Outeiriño2021

¬¬¬¬¬

Outeiriño, Manuel, "A figura poética de Ferrater", pàg. 7-21, dins Ferrater, Gabriel. As mulleres e os días, Outeiriño, Manuel, trad. Santiago de Compostel·la: Chan da Pólvora Editora, col·lecció "O Río", núm. 4, 2021, 474 pàg.

Aquesta traducció de Gabriel Ferrater al gallec, As mulleres e os días, fa molt de goig. Inclou tota la poesia publicada a l'edició crítica de Jordi Cornudella de l'any 2018, és a dir, a més dels poemes de Les dones i els dies, els quatre poemes suplementaris (els que Ferrater hauria inclòs en una nova edició del llibre), els poemes descartats i altres versos esparsos. L'edició és bilingüe, amb la traducció presentada a les pàgines de la dreta i l'orginal a l'esquerra. El llibre s'ha començat a distribuir al març de 2022, malgrat la data d'edició.

El pròleg de Manuel Outeiriño em sembla una introducció excel·lent per als lectors gallecs. S'obre amb una breu nota biogràfica. Exposa amb claredat i matís quina és la poètica de Gabriel Ferrater. Demostra un bon coneixement de tota la seva obra i un domini molt solvent de la bibliografia, entre la qual cita Perpinyà, Macià, Terry, Cliff, Gimferrer, Comadira, Margarit. La traducció ha procurat ser fidel a la dicció de Ferrater (en el sentit d'Oliva), preservant les seves ironies, la col·loquialitat, el joc de mètrica i sintaxi, el predomini de la semàntica sobre la musicalitat. El gallec "Poema inacabado" manté la rima assonant. 

De la traducció, en copio cinc exemples. Qui llegeixi aquest apunt es podrà fer el càrrec del bon ofici d'Outeiriño i el valor del llibre: "Cuarto de outono", "Se podo", "Poema inacabado" (els versos inicials de la "Tornada"), "Ocio" i "Canción idiota". Tot traductor té moltes lliçons a donar-nos sobre els nostres poetes preferits.

CUARTO DE OUTONO

A persiana, non de todo baixada,
coma un susto que evita caer ó chan,
non nos separa do aire. Mira, ábrense
trinta e sete horizontes finos e rectos,
e mais o corazón esquéceo. Sen saudade
vainos morrendo a luz, que era cor
de mel, e agora é cor de cheiro de mazá.
Que lento o mundo, que lento o mundo, que lenta
a pena polas horas que marchan
de présa. Dime, lembrarás
este cuarto?
                    "Quéroo moito.
Aquelas voces de obreiros --Que son?"
                                                            Albaneis:
falta unha casa na mazá.
                                        "Cantan,
e hoxe non as escoito. Berran, rin,
e hoxe que calan fáiseme estraño".
                                                        Que lentas
as follas vermellas das voces, que incertas
cando nos veñen cubrir. Durmidas,
as follas dos meus bicos van cubrindo
abeiros do teu corpo, mentres vas esquecendo
as follas altas do verán, os días
abertos e sen bicos, ben ó fondo
o corpo lembra: aínda
tes pel media do sol, media da lúa.

SE PODO

Algunha cousa entrou
dentro dun verso que
sei que vou poder escribir, e non
sei cando, nin como, nin que
se avirá a dicir. Se podo
levareino onda ti.
Que diga os teus cabelos
ou a escama de sol
que che vibra nesta unlla.
Pero quizais non sempre
terei todo presente
o que vexo en ti agora.
Oín o son escuro
dunha cousa a caerme
pra dentro dalgún pozo. Cando aboie,
terei que saber recoñecer
que vén deste momento?

POEMA INACABADO (començament de la "Tornada")

Perdón, Heleniña, perdón.
Non vai chega-la conclusión,
e este envurullo de erros
non vai dar a ningures. Que demos!
Xa pasan catro meses do verán
tempo en que non me viches entrar
de sutaque, coa faltriqueira chea
de follas que sorprender pretendan
unha paciente orella.
Tamén hai contos que avellentan,
igual cós homes, antes de acadar
o xusto nivel do seu medrar.

OCIO

Ela dorme. É a hora en que os homes
xa espertaron, e pouca luz
entra aínda prós ferir.
Conformámonos con ben pouco. Só
co sentimento de dúas cousas:
a terra xira, e as mulleres dormen.
Conciliados, imos de camiño
á fin do mundo. Non nos cómpre
nada pra axudalo.

CANCIÓN IDIOTA

Ano de distraídos Ano trinta e oito
Prohibiran a praia
e iamos bañarnos espidos
coándonos por baixo do aramado
Aprendín a face-lo amor
á sombra dos piñeiros de Pedralbes
cuando roncaban os camións
levando barcas a pasa-lo Ebro
Barcas da Costa Brava
fixeron camiño atravesaron
moitas aldeas de labregos toda unha
cidade de quinta columna 
Para acabar pasaron o Ebro
nin elas o esperaban
Ano trinta e oito Ano de distraídos
Fixen o amor Fun á praia
As barquiñas pasaron o Ebro
e nun avión engurrado
aterrei á beira de Tolouse
o día xusto no que Daladier
por reservarme paz francesa
non empalmaba con nosa guerra
e eu víame partido polo medio
Un ano enteiro vivido ó día
Ouro de luz Son de Clarins
Un aramio de lembranza doce
córtame esa espesura dun día
do manteigueiro sesenta e dous
Ano trinta e oito O ano máis zoupón
e eu aprendín a vivir
Que rosado enredo de entreperna
Ano de distraídos Ano trinta e oito

--