dissabte, 23 de gener de 2021

Ballart2012

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Poetes en cinc llengües: la poètica implícita de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 45-64

El plantejament de Pere Ballart en aquest article és agut i productiu. Tracta de caracteritzar la poesia de Gabriel Ferrater, les seves idees sobre la poesia i sobre la seva pròpia poesia, a partir dels articles inclosos al llibre que es va titular Escritores en tres lenguas. Ballart ens diu que predominen, entre aquests escriptors, els poetes, i que de fet, de llengües, n'hi ha cinc al llibre. Les tres parts principals, cadascuna ordenada alfabèticament, que corresponen a escriptors en llengua alemanya, francesa i anglesa, es complementen amb un annex que inclou articles sobre Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli i Manuel Machado. Vet aquí la raó del títol del seu article.

La premissa de Ballart és que un poeta que escriu sobre altres poetes els mesura per la poesia que ell escriu, o voldria escriure. Així, Escritores en tres lenguas inclou "(1) opinions crítiques sobre la tradició poètica i el cànon que declaren la pròpia filiació; (2) descripció i valoració de temes, procediments i formes afins a la seva poesia, i (3) al·lusió concreta a textos que han estat deliberadament assimilats (imitats o manllevats) en la seva poesia." (pàg. 46). L'article es divideix en tres parts: "Tradició poètica i cànon" (pàg 47-54) "Temes, formes i procediments" (pàg. 54-59) i "Models i intertextos" (pàg. 60-63).

Els articles d'Escritores en tres lenguas, que anaven destinats a una enciclopèdia, tenen un to equànime, antidogmàtic, amb poder de síntesi, i revelen un coneixement extens de la tradició literària, un Ferrater sempre atent al teixit cultural en què apareix el poeta i la seva obra, a més d'una gran capacitat de ponderació, apunta Ballart. Encara que hagués procurat allunyar-se de l'estètica romàntica, valora Blake, Clare i Shelley. Estableix algunes línies d'influència:

  • La més reculada és la de la poesia amorosa meditativa: March - Scève - Donne --des del meu punt de vista, l'article sobre Scève implica un coneixement molt profund de la tradició poètica francesa, fins a l'extrem d'insinuar que Scève és un autor amb una energia renovadora que la poesia francesa moderna no ha sabut aprofitar, a diferència del que han fet la poesia anglesa amb Donne i l'espanyola amb Góngora. Ferrater fa una altra exhibició de coneixements sobre aqusta època de la literatura francesa als seus afegits a la traducció Historia de la literatura universal, d'Erwin Laaths.
  • Parla de quatre poetes romàntics que generen tradició: Goethe, Heine, Hugo, Byron. La seva influència va ser universal, fins que Baudelaire no va modificar el panorama a mitjan segle XIX.
  • Hi ha una crisi de la poesia postromàntica, simbolista: valora, tot i això, Wallace Stevens, Eugenio Montale i Carles Riba, per més que la crisi no sigui superada fins a l'aparició de W. H. Auden, Bertolt Brecht i Cesare Pavese, també Robert Graves, i per altres vies, amb Saint-John Perse i Benn --discrepo de Ballart en un detall: no em sorprèn que Ferrater reconegui la qualitat de Saint-John Perse, de qui havia parlat en les conferències sobre Foix, i, a part, la poesia de Les dones i els dies deu molt a la capacitat imaginativa dels surrealistes.

Com justifica Gabriel Ferrater el valor dels poetes sobre els quals escriu? Destacant-ne sovint l'atenció, el saber sobre la vida dels homes i les dones, els seus llocs, els seus fets, i la dimensió moral que afegeixen a l'experiència. És "partidari d’una poesia", apunta Ballart, "formalment complexa, tensa, seca si cal (mai mel·líflua), però sempre precisa" (pàg. 56), d'una "imaginació a la vegada rica i àgil, un concepte que reapareix constantment en els comentaris crítics de Gabriel Ferrater quan són més entusiastes" (pàg. 57).  Preua "per principi una dicció crítica i distanciada, eficaç per registrar amb exactitud els propis estats d’ànim i alhora respectuosa amb la comunicabilitat del poema envers el lector. La construcció deliberada d’una veu és en aquest sentit un recurs particularment profitós" (pàg. 58). Ballart conclou que aquestes són les qualitats dels poemes de Les dones i els dies, i recalca, contra el tòpic de l'obscuritat de Ferrater, que els articles indiquen que considerava que un poema pot ser difícil però no de comprensió impossible.

El darrer apartat de l'article --menys productiu, una mena de torna-- enumera algunes possibles relacions dels capítols d'Escritores en tres lenguas amb poemes de Ferrater:

  • "Faula primera" i "Faula segona" en relació amb La Fontaine
  • "Lorelei", que cal llegir irònicament, d'acord amb el capítol sobre Heine
  • "Societas Pandari", i el Troilus and Criseyde de Chaucer
  • "Boira" i la dècima 310 de Scève
  • "Esparver" i Skelton
Ballart conclou que Escritores en tres lenguas conté un autèntic filó crític, per descobrir --estic d'acord a reivindicar aquest llibre.

--
Apunt revisat el 17 de febrer de 2021

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites