (pàg. 46-47). L'esparver és un ocell caçador, símbol masculí, diu Perpinyà. Alegret li retreu que s'equivoca al cinquè paràgraf, que segons ell no es refereix a l'esparver sinó a la noia que és lluny, i descarta una al·lusió a un poema en prosa de Baudelaire que Perpinyà proposava --coincideixo amb Alegret que és un eco poc probable. 

Pel que fa a Jordi Julià, Alegret considera que el seu error principal és considerar que l'esparver és la imatge d'una noia, basant-se en el precedent d'un poema de Skelton que el mateix Ferrater havia citat i traduït al seu article sobre Skelton que podem llegir a Escritores en tres lenguas. Alegret enceta una digressió detallada en què posa en evidència que la traducció de Ferrater d'un dels versos és imprecisa --massa lliure-- i, doncs, no va entendre bé Skelton i cal descartar aquesta font, o en tot cas podria admetre que Ferrater, si va treure res de Skelton, va ser precisament la imatge de l'ocell com a representació "d'un cos humà jove, seductor". Proposa a continuació una font alternativa, el poema "Furit aestus" --al qual no sé veure la relació amb "Esparver"--, de Gabriele d'Annunzio --a qui Ferrater es refereix sols tres vegades a tota la seva obra, de manera més aviat denigratòria. Corrobora, en canvi, una altra possible font del poema proposada per Jordi Julià: alguns fragments de Lolita, de Vladimir Nabokov. Les discrepàncies prossegueixen amb el detall de la paraula "dring" del vers 10, que Julià associa als glaçons d'alguna beguda --hi estic d'acord--, mentre que Alegret ens diu que el dring ha estat causat per l'esparver. Aquest "dring" fa imaginar a Julià una situació que el narrador recorda al cap d'un temps: Alegret remarca --i crec que l'encerta i és una aportació fonamental del seu article-- que el temps del poema és el present, és "aquesta nit" (al mateix vers 10).

L'article acaba amb la discrepància respecte a Pere Ballart, que havia ensopegat amb la mateixa pedra: identificar a la cinquena estrofa la noia, "molla de gin", amb l'esparver, al seu article del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Veus baixes. Ballart, de fet, era ben conscient de l'existència de la interpretació d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, i assigna a l'adjectiu "molla" el paper decisiu per interpretar que la relació és heterosexual, que l'esparver és la imatge d'una noia, amb l'afegit d'una persuasiva defensa del poema de Skelton com a font, ja que s'hi compara una noia, alegre i bona, amb un ocell de presa.

En fi, l'article de Joan Alegret ens dona una lectura minuciosa, que il·lumina molts detalls del poema però que resulta forçada, des del meu punt de vista, en la seva interpretació central d'"Esparver" com un poema que narra una relació homosexual, per més entusiasme que Alegret hi posi. Em quedo amb Julià i Ballart, i amb l'ajuda del precedent de Skelton, i sobretot amb l'estructura del mateix poema (de què vaig ser conscient just ara fa un any). Al capdavall, que l'engany sigui amb un noi o amb una noia ens hauria de resultar secundari: el que compta és la meravella de la narració dels fets amb un present immediat, una trobada de sobte, "aquesta nit", que arrossega el jo narrador que ja comença a empescar-se excuses per haver-se deixat caçar per un esparver, furtivament, un prodigi d'ironia. 

Recordem que la poesia medieval tenia Ferrater per un bon lector, com diu a la nota que tanca Da nuces pueris. Marinela Garcia Sempere, en un article titulat "Els ocells caçadors de la poesia medieval", apunta el següent:

Quan la caça i l'amor s'identifiquen en la poesia amorosa medieval, sorgeixen algunes imatges especialment interessants; la del vol de l'ocell=amor, dama, etc., que busca una presa; la del falcó=dama, i la de l'ocell caçador que prèviament és caçat pel caçador, el qual l'ensinistrarà. En quasi tots els casos l'ocell és la dama, encara que en alguna ocasió, com hem vist, representava el poeta.

Sense ser tan unívoca com les imatges de què parlàvem al començament, és evident que, com la mar i la guerra, la caça era un motiu utilitzat en la lírica medieval per a representar, a mes d'escenes reals, situacions i imatges amoroses, i generalment l'ocell s'assimilava a la dama.

