¬¬¬¬¬
Jaume, Andreu. "Ferrater, teòric: literatura i art", sessió del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona, 17 de gener de 2022
Vaig matricular-me d'aquest curs, tot i saber que els dilluns no hi podré assistir ni el podré seguir mai en directe. Recupero les sessions en diferit, circumstància que té un al·licient inesperat: puc aturar el vídeo, anar enrere, tornar a escoltar amb atenció qualsevol detall que no m'hagi quedat clar o m'hagi sorprès. El curs consta de sis sessions, impartides per Jordi Amat, Andreu Jaume, Jordi Cornudella, Núria Perpinyà, Jordi Ibáñez i Salvador Oliva. De moment, he vist els vídeos del 10 de gener i el 17, la sessió d'Amat i la de Jaume. No publicaré cap apunt sobre la primera, perquè Jordi Amat està a punt de publicar el seu llibre, la biografia en què ha estat treballat intensament durant tant de temps --sols diré que l'espero amb candeletes i que em commou la seva passió per entendre la vida de Gabriel Ferrater. Tampoc diré tant com podria dir de la interessantíssima sessió d'Andreu Jaume, perquè estic segur que n'acabarà publicant algun article substanciós --i perquè la matrícula del curs continua oberta a l'Institut d'Humanitats i un pot inscriure-s'hi i recuperar-ne les sessions anteriors còmodament. -- Febrer de 2024: s'ha publicat ja, al canal de l'Institut d'Humanitats de Barcelona a YouTubre, la sessió de Jordi Amat.
No hi va haver ocasió de fer preguntes a Andreu Jaume, al final de la seva sessió, perquè va ser llarga: 92 minuts. Va tenir tres parts: una introducció (minuts 0-11), el Ferrater teòric de la pintura (11-37) i el Ferrater poeta i teòric de la literatura (37-92). Des del meu punt de vista, les parts més interessants van ser les dues primeres. Això no vol dir que la tercera part no ho fos: va ser també interessant i solvent, dins un camp que ha estat molt més treballat, amb el mèrit d'apuntar-hi algunes observacions singulars.
Andreu Jaume considera que Gabriel Ferrater va tenir sempre una enorme ambició i lucidesa, una voluntat d'anàlisi i indagació constants i exhaustives, i prou energia per renovar tots els camps a què es dedicava, fins i tot la traducció o els informes de lectura. Podia haver estat un crític de la cultura en un sentit ampli, com Adorno i Horkheimer en la tradició alemanya. Molt encertadament, Jaume va posar èmfasi en la visió de Ferrater, coincident amb Ortega y Gasset, sobre la societat espanyola com una societat sense ciència, sols amb literatura i art, i, doncs, sense capacitat de pensament, a diferència d'Europa. Va recordar-nos que, de llibres, en vida, sols va publicar els de poesia: la resta de la seva obra eren textos esparsos, aplegats en llibres pòstumament.
El que va explicar Jaume a la diguem-ne segona part és segurament el més agut que he escoltat o llegit mai a propòsit de la reflexió teòrica de Ferrater sobre pintura. Va reconèixer l'aportació de Félix de Azúa, un dels pocs que ha pres el Ferrater teòric de l'art en consideració --recordo que és rellevant la seva intervenció en el simposi de 1997, però potser n'ha parlat en algun altre text que no conec. Jaume, en tot cas, va més enllà. Explica que Ferrater rebutja, en escriure crítica d'art, les premisses de caràcter psicològic, biogràfic, historicista, impressionista, valoratiu periodístic --tot el que encara avui en dia determina la crítica d'art a tot el món, dominada per qüestions biogràfiques de l'autor, sentimentals de la recepció, històriques de la política al voltant de l'objecte artístic. Ferrater s'hi oposa, ben jove, ja als anys cinquanta, amb un coratge admirable: és tot un precursor. El que pretén Ferrater és apartar-se de l'excés de genialitat que impregna la crítica d'art, veure si aquesta es pot constituir en un saber crític que expliqui de manera analítica què és l'objecte artístic, com es fa i per a què serveix, un saber que es pugui comunicar i ensenyar.
