Olle2009

¬¬¬¬¬

Ollé, Manuel. "Pinzells d'orient: malentesos, fantasmes i records". Visat: Revista Digital de Literatura i Traducció, any 2009.

Article presentat el 30 de setembre de 2009 a Casa Àsia, Barcelona, en l'acte del Dia del Traductor. Ollé l'introdueix i el conclou amb algunes reflexions sobre els traductors que procuren acostar-nos sense escarafalls sinològics la literatura xinesa. Hi destaca, entre altres, l'esforç de Joan Ferraté en el seu memorable Cinquanta poemes de Du Fu.

El nucli de l'article ressegueix "Signe", "un poema que reposa del tot en la imatge d'un hanzi o caràcter xinès o japonès (kanji). Dos cossos entrellaçats que fan l'amor dibuixen plegats els traços que dibuixa el pinzell del caràcter xinès o japonès: un 'ideograma de l'instant'. La base material o corporal del signe (el significant), la fan aquestes cames i mans i peus que dibuixen el signe.". Ollé inclou en el seu comentari les dues parts que componen el poema: "En la segona meitat del poema, la reflexió al voltant de la dimensió moral, verbal, de l'acte sexual, la genera la interrogació sobre l'enigmàtic significat d'aquest signe, d'aquest 'ideograma de l'instant' confegit pels dos cossos sumats".

Els dos amants, ens diu Ollé, interpreten el signe de forma diferent, d'acord amb la seva experiència passada, com si hi hagués, simultàniament a la màxima fusió corporal, una incomunicació radical, vençuda per la comprensió lúcida de la memòria de l'altre: "un cop constatat que cadascú hi posa una diferent càrrega moral i una diferent aportació de memòries i fantasmes particulars, el poema aconsella riure de poder viure el malentès, com a gest moral d'acceptació de la fractura essencial que hi ha en la interpretació de qualsevol signe, fins i tot entre els cossos més estretament lligats.". Ollé hi veu darrere el Wittgenstein del llenguatge privat i del dolor i del color incomunicable.

--

Fornes1990

¬¬¬¬¬

Fornes, Antoni. "Rics del que han donat: Un apunt sobre l'osmosi poètica entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater", pàg. 87-92. L'Aiguadolç: Revista de Literatura, núm. 11, any 1990.

Recomanable article. Fornés hi parla d'una peculiar simbiosi, curiosa i absolutament insòlita, fecunda, "ja que deixa intacte --lluny de qualsevol contagi-- el to peculiar, inconfusible, de cadascun d'ells. De fet, qui els haguera llegit per separat ignorant la seua biografia parcialment compartida, potser s'estranyaria de sentir parlar de cap altra influència que la d'una vaga i comuna aposta per l'anomenada 'poesia de l'experiència'." (pàg. 87).

La mútua influència es concreta, d'acord amb Fornés, en l'estima pels mots de la tribu i en els aspectes teòrics de l'ofici de poeta, de les condicions del bon poema, de la mateixa finalitat de la poesia. Mentre Ferrater força sovint la capacitat expressiva de la llengua, "Gil de Biedma despulla el castellà estalviant-se vigorosament tota mena de luxes expressius" (pàg. 88). El resultat en tots dos casos és l'eficàcia i la precisió, obtingudes per procediments inversos.

Fornés esmenta els acords bàsics dels dos poetes en el procés d'estilització mútua: "el caràcter de descripció moral dels seus poemes, el gust per intercalar un to col·loquial al servici de la pintura autobiogràfica, l'autenticitat aconseguida a través de la consideració de la sinceritat no ja com a ètica sinó com a poètica, la fascinació pels poetes anglosaxons contemporanis, el compartit respecte per la poesia medieval i un cert rebuig per la renaixentista" (pàg. 89). Però li semblen poc rellevants comparats amb les complicitats poètiques: que els poemes tinguin sentit (allò de la carta comercial, tan citat), que la poesia no sigui una coartada per a les confusions personals, que la vida i la literatura siguin una aposta per la felicitat (com un deure i no pas un dret, tal com havia observat Auden). "Servesca aquesta menció del seu comú nervi felicitari com a modesta manifestació de gratitud a l'obra d'aquests dos animalots poètics --rics del que han donat-- creadors d'una poesia alhora tan distinta i alhora tan igual de sensata, clara, lúcida i apassionada; en una paraula, divertida." (pàg. 92).