El Castell Reial de Cotlliure, des de la platja del Port d'Avall
(a l'edició de  Teoria dels cossos, els poemes de la segona secció, on apareixia "Esparver", anaven encapçalats per una citació de l'algebrista Paul Dubreil i per la indicació "Londres, Cotlliure, Hamburg")

--
Apunt revisat el 3 de novembre de 2021

Garolera2020

¬¬¬¬¬

Garolera, Narcís. "'Aniversari', de Gabriel Ferrater. Una mostra d'intertextualitat", dins Els Marges: Revista de Llengua i Literatura, núm. 121, primavera de 2020, pàg. 59-62

Nota breu i estimulant sobre el poema "Aniversari": Narcís Garolera destaca que l'aniversari és el dels 41 anys, naturalment, i, des del punt de vista formal, l'alternança dels versos masculins i femenins i les rimes consonants i assonants, que no segueixen un esquema evident. La nota exposa tres models o influències versemblants, que simplement enumeraré després de copiar-ne la conclusió:

És agosarat parlar de models o influències d'un autor en un altre, d'una obra literària en una altra, però sempre són útils --si més no, per als estudiosos-- les possibles fonts d'un text literari, que, sens dubte, l'enriqueixen. La literatura és plena d'influències d'escriptors anteriors o, fins i tot, coetanis. Tothom que escriu ha llegit, i en el cas de Gabriel Ferrater és encara més palmari. (pàg. 62)

Les tres fonts són:

• "Quaranta-un anys", poema xinès Po Txiu-I, traduït per Josep Carner, inclòs a Poesia, dins la secció "Lluna i llanterna (represa de temes xinesos)"
• L'inici de "Le testament", de François Villon
• Una frase del primer capítol de la tercera part de l'Ulisses, de Joyce

Exploro aquestes fonts a l'apunt sobre "Aniversari", i em pregunto si aquesta vegada, com en altres ocasions --Baudelaire a "Si puc", Eliot a "La vida furtiva", Pavese i Riba a "Cambra de la tardor", per exemple--, un poema conegut no li ha servit a Gabriel Ferrater de punt de partida per intentar anar més lluny que els seus predecessors. Crec que la conclusió de Garolera respecte a "Aniversari" s'aguanta: les fonts presents als seus versos hi són en qualitat d'homenatge, solament com a ecos indefugibles de lectura. Garolera ens confirma que Carner i Villon compten dins la poesia de Ferrater --que no és pas poc.

Narcís Garolera en una presentació
de la seva edició crítica d'El quadern gris, de Josep Pla

--

PéreziPinya2012

¬¬¬¬¬

Pérez i Pinya, Joan Manuel. "«Hiberno ex aequore», notes de lectura sobre un poema no canònic: Del cànon poètic i les decisions autorals", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 150-182

Qui podia haver escrit millor un article com aquest? Joan Manuel Pérez i Pinya és l'autor d'una exhaustiva bibliografia a l'entorn de Gabriel Ferrater, que titula Índex Ferrater: Assaig bibliogràfic, document sempre actualitzat (té 148 pàgines en el moment d'escriure aquestes línies). Les seves notes al monogràfic de la revista Veus baixes sobre la gestació dels llibres de Ferrater es mantenen ben esmolades i del tot pertinents en aquest article de 2012, anterior a l'aparició de l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies (per més que aquesta ens hagi aportat nombroses certeses i novetats, entre les quals sis poemes que no coneixíem fins aleshores, inclosos a l'exemplar enviat a censura de Da nuces pueris). Pérez ressegueix al detall les 14 decisions autorals de Ferrater que havia pogut documentar quan Veus baixes va publicar el seu número 0, el monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater.

Ferrater difon sempre alguns pocs poemes abans de l'edició dels seus llibres. Tria unes quantes vegades revistes de literatura en castellà, una via de difusió excèntrica en comparació amb els autors coetanis en llengua catalana. Ferrater, remarca Pérez, actua sempre amb la naturalitat de qui considera que la seva poesia pertany a una literatura occidental més, en igualtat al costat de les altres. Així, comença publicant uns primers poemes a Cuadernos Hispanoamericanos i Papeles de Son Armadans, revistes en castellà habitualment poc poroses a la literatura catalana, on ja havien publicat els seus amics i hi tenia contactes professionals. 

