divendres, 22 de maig de 2009

Bibliografia

¬¬¬¬¬

Aquest apunt del bloc aplegarà una relació de la bibliografia fonamental sobre Ferrater, amb enllaços, quan estigui disponible a internet, al text complet de l'article o el llibre i amb enllaços a altres apunts d'aquest bloc quan hagi conservat notes de la meva lectura. Suplemento la relació amb articles o llibres que estiguin disponibles a internet a text sencer i amb entrades accessòries de les quals tenia alguna nota que ara he convertit en apunt d'aquest bloc.

Per a una bibliografia exhaustiva, s'ha tornat imprescindible el work in progress "Índex ferraterià: assaig bibliogràfic" (PDF: 136 pàg. a la versió penjada al setembre de 2012), de Joan Manuel Pérez i Pinya. Amb anterioritat, per a la bibliografia fins a l'any 1992, la referència era el llibre de Núria Perpinyà Gabriel Ferrater: recepció i contradicció (Barcelona: Empúries, 1997, 430 pàg.).
  • Abrams, D. Sam. "Commemoració 40/90 Gabriel Ferrater". El Punt - Avui, 17 de maig de 2012, pàg. 8-9 del suplement "Cultura". Apunt en aquest bloc: Abrams2012.
  • Badia, Lola, “Notes per a la interpretació del poema LXVIII, ‘No·m pren axí com al petit vailet”, Tradició i modernitat dels segles XIV i XV. València-Barcelona: Institut de Filologia Valenciana – Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993.
  • Balaguer, Enric. "La mirada des de la finestra (Cesare Pavese i Gabriel Ferrater)", del llibre Paper Reciclat [escrit amb la col·laboració de Josep Palau i Fabre]. València: Universitat de València, 1995, 113 pàg.
  • Balaguer, Enric. "La mirada contemplativa: Apunts sobre les veus poètiques de Cesare Pavese i Gabriel Ferrater" (PDF: 17 pàg.)
  • Ballart, Pere. La poesia de l’experiència a Da nuces pueris de Gabriel Ferrater [tesi de llicenciatura]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1987.
  • Ballart, Pere, “By Natural Piety de Gabriel Ferrater, o els modes de la poesia de l’experiència”. Els Marges, 43, pàg. 94-100, 1991.
  • Ballart, Pere, “Sobre les dues ‘maneres’ de la poesia ferrateriana”, Revista del Centre de Cultura de Reus (març de 1997), II, 33, pàg. 4-8. Apunt en aquest bloc: Ballart1997.
  • Ballart, Pere, El contorn del poema. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. Apunt en aquest bloc: Ballart1998.
  • Ballart, Pere. “Arte y método. Sobre el legado intelectual de Gabriel Ferrater”. Letra Internacional, 77, pàg. 34, 2002
  • Barnils, Ramon. Articles. Serrat, Carles, ed. Barcelona: La Magrana, 2001. Apunt en aquest bloc: Barnils2001
  • Besa, Jordi. "Dos imágenes del laberinto: Borges y Gabriel Ferrater". Signa: Revista de la Asociación Española de Semiótica, 1997, núm. 6. Apunt en aquest bloc: Besa1997.
  • Bonet, Eduard. Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. Barcelona: Residència d'Investigadors CSIC - Generalitat de Catalunya, 2009, 525 pàg. Apunt en aquet bloc: Bonet2009.
  • Bonet, Laureano. “Gabriel Ferrater y la búsqueda de un nuevo lenguaje crítico”, Ínsula, 425, IV/1982.
  • Bonet, Laureano. Gabriel Ferrater: Entre el arte y la literatura. Historia de una aventura juvenil. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1983. Apunt en aquest bloc: Bonet1983
  • Bonet, Laureano. “Un cuerpo, o dos: El crimen y las bellas artes”, text preliminar a la novel·la. 1987
  • Bonet, Laureano. La revista Laye. Estudio y antología. Barcelona: Península, 1988.
  • Bonet, Laureano. "Unos papeles olvidados de Gabriel Ferrater: Kafka, Josep Pla y la astucia literaria" [article, publicat a El correo literario, anterior a la publicació de Cartes a l'Helena]
  • Bonet, Laureano. El jardín quebrado: La Escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo. Barcelona: Península, 1994. Apunt en aquest bloc: Bonet1994
  • Bru de Sala. "Ferrater al desnudo". La Vanguardia, 10 de maig de 2002. Apunt en aquest bloc: Bru2002
  • Cabré, María Ángeles. Gabriel Ferrater. Barcelona: Omega, 2002. Col·lecció “Vidas literarias”. Apunt en aquest bloc: Cabré2002.
  • Cabré, Rosa, “Poema inacabat: esbós de lectura”. Revista del Centro de Lectura, 257. 1974
  • Castán, Carlos. "Cartas desde la postguerra: Gabriel Ferrater en Huesca", pàg. 45-56, dins Papeles dispersos. Saragossa: Tropo, 2009, 163 pàg. Apunt en aquest bloc: Castan2009
  • Castellet, Josep Maria. “Pròleg” a l'edició de Gabriel Ferrater. Teoria dels cossos. Barcelona: Edicions 62, juny de 1966 [?] (“Antologia Catalana”, 21), pàgines 5-11. Apunt en aquest bloc: Castellet1966
  • Castellet, Josep Maria. "Gabriel Ferrater", conferència del 6 de desembre de 1977, a la Fundació Juan March [Madrid]. Apunt en aquest bloc: Castellet1977
  • Castellet, Josep Maria. “L’ombra de Gabriel Ferrater”, dins Servià [1978]. Apunt en aquest bloc: Servià1978
  • Castellet, Josep Maria. "Gabriel Ferrater: La passió per la literatura", pàg. 127-143, dins Seductors, il·lustrats i visionaris: Sis personatges en temps adversos. Barcelona: Edicions 62, 2009, 253 pàg. Apunt en aquest bloc: Castellet2009
  • Colomines, Joan. “Temps de poesia”. Serra d’Or, pàg. 50 (434). Juny de 1969.
  • Comadira, Narcís. Sense escut. Barcelona: Empúries, 1998, 260 pàg. Apunt en aquest bloc: Comadira1998
  • Comadira, Narcís. "G. F.", pàg. 106-108, dins L'ànima dels poetes. Barcelona: Ara Llibres, 2002, 174 pàg. Apunt en aquest bloc: Comadira2002
  • Cornudella, Jordi. “Estudi introductori” a Gabriel Ferrater. Vers i prosa. València: Tres i quatre, 1988.
  • Cornudella, Jordi. "El dimoni del posseït: Crònica autobiogràfica" (PDF: 27 pàg.)
  • Cornudella, Jordi. "Presentació", pàg. 9-19, dins Ferrater, Gabriel. Poema inacabat. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2003, 85 pàg. Apunt en aquest bloc: Cornudella2003
  • Dobry, Edgardo. "Gabriel Ferrater i el 'Poema inacabat' " (PDF: 141 pàg., de les quals 17 corresponen a l'article). Literatures, núm. 2 (segona època), 2004, pàg. 12-29. Apunt en aquest bloc: Dobry2004
  • Florit, Jordi. "Mutilats de tu. Possibles línies d'anàlisi del poema 'El mutilat' de Gabriel Ferrater a partir dels estudis desenvolupats per Salvador Iborra". Forma: Revista d'Estudis Comparatius Art Literatura Pensament, núm. 5, primavera de 2012, pàg. 49-58. Apunt en aquest bloc: Florit2012.
  • Fornes, Antoni. "Rics del que han donat: Un apunt sobre l'osmosi poètica entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater", pàg. 87-92. L'Aiguadolç: Revista de Literatura, núm. 11, any 1990. Apunt en aquest bloc: Fornes1990
  • Fuster, Joan. Poesia catalana contemporània. Barcelona: Curial Edicions, 1982 [text de 1971].
  • Gil de Biedma, Jaime, “La imitación como mediación o de Mi Edad Media”. Vuelta, 110, gener de 1985, pàg. 19-25. Apunt en aquest bloc: Gil1985
  • Gil de Biedma, Jaime. “Sóc poeta medievista”. Saber, 9. Maig de 1986.
  • Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998, 183 pàg. Apunt en aquest bloc: Gomis1998.
  • Heaney, Seamus, "Gabriel Ferrater" [2003], reproduït, en traducció al castellà, al bloc Letras libres, és el pròleg a una selecció de poemes de Ferrater en anglès a càrrec d'Arthur Terry. Apunt en aquest bloc: Heaney2003.
  • Illas, Edgar. "Pleasure against ideology in Gabriel Ferrater". Hispanic Review, núm. 3, 2012, págs. 467-484.
  • Julià, Jordi. “La palimpsestació a la poesia de Gabriel Ferrater”. Els Marges, 47. Maig de 1996, pàg. 96-108.
  • Julià, Jordi. Al marge dels versos. Estudis sobre la forma i la percepció poètiques. Barcelona: Publicacions de l‘Abadia de Montserrat, 1998, 167 pàg.
  • Julià, Jordi. La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d'una trajectòria intel·lectual. Pagès Editors, 2004. Apunt en aquest bloc: Julià2004A
  • Julià, Jordi. El poeta sense qualitats. Tarragona: El Mèdol, 2004, 171 pàg. Apunt en aquest bloc: Julià2004B
  • Julià, Jordi. L'art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater. [Premi Josep Carner de Teoria Literària 2004]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2007, 267 pàg. Apunt en aquest bloc: Julià2007
  • Juste, Enric