Škrabec2011

¬¬¬¬¬

Škrabec, Simona, "Un cel barrejat amb fang" [PDF]. L'Avenç 368, maig de 2011, pàg. 56-58

Simona Škrabec, traductora de Ferrater a l'eslovè, ressenya l'edició en un sol volum de l'Obra poètica de Joan Maragall, a càrrec de Glòria Casals i Lluís Quintana (Barcelona: La Butxaca, 2010), contribució destacada a la commemoració del centenari. La ressenya és una notable reflexió sobre Maragall, que comença referint-se a "Sobre la catarsi", "el desafiament més dur que deu haver rebut mai la poesia de Joan Maragall" (pàg. 56), i a "Com Faust". "Intentaré recollir aquest guant perquè la pregunta que fa Ferrater no és una pregunta retòrica [--Škrabec es refereix a la pregunta inicial del poema]. El poeta espera una resposta. Ferrater ens desafia com a comunitat i ens etziba a la cara: ¿aquests són els principis que voleu defensar? [...] ¿Volem deixar que l'única realitat sigui la cançó?". Škrabec sosté que Ferrater, lector atent, no qüestionava pas directament el poeta, sinó més aviat els seus lectors, i que, com Maragall, s'ha adonat de la fragmentació inherent a la modernitat --aquella ànima negociable a la menuda, de "Com Faust". "Les notes de Ferrater incomoden quan en realitat són una mostra que un altre autor ha acollit les preguntes d'un vell mestre per respondre-les amb la mateixa sinceritat extrema que no admet cap vel ni compromís." (pàg. 58).

--

Martínez-Gil2010

¬¬¬¬¬

Martínez-Gil, Víctor. "Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater: tres poetes del Realisme històric" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Ponència que trobo fluixa i prescindible en primera lectura, magra però acadèmicament correcta en segona lectura. Víctor Martínez-Gil hi comença parafrasejant una conferència de Joaquim Molas de final de 2005, que havia quedat inèdita per voluntat expressa de l'autor. Representa que alguns estudiants indocumentats de la Universitat de Barcelona consideraven, a finals dels anys 50, que la literatura catalana era carca, en contrast amb la bona literatura castellana representada per Antonio Machado, Miguel Hernández i Blas de Otero. Molas i Joaquim Horta haurien sucumbit a aquestes puerilitats oposant-hi respectivament Pere Quart, Salvat-Papasseit i La pell de brau de Salvador Espriu. La resistència cultural catalana ja no venia. Era postsimbolista, culturalista, no produïa poesia social. Calia realisme, per ser actuals, etc. L'any 1960 van aparèixer La pell de brau, Vacances pagades i Da nuces pueris.

Martínez-Gil es pregunta si Salvador Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater són autors de poesia social. Esmenta l'enquesta sobre poesia social que va fer Serra d'Or l'any 1962 i la resposta "més aviat fastiguejada i displicent" (pàg. 3) de Gabriel Ferrater --jo la trobo ben esmolada i irònica, tornada a llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 495: hi va qüestionar la qualitat de la poesia social del moment (que, "pel que em sembla veure, els qui en parlen entenen poesia política d'esquerra"), i només va trobar en el segle "dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció en dretes i esquerres." De la poesia catalana, només en destacava uns pocs poemes polítics de Foix, Carner i la novena elegia de Bierville, una tria destinada a sulfurar més d'un promotor de la poesia social.

Martínez-Gil recorda aquella frase, "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", del text que tancava Da nuces pueris, i el paper secundari de la dimensió social i política a "In memoriam" per parlar d'un "realisme objectivista i d'arrel moral [...], lluny de la idea d'una poesia social al servei de la transformació social." (pàg. 6). Més avall, seguint el criteri de Castellet i Molas, antòlegs de Poesia catalana del segle XX (1963), acaba etiquetant Ferrater com a poeta del realisme històric--ara: no sé de què serveix l'etiqueta, ni li veig la punta a la ponència, si no és per fer el panegíric de la perspicàcia de Joaquim Molas, un lector, el pobre, que diu que va arribar a afirmar que Ferrater era un poeta que no acabava res, que tenia fins i tot un "Poema inacabat"!