Jaume va aprofitar molt bé sobretot dos textos: la primera crítica d'art publicada a Laye, sobre Joaquim Sunyer, i el capítol sobre Picasso --excel·lent, ben d'acord-- de la inacabada història de la pintura espanyola. Va deixar clar que Ferrater va ignorar l'avantguarda d'aquell moment, en contra de tots els dogmes pressuposats, tinguts per irrefutables. La pintura abstracta, la considerava una deriva del decorativisme. Tanmateix, Dau al Set, Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies s'han imposat --Ferrater els va impugnar, va expressar un dubte: no traïa aquell art el concepte de l'art com a mimesi, el seu propòsit general de representació? Això és fonamental. No hi ha ningú a Espanya, va dir Jaume, que pensi com ell en aquell moment, tampoc després. Les seves preguntes no han estat respostes.
La diguem-ne tercera part de la sessió, que va durar gairebé una hora, és la que sintetitzaré més --una bona part de les seves idees procedien de l'article "Gabriel Ferrater, un llegat que encara batega", publicat al web Política&Prosa, al novembre de 2019. Andreu Jaume va posar èmfasi en la relació amb Jaime Gil de Biedma, molt intensa, quasi diària, abocada a la poesia, entre el 1956 i el 1963, i en les semblances i diferències de la seva poesia. Tots dos, Gil i Ferrater, van establir un marc teòric, força comparable, per bastir la pròpia obra poètica, però tenien tarannàs diferents i van arribar a resultats no coincidents. Volien prosificar la seva literatura, la castellana i la catalana: trobaven que hi havia massa lírica, també en el pensament. Volien restaurar el principi de realitat a la literatura del país (aquella boutade de la carta comercial, després tan simplificada i tergiversada). Es van oposar a la confusió de fons i forma, més enllà dels seus mestres, Guillén i Riba, i van recuperar el que té de fresc, immediat, l'edat mitjana. Volien clarificar l'experiència, diu Jaume, transmetre l'experiència. Va exposar aspectes importants, i per a mi nous, de la poesia de Gil, com ara el gir radical que fa a Poemas póstumos, quan assassina el seu personatge autor. Jaume considera el "Poema inacabat" l'obra mestra de Ferrater, un poema escrupolosament modern, un model de poema llarg.
Tots dos, Gil i Ferrater, van partir de la tradició de la poesia anglesa més realista, més clàssica, una posició que era molt original i arriscada aleshores, quan tots els poetes bevien de la poesia francesa simbolista, postbaudelairiana; s'hi havien educat i s'hi havien fonamentat, començant per Guillén i Riba. Gil va tenir com a models Eliot i Auden; Ferrater esmenta a la nota de Da nuces pueris Hardy, Frost, Ransom, Graves, Auden. Andreu Jaume va parar atenció a Graves, molt poc llegit i mal llegit al nostre país: Ferrater, en canvi, el llegeix molt bé, i en coneix els assaigs, adopta la seva ginofília. Graves és un dels primers a reivindicar Skelton. A diferència de Ferrater, que és nihilista, molt contemporani, Graves és profundament religiós, espiritual. Ferrater aconsegueix una vigilància de la consciència sobre l'emoció (a la manera de Baudelaire), una poesia a la vegada analítica i emocional.
Jaume va destacar el rigor de les conferències de literatura de Gabriel Ferrater (ara aplegades al llibre titulat Curs de literatura catalana contemporània). Ferrater és el primer a dir que Carner ha omplert molts buits de falta de tradició, que ens ha beneficiat a tots. És el primer a defensar que Riba sempre és intel·ligible. És el primer a argumentar que Foix és un poeta enorme, encara no del tot assimilat, molt potent i modern, un dels grans del segle XX, superior a Pound i també a Riba, comparable a Eliot o Montale o Benn, de reconeixement tardà. Ferrater l'analitza formalment. El que diu Ferrater sobre Foix explica també aspectes de la seva pròpia poesia: l'horror de la guerra, el rebuig a tenir relació amb la societat i el rebuig a l'autoritat paterna, no ser gens sentimental ni deixar-se endur per fantasies, ser-hi sempre als seus versos però sense intimitat. ("Tots hi serem al port amb la Desconeguda", en memòria de Ferrater, va ser el darrer poema escrit per Foix.)