Fornés cita Gil de Biedma, unes paraules que no recordava: "Todos los poemas de Gabriel tienen un origen muy concreto. Lo que pasa es que él luego suele cortar amarras, con lo que el poema se suelta y adquiere una desconcertante y, según cómo, impenetrable variedad de sentidos."

--

Oller1985

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: L'inefable el va temptar", pàg. 32-34, dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, 216 pàg.

La construcció del sentit aplega diversos textos crítics de Dolors Oller, més d'un de dedicat a Ferrater. Aquest article en concret, publicat al setembre de 1985, ens dóna la seva primera interpretació de "Literatura", molt ponderada, amb el calamar com a al·legoria del literat --sense arriscar-se a identificar-lo amb cap autor específic--, amb unes posicions vitals que es corresponen amb els diferents moviments literaris de la modernitat i que oscil·len també en el procés de maduració de l'escriptor. Ja hi descarta, per això, que la lectura irònica que ha predominat d'aquest poema, reforçada pel motiu un punt ridícul, sigui l'única possible. El poema admet també una interpretació ingènua: "que la literatura, essent com és una formalització de l'experiència, sempre sorgeix d'una temptació per l'inefable." (pàg. 34).

Oller en destaca l'epifonema del vers final, "l'inefable el va temptar", que no és obvi i conserva l'ambigüitat del sentit. Segurament va ser la primera a descriure amb detall aquest recurs retòric tan destacat de Les dones i els dies,  i a valorar les implicacions estètiques de la seva ambigüitat de sentit: "Gabriel Ferrater utilitza molt sovint el recurs epifonemàtic en l'estructura de les seves figuracions poètiques, en què una reflexió de l'experiència moral dóna sentit a una situació mundana, mostrada com a real, o, també, a una situació fictícia, utilitzada com a paràbola." (pàg. 32).

--

Apunt revisat el 17 de gener de 2021

Oller1993

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Algunes inflexions a la poesia catalana contemporània". 1993.

Sembla una conferència --publicada dins dels materials de la Universitat Pompeu Fabra--, gairebé coincident amb "Valors de canvi", amb els mateixos exemples i èmfasis, amb l'avantatge que el contrast de la trajectòria poètica de Riba amb "Literatura" és més extens. Oller proposa de llegir el poema com un comentari de Ferrater a la trajectòria de Riba, que reconeix que redueix abusivament a uns quants detalls interpretats com a nuclears. Prepara el terreny resseguint com Riba es contraposa a la poètica de Maragall: mentre que Maragall creia que la llengua era un instrument de comunicació, per a Riba "la poesia serà doncs un ésser autònom capaç de revelar, en ella mateixa, i a través del procés fenomenològic que la constitueix, veritats impossibles de ser revelades d'una altra manera.".

"Literatura" conté moltes expressions ribianes: "l'abundància del cor", "la voluptat formal", "la fe en el llenguatge". Oller veu també una al·lusió a la creació literària en "La mala missió" --si bé és admissible, crec que el poema té un sentit més general.

"Contràriament, i si hem de fer cas de les seves [de Ferrater] declaracions, podria dir-se que la majoria dels seus poemes són formalment i intencionadament assaigs, una poesia eminentment didàctica, interessada a formalitzar un contingut ja prèviament fet present a la consciència, o, dit altrament, interessada a formalitzar un coneixement ja acreditat en una experiència anterior al poema. D'alguna manera, i com Riba observava respecte de la poesia de Maragall, la poesia de Gabriel Ferrater és una poesia amb voluntat radicalment comunicativa. I, contràriament a Riba --que Ferrater qualifica d'antirealista (La poesia de Carles Riba, pàg. 12)--, ell, Ferrater, es considera un poeta realista.".

