Bonet, Eduard. Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. Barcelona: Residència d'Investigadors CSIC - Generalitat de Catalunya, 2009, 525 pàg.
Eduard Bonet planteja el llibre com una manifestació d’agraïment a l’amistat, la generositat intel·lectual i el mestratge de Ferrater i com una contribució al coneixement de la personalitat de Ferrater “posant sobre la taula alguns temes i aspectes que no s’han considerat gaire” (pàg. 19). S’ocupa especialment de la preparació filosòfica i la formació matemàtica de Ferrater, que van influir molt en la seva manera de pensar i en la seva obra. La idea del llibre sorgeix del Simposi Gabriel Ferrater: una celebració, que va tenir lloc a la Residència d’Investigadors CSIC – Generalitat de Catalunya, a Barcelona, els dies 8 i 9 d’octubre de 2002, impulsat per Marta Pessarrodona, coordinat per Salvador Oliva i el mateix Eduard Bonet –diu que pensen publicar un llibre amb les contribucions del Simposi.
Bonet, tot i reconèixer que Ferrater no va fer investigació matemàtica ni aportar-hi idees originals, s’oposa, amb nombrosos arguments, a la idea que “Ferrater es va limitar a llegir una part de l’Análisis algebraico de Julio Rey Pastor i a estudiar, com va poder, tres anys a la Universitat. Segons ells [alguns crítics], aquesta experiència, de la qual no va treure intel·lectualment res, va ser com un caprici de joventut i va acabar amb un fracàs complet.” (pàg. 341). El mateix Joan Ferraté va contribuir a aquesta interpretació. “Em sembla extraordinari que el nostre món intel·lectual no s’hagi interessat molt més per la dimensió científica de la mentalitat de Gabriel Ferrater. Els estralls de la divisió de les dues cultures són immensos.” (pàg. 507).
Bonet posa en valor l’interès de Ferrater per les matemàtiques, component negligit de la seva activitat intel·lectual. “La formació matemàtica de Gabriel Ferrater constituïa una dimensió molt important de la seva mentalitat.” (pàg. 339). No era matemàtic en el sentit de tenir la llicenciatura (només va passar assignatures de primer i de segon). “Però de la Facultat no en va sortir amb les mans buides. Hi va aprendre molts mètodes de demostració rigorosos en el marc de les teories axiomaticodeductives. Hi va adquirir una formació molt sòlida, almenys en els temes de l’àlgebra moderna, la construcció dels nombres reals, la noció de límit i els conceptes de la teoria de funcions.” (pàg. 340). Va continuar interessat en les matemàtiques, adquirint llibres de nivell avançat i clavant-hi els colzes. La mentalitat científica influïa en la seva obra poètica, artística, literària i lingüística, de forma molt evident en alguns poemes i articles, una influència, d'acord amb Bonet, no s’ha estudiat prou.
Bonet explica els canvis d’activitat de Ferrater pel seu ideal intel·lectual de visió integrada del pensament contemporani i per la voluntat --i capacitat-- de ser creatiu en diversos camps. Ferrater --Bonet hi insisteix-- va pagar molt cara la seva llibertat. “Molts dels seus amics no van voler reconèixer seriosament que tenia una formació matemàtica, o van considerar que aquest fet no tenia res a veure amb la cultura.” (pàg. 47). Reitera que el sorprenia que Gabriel Ferrater no tingués contracte de treball, i per això es va animar a demanar-li que col·laborés en la redacció d’Espais de probabilitat finits. Bonet el recorda molt feliç, el 1968, amb un amor intens per Marta Pessarrodona, entusiasmat per la imminent publicació de Les dones i els dies. Bonet no és un escriptor. A vegades té la poca traça d’explicar obvietats. Ara: les teories matemàtiques, lògiques i filosòfiques que presenta in extenso serveixen per precisar el context intel·lectual de Ferrater en relació amb la seva formació matemàtica i la seva mentalitat científica. Dóna molta importància als seus assajos, que considera poc valorats.
La compra d’Análisis algebraico, de Julio Rey Pastor, la va fer Joan Ferraté per encàrrec del seu germà, que era a Barbastre i volia un llibre de matemàtiques per estudiar. Rey Pastor, d’acord amb Eduard Bonet, és el matemàtic espanyol més important de la primera meitat del segle XX. Va consolidar la matemàtica pura a Espanya, distingint-se d’altres col·legues que van treballar en la matemàtica des de l’enginyeria o la física. "L’Análisis algebraico va ser un gran clàssic” (pàg. 321). El van impressionar la primera i segona parts del primer capítol, original i meritori d’acord amb Bonet, que estableixen els fonaments lògics del concepte de nombre natural i els desenvolupen rigorosament –en els estudis coetanis, el nombre natural i les seves operacions s’introduïen de forma intuïtiva. Aquesta part del llibre de text de Rey Pastor es considerava difícil i a primer any de carrera el professor se la saltava! “El seu interès pels sistemes de conceptes fonamentals no es va limitar a l’àmbit de la matemàtica sinó que va influir totes les seves activitats intel·lectuals.” (pàg. 324).
“La noció de conjunt, que d’una manera molt succinta va trobar a l’Análisis algebraico de Rey Pastor, té una relació temàtica molt forta amb la lògica, que havia estudiat en els Principia Mathematica d’Alfred Whitehead i Bertrand Russell, i amb els axiomes de Hilbert sobre la lògica de les proposicions. També hi ha una relació molt forta entre la lògica de Bertrand Russell i la filosofia neopositivista el Cercle de Viena. Així, el camí intel·lectual d’en Gabriel era molt coherent, malgrat que en aquella època poca gent en seguia un de semblant. En tot cas, no sabem com va descobrir aquestes connexions, que de cap manera Rey Pastor insinuava.” (pàg. 328). Eren temes que no es tractaven a la carrera. “Es dedicava molt més als temes que li interessaven que a les assignatures que havia d’aprovar.” (pàg. 334).
A Matemàtiques hi havia uns deu alumnes per curs, amb una majoria de religiosos i religioses --llevat del primer curs, que acumulava molts repetidors. S’hi afegien els estudiants que volien ingressar a Arquitectura. Ferrater era estudiant no oficial; vivia una bona part del curs a Reus, treballant a l’empresa familiar. La carrera li resultava, doncs, una acumulació d’entrebancs i d’expectatives no satisfetes.
El llibre de Bonet integra uns tractats breus sobre l’estructura de la matemàtica moderna, sobre la influència dels problemes lògics en l’epistemologia i en el gir lingüístic de la filosofia del segle XX, i sobre la vida i l’obra literària de Robert Musil. Tracten de ser una introducció a la formació intel·lectual de Ferrater. Bonet considera que la matemàtica moderna reflecteix aspectes molt importants de la mentalitat del segle XX. Ocupar-se’n durant les dècades del 1960-1970 era un signe de progressisme i de voluntat de construir una societat més culta i més ben preparada. I de fet, darrere la matemàtica moderna hi havia una gran revolució científica que va estimular la renovació didàctica. Bonet coincideix amb Ferrater a denunciar les conseqüències devastadores del fet que s’accepti socialment i es legitimi intel·lectualment la divisió de les dues cultures, i comenta en detall la carta de Gabriel Ferrater “Les dues cultures” (pàg. 504-507).
Bonet diu que Ferrater va tenir un gran interès per la teoria dels cossos de Galois. En la terminologia actual, els cossos de Galois són els cossos finits, és a dir, els que tenen un nombre finit d’elements. L’àlgebra de Paul Dubreil era un text important d’estudi als anys seixanta, de nivell universitari avançat. Bonet obsrva que, la citació de la part B de Teoria dels cossos, la utilitza també a l’article “L’estructura de la innocentada”. Cap al final de la tercera part del llibre, “La matemàtica moderna i la cultura”, Bonet introdueix nocions bàsiques d’àlgebra moderna i presenta el concepte de cossos de Galois, utilitzat amb intenció irònica a Teoria dels cossos. “Gabriel Ferrater remarcava que els termes ‘fonaments’, ‘bases’, ‘principis’ i ‘estructura’, aplicats a la ciència, tenen un origen metafòric, del qual normalment no som conscients.” (pàg. 112).