--

Malé1997

¬¬¬¬¬


Malé i Pegueroles, Jordi. "Una revisió crítica d'algunes idees ferraterianes sobre Carles Riba", pàg. 249-264 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Si no estic confós, crec que vaig coincidir amb Jordi Malé a les classes de Dolors Oller i Josep Maria Balaguer a cinquè de carrera, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ros, espigat, simpàtic i discret, intel·ligent lector, estudiant aplicat. Ara és darrere la fabulosa Càtedra Màrius Torres, vinculada a la Universitat de Lleida, on és professor. En aquesta ponència va revisar les conferències de Ferrater aplegades amb el títol La poesia de Carles Riba:

"i això vol dir d'assenyalar-ne, amb la perspectiva que donen els ja més de trenta anys que fa que van ser formulades, tant els més clarividents encerts, que sovint no han estat suficientment ponderats, com els que em semblen els més destacats desencerts, a vegades fruit de l'encara escassa documentació de què podia llavors disposar Ferrater, a vegades simplement a causa de la interposició d'alguna de les seves dèries. Tot parlant, doncs, de les idees sobre Riba, caldrà també parlar del mateix Ferrater." (pàg. 250)

Resumeixo els encerts i desencerts destacats per Malé en sis punts:

• L'observació que Riba, amb un gran respecte per la seva llengua, se serveix de "termes als quals ha exigit un rendiment de sentit més fort del que poden tenir en català" (pàg. 31) --en alguna de les conferències, Ferrater argumenta que Riba havia tingut plena consciència que desenvolupava la seva obra a partir d'una tradició literària pobra.
• La valoració de l'actitud revolucionària de Riba pel fet de no ser realista, amb la seva tendència generalitzadora de l'experiència, amb l'aspiració d'elevar l'anècdota personal a un nivell de generalitat que li donés valor universal --una actitud que l'oposava al realisme habitual de la literatura catalana.
• Entre els desencerts, Malé creu que Ferrater valora massa poc Tres suites considerant-les un mer exercici formal. Riba conincideix amb Valéry a buscar la poesia pura, amb un gran rigor formal i un relegament del contingut dels poemes al segon terme, amb la diferència que Riba no es torna mai intranscendent --encara que ho puguin ser alguns dels seus pretextos-- pel seu afany d'experiència conscient (Malé esmenta Goethe i cita en nota a peu de pàgina el text de Riba "Humanisme i poesia", del 1932).
• La correspondència de Riba que s'ha publicat els darrers anys ens indica que el Déu de les Elegies de Bierville és el Déu cristià, en contrast amb el que interpretava Ferrater, si bé l'encertava quan creia que no hi havia cap indici de cristianisme en la seva literatura abans de l'exili.
• Malé addueix documents que desmenteixen que Carner no valorés la primera poesia de Riba, tot i que sigui obvi que eren dos poetes molt diferents, i, recíprocament, també documenta que Riba, si bé podia tenir alguna reticència respecte al Nabí i la poesia de Carner, el considerava el mestre de la poesia catalana.
• Pel que fa a la traducció de Plutarc, que Ferrater critica amb acritud com un malbaratament del talent de Riba imposat per Francesc Cambó, Malé ens recorda que Riba havia encetat aquesta traducció per a Editorial Catalana, abans de la creació de la Fundació Bernat Metge, una traducció que li resultava fàcil (favorable econònicament) i que tenia un component patriòtic: "Riba creia en la força vivent i educadora de l'humanisme i de l'esperit clàssic en aquest cas, dels models heroics i de virtut de Plutarc, com a portadors d'una sèrie de valors i de principis que l'home modern havia de ser capaç de copsar i de punt de partença per al seu millorament" (pàg. 264) --la creença que va portar Cambó a crear la Bernat Metge.