Andreu Jaume va observar que tots els interessos de Ferrater estan interconnectats, són acumulatius: al final hi ha una coherència, ni que sigui perplexa. I per acabar, va postular que els textos teòrics de Gabriel Ferrater constitueixen una tradició extraordinària, amb Jaime Gil de Biedma, Agustín García Calvo i Rafael Sánchez Ferlosio, plena de tasques encara per complir. "Mai acabarem d'agrair-los prou la feina que van fer per normalitzar aquest país.".
***
Tinc algunes objeccions de detall sobre la descripció que Andreu Jaume va fer de la poesia de Ferrater. Però no val la pena discutir-les: són minúcies, i no té solta entrar-hi quan la sessió va ser en general magnífica, amb aportacions brillants. En canvi, hi ha una afirmació feta a la sessió, més central a la qüestió exposada, que voldria rebatre:
- Jaume va afirmar, potser un parell de vegades, que Ferrater, com a teòric, no va tenir mai mètode, i també que estudiava qualsevol disciplina en què s'endinsés a fons, com si mai ningú l'hagués estudiat abans. No ho veig. Hi pesa massa el component negatiu del tòpic del Ferrater genial. De fet Jaume mateix ens dona la resposta: Ferrater acostuma a apel·lar a la sensatesa, al principi de demostració i prova. Ferrater segueix el mètode científic: contrasta sempre les conseqüències de les teories amb la realitat, amb el que observem, i si la teoria no casa amb la realitat, doncs és un error, per més autoritat que tingui el seu autor o per més bonica que ens sembli la teoria; si no s'aguanta a la realitat, és un error (per això bastants textos de Ferrater utilitzen com a procediment dialèctic la paradoxa i la reducció a l'absurd). I en conseqüència, el que fa, davant de qualsevol disciplina, és sotmetre els dogmes i apriorismes a escrutini i estudiar seriosament els seus cims, els gegants que l'han precedit --a la manera d'aquella frase memorable d'Isaac Newton, escrita en una carta al seu col·lega astrònom Robert Hooke, el 1675: “If I have seen further it is by standing on the shoulders of Giants” (“Si he vist més lluny, és enfilant-me a les espatlles de gegants"). Això és evident a les cartes al seu germà Joan, quan explica l'explosió de la seva febre lingüística, o al primer article de la sèrie "De causis linguae", "Les gramàtiques de Pompeu Fabra", la seva entrada pública en la lingüística. I encara, en el camp de la reflexió crítica, té un gran precursor, Carles Riba, que li proporciona el mètode d'observació, d'anàlisi del detall: Ferrater també tracta de refer l'obra des de dins, plantejant-se quins són els seus gestos constitutius, observant com l'obra imposa els seus límits i les pròpies possibilitats d'explicació, descrivint aquests gestos i límits --aquest plantejament crític explica, de pas, que Ferrater dibuixés i pintés durant l'època que va escriure sobre pintura, per poder comprendre més profundament el procés de creació artística.
Jaume es va referir a la sessió, ben encertadament, a la importància de la carta "Les dues cultures", publicada el 1965. En copio un fragment:
[...] com ens esbalaeixen i ens fan patir, a ell [Joan Fuster] com a mi, les importants o trivials, tendencioses o càndides, però en tot cas sempre incessants aparicions de la crassa ignorància del literat quant a "l'altre" ordre de cultura, que és simplement el de la distinció entre la veritat i l'error, el del coneixement de la mena de verificació, factual o deductiva, a què cada proposició es pot sotmetre, i a què s'hauria d'haver sotmès abans d'ésser proposada --cosa que generalment hauria volgut dir que no hauria estat proposada. Fuster ha dit molt bé que [...] (de sempre, i no pas d'avui) ciència vol dir pensament i pensament vol dir ciència, i que un extrem d'incultura científica implica la incapacitat per a pensar. De pensar fins i tot sobre temes literaris o artístics." (pàg. 122 de Cartes a l'Helena).
***
Andreu Jaume va destacar a la sessió la ressenya de l'exposició de Joaquim Sunyer amb què, al número de març-abril de 1951, als 28 anys, Gabriel Ferrater va començar la seva presència pública, mitjançant la col·laboració en la revista Laye. Ens va fer veure com era de jove quan va escriure aquell text tan contundent. L'he tornat a llegir (Sobre pintura, pàg. 11-14), en copio el primer paràgraf, que és el paradigma del que considerem una entrada impetuosa i triomfal:
Pintar en Barcelona es llorar. He aquí que Joaquín Sunyer, el más alto pintor que ha tenido Cataluña desde el siglo XIII, ha expuesto, pocas semanas atrás, alguna de las obras de su segura madurez de artista. Pues bien, nadie se ha conmovido. Han sido abiertas las compuertas del silencio, y la exposición Sunyer se ha ido alejando de nosotros mientas las fuerzas vivas de la localidad, que tan difícil se hace distinguir de las muertas, se divertían jugando a tranvías.
Començo pel final: la referència a la històrica vaga de tramvies del 1951 té el to provocador, iconoclasta, dels primers versos d'"In memoriam". Les forces vives de Barcelona no queden gaire ben parades; és clar que les altres queden pitjor: són les forces mortes, que eren ben a la vora, a la direcció de Laye mateix. M'encanta la metàfora "Han sido abiertas las compuertas del silencio", escrita en veu passiva, amb un silenci que un imagina en expansió abassegadora, com l'aigua d'un pantà que acaben d'obrir, una imatge que descriu agudament una de les estratègies principals de qui té el poder per mantenir l'status quo. L'afirmació de la segona frase és rotundíssima, apotegmàtica: Sunyer és el més gran pintor català de tots els temps! Però, ep!, no: és el més gran des de l'època medieval --un programa que retrobarem després a la seva poesia ("La poesia medieval em té com un bon lector, i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo" --atenció als termes més aviat pictòrics utilitzats a continuació-- "una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat"). Aquella pintura de Sunyer era commovedora; va ser ignorada per la insensibilitat del públic de Barcelona. I és clar, la ressenya comença amb tota una primera andanada contra la mediocritat constant del país, tot al·ludint al famós "Escribir en España es llorar", atribuït a Larra.
(La biografia de Jordi Amat Vèncer la por em fa adonar que hi ha un text publicat uns mesos abans de la primera col·laboració a la revista Laye: la presentació del pintor Josep Maria de Martín, al catàleg d'una seva exposició.) D'altra banda, Amat ha publicat un article que dona context biogràfic i teòric, el fonament d'Ortega, a "Sunyer rodeado de silencio. ¿Vuelta a Taine?".
***
Com que la sessió va ser llarga, Andreu Jaume va respondre el dilluns següent les preguntes que el públic li havia fet arribar, abans de presentar la sessió de Jordi Cornudella. Van precisar entre tots dos que la revista Laye sí que està digitalitzada: es troba al Dipòsit digital de documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. (He afegit un enllaç permanent a la revista des de la columna esquerra del blog.)
***
Aprofito a diferents apunts algunes observacions de detall d'Andreu Jaume. La sessió em va donar idees sobre "A través dels temperaments", "El secret", el "Poema inacabat", "Kensington", Da nuces pueris, Teoria dels cossos, Sobre pintura i Cartes a l'Helena. També va citar una frase d'Esther Tusquets que incloc, tot i no ser dita per Ferrater, al recull de frases que li atribueixen.
***
Les sessions posteriors del curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència van ser:
- Jordi Cornudella, 24 de gener: "Ferrater, poeta: Les dones i els dies"
- Núria Perpinyà, 31 de gener: "Ferrater i l'experiència amorosa"
- Jordi Ibáñez, 7 de febrer: "Ferrater i la política: el fàstic de la història"
- Salvador Oliva, 14 de febrer: "Ferrater i el llenguatge"
Dos anys després del curs, l'Institut d'Humanitats ha anat publicant els vídeos de les sessions, llevat del de Jordi Ibàñez, al seu canal de YouTube:
- Jordi Amat, "Vida de Gabriel Ferrater"
- Andreu Jaume, "Ferrater, teòric: literatura i art"
- Jordi Cornudella, "Ferrater, poeta: Les dones i els dies"
- Núria Perpinyà, "Ferrater i l'experiència amorosa"
- Jordi Ibáñez, "Ferrater i la política: el fàstic de la història"
- Salvador Oliva, "Ferrater i el llenguatge"
Autoretrat de Picasso, exhibit al Museu de Filadèlfia (analitzat a Sobre pintura, pàg. 272-4)
--
Apunt revisat el 31 de maig de 2024