Bonet i Ferrater es van conèixer el 1968 en un seminari d’EINA sobre la teoria de la informació, que era una teoria de moda. Ferrater coneixia prou bé la teoria de Shannon, i el seu concepte d’informació, aplicat a l’enginyeria de telecomunicacions. De fet, les idees sobre el mesurament de la redundància apareixen al seu article “Gramàtiques per donar i per vendre”. Sense coneixe’s, Ferrater va fer d’intermediari entre Bonet i el seu públic a la sessió (pàg. 77-80). Bonet presenta també les idees bàsiques de matemàtica moderna que va presentar en una altra sessió del seminari d’EINA de l’any 1968 (sense aquestes idees, la seva exposició dels records sobre Ferrater seria una mera caricatura). Ferrater coneixia la història de les matemàtiques en una època que gairebé ningú s’hi interessava. Bonet repassa la filosofia de Russell, Wittgenstein, el neopositivisme del cercle de Viena, Carnap. (Bonet s’equivoca, pàg. 299, en interpretar la referència a Wittgenstein del “Poema inacabat”.)
Eduard Bonet i Gabriel Ferrater es van veure molt sovint per preparar la publicació dels Espais de probabilitat finits (1969). Era un llibre introductori, d’estudi de conceptes bàsics. “En primer lloc, volia contribuir a modernitzar l’ensenyament de la teoria de la probabilitat, que, d’una banda, és necessària per fonamentar l’estadística teòrica, i que, de l’altra, és indispensable per estudiar moltes classes de processos naturals, socials i tecnològics, entre els quals en podem destacar molts de biològics, econòmics i de control de la producció; en segon lloc, volia contribuir a la publicació de llibres científics en català, que aleshores eren molt escassos.” (pàg. 473). Bonet no s’atrevia a escriure un llibre en català. Havia intentat que un corrector que treballava per a Banca Catalana li traduís apunts que ja havia escrit en castellà, però no se’n va sortir. “La col·laboració de Gabriel Ferrater va consistir en la discussió dels capítols escrits en castellà i la traducció al català. Aquesta feina comportava revisar els conceptes, fixar una terminologia científica en català i oferir un text que evités encarcaraments de llenguatge i que fos un model viable d’estil científic.” (pàg. 474). “Vaig pensar que... la seva feina anava molt més enllà de la de traductor i vaig decidir que sortís a la portada com a col·laborador del llibre. No li ho vaig consultar abans i quan en va veure els primers exemplars es va sentir molt orgullós. Tal com ja he explicat, em va demanar uns llibres per ensenyar-los o regalar-los a uns amics seus que dubtaven que sabés matemàtiques.” (pàg. 488). Bonet tenia amistat amb Josep Maria Bricall i li va poder presentar alguns projectes relacionats amb la matemàtica moderna a Jordi Pujol. “Així vam crear, sense cap document ni cobertura legal, el Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, que va fer possible, entre altres activitats, la preparació del llibre Espais de probabilitat finits. “Ferrater sabia que Pujol patrocinava el llibre, però no tenia cap relació directa amb ell.” (pàg. 487). El llibre es va exhaurir i el 1975 se’n va fer una segona edició. “Em sembla que la contribució d’aquesta obra a la literatura científica en català va ser important, que les seves explicacions metodològiques i filosòfiques van ser molt aclaridores i que el seu enfocament didàctic va facilitar la comprensió de molts temes.” (pàg. 499).
Ferrater s’oposava els estructuralistes francesos, que pretenien convertir alguns mètodes de l’estudi del llenguatge en els instruments de la recerca antropològica, social i fins i tot estètica. Així, atacava l’estudi de relacions de parentiu de Lévi-Strauss, que es considerava el punt culminant de l’antropologia cultural i com un model per a totes les altres ciències socials. Ferrater creia que el seu enfocament metodològic era trivial i que els resultats que n’obtenia eren poc importants. Es lamentava del desconeixement dels estructuralistes nord-americans, poc populars amb l’excepció de Chomsky. Ell va interessar-se per Leonard Bloomfield, Edward Sapir, Benjamin Whorf, Zellig Harris –professor de Chomsky, a qui va recomanar de llegir llibres de lògica matemàtica-- i pel mateix Noam Chomsky (les funcions recursives serien un instrument bàsic de la teoria de les gramàtiques generatives). Ferrater assenyalava que, a partir del segle XIX, un dels grans mèrits de la lingüística moderna era que va saber desprendre’s de la carcassa lògica imposada per les sentències [en oposició a la tradició mil·lenària originada en Aristòtil] i que va mirar amb ulls nets les llengües.” (pàg. 355). Ferrater combatia els prejudicis i malentesos lingüístics. Afegia que l’ensenyament formal deficient de la gramàtica es devia a dues raons entrellaçades: la incompetència dels mestretites i les concepcions equivocades de molts gramàtics.
Bonet diu que Coromines valorava molt la competència de Ferrater, “i algunes cartes que li va escriure documenten aquest criteri.” (pàg. 364). Li havia demanat de col·laborar en el Diccionari etimològic. Bonet diu que Ferrater tenia molt de material per a la seva gramàtica generativa, procedent dels cursos de l’Autònoma, de la Universitat Catalana d’Estiu. Ferrater no tenia gaire temps per redactar la gramàtica entre les classes i les traduccions, i per això Bonet havia emparaulat un ajut similar al d’Espais de probabilitat finits. El 1968, no van convidar Ferrater a la sessió d’homenatge a Fabra dels Jocs Florals. L’establishment acadèmic no el reconeixia com a lingüista i no n’acceptava els comentaris irònics. Gabriel Ferrater es va llicenciar de Filosofia i Lletres el 1968. “Un dels temes recurrents de les converses de Gabriel Ferrater era la insensatesa de la societat i de la gent, que, segons ell, no té límits.” (pàg. 515).
Ulrich, el matemàtic de L’home sense qualitats, és un home sense qualitats perquè no té les que la societat li exigeix, com Ferrater mateix (pàg. 49). “L’estratègia de Gabriel Ferrater es pot comparar amb la d’Ulrich: confiava exclusivament en les seves capacitats intel·lectuals i en el valor de les obres que havia completat o que emprenia; però no cultivava les relacions cientificosocials que el podien promoure ni es preocupava per fer una carrera convencional.” (pàg. 433).
Ferrater li deia a Bonet que, per ser intel·ligent, s’ha de voler ser-ho. “Gabriel Ferrater també ens feia les recomanacions següents: no hem de deixar-nos enganyar per les nostres pròpies racionalitzacions; hem de procurar treure’ns les benes dels ulls; hem de plantejar-nos objectius ambiciosos; hem de deixar-nos de trivialitats; hem d’indagar profundament els temes; no hem d’acontentar-nos amb superficialitats; hem de buscar criteris sòlids; i hem de jutjar amb objectivitat i duresa les nostres obres.” (pàg. 53).
Alguns detalls biogràfics inclosos en el llibre de Bonet que em criden l'atenció:
- L’empresa familiar va fer fallida tant per la situació econòmica –l’autarquia dificultava l’exportació de vins-- com per la multa de repressió política que el govern va imposar al seu pare mitjançant la Llei de reparacions de guerra.
- A Sant Cugat tenia un pis espaiós i senzill, sense televisor ni telèfon, només amb una ràdio. Era molt poc consumista, sense esperit de sacrifici ni mentalitat ascètica. Anava amb tren, amb els Ferrocarrils Catalans, sempre en segona classe. La Marta Pessarrodona tenia pis propi.
- A can Rowohlt, hi va fer 110 informes de lectura, en sis mesos.
- No estava satisfet de la traducció de París era una fiesta, de Hemingway.
- Patia una cirrosi hepàtica, malaltia que causa depressions molt profundes.
- Ferrater bevia per vèncer la timidesa. Amb l’alcohol es tornava molt brillant. Va tractar de deixar de beure almenys des del 1968, en conèixer la Marta Pessarrodona.
- El 1944, la petita guerra dels maquis va conduir gairebé a una guerra oberta a la Vall d’Aran.
- Després del 1968, hi va haver vagues molt fortes a la universitat.
- Em fa riure l’anècdota del sopar en què triguen a servir Ferrater i diu “On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”; l’endemà una animeta piadosa li va anar a dir a l’Espriu, que va dir, congestionat, “Aquest home és un terrorista intel·lectual!”.