--

Oller1991B

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Valors de canvi". 1991

Sembla un article o conferència publicat per la Biblioteca de VilaWeb el 1991. Olller hi parla de Riba. Tria alguns moments significatius dels seus textos i tracta d'extreure'n alguns principis que governen la seva poesia. "No faré cap descobriment si dic que Riba és, en aquest país i en aquesta llengua, el mestre per excel·lència de la crítica contemporània. Pel que fa a mi, i amb independència dels resultats, no tinc cap inconvenient a manifestar que la seva fenomenologia de la lectura ha racionalitzat el meu instint literari."

Es fixa en algunes paraules: la 'joia' del primer llibre d'estances; la 'forma' del segon llibre d'estances, que presidirà des d'aleshores tota la producció poètica de Riba... Arriba a les notes memorables sobre Maragall, a la divisa 'He cregut i per això he parlat', i a la intuïció de 'He parlat i per això he cregut'.

A la part final del text, Oller defensa que "Literatura" és un poema que al·ludeix a Riba. "Es tracta de la interpretació d'un poema d'un deixeble seu, un deixeble en la poesia del qual la seva influència és evident, i deixeble també per l'amor i el respecte que li ha demostrat dedicant-li unes de les millors pàgines crítiques que sobre Riba s'han escrit.". Coincideixo amb Oller que Ferrater és "un poeta que, com ell [Riba] fa amb Maragall, no pot sinó situar-se respecte d'ell i, d'alguna manera, contradir-lo o posar en quarantena el tipus de poesia que Riba representa".

Oller advoca per una interpretació directa i literal, no pas irònica: "el fet que el poeta, el calamar, es deixi temptar per l'inefable és part de la seva missió i el fet de morir devorat és simplement el seu destí, el destí de tot poeta que, com Riba, creia en la poesia com una forma de coneixement perquè no se sentia cridat a dominar-lo sinó que es va oferir per ser dominat per ell.". La connexió que Olller, en el seu text, proposa amb els fragments ribians dóna profunditat al poema de Ferrater, i en transcendeix la mera interpretació satírica.

--

Gil1985

¬¬¬¬¬

Gil de Biedma, Jaime. "La imitación como mediación, o de mi Edad Media". Vuelta, 110, gener de 1985, pàg. 19-25.

Es tracta de la intervenció en un congrés, segurament a Santander, les actes del qual es van publicar amb el títol Edad Media y Literatura Contemporánea (Madrid: Trieste, 1985), inclosa dins El pie de la letra: Ensayos completos (Barcelona: Crítica, 1984, pàg. 269-285). "La imitación como mediación, o de mi Edad Media" du com a subtítol "Sobre Gabriel Ferrater y algunos poemas míos, a propósito de poesía medieval".

El text és important per entendre la filiació poètica del gran poeta que és Gil de Biedma, i en paral·lel la de Ferrater, a més de precisar-nos la relació de tots dos: "Ferrater tenía ocho años más que yo, lo había leído casi todo en casi todas las lenguas europeas y era el lector más inteligente que yo haya conocido en mi vida. La tradición poética en que se había formado era sustancialmente la misma en que me había formado yo. Lo que para mi fue Guillén, para él había sido Carles Riba, cuyos poemas, entre los dieciséis y los veinticinco años, leía y releía como un breviario y se sabía absolutamente de memoria." (pàg. 271).

Gil esmenta "la nota, bastante programática", que tancava Da nuces pueris. "Creo que el mero recuento de las antítesis programáticas que he venido enunciando --contra la autonomía estética del lenguaje, contra quienes reservan la poesía para sus estupefacciones, contra el exceso de estilo, contra la identidad de fondo y forma, contra la abstracta formalización de la experiencia --basta para que se comprenda por qué la poesía medieval forzosamente tenía que interesarnos." (pàg. 273-4).