L'article repassa les decisions d'autor de Ferrater, que van culminar en la traducció Mujeres y días, de Pere Gimferrer, José Agustín Goytisolo i José María Valverde, i pròleg d'Arthur Terry. Les decisions textuals i de selecció d'aquell llibre, que es van prendre cap al 1970 --tot i que el llibre s'acaba editant el 1979--, van ser exclusivament de Ferrater: hi va deixar 96 poemes, davant dels 118 de l'edició definitiva, de manera semblant a Gil de Biedma, que havia fet una tria de la seva poesia el 1969, a Colección particular, que deixava fora 19 poemes ja publicats, per derivatius o incipients.

Pérez llegeix amb atenció (pàg. 157-164) un poema descartat de Menja't una cama, "Non tu corpus eras", inclòs a "Hiberno ex aequore", la tria de sis poemes que Ferrater havia publicat a Cuadernos Hispanoamericanos (el títol del poema són unes paraules de l'inici del vers sisè de la IV epístola d'Horaci; el títol que encapçala la tria de poemes són també unes paraules d'Horaci, del vers 235 de la sàtira III, llibre II). Els altres cinc poemes sí que van passar a Menja't una cama. Recomano la lectura que Pérez fa del poema, minuciosa i també atenta al context llaminer de les citacions d'Horaci. Per què el va descartar? Per la seva inconcreció imaginativa? Per l'excés d'abstracció? Pérez relaciona, en tot cas, el motiu central d'aquest poema amb "On mating", ara inclòs a l'edició crítica de Les dones i els dies, i ens mostra la finesa imaginativa de Gabriel Ferrater.

Joan Manuel Pérez i Pinya, guardonat amb el Premi Ciutat de Palma de Poesia,
Joan Alcover 2018, pel seu primer llibre, Atletes de la fuga

--

Salinas1997

 ¬¬¬¬¬

Salinas, Jaime. "Evocación de Gabriel Ferrater", pàg. 399-407 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Darrer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997, una gran peça final. Jaime Salinas havia arribat a Barcelona el 1955, procedent dels Estats Units i d'un any a París (el pare, el poeta Pedro Salinas, s'havia exiliat el 1937). Va ser presentat per Carlos Barral als seus amics a final de l'hivern del 1956, i de seguida li va cridar l'atenció Gabriel Ferrater. Un cop instal·lat en una torre al carrer Felip Gil*, al Putxet, Ferrater va començar a visitar-lo i fins i tot va disposar d'una habitació durant uns quants mesos per treballar-hi, fent traduccions i encàrrecs editorials, fins que Salinas va entrar a l'editorial Seix Barral, contra el consell de Ferrater, i va haver de canviar la casa per un pis petit, a la primavera del 1957. Algunes tardes li llegia els seus poemes: els hi traduïa després al castellà i els hi tornava a llegir en català. Salinas recorda com una tarda inoblidable quan el va dur a conèixer Carles Riba: "Comprendí el aislamiento, el secretismo, la soledad a que estaban condenados. Guardando las distancias, sentí mi propio desamparo. Ellos, en esa peligrosa soledad, mantenían su lengua viva, mientras que yo, en el marasmo del exilio americano, había perdido la mía." (pàg. 405). A l'estiu del 1957, Salinas va ser al Picarany, poc abans que el venguessin --va ser quan Ferrater li va dir que es suïcidaria abans de fer 50 anys. Es devien tractar, amb Jaime Salinas, gairebé deu anys: va veure per darrera vegada Gabriel Ferrater el 1967, a Tunis, pel Premi Internacional dels Editors, quan va aconseguir, amb una brillant intervenció, que el concedessin a Witold Gombrowicz. 

Jaime Salinas va parlar molt amb Gabriel Ferrater de la seva vida als Estats Units, i també de literatura anglesa. Coincidien a sentir aversió per l'Espanya de Franco, i eren escèptics sobre el seu futur. Salinas havia conegut Robert Frost, li recitava a Ferrater "Stopping by Woods on a Snowy Evening". Creu que va propiciar que Gil de Biedma i Ferrater, a la torre del carrer Felip Gil, enraonessin molt de la literatura escrita en anglès, en detriment de la francesa, que interessava més Barral. Els amics es trobaven sovint en aquella casa: Ferrater hi feia martinis amb la ginebra Giró que li va descobrir Salinas, s'enredava en discussions brillants amb Gil de Biedma fins ben tard a la nit. 

Jaime Salinas es refereix breument a la detenció de Ferrater: va anar a esperar-lo a l'estació de França amb el seu germà Joan, no hi va arribar. Salinas creu que aquell incident va portar-lo a concentrar-se més en la seva poesia. També explica (pàg. 404) la crisi sentimental amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral, que és a l'origen del rampell poètic que va acabar conduint-lo a escriure el seu primer llibre, Da nuces pueris. "Ferrater era, ante todo, partidario de la felicidad, de una felicidad cargada de sensualidad [l'entusiasmava la pintura de Sunyer, els seus nus femenins]. Por ejemplo, achacaba la zafiedad de los castellanos a una ancestral frustración, alegando que en esa llanura árida, desarbolada, las jóvenes parejas nunca habían podido encontrar donde ocultarse para fornicar felizmente." (pàg. 605).

• Cal completar aquesta evocació de Jaime Salinas amb el seu llibre Cuando era editar una fiesta: Correspondencia privada, a cura d'Enric Bou

* Jaime Gil de Biedma esmenta la casa als seus diaris: "Duermo en casa de Jaime Salinas después de una noche tumultuosa [...] Es, o mejor dicho: era sábado. [...] Jaime ha tenido la gran ocurrencia de poner el desayuno en el mirador. Entra el sol, luz de domingo. Se ve el jardín diminuto, los árboles y las casas al otro lado de la calle de Felipe Gil. El barrio apartado, tranquilo, burgués, con jardineros y perrazos, devuelve la infancia." (Diarios 1956-1985, edició a cura d'Andreu Jaume, Barcelona: Lumen, 2015, pàg. 238.). I també, després d'un dinar a ca la germana d'Yvonne Hortet, la dona de Barral: "No | todo ha de ser Felipe Gil número 5 y ginebra con Jaime y con Gabriel: las formas posibles de la irrealidad son muchas." (pàg. 326-7). 

Jaime Salinas amb la seva parella Gudbergur Berggson, a Barcelona, a la torre del Putxet, el 1957

--
Apunt revisat el 13 d'agost de 2021  

Gomis1997

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. "Apunts per a una biografia", pàg. 379-397 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Cinquè dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997, la ponència va precedir la publicació del llibre El Gabriel Ferrater de Reus, publicat per Editorial Proa l'any següent. Gomis havia començat el seu treball biogràfic l'any 1974, amb nombroses entrevistes a persones que havien conegut Ferrater i treball de camp a l'arxiu de l'institut on va estudiar el batxillerat i al Centre de Lectura de Reus i als arxius de Bordeus i Liborna. Explica en aquesta ponència els primers anys de Gabriel Ferrater, fins a l'inici de la Guerra Civil.

La Colla dels Quatre, el 1935: el Pitu, l'Albert, el Gabriel i l'Agustí

(No em puc estar d'apuntar la semblança d'aquesta fotografia amb la fotografia d'una altra colla de quatre inclosa al llibre de Francesc Parcerisas Fer-ne vuitanta: Estampes, evocacions, imatges, una foto segurament de l'any 1957 del poeta Francesc Parcerisas amb tres amics, pàg. 41.)

--

Apunt revisat el 16 d'agost de 2026

Castellet1997

¬¬¬¬¬

Castellet, Josep Maria. "Record de Gabriel Ferrater", pàg. 373-378 [transcripció de l'exposició oral en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Quart dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: Josep Maria Castellet ofereix un record vital, d'amic. Explica que havia sentit l'obligació d'escriure un text llarg sobre Gabriel Ferrater, que havia conegut el 1947: ja n'havia escrit una cinquantena de pàgines quan el va deixar córrer, amb sensació de fracàs, perquè veia que "no havia sabut copsar la figura de Ferrater", se li havia escapat la seva personalitat (pàg. 374). -- Castellet va acabar publicant l'any 2009 un text, "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", dins el seu llibre Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos, més aviat pla, per sota del que s'exigia en la seva intervenció del 1997, un text que abona el mite del Ferrater genial i excessiu.

El descriu com a amic: "Era bastant donat a fer confidències de tipus profund i bastant íntim" (pàg. 373). "Que era un home extraordinàriament sensible, és un fet que sabíem els seus amics. Lamento no tenir una paraula millor que global per definir la sensibilitat de Ferrater, perquè afectava la seva relació amb el món, amb les persones i amb els productes artístics de la societat. Era una persona d'una sensibilitat extraordinària, especialment sobre la pintura, la llengua i la literatura." (pàg. 375). "Era una persona extraordinàriament alegre, però també extraordinàriament dramàtica" (pàg. 377). El caracteritza finalment com un secuctor intel·lectual: la seva manera de fer, de pensar, de manifestar-se era molt atractiva.

Castellet també fa una pertinent observació literària: "la seva és una poesia voluntàriament construïda contra la poesia catalana del seu temps. [...] Va arribar un moment que va considerar que ja en | tenia prou, que en aquest país no es podia seguir vivint amb la literatura que es feia en aquell moment." (pàg. 375-6). S'explica: els escriptors que es van quedar a Catalunya eren resistents, feien una literatura de capellans --l'expressió és de Joan Fuster--, eren els poetes conservadors d'abans de la guerra, la majoria catòlics. Resultaven insuportables per als joves (Castellet, equànime, recorda l'admiració i respecte de Ferrater per Riba i l'ajuda i protecció de Montserrat): "parlàvem malament d'Espanya, del règim i dels capellans [...]. Naturalment Gabriel Ferrater no fa literatura anticlerical, el que va fer va ser portar la literatura cap al camp laic i introduir-hi tota aquesta vasta cultura poètica, literària, que ell tenia" (pàg. 376).

Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, als anys seixanta

--

Gimferrer1997

¬¬¬¬¬

Gimferrer, Pere. "Malentesos ferraterians", pàg. 361-369 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tercer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: lector atent, traductor de part dels poemes de Mujeres y días, poeta i prosista rigorós, Gimferrer es formula algunes preguntes no trivials sobre la poesia de Gabriel Ferrater. Els malentesos que repassa comencen per la mateixa caracterítzació com a poeta realista que parla d'aspectes de l'experiència, que és, ens diu, una caricatura reduccionista. El consideren també el mateix tipus de poeta que Jaime Gil de Biedma, i eren molt amics i tenien admiracions comunes, però Gil és més llegible com a poeta de l'experiència i els seus poemes són al capdavall entenedors, i "de Gabriel Ferrater no es pot dir pas això." (pàg. 362). Gimferrer tancarà la seva intervenció amb aquestes paraules (pàg. 368-9):

[Esbrinar cap a on on ens porta l'obscuritat de Ferrater] ens mostraria en Gabriel un poeta molt més modern que no pas un simple poeta de l'experiència; potser més modern en aquest sentit que Gil de Biedma, que és un poeta excel·lent però que s'emmarca en un terreny històric molt concret (en el qual té uns resultats magnífics). Gabriel en canvi va més enllà.

Gimferrer esmenta alguns exemples de poemes difícils d'entendre, o de motiu profund no coincident amb el motiu superficial: "Moeurs exotiques", "Cançó del gosar poder", "El mutilat". Es fixa també en poemes que semblen senzills, d'una facilitat immediata, amb un català literari molt planer i molt llis, diferent del de Carner, Riba i Foix. Gimferrer puntualitza que Ferrater fa evolucionar el català literari, i obté "efectes expressius d'ambigüitat molt inesperats de construccions aparentment molt planeres", un aspecte que considera poc estudiat i no gaire aprofitat per la poesia catalana posterior, que no té la traça de Ferrater a estilitzar la parla quotidiana (pàg. 365). 

Gimferrer posa, com a exemple de poemes aparentment senzills, "In memoriam" i "Els jocs", que considera excel·lents. Fa la paràfrasi d'"In memoriam": resumeix la narració de fets, tallada bruscament per la reflexió final sobre la por:   

L'he traduït i me'l sé de memòria en català i en castellà. A on ens porta, aquesta construcció? Perquè si ens porta simplement a explicar que a la guerra van matar gent i s'hi va passar por això no ens porta enlloc, no és aquesta la finalitat del poema. S'imposa com a objecte ambigu..." (pàg. 364)

"Què són els poemes de Gabriel Ferrater?", es pregunta Gimferrer (pàg. 366). Aquesta és la qüestió central: 