--

Ballart2007

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Dos aspectes sobre expressió i representació a Les dones i els dies", pàg. 93-121, dins El riure de la màscara. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, 268 pàg.

Pere Ballart inclou un assaig específic sobre Ferrater en el seu esplèndid i ben escrit llibre El riure de la màscara, precedit d'un altre assaig, "El jo a l'inrevés: poesia i experiència", articulat al voltant de tres poemes, de Carner, Margarit i Ferrater ("A l'inrevés"). Hi ha fragments pràcticament idèntics en la part de Ferrater del primer assaig i aquest altre.

En una de les més remarcables descripcions qualitatives que s'han intentat sobre Les dones i els dies, Ballart destaca, com molts altres autors, que "l'art i el pensament de Ferrater, en qualsevol de les seves manifestacions, presenten una coherència tan acusada que no és cap exageració voler deduir-ne un sistema." (pàg. 93). Bandejant el tòpic del tastaolletes genial, considera els seus aparents canvis d'interès una "meticulosa i congruent persecució d'unes mateixes idees en diferents àmbits" (pàg. 94). I aleshores, gosa caracteritzar la seva poesia en relació amb dos pols entre els quals oscil·la sempre el missatge líric: el de l'expressió (que afecta la forma com el poeta enuncia el seu discurs), marcada en Ferrater per la impersonalitat, i el de la representació (que interessa en especial els variadíssims modes en què la realitat pot ser al·ludida en el poema), que descansa sobre el seu ús incisiu de les correspondències analògiques.

Ferrater és un observador de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu. Adduint diferents textos, Ballart afirma que "és indiscutible el seu refús dels suborns morals a què sempre condueix un excés d'autoindulgència en el moment d'escriure un poema. Cal defugir escriure 'a favor' de la pròpia experiència i fer-se sord a qualsevol símptoma de self-pity: el poema, Ferrater l'entén com un mètode de preservació de la higiene moral." (pàg. 98). És un poeta mesurat, però no pas insensible, sempre atent al sentit del ridícul i la gravetat. "No és que no interessi el sentiment, ni que se'l vulgui bandejar per confús o per impúdic, sinó que s'aspira a entendre'n tan exactament com es pugui els orígens i les causes, la condició veritable de les seves complexes manifestacions, que certament preocupen, i molt, el poeta." (pàg. 100). Situant en el centre de la modernitat, es tracta, d'acord amb T. S. Eliot --que parlava de Yeats--, de complir el "principi segons el qual no és sinó la impersonalitat del poeta allò que, sempre partint d'una intensa i personal experiència, és capaç d'expressar una veritat general." (pàg. 102).

Ballart culmina la primera part, dedicada a l'expressió, amb la lectura de tres poemes: "Fi del món", "A l'inrevés" --ja analitzat en l'assaig precedent del llibre-- i "Mecànica terrestre".

Com es pot conferir al discurs poètic una intel·ligibilitat que li asseguri la comunicació sense malmetre'n l'excel·lència verbal, el valor de símbol?, es pregunta Ballart en la segona part del seu assaig. Ferrater havia afirmat que el que és propi de l'art és l'activitat analògica, en la programàtica conferència "¿A dónde miran los pintores?" . I per caracterítzar la poesia de Ferrater, Ballart ens dirà que hi conviuen dues formes diferents de concebre l'analogia. En la primera, "Ferrater ens convida molt ostensiblement a construir un pont entre [...] una circumstància ocasional o imatge i una idea, sovint de fondes implicacions morals." (pàg. 113). Actualitza una part de la seva experiència que és incomunicable tot representant-hi un motiu amb uns referents tangibles, immediatament intel·ligibles. La segona forma de concebre l'analogia resulta de comprensió més difícil, més resistent a la lectura; l'enllaç entre els ordres de significació ja no és obvi, no en tenim prou amb la nostra experiència diària --hi preval la comunicació poètica de naturalesa simbòlica, amb el benentès que és el lector qui estableix un pacte amb el poeta i les imatges que ha escollit.

Del primer tipus d'analogia, en serien exemples "Els jocs", "Tres llimones", "Esparver" i "Tant no turmenta"; del segon tipus d'analogia, "Primavera", analitzat en detall, i "S-Bahn" i "Moeurs exotiques", dels quals Ballart dóna breument les claus.

Apunt revisat el 13 de desembre de 2011

--

Julià1997

¬¬¬¬¬


Julià, Jordi. "La voluntat crítica de Gabriel Ferrater: Escritores en tres lenguas", pàg. 235-248 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Julià va presentar en el simposi del 1997 una ponència que ampliaria els anys següents amb altres contribucions, especialment al seu llibre La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d'una trajectòria intel·lectual, però també a L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater  i a El poeta sense qualitats. Considerava que s'havia parat poca atenció a l'obra de Ferrater com a crític literari, i que aquesta desídia era inadmissible des de la publicació, el 1994, del llibre Escritores en tres lenguas, que aplegava una part dels articles que li havia encarregat l'editorial Salvat, escrits entre el final del 1962 i el 1964. Tot i atenir-se al gènere crític de la biografia literària, no eren mers articles d'encàrrec per a una enciclopèdia literària universal, des del moment que s'hi imposa la voluntat crítica de Ferrater, de la qual Julià reivindicava la validesa i l'actualitat.

Julià va destacar el caràcter iconoclasta de la crítica de Ferrater: "sempre està disposat a destruir qualsevol imatge distorsionada donada per única i certa, i sempre està preparat per proposar-nos una nova visió de l'autor" (pàg. 241). I el va emparentar amb Edmund Wilson i el seu Axel's Castle per la seva explicació sociocultural de molts fets biogràfics (pàg. 242); de fet, Ferrater cita en les seves bibliografies --escatimades per Marcos-- aquest llibre de Wilson i The Wound and the Bow. En la bibliografia no inclosa al final dels articles també hi ha The Liberal Imagination, de Lionel Trilling --del qual Julià destaca els articles "Art and Neurosis" i "Freud and Literature".

Ferrater fa una crítica eminentment valorativa (plenament si l'autor és antic; no tant si l'autor és contemporani), i encara tria de molts autors les millors obres (pàg. 244-5). "Sol presentar les diferents interpretacions que una obra ha rebut al llarg del temps, tot intentant explicar el perquè de cada lectura en cada moment i, si s'escau, proposant-ne una de nova" (pàg. 246). Intenta rescatar la intenció que l'obra mateixa proposa, com havia fet Carles Riba; Julià creia que el concepte "imaginació moral" de la crítica de Ferrater ja prefigurava el concepte "horitzó d'expectatives" de Hans Robert Jauss i el de "comunitat interpretativa" de Stanley Fish.

--

Massip2010

¬¬¬¬¬

Massip i Graupera, Estrella. "Da nuces pueris (1960) de Gabriel Ferrater: a favor de la felicitat" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Estrella Massip conclou la seva ponència, pàg. 8-9, amb el paràgraf següent:

Encara que el títol Da nuces pueris sigui entès per Gabriel Ferrater com un precepte ètic, com una frase a favor de la felicitat, la felicitat sembla doncs absent dels poemes de Da nuces pueris: el subjecte líric i la majoria dels altres éssers als quals aquest fa referència no són feliços; sí ho foren fou durant la seva infantesa i adolescència, però aquest temps no es pot recuperar; en el present no són feliços; en el futur ho seran «potser». El subjecte líric de Da nuces pueris no s’entesta a omplir la seva vida de felicitat i de plaer, lluitant contra si mateix i contra el temps: sembla vençut d’entrada. I això malgrat que Gabriel Ferrater faci de la felicitat gairebé una exigència vital.

Per ascendir fins a la conclusió anterior, Massip ens recorda la nota, a tall de poètica, amb què Ferrater tancava Da nuces pueris, absent a Les dones i els dies; en concret, el seu darrer paràgraf:

No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Subscric una observació de Massip a l'inici de la seva ponència: de la mateixa manera que la frase da nuces pueris exhorta a donar nous als nens, Ferrater s'exhorta a donar poemes als seus lectors, perquè els agradaran. I llavors, és clar, recordo --com devia tenir present Massip-- que Ferrater, amb Gil de Biedma, s'havien declarat partidaris de la felicitat.

Massip comença bé, doncs. Però descarrila per excés de mecanicisme de seguida que s'endinsa en l'anàlisi dels poemes. Així, considera que "In memoriam" o "Un pas insegur" representen una mera felicitat del passat. La seva lectura consisteix, en bona part, a anar resseguint poemes, per trobar-hi indicis d'infelicitat, desamor, desil·lusió en el present, i per postular que la felicitat es trobarà si de cas en el futur --un plantejament massa escolar: em ve al cap, i em sap greu, un capítol de Milan Kundera, ara no recordo de quina novel·la, en què fustigava la falta de perspicàcia i de sentit de l'humor d'un parell d'alumnes nord-americanes en un seminari sobre Ionesco, incapaces de reconèixer la intel·ligència esmolada de l'autor.

Em penso que la felicitat, en Ferrater, comença afirmant-se de manera rotunda, explícita, amb un poema com "In memoriam", que contrasta poderosament amb tota la literatura adolorida que s'havia escrit fins aleshores sobre la guerra civil. És una actitud que mantenen els poemes narratius següents, "Faula primera" i "Faula segona", que observen la vida amb ulls nets, amb sentit de l'humor i ironia, amb un to que és el dominant a Da nuces pueris. Que el llibre inclou poemes de to més greu, com "El mutilat", "Amistat del braç", "La confidència" o "Punta de dia" i uns quants més? Indiscutible. Ara: en el fons, l'actitud generosa, plena de simpatia, de l'autor no varia pas en aquests poemes, si considerem que hi pretén sacsejar la nostra consciència moral, d'una manera semblant a la poesia de Les flors del mal. Propiciar la nostra felicitat com a lectors, o, un pas més enllà, induir-nos a ser feliços gràcies a la lectura d'aquests poemes, no era una missió que es pogués acomplir pel sol recurs de parlar-hi de la felicitat --calia posar en qüestió els nostres prejudicis; convenia que algú ens desclovés les nous.

--

Ibáñez1997

¬¬¬¬¬

Ibáñez, Jordi. "Gabriel Ferrater, crític d'art: valor i vigència d'una mirada diferent a l'art contemporani", pàg. 207-234 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Suggestiva ponència, que valora críticament l'activitat de Gabriel Ferrater en relació amb el seu interès per l'art, una activitat que tindria lloc entre el 1951 i el 1959 --només hi ha dos escrits que siguin posteriors, circumstancials i prescindibles, de presentació d'exposicions, inclosos igualment a Sobre pintura. La dedicació a la pintura es plasma en els principals articles publicats a Laye, entre el 1951 i el 1954; en la substitució de José Milicua al Diari de Barcelona els anys 1954 i 1955; en la història de la pintura que preparava per a Seix Barral, entre els anys 1954 i 1959, i en el capítol titulat "The Wise Hand" de la novel·la Un cuerpo, o dos, escrita amb Josep Maria de Martín cap al 1951, un dels primers escrits de Ferrater sobre pintura (Laureà Bonet ha provat que el capítol en qüestió va ser escrit per Ferrater) --aquest capítol ha estat inclòs, i és un encert, al llibre titulat L'art de la pintura. L'interès per l'art hauria començat, d'acord amb el que diu Joan Ferraté al pròleg de Sobre pintura, el 1947, arran d'una visita a El Prado.

Per què es va deixar d'interessar per la pintura?, en algun moment entre el 1957 i el 1959, es pregunta Ibàñez (pàg. 209). No se'n coneixen pas les raons biogràfiques, i, doncs, podem imaginar que hi prevalen les raons intel·lectuals. Aquesta hipòtesi d'Ibáñez té dos punts. En primer lloc, Ferrater "va prendre un partit com a crític d'art que a finals dels | cinquanta ja es podrà considerar com a 'equivocat' o 'perdedor' segons les tendències dominants tant en la crítica com en el mercat de l'art de llavors ençà." (pàg. 209-210). En segon lloc, "Ferrater se sent interessat en la pintura per una sèrie de motius que, quan hagin madurat, li permetran accedir a la poesia tot acomplint un veritable canvi de pell. Quan Ferrater s'adoni que en la pintura no és possible d'aconseguir allò que sí que li funciona en la poesia, aleshores senzillament deixarà de preocupar-se per les arts plàstiques i abandonarà en silenci les posicions que defensava, les quals ara, sense grans canvis, passaran a integrar-se al seu mínim però sòlid ideari poètic." (pàg. 210). L'interès per la pintura fa que Ferrater arribi a l'escriptura de la seva poesia, postula Ibáñez, amb una clarividència estètica que altrament potser no hauria tingut.

Ibáñez destaca que Ferrater ignori el grup Dau al Set i l'informalisme (pàg. 212), que sorgeixen precisament quan ell s'interessa per la pintura. No s'ocupa de Cuixart, Tàpies, Ponç ni figures encara en actiu com Miró i Dalí; no esmenta Pollock i es desentén de l'avantguarda posterior al cubisme, i defensa artistes "literalment desapareguts del mapa", com Maria Girona, Ramon, Rogent, Josep Maria de Martín. Ferrater associa abstracció i decorativisme (pág. 213-4). Jordi Ibáñez analitza en detall el cas exemplar de l'anàlisi de Ferrater sobre el Guernica, d'una "bellesa crítica enlluernadora" (pàg. 214-7), però amb incongruències que l'incapacitarien per veure el quadre: el traeix, d'acord amb Ibáñez, el criticisme formalista i immanentista, i el desborda la pintura contemporània que no beu explícitament de Cézanne. Creu que Ferrater era conscient d'escriure a contracorrent (pàg. 217).

Seguint Ibáñez, hi hauria quatre idees que li dificultarien a Ferrater l'apreciació crítica de l'art contemporani: [1] l'antihistoricisme; [2] l'oposició a la intrumentalització i politització de l'art i als "abusos espiritualistes que, dins del mateix moviment modernista, es cometen amb la fórmula de l'art per l'art i amb tota la trama d'esoterisme, teosofia i misticisme que recorre totes les avantguardes artístiques i literàries des del simbolisme, tot proporcionant sovint un fonament fal·laç a la insubstancialitat de moltes obres" (pàg. 219); [3] l'atac a l'expressionisme, i [4] la voluntat d'incrementar els elements ordenadors. La idea d'Ibáñez no és banal: el col·lapse teòric com a crític d'art posa Ferrater en disponibilitat intel·lectual per a la poesia (pág. 221-2) --com la crisi sentimental tantes vegades recordada, o com la lectura de Shakespeare. Ferrater "va mirar cap a la seva poesia, que ve a ser com el revelat en positiu de les seves idees en negatiu sobre pintura: coses convertides en formes, en lloc de formes convertides en coses." (pàg. 234).

--

Apunt revisat el 14 de gener de 2013

Grilli1997

¬¬¬¬¬

Grilli, Giuseppe. "De Gabriel Ferrater a Joan Maragall", pàg. 199-206 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Desordenada ponència, farcida d'afirmacions generalistes i rotundes de la mena de "la novetat i l'evolució que amb Joan Maragall comença en la poesia catalana tal volta s'acaba amb Gabriel Ferrater, epíleg tardà (i per cert magnífic) del modernisme." (pàg. 200). Grilli promet fer una lectura de "Sobre la catarsi" , i omple la ponència de digressions i autocites. L'interpreta com si fos un comentari crític del poema "El comte Arnau", bàsicament com una invectiva contra la ideologia que veia en la paraula una essència a rescatar o defensar. No m'interessa gaire.

--