La intervenció segueix amb el repàs agut de les imitacions medievals d'alguns poemes del mateix Gil. Acabo amb una citació sucosa: "Educados en una tradición poética que, del Romanticismo acá, con demasiada frecuencia ha fluctuado entre la impostura de la personalidad y la impersonalidad impostada, entre la voz del histrión poeta y la voz de nadie hablando a nadie, nos fascinaba el acento tan naturalmente interpersonal de muchos de aquellos versos. Mas por aquí veníamos de nuevo a enlazar con una estirpe poética moderna que era ya la nuestra, la de quienes pensamos que el tono propio de la poesía en esta época es un tono íntimo de voz, el de una persona directamente hablando a otra persona, según ha dicho Auden, y no a un vasto auditorio; cuando un poeta moderno levanta la voz, siempre suena a falso." (pàg. 285).

Apunt revisat el 31 de maig de 2010

--

Terés1992

¬¬¬¬¬

Terés, Assumpta. "Gabriel Ferrater: 'Papers d'Hamburg'. Deu textos en alemany". Els Marges, 1992, núm. 46.

Terés edita deu textos en alemany dels cent cinc informes conservats a Rowohlt Verlag --la resta eren en anglès. Els anota amb pulcritud i n'ofereix una traducció, amb la màxima literalitat possible, que fa pensar en la prosa ferrateriana. Explica que la majoria són informes sobre llibres d'editorials estrangeres, en anglès, espanyol, francès, italià i portuguès, escrits entre el juliol de 1963 i l'abril de 1964 --al gener i febrer Ferrater havia estat a Barcelona tractant de regularitzar el seu permís de residència i autorització laboral a Alemanya.

Península va publicar aquest conjunt d'informes, traduint-los al castellà, en el llibre Noticias de libros, juntament amb altres informes.

--

Besa1997B

¬¬¬¬¬

Besa, Josep. "Dos imágenes del laberinto: Borges y Gabriel Ferrater". Signa: Revista de la Asociación Española de Semiótica, 1997, núm. 6.

Besa compara "El laberinto", un curiós i memorable text de Borges publicat a Atlas (1984), i "Teseu". De les set pàgines pròpiament d'article --deixo de banda la bibliografia, les notes i els textos, donats en apèndix--, n'hi ha cinc que no m'interessen, el substrat teòric i l'anàlisi del text borgià, ja que la comparació no porta enlloc.

En canvi, l'anàlisi de "Teseu" té detalls dignes de tenir en compte. Besa hi recalca que és el poema que clou Les dones i els dies, que s'adreça a un tu que pot ser l'autor i a la vegada el lector. Seguint Macià i Perpinyà (1986: pàg. 168) i Perpinyà (1991: pàg. 87), interpreta que el narrador ha anat resseguint amb fatiga els camins de la memòria amb l'objectiu de vèncer l'oblit i s'ha representat o figurat en els poemes. Besa crida l'atenció aleshores que el primer poema del llibre és "In memoriam" i que una de les primeres coses que s'hi expliquen és el descobriment de la poesia. És com una incursió en el laberint de la memòria del narrador.

Hi ha dues versions del mite de Teseu: que Ariadna li dóna un cabdell o que li dóna una corona lluminosa, que l'ajuda a trobar el seu camí en la foscor del laberint --en aquest sentit, el "fil daurat", aglutinant totes dues versions, seria una troballa magistral de Ferrater.

Besa veu en "els tapissos on t'has figurat" una al·lusió a The Figure in the Carpet, de Henry James, "inteligentísima reflexión sobre la búsqueda del significado oculto de los textos y sobre la relación entre obra e interpretación" --jo hi veia una al·lusió al tapís de Penèlope.

Finalment, el vers "t'esperen les dones" té també una simetria amb el títol del llibre --com tothom havia vist.

--