Són artefactes verbals i intel·lectius en la major part dels casos de molt difícil interpretació: s'imposen per la seva ambigüitat. Ara, això caracteritza una obra d'art important [...] Això es pot dir tant d'un poema molt obscur de Rimbaud o de Mallarmé com d'un poema aparentment clar de Baudelaire: no són pas clars. Amb més motiu es pot dir de Gabriel Ferrater. Sobre un canemàs externament tan clar com el d'alguns dels poemes dels Tableaux parisiens de Baudelaire, el que fa són construccions per començar mentalment complexes, en segon lloc gramaticalment molt ambigües i en tercer lloc --i potser el més important-- molt difícils de copsar quant a la seva finalitat última.

Hi ha potser en aquesta referència a l'ambigüitat el record de Seven types of ambiguity, de William Empson, que Gimferrer no arriba a esmentar però que sabem que havia llegit per indicació de Gil de Biedma, el qual probablement l'havia conegut per Ferrater (Papers, cartes, paraules, pàg. 345-6). Ferrater el considerava el gran crític anglès contemporani del New Criticism, i en va escriure una peça breu per a l'editorial Salvat, no inclosa a la tria d'articles titulada Escritores en tres lenguas. El darrer malentès que enumera Pere Gimferrer és que la teoria literària que exposa Gabriel Ferrater en els seus escrits, informes i conferències és consistent, però la seva pràctica poètica no sempre hi casa --una de les tesis fonamentals desenvolupades per Oller al capítol sobre Ferrater del seu llibre Accions i intencions (2010). En canvi, "la dicció --el que tradicionalment en deien la forma-- sí que la té en comú, sempre és molt reeixida, molt compacta, és una cosa a la qual no sembla que li puguis llevar ni afegir res" (pàg. 367).

Gimferrer conclou que Gabriel Ferrater és una "personalitat poètica molt poderosa" --a la poesia catalana de postguerra sols s'hi pot comparar Brossa, apunta-- "però alhora en gran manera desaprofitada des del punt de vista de la seva continuïtat." (pàg. 367). Narcís Comadira o Salvador Oliva, que el van tractar i el coneixen profundament com a poeta, s'hi deixen influir parcialment, no de manera plena, La història literària catalana i la crítica l'han tendit a considerar un poeta diàfan: no ho és. Gimferrer reclamava un cos d'opinió més generalitzat i divers dins la història i crítica literària catalana contemporània per apreciar Ferrater.

--

deAzúa1997

¬¬¬¬¬

de Azúa, Félix. "Sobre Ferrater sobre pintura", pàg. 349-354 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Primer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: és una penetrant reivindicació del Gabriel Ferrater de Sobre pintura, és a dir, dels articles i assaigs dispersos que havia publicat quan tenia trenta anys:

Nos queda, gracias a estos artículos, un legado de mínimos que me voy a permitir reproducir una vez más: para que la crítica no se reduzca a un ejercicio de periodismo debe eliminar de su análisis el aspecto psicológico tanto del autor como del receptor, el intuitivo y el valorativo del intérprete y el histórico (no el historizante) de la obra. No está mal, como programa de mínimos.

Aquestes són les paraules finals (pàg. 354) del testimoniatge de Félix de Azúa, que considera que Sobre pintura "es una de las aportaciones más notables que se han producido en la Estética española de este siglo." (pàg. 349), uns escrits plens d'idees i d'entusiasme teòric, amb uns principis que en aquell moment resultaven agosarats, gairebé fent estructuralisme i semiòtica avant la lettre, postulant una crítica científica de les arts. A diferència d'altres, de Azúa és conscient que el Gabriel Ferrater dedicat a escriure sobre pintura està condicionat per la producció artística de la seva època: els seus escrits són anteriors a l'aparició de l'art de la segona meitat del segle XX --si bé els seus plantejaments crítics, opina de Azúa, haurien pogut donar compte del llegat de Duchamp i dels conceptuals. Félix de Azúa va ser catedràtic d'Estètica i Història de l'Art a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica.

Félix de Azúa, l'any 1970, l'any que Josep Maria Castellet va incloure'l a l'antologia Nueve novísimos
(seu al final de la taula, davant de Mario Vargas Llosa)

--