Frases que li atribueixen

¬¬¬¬¬

"Hi ha homes de dues espècies: els que creuen que viuran tres-cents anys i els que sabem que només en viurem setanta, i desenganyem-nos, que, d'aquests, en som molt pocs"
(frase que Ferrater atribueix a J. V. Foix)

De tant en tant, trobo articles, llibres, apunts de blogs, entrevistes, en què una persona cita una frase o idea o fet que atribueix a Gabriel Ferrater, paraules i records que no apareixen enlloc més fora del testimoni d'aquella persona:

• A la biografia Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, Jordi Amat, tot i estar-se en general d'aprofitar testimonis no documentables, recull l'anècdota d'un recital de poesia, al març de 1949: "El Gabriel, que hi era, després d'escoltar Costafreda recitar els versos de Nuestra elegía, no se'n va saber estar: 'Sí que aneu calents', els va etzibar." (pàg. 118).
• Xavier Amorós consigna entre cometes, dins una nota personal sobre Gabriel Ferrater, escrita cap als anys setanta, una frase que jo no recordo on es devia publicar. Conjecturo que li devia sentir a dir a Ferrater mateix. La copio literalment: "Només escric quan em sento home i lliure; l'escriptor no s'ha de forçar, només ha d'escriure quan es realitzi a si mateix com home.". La nota personal d'Amorós es pot consultar al Fons Gabriel Ferrater i Soler de la Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus.
• Lola Badia ha recordat una anècdota de la universitat: "Fa disset o divuit anys, quan jo era una estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona, Gabriel Ferrater, un dels professors de la meva promoció que va morir tràgicament no gaire més tard, un dia que em veia llegir atentament el tercer volum de l’edició de Bohigas (March 1952-1959) em va aturar pel passadís i obrint el meu volum per la p. 77, on hi ha el poema LXVIII, em va dir que si no m’adonava que la segona estrofa era una falsificació. Com que no vaig saber què contestar-li, va agafar el llapis que jo tenia a la mà i va fer una creu sobre el text recomanant-me que no el tornés a llegir mai més." (citada per Jordi Julià: Lola Badia, «Notes per a la interpretació del poema LXVIII, “No·m pren axí com al petit vailet”», Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March, València-Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 236-237).
• "Ferrater és el poeta, ho recorda més d'un, que es vantava d'escriure versos tan antipoètics, per prosaics, com 'fàbrica de productes farmacèutics' ['Els jocs', vers 39]", diu Ballart2019, pàg. 210.
• En unes paraules prèvies a una conferència de Jordi Cornudella, poc abans del dia del centenari del naixement de Gabriel Ferrater, Anne Barlow, filla d'Amàlia Ferraté (la seva neboda doncs), va llegir un text breu, contingut i intel·ligent, amb una frase lluminosa per descriure l'oncle: "un home amb una set de coneixements sense límits".
• "El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris." (Ramon Barnils, "El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983).
• Carles Barral havia escrit, en un article del 1976 de la seva secció "Diario de un intransigente" de la revista Cuadernos para el diálogo, que Ferrater "odiava amb desesperació els dits dels peus, propis i aliens, i els botons" (el cito per un article de Javier Pérez Andújar al diari Ara de 2 de gener de 2021).
• D'acord amb Albert Roig, al seu llibre Posseït, pàg. 17, Blai Bonet li hauria explicat una anècdota de l'època del Carioca. Aquestes serien les paraules de Ferrater: “He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!”.
• El veterà web magpoesia.mallorcaweb.com inclou alguns fragments del llibre La mirada, de Blai Bonet, publicat l'any 1985. N'hi ha un, cap al final de la selecció, que rememora Gabriel Ferrater, prenent copes en un bar del costat de casa, on hi havia també estudiants de la universitat: "I l'amo de la Gota de Oro, la bodega, 'ara mateix, senyor Ferrater', abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més passionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, 'una altra ginebra', 'senyor Ferrater, sí'. Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d'Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s'aixecava, 'una altra ginebra, Perico', i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l'enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d'obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó: 'Això és el meu bastonet, nois'.". El que m'interessa de l'anècdota és aquesta darrera frase, que em fa pensar en la famosa frase de Voltaire, que deia que la raó és el bastó de cec que ens guia, i com hi al·ludeix la referència a l'alcohol com a recurs de l'escriptor per sobreviure. 
• Tanmateix, la posició de Gabriel Ferrater queda establerta en la resposta a l'enquesta, de l'any 1970, "Literatura catalana: ¿Amb alcohol? ¿Sense alcohol?" (Papers, cartes, paraules, pàg. 501-2): "Jo he begut molt a moltes èpoques de la meva vida (ara els nervis ja se'm rebel·len, i haig de frenar), però, si no em falla la memòria, no he escrit mai ni mig vers després de prendre només una copa d'alcohol. Em cal realment tota la lucidesa, i que presideixi, com dius, l'elaboració de les meves petites obres." (pàg. 501). Explica, doncs, que l'alcohol no l'ha estimulat mai directament a escriure. Tot seguit amplia l'explicació, referint-se a un llibre de Malcolm Cowley --no sé quin és; només sé que Cowley forma part de la Generació Perduda nord-americana, i que les seves antologies The Portable Hemingway i The Portable Faulkner van ser determinants per establir el reconeixement d'aquests dos escriptors-- que ja havia esmentat a l'entrevista de Baltasar Porcel de l'any 1967: "Diu Cowley que l'alcohol és la malaltia laboral de l'escriptor, perquè l'escriptor és un maníac de la curiositat humana, un adelerat d'intimitat (és a dir, cínicament, un recercador d'observacions que li donaran els temes de la seva obra). I en una reunió de persones, l'alcohol és la millor recepta perquè tothom abaixi la guàrdia i es mostri escorxat. Jo diria, doncs, que a l'escriptor, més encara que beure ell, li interessa que beguin els altres alhora amb ell: i, és clar, és ell qui ha de pagar amb la seva persona i donar l'exemple. Aquests striptease comunitaris poden ser molt perillosos, i tots en porten alguna cicatriu. Però em fas parlar de coses que tornen de tan lluny... Ara provo de fer de professor, i tot allò ha quedat molt enrera." (pàg. 502).
• “On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”, esperant el seu plat en un sopar literari, en al·lusió al vers d'Espriu, que va opinar que Ferrater era un terrorista intel·lectual (Eduard Bonet, Gabriel Ferrater i Rober Musil: entre les ciències i les lletres).
• Acompanyant Eduard Bonet des del públic en una sessió sobre Teoria de la Informació, el públic acaba demanant que al cap d'unes setmanes en facin una sobre Matemàtiques: Eduard, si aquests es pensen que la lingüística és una | cosa que es fa al llit, ¿què es deuen imaginar de la teoria dels conjunts?" (Vèncer la por, de Jordi Amat, pàg. 346).
• Bonet ha recordat, en una taula rodona amb Marta Pessarrodona i Jordi Cornudella per l'Any Ferrater, una frase que li deia Gabriel Ferrater: "Per ser intel·ligent, se n'ha de voler ser". Hi ha d'haver esforç, perserverança, dedicació per arribar a un resultat intel·lectual.
• L'escriptor Juan Bonilla, en una entrevista, li atribueix aquesta frase: "Gabriel Ferrater, que era tan inteligente, decía que si tenemos un signo ortográfico para la interrogación y otro para la admiración, deberíamos tener uno para la ironía.".
• "Vull ser com un xarnego", frase comentada en un apunt del blog Riell Bulevard, de Lluís Bosch.
• Rosa Cabré evoca una conversa del seu temps d'estudiant: "Jo li vaig preguntar: 'Escolta'm, aquest curs és Carner i la seva escola, però per ara només veiem Carner. I l'escola?, qui diries que és l'escola de Carner? Per xafarderia.'. Diu 'L'escola de Carner soc jo.' ".
• Rosanna Cantavella explica en un tuit que "Joan Fuster ens contava d'una nit sencera que havien passat ell i Gabriel Ferrater xerrant per Barcelona. Quan ja tot era tancat, van fer cap al drugstore del passeig de Gràcia fins que es va fer de dia.".
• L'usuari de twitter @Madaix1 comenta que, quan es trobava l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, "mentre anava dient 'Oh, Maria Aurèlia!', li anava maurant brutalment les mamelles, en públic".
• Per llegir Shakespeare, només calen dues coses: una mica d'experiència de la vida i un diccionari, explica Enric Casasses, atribuint la frase a Ferrater, en resposta a quines qualitats haurien de tenir el lector de poesia i el poeta.
• Enric Casasses també ha explicat en una entrevista que "Gabriel Ferrater deia que s'emborratxava per poder parlar amb la gent. Aquelles converses les escrivia, però serè.".
• Opinant de la revolució cubana i de Castro, que considerava "un polític il·luminat, que són els pitjors perquè acaben sent uns dictadors o uns grans fills de puta" (Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Barcelona: Edicions 62, 2009, pàg. 137)
• Sobre Vargas Llosa, que no volia veure més --arran de l'emprenyada per no haver votat Gombrowicz al Premi Internacional de Literatura de 1965, confirmada més avall pel mateix Vargas Llosa--, va dir: "És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar La ciudad y los perros. No tinc per què discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d'un premi. No vull tornar a parlar d'aquest tema i menys d'aquest individu." (ibidem, pàg. 137-8).
• "Recorda el que em vas prometre a Valescure i que li vas dir a Witold [Gombrowicz] que el premi de l'any següent seria per a ell.", li va dir a Valescure, l'any següent, a Ugné Karvelis, agent literària a l'editorial Gallimard (ibidem, pàg. 140).
• Dec a Xavier Pla, al seu llibre El soldat de Baltimore, la referència a la crònica molt detallada d'Alexandre Cirici sobre la conferència de Roland Barthes a l'Institut Francès l'any 1968: "Converses amb Barthes", text publicat a Serra d'Or al febrer de 1969. Hi llegeixo: "Gabriel Ferrater li preguntà si el somni no és també un conjunt formal que destrueix els símbols habituals. Barthes li donà la raó, però remarcà que la cultura d'Occident no ha acceptat el somni fins al romanticisme." --la crònica de Cirici, amb el seu paràgraf anterior, fa evident la ironia de Ferrater.
• William Cliff, en una de les notes a la seva traducció del "Poema inacabat", recorda que deia “que le ciel ou l’enfer il nous faillait le gagner seuls, personllement, individuellement" --el seu testimoni coincideix amb el de Marta Pessarrodona més avall.
• L'escultor Pep Codó ha recordat, a propòsit de les tertúlies d'El Mesón: “La conversa podia ser llarga, tediosa, apàtica o irritant. El que està clar és que, el dia que en entrar-hi veies en Gabriel assegut, aquell dia seria intel·lectualment profitós”. I ha afegit que Ferrater aixecava suspicàcies al poble: “A la meva família em deien per què anava amb ell, que era un home de bar. Jo els explicava que era un intel·lectual que escrivia, era poeta i una persona molt seriosa en el seu camp. A molta gent no els lligaven aquestes dues facetes”. 
• “Llegeix Carner i Foix i fes sonets", li va recomanar a Narcís Comadira.
• Comadira també en recorda algunes frases al seu extraordinari Marques de foc: Els versos i els dies, una autobiografia com a lector de poesia i poeta: "Gràcies a Valverde vam entrar en contacte amb Gabriel Ferrater, que ens va descobrir Pavese, amb la seva mètrica anapèstica, Auden i, sobretot, Carner. I moltes altres coses de la vida i de la poesia. Que ens va fer veure d'una manera clara que no ens havíem de deixar entabanar pel catalanisme, 'aquesta màquina de tortura', com deia, que insistia que no combreguéssim amb rodes de molí i que calia marxar a l'estranger 'per perdre tics de país'. Fins i tot ens va dir, veladament, coses d'aquelles que no volia dir als nens. 'Jo ja sóc un home mort', per exemple." (pàg. 101).
• A Ferrater la metafísica l'horroritzava: "li agradava repetir: 'sempre que, traduint de l'alemany, em trobo la paraula Geist, jo tradueixo per intel·ligència' (Geist vol dir esperit)." (ibidem, pàg. 225).
• "Moltes coses importants em va ensenyar, i, sobretot una: l'ús de la llibertat i el respecte per l'obra dels altres. I així un dia, després d'haver llegit el mecanoscrit d'El verd jardí, em va dir que hi havia dos poemes que no li agradaven, eren 'La catedral' i 'Meditació de novembre', i jo li vaig dir que, si li semblava, els podia treure del llibre. I em va contestar que no, que un poeta s'ha de comprometre amb allo que fa i que potser anunciaven algun camí que podia ser interessant. I va afegir que endavant, i encara, com per recolzar-ho: 'que així com en Tal (aquí va dir el nom d'un poeta jove) em sembla que no té res a dir, tu sí que em sembla que tens alguna | cosa a dir'." (pàg. 225-226).
• "El que m'agradava de Ferrater era que et respectava, s'interessava per tu i pel que feies. I creia que la poesia havia de dir alguna cosa, que no valia la pena de perdre el temps en un joc verbal, per intel·ligent i divertit que fos." (pàg. 226).
• En una entrevista que li ha fet Eva Vàzquez arran d'haver fet els 80 anys ha afegit detalls a l'anècdota d'El verd jardí: "Ara ja sé per què no li van agradar: són un pèl metafísics, i això l’horroritzava. La seva era una generació de racionalistes. Recordo que deia, imitant la cantarella germànica: “Quan tradueixo de l’alemany i em surt la paraula Geist (que vol dir esperit), sempre la tradueixo per in-tel·-li-gèn-cia”.".
• Comadira ha recordat també que Ferrater es va amagar una setmana deu dies a casa seva --arran de la repressió de la Caputxinada--, al carrer Monterols de Barcelona, casats de feia poc amb Dolors Oller.
• En una entrevista amb Josep Murgades i David Figueres, abans de l'acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater, Montserrat Corretger (minut 12) ha explicat una anècdota significativa: "No em preocupa gaire la imatge de Ferrater. Em preocupa més la imatge mental que tinc de Ferrater. La imatge de Ferrater és la d'un home molt preocupat per assumir, per digerir allò que llegeix, i llegeix molt i des de molt petit. Hi ha una anècdota, com a anècdota és molt divertida, i és real, una persona que no és que la freqüentés, però que traduïa per la casa Ferraté, hi tenia molt bona relació, i pujava al Picarany a vegades i de petita a mi em deia: 'Tu, has de fer com els germans Ferraté(r), que, quan eren petits, el seu pare els hi va fer fer una mena de carretonets, una biblioteca amb rodes, unes lleixes amb rodes, i les treien al jardí, vaja, al bosc'. Aleshores el Joan i el Gabriel, de petits, llegien, no perdien ni un moment, aquells estius inacabables els passaven sota els pins llegint. Això és preciós. Quan ell explica que l'estiu de 1957 va llegir Shakespeare, l'afecta: a partir d'allí va tenir una mena de revolució interior, clar, i a partir d'allí va començar a treballar des d'altres punts de vista i a escriure.".
• Félix de Azúa, al seu llibre Momentos decisivos, esmentat en un apunt d'Ana Rodríguez Fischer a propòsit de la traducció al castellà de Seductors, il·lustrats i visionaris, de Castellet, inclou un fragment amb un personatge anomenat Gabriel Vallverdú, que s'inspira en Gabriel Ferrater, personatge que seu en una terrassa a la plaça Reial quan s'hi acosta una parella de policies: "Uno de los policías, adornado por un bigote mexicano de puntas caídas, se acercó a la mesa, metió los pulgares en el cinturón y se dirigió a Gabriel con un movimiento del mentón. '- Tú. Documentación.' El poeta Gabriel Vallverdú enderezó el cuerpo que había ido resbalando hacia el suelo y del que ya sólo apoyaba en el asiento el extremo de la rabadilla, y miró con expresión perfectamente ingenua al policía. '- ¿Qué entiende usted por documentación, señor agente?'. El segundo policía se colocó junto al compañero y dijo, 'déjamelo a mí'".
• Félix de Azúa, citat en un apunt de Daniel Morales, del seu blog No me creo que no te creas, ha recordat que Gabriel Ferrater deia que els novel·listes eren poetes que volien guanyar diners.
• Rob Delvigne ha recordat el Premi Internacional dels Editors, els anys 1962 i 1963, a propòsit de l'autor neerlandès Willem Frederik Hermans, del qual el 1962 es va desestimar la novel·la The Dark Room (traducció del títol a l`anglès): "A Gabriel Ferrater no li va agradar que el personatge principal ho fes amb una noia tan lletja; era 'una novel·la revolucionària sense moral'" (traducció automàtica de Google del neerlandès al català).
• Dins de la iniciativa del centenari Apadrina un poema, Miquel Desclot va triar escriure el seu comentari sobre "Engany". Hi evoca alguns records de lector jove, i presenta dues interpretacions simultànies del poema, com a objecte ambigu que és. "Doncs bé, això em fa recordar justament una frase que el mateix Ferrater ens deia als que vam tenir la sort d’escoltar-li les classes que va fer a la UB durant l’últim any de vida: «Quan dubteu si un poeta us ha dit A o B… és que us ha volgut dir A i B».".
• Jorge Edwards, en un article publicat a El País arran de la mort d'Aleksandr Soljenitsin, va recordar el Premi Internacional dels Editors, l'any 1964, que va tenir lloc a Salzburg: "No sé si los críticos de la reunión de Salzburgo, la gente como Roger Caillois o como Gabriel Ferrater, se equivocaban en sus juicios más bien severos acerca del novelista ruso. Quizá no erraban en las dimensiones narrativas, estéticas, puramente formales, pero creo que no prestaban la debida atención al aspecto más impuro, menos abstracto, menos exclusivamente verbal, que tiene y que siempre ha tenido la novela en comparación con la poesía. Alexandr Solzhenitsin, en efecto, era un novelista del siglo XIX extraviado en lo mejor del siglo XX.".
• “Un poble que no té policies ni agents del fisc –tots espanyols–, que no té governants, és un poble ocupat”, una frase que havia sentit sovint, és atribuïda a Ferrater per Biel Ferrer.
• Narcís Garolera, al seu llibre Galeries del record: Memòries d'un filòleg (Barcelona: Edicions de 1984, 2019, pàg. 329), ha narrat una escena a la Universitat Catalana d'Estiu, a l'edició de 1971, enmig d'un encès debat polític provocat per la gent de partit, que procuraven en tot moment escombrar cap a casa i en aquell moment fer plegar a tothom als postulats comunistes: "Gabriel Ferrater es va alçar d'entre els assistents i, amb veu de tro i amb la seva pronúncia anfractuosa, va cridar, en oposició radical a les imposicions ideològiques dels militants del PSUC: 'Non serviam!'".
• Jaime Gil de Biedma, d'acord amb el testimoni d'Andreu Jaume, va dir: "Gabriel era un caso excepcional. Solamente le interesaban realmente las mujeres. Los hombres le dábamos asco. Le gustaba hablar con mujeres. No solo le gustaban sexualmente, sino que le interesaban.”.
• Pere Gimferrer ha recordat Gabriel Ferrater com la persona més generosa que ha conegut de la seva generació, amb la curiositat intel·lectual més variada i productiva, amb l'afegit que l'alcohol no afectava gens el seu discurs.
• Ramon Gomis, l'autor del llibre El Gabriel Ferrater de Reus, ha explicat que durant el servei militar portava a la butxaca dels pantalons les obres de Valle Inclán "M’ho digué un company seu del servei militar, l’Enric Baixeras de Tarragona.".
• Jorge Herralde explica un encàrrec de traducció a Gabriel Ferrater: "Poco después, en mi visita oficial, como futuro editor, a Carlos Barral a principios de 1968, en el legendario despacho de las oficinas de Seix Barral en la calle Mallorca, me comentó su exceso de contratos, de títulos ‘traspasables”: de Merleau-Ponty (“filósofo mediterráneo”), del sociólogo sueco Gunnar Myrdal, y en especial el problema que le planteaba un libro del ensayista y poeta Hans Magnus Enzensberger, a quien Carlos conocía de los tiempos de los Premios Formentor. El libro en cuestión, editado por Suhrkamp, Einzelheiten (o sea Culture et mise en condition), había querido traducirlo Gabriel Ferrater, también amigo de Enzensberger de la misma época —alfiles deslumbrantes, ambos, del equipo de intelectuales que flanqueaban a los respectivos editores en los debates de los Premios—, quien, después de una copiosa correspondencia durante años, no había entregado ni una cuartilla, y naturalmente la situación estaba bastante envenenada. Para evitar más problemas con el autor, con el traductor y con Suhrkamp, Carlos me propuso que lo publicara yo; acepté de inmediato, entusiasmado.".
• Andreu Jaume afirma que Ferrater havia dit sovint que un veritable intel·lectual ha d'abandonar una matèria quan ja l'ha dominat.
• "Homenatge a Gabriel Ferrater" és el poema amb què Rosa Leveroni va respondre "El ponent excessiu" i la comminació de Ferrater dins del "Poema inacabat" (tots tres poemes, comptant-hi el fragment del "Poema inacabat", apareixen en el blog dedicat al centenari de Rosa Leveroni)
• Bernat Puigtobella va entrevistar Jordi Llavina, per l'Any Vinyoli (Núvol, 21 de març de 2014). Puigtobella pregunta: "Espriu té paraules d’elogi per Vinyoli. Sempre deia que un poeta capaç d’escriure un poema com aquell que acaba dient ‘pausadament gira el gall’ (“Gall”, del llibre El Callat) era mereixedor de ser considerat entre els grans. Ferrater en canvi, sembla que no li acabava de tenir respecte i això feia patir molt Vinyoli. Amb els anys Ferrater és respectat per la seva estatura intel·lectual i Vinyoli pels seus versos…". Llavina respon: "Jo no tinc tan clar que Ferrater no el respectés. De fet, més aviat em sembla que el tenia en una alta consideració, malgrat que Vinyoli era autodidacte i no tenia la brillantor natural ni la capacitat de seducció (intel·lectual i d’altres menes) del de Reus. Hi ha una anècdota —que a mi em va explicar en Jordi Cornudella— que ens els refereix a tots dos, Ferrater i Vinyoli, una nit d’una lluminosa lucidesa amical. En tornar a casa, van aturar un taxi, i Ferrater, amb aquella manera d’enraonar que tenia, un si és no és entrebancosa, va exigir al taxista que, primer, els dugués a casa de Joan Vinyoli. L’home es va girar poc menys que consternat (consternat, potser, com aquell cargol del poema homònim, “al mig d’un mur eixut”), i pots comptar que devia preguntar: “¿Cómo dice usté?”, a la qual cosa Ferrater va respondre: “Com pot ser que no sàpiga on viu el millor poeta de Catalunya!” ".
• Adriano Luciani ha recordat que el 1968, quan Octavio Paz va arribar al port de Barcelona, després de la seva renúncia precisament com a ambaixador a l'Índia a causa de la matança de Tlatelolco, el van anar a rebre Carles Barral, Julio Cortàzar, Gabriel Ferrater, Carlos Fuentes, Gabriel García Márquez i Pere Gimferrer. 
• "Un llibre és la síntesi de molts llibres llegits", deia Maria Mercè Marçal en invocar Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona. La frase es troba ara en el llibre Les dones i la literatura catalana, pàg. 98 (la Selva del Camp: Peu de mosca, setembre de 2022, 133 pàg.), procedent d'una conferència de mitjans anys vuitanta, amb el seu context: "Deia Gabriel Ferrater que un llibre és la síntesi de molts llibres llegits. Marta Pessarrodona el corregia, afegint-hi que també és la síntesi de moltes experiències viscudes. Penso que, en tot cas, això darrer és el que ens salva.".
• "El problema de Simone y de Víctor es que los dos están enamorados de Víctor", a propòsit d'un matrimoni amic (Juan Marsé, "El paladar exquisito de la cabra", El País, 13 de novembre de 1994)
• "La pluja i una noia al meu costat, sota un paraigua foradat", un vers evocat per Juan Marsé, al minut 23 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos
• Toni Mollà acabava un article a la revista L'espill, número 51, atribuint a Ferrater la frase "Qui domina els mots domina el món.". 
• "Aquest got és el meu bastó de cec que si me'l bec m'enterboleix, i si no el bec, m'angoixa", referint-se a un got de ginebra (Josep Maria Muñoz Pujol. La gran tancada [la de Montserrat, el 1970]. Barcelona: Columna, 1999, pàg. 67-68), i encara, de les nombroses frases estrafetes per Muñoz, poc fiables en la seva literalitat, n'hi afegeixo dues més: la primera, a propòsit d'Espriu, que no havia pujat a Montserrat per mala salut i que va dir que els escriuria, "Per què ens ha d'escriure el poetastre de la mort, que no menja, ni beu, ni fa l'amor, ni fuma per no cremar ni escurçar un sol minut de la seva insulsa vida?" (pàg. 257), i la segona, en defensa de Josep Maria Castellet davant la maledicència d'alguns: "No sé si pot dir-se'n covard o fonedís, d'un home que pren les mínimes indispensables precaucions perquè no li trenquin la cara" (pàg. 121).
• "En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques." (article de Josep Murgades al diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011, repetida a la conferència de març de 2012).
• Considerava, i la frase li sap greu a Josep Murgades, que la literatura catalana de Roís de Corella a Verdaguer era un invent de Joaquim Molas.
• "Jo escric en català perquè és l'única llengua en què sé fer-hi faltes", atès que escriure literatura és infringir les normes de la llengua (conferència de Murgades del 15 de març de 2012).
• Murgades també ha ampliat, en una conferència, l'anèdcota de la botifarra, explicada per Eduard Bonet. Es veu que era un sopar literari, molt concorregut, amb uns quants escriptors, entre els quals Espriu. Ferrater no s'hi va voler plegar a menjar el menú sinó que va demanar una botifarra amb seques. Els comensals anaven menjant els plats del menú i la seva botifarra no arribava. La reclamava i no l'hi servien. Cansat, es va aixecar i va cridar "On és la meva pobra, bruta, trista, dissortada botifarra?". Espriu va entrar en còlera --en la versió que jo coneixia, pel llibre d'Eduard Bonet, una animeta càndida l'hi va contar a Espriu, que no hi era, l'endemà, i Espriu va dir, congestionat, "Aquest home és un terrorista intel·lectual!".  
• Murgades va recordar a la mateeixa conferència també una anècdota personal de Ferrater, en una tertúlia amb estudiants joves, quan ell devia tenir vint anys: va dir "Llegint els poemes de l'Espriu, te n'adones que és un home que no deu haver folgat mai amb dona".
• Salvador Oliva recorda que a classe els va recomanar que llegissin Cultura i anarquia [1869], de Matthew Arnold (conferència al curs d'estiu de la Universitat de Girona El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica). També explica que el va ajudar a fer les seves primeres classes de literatura, preparant-les abans al bar de l'hotel Colón, davant la catedral de Barcelona, prenent uns quants mascarós, i anant després a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Durant l'Any Gabriel Ferrater ha repetit l'anècdota de les primeres classes, i ha insistit en el seu valor: "A la universitat jo era ajudant d’en Comas i una vegada en Comas em va demanar que li fes unes classes de literatura, i jo no m’hi sentia còmode –jo em sentia més còmode parlant de lingüística. L’hi vaig explicar, i em va dir que no me’n preocupés més, i me les va fer ell, generosament. No se’n parla gens, de la bondat de Ferrater. I era molt bona persona.”.
• Al mateix curs d'estiu, en una taula rodona (minut 107:15) amb Jordi Cornudella i Javier Cercas, Salvador Oliva va recordar que li havia dit que "El poder et farà combregar amb rodes de molí. No has de tolerar-ho.". Oliva era estudiant: s'hi refereix a propòsit dels intents que va patir d'adoctrinament nacionalista i cristià.
• "S'ha dit que ell era incapaç de guanyar-se la vida. Però jo penso que la seva intel·ligència era tan gran que l'interessava poc això. L'interessava més llegir.", diu Oliva en una entrevista feta amb motiu de l'Any Gabriel Ferrater.
• En una entrevista feta per la Institució de les Lletres Catalanes, Dolors Oller ha recordat Gabriel Ferrater a la universitat, examinant-se oralment amb el professor Antoni Badia i Margarit.
• Francesc Parcerisas va explicar en una taula rodona que Gabriel Ferrater li va recomanar, si volia escriure, que llegís dos poetes: Jaime Gil de Biedma i Vicent Andrés Estellés.
• "També Cézanne deia que cal matar un home per pintar un quadre” (Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i el seu temps. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005, pàg. 36).
• "De què va morir el teu pare?", li va preguntar un cop Marta Pessarrodona. "Es va suïcidar, era un ximple" (conferència de Pessarrodona del 6 de maig de 2010).
• "Al cel i a l'infern hi anem tot sols.", és una frase que deia sovint, recorda Marta Pessarrodona en una taula rodona. Més amunt, el testimoni de William Cliff hi coincideix.
• "El veritable intel·lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer", màxima que li recorda Marta Pessarrodona en l'entrevista del 1997.
• En una entrevista amb Pilar Armengol al Diari de Sabadell, publicada l'11 de febrer de 2020, Pessarrodona diu: "Soc especialista en tres novel·listes: Wirginia Wolf, Mercè Rodoreda i Doris Lessing, em sembla molt bé la novel·la. Però jo tinc una mentalitat sintètica. Gabriel Ferrater deia una cosa: “Jo no escric novel·la perquè se’ls ha de fer beure massa whiskys”. I és veritat. A vegades en un poema expliques més que en un sol capítol d’una novel·la.".
• Sobre Mercè Rodoreda, encara: “L’any 1963 en Gabriel era a Hamburg i, parlant de La plaça del Diamant, va dir a Castellet: ‘L’he començat a llegir i m’he posat tan trist que l’he hagut de deixar.’ I llavors, quan era amb mi, el va acabar de llegir. Un dia que em va obrir la porta plorava i era perquè llegia La plaça del Diamant. El recordo llegint i plorant, llegint i plorant.”
• A propòsit d'El quadern daurat, de Doris Lessing, Pessarrodona recorda en un article, "Més enllà de la poesia: un apunt" (Veus baixes, núm. 0, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, maig de 2012), l'anècdota següent: "No devia fer ni tres mesos que érem parella (1968) quan va comparèixer amb un exemplar de la novel·la, en préstec de la biblioteca del British Institute de Barcelona. L’havia manllevat per a mi i, segurament, perquè no l’havia trobat en cap llibreria (era habitual que em regalés llibres i estrangers, diguem). Qualsevol que conegui l’obra sap que és voluminosa. Davant del meu agraïment per l’oferta i el meu plany, conseqüència del meu coneixement rudimentari de la llengua anglesa en aquella època, com sempre la seva resposta va ser contundent: «Així n’aprendràs!», va dir. [...] Per altra banda, considerava la Lessing persona una pesada, que sempre demanava signatures per protestar d’una cosa o altra. Sé, per altra banda, que jo no era la primera dona a qui imposava aquella lectura. Això, però, és una història llarga que no vull incloure en aquest apunt d’avui.".
• Núria Perpinyà explica, en una entrevista a Sonograma Magazine, que, si bé Ferrater no era una persona gaire melòmana, Pessarrodona, que sí que ho era, li va dir d’anar al Liceu i Ferrater li va contestar: «Prou, prou que hi podem anar! Però trobes que hi haurà prou llum perquè jo pugui llegir mentrestant?». 
• I en una entrevista, ara que ha fet 80 anys, explica que "Tenir fills depèn molt de les parelles que has tingut. Gabriel Ferrater sempre em deia: 'Si t’hagués conegut amb dos fills, estupendo, però meus no'. No en volia tenir de cap manera.".
• "La memòria de Marta Pessarrodona", l'episodi del programa Il·luminats, de Jordi Lara, emès a TV3, dedica els minuts 22-30 a evocar Gabriel Ferrater: "era la persona més divertida que he conegut a la meva vida".
• Xavier Pla, explica Marina Porras en un tuit, va mostrar en un curs a la Universitat de Girona, al juliol de 2018, una dedicatòria de Da nuces pueris: "A Josep Pla, que ens ha ensenyat a mirar la gent d'aquest país". Vaig al vídeo de la conferència: la dedicactòria de Menja't una cama és "Per a Josep Pla"; la de Teoria dels cossos, "Per a Josep Pla, repetint-li l'homenatge que ja hi ha dins", sempre amb la signatura del poeta.
• També Xavier Pla, al seu llibre El soldat de Baltimore: Assaigs sobre literatura i realitat en temps d'autoficció, pàg. 186, es refereix a una famosa conferència de Roland Barthes a l'Institut Francès, que no havia pogut llegir mai amb prou explicació de detall: "A finals de 1968, Barthes va impartir una conferència a l'Institut Francès de Barcelona, invitat per Georges Raillard. Després de la lliçó va debatre amb Gabriel Ferrater, Romà Gubern, Miquel Siguan, Josep M. Castellet o Maria Aurèlia Capmany. [...] Sembla que no va acabar de convèncer gaire ningú. I que Ferrater s'irritava cada vegada que Barthes responia a una pregunta seva (sobre la forma dels somnis, per exemple) titubejant o amb un vague 'Oui. Peut-être...'.".
• A propòsit dels polítics: "Són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotski, i potser per això aquell va guanyar...", citat per Xevi Planas --però aquesta frase prové potser d'alguna entrevista publicada.
• "Hola, Roseta! No vols pas venir a cardar una miqueta amb mi?, perquè jo tinc molta ressaca i vaig molt calent", li va preguntar un matí, l'any 1964, a una jove Rosa Regàs, que havia començat a treballar a l'editorial Seix Barral (fragment d'entrevista no inclòs al documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste, i reproduït al blog sobre el documental). Regàs, desconcertada, li va respondre "Ës que ara no puc, que tinc molta feina"!
• Carles Riba, d'acord amb la primera pàgina de la biografia de Jordi Amat Vèncer la por, li va dir: "Si espera i espera a publicar els seus poemes, se li passarà l'arròs".
• Jordi Romero, dissenyador, és l'autor de la portada del monogràfic sobre Ferrater de la Revista del Centre de Lectura de Reus, publicada al setembre de 2022 (va intervenir en l'acte de presentació). És el fill d'Albert Romero, membre del Xim Xam Club, amb Pitu Masó, Agustí Solé i Gabriel Ferrater, una colla molt ben avinguda, que estaven molt els uns pels altres i es divertien molt. L'Albert Romero va seguir la relació amb el Pitu Masó i l'Agustí Solé i va perdre la relació quan el Gabriel Ferrater va marxar a l'exili. El pare de Jordi Romero tenia, en el seu record, sempre respecte per Gabriel Ferrater. En parlava sovint. Quan li explicava al fill anècdotes i gamberrades de la colla, sempre li acabava dient: "El Biel ha estat l'home més intel·ligent que he conegut mai".
• Jaime Salinas el va evocar al simposi de 1997: "Ferrater era, ante todo, partidario de la felicidad, de una felicidad cargada de sensualidad. Por ejemplo, achacaba la zafiedad de los castellanos a una ancestral frustración, alegando que en esa llanura árida, desarbolada, las jóvenes parejas nunca habían podido encontrar donde ocultarse para fornicar felizmente.". També va explicar que, en el moment de concebre la col·lecció "El libro de bolillo", el va aconsellar: "don't understimate the reader" (Cuando editar era una fiesta, pàg. 192).
• Matías Serra Bradford explica una maledicència, que el problema de la parella de Carlos Barral i Yvonne Hortet era que tots dos estaven enamorats de Carlos.
• Joan Solà li va cridar l'atenció un dia perquè fumava al tren dels Ferrocarrils Catalans que comunicava Barcelona amb Sant Cugat, i Ferrater li va assenyalar el rètol, que deia "Se suplica no fumar" ("Joan Solà, in memoriam", del blog sobre el documental Metrònom Ferrater) 
• Julià de Jòdar recorda les paraules d'Amàlia Soler, la mare de Gabriel Ferrater, quan ficaven el taüt dins el nínxol: "Ai, fill meu, quanta pressa!".
• El músic Paco Soler, en la presentació de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, l'11 de gener de 2018, va explicar que era un home desmesurat i excessiu en tot: en intel·ligència, en erudició i en provocació. Quan Soler sortia amb la seva dona, Ferrater sempre li fotia mà. “I jo pensava: ¿per què s’ho permet, això? (...) En fi, jo l’admirava perquè no sé com podia tenir els sants collons de viure així”.
• Miquel Àngel Sòria recorda una explicació, a la Universitat de Lleida, cap al 1971 o el 1972, sobre l'ambigüitat del llenguatge. "La frase d'aquells pares ja farts: 'Teníamos al niño encima del televisor'. I l'explicació dels possibles significats, fins al més inesperat: 'No en teníem prou amb la televisió, que a més a més teníem el nen'. No ho he oblidat mai. Això, per xocant, és el que he recordat de la seva xerrada."
• Enric Sullà, que l'havia tingut com a professor, recorda el seu consell, en un podcast (minut 17) de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, parlant amb Jordi Cornudella, a propòsit dels textos difícils: "Encara que no ho entengueu, torneu-hi".
• "No existeix un saber crític; la crítica no és una ciència" (Enric Trillas, "Una tarda amb Gabriel Ferrater", Word, 5 pàg.)
• Esther Tusquets, d'acord amb el testimoni d'Andreu Jaume, va dir que "hay algunos hombres a los que las mujeres de verdad les interesamos y Gabriel era uno de ellos."
• D'acord amb Albert Roig, al seu llibre Posseït, pàg. 94, li va dir a Helena Valentí: “No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me vell. A partir dels cinquanta anys no val la pena viure" --potser és una frase de la correspondència? No la recordo ara.
• "Amb una editorial es comença a guanyar diners al cap de quinze anys; per tant, durant una bona temporada el negoci només dóna pèrdues" (idea recordada per l'editor Jaume Vallcorba en una entrevista a El malpensante.com, núm. 86, de maig de 2008). I en un reportatge del 2005 per a El Punt va dir: “Gabriel Ferrater era una meravella de persona. Em va posar el cuc de l’editorial, sobretot la posició moral i intel·lectual de treballar en català amb la normalitat d’un europeu. Carner, Foix, Ors ja s’ho havien plantejat. No era una novetat radical. Però en aquell moment… Que, per cert, de vegades sembla que encara ens duri (…) En el fons hi ha molta més gent interessada en la vida literària que en escriure. He conegut gent amb autèntica passió per la literatura: Gabriel Ferrater, Foix, Roberto Bolaño, Quim Monzó. Autèntica passió per la literatura, l’obsessió per tenir el text més net possible, més bo possible, més brillant possible, que tradueixi amb més precisió el pensament.”. Al mateix reportatge Vallcorba no atribueix la primera frase a Gabriel Ferrater, sinó al seu germà: ”Joan Ferraté m’havia dit: si es treballa en termes de catàleg, és després dels 15 primers anys que es comença a anar una mica bé.”
• Andreu Rossinyol era "l'únic corrector per qui em deixaria tocar una coma" (esmentat per Jaume Vallcorba en una pàgina sobre la història de Quaderns Crema)
• Helena Valentí va presentar les quatre primeres cartes que es van fer públiques de la seva corresponència amb un primer paràgraf memorable, una de les millors descripcions que es deuen haver fet de la seva qualitat personal: "Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell va cultivar amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que en les relacions amb els altres no s'hi val a arrepenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.". Aquesta presentació va encapçalar l'epistolari inclòs al llibre Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos.
• José María Valverde va destacar que "alguna vez recordaba que, en sus años en Francia, había escrito una vez en una redacción escolar 'Gide' en vez de 'M. Gide', y el instituteur le había amonestado: 'Est-ce que vous le connaisez?'" (testimoni inclòs dins "Algunas notas sobre Gabriel Ferrater", pàg. 124-7 del llibre editat per Jordi Amat Fons José María Valverde (1942-1996: Fragments d'una biografia intel·lectual).
• Carmen Rojo va recordar les paraules de José María Valverde sobre la relació de Gabriel Ferrater amb El Mesón, el seu lloc de trobada amb amics i estudiants a Sant Cugat del Vallès: "Aquí comió, bebió y durmió, y dio clases".
• "Por haber votado contra Gombrowicz y haber votado por Guimarães Rosa, yo no puedo dirigirte la palabra un año", li va dir a Vargas Llosa arran de la concessió del Premi Internacional de Literatura de 1965 a Saul Bellow, per un vot de diferència amb Gombrowicz, perjudicat per la decisió del jurat de llengua castellana de votar per Guimàraes Rosa. Ferrater va reprendre l'amistat al cap d'un any amb una carta simpàtica i l'obsequi de la poesia de Foix ("Converses literàries a Formentor", del blog Metrònom Ferrater).
• Mario Vargas Llosa explica, al minut 48 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, que "Muchas veces le pregunté yo por qué escribía en catalán y no escribía en castellano. Y yo recuerdo mucho... Siempre usaba una metáfora de fútbol. Decía: 'Porque yo puedo meter mejores goles escribiendo en catalán'".
• "El español, como el italiano o el portugués, es un idioma palabrero, abundante, pirotécnico, de una formidable expresividad emocional, pero, por lo mismo, conceptualmente impreciso. Las obras de nuestros grandes prosistas, empezando por la de Cervantes, aparecen como soberbios fuegos de artificio en los que cada idea desfila precedida y rodeada de una suntuosa corte de mayordomos, galanes y pajes cuya función es decorativa. El color, la temperatura y la música importan tanto en nuestra prosa como las ideas, y en algunos casos --Lezama Lima, por ejemplo-- más. No hay en estos excesos retóricos típicos del español nada de censurable: ellos expresan la idiosincrasia profunda de un | pueblo, una manera de ser en la que lo emotivo y lo concreto prevalecen sobre lo intelectual y lo abstracto. Es ésa fundamentalmente la razón de que un Valle-Inclán, un Alfonso Reyes, un Alejo Carpentier o un Camilo José Cela --para citar a cuatro magníficos prosistas-- sean tan numerosos (como decía Gabriel Ferrater) a la hora de escribir.", diu Maria Vargas Llosa dins l'assaig "Las ficciones de Borges", inclòs a Contra viento y marea 3 (Lima: Peisa, 1990, pàg. 415-6). La cursiva és de Vargas.
• La nota de premsa d'Edicions 62 difosa arran de la mort de Gabriel Ferrater (reproduïda dins el llibre El compromís pop: Els primers anys d'Edicions 62, pàg. 75, a cura de Julià Guillamon) incloïa unes paraules Manuel Vázquez Montalbán: "considerado como uno de los más enterados expertos en literatura del país, como uno de los pocos clasificados en cuestiones de lingüística, vivia en esa vacuola de indiferència que las sociedades más mediocres y pequeñas saben destilar para aislar y defenderse de lo que no entienden".
• En un fil de tuits del compte @lletres, de la Institució de les Lletres Catalanes, hi ha una frase de Joan Vinyoli, que reprodueix unes paraules de Ferrater: «...a la matinada d'una d'aquestes nits, en acomiadar-nos, mentre em feia petons amb el seu hirsut bigoti, va dir-me: "Saps, Joan? El que més m'importa en el món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. Eh que m'estimes, Joan"».
• "Em sembla una porqueria jutjar un escriptor pel que no és la seva obra", de la xarxa

De testimonis esparsos com els anteriors, n'hi deu haver més: procuraré recuperar-los i afegir-los en aquest apunt. I naturalment, n'hi ha molts més als textos biogràfics sobre Ferrater i, especialment, als documentals d'Enric Juste: Metrònom Ferrater i Trabajos de seducción perdidos. (ara també, als vídeos seleccionats per a l'acte inaugural de l'Any Gabriel Ferrater, en part procedents del material d'arxiu de Juste i amb entrevistes fetes expressament per a l'acte).

Enraonant amb l'escriptor Juan García Hortelano, que va guanyar el premi Formentor el 1961

--

Apunt revisat l'1 de juliol de 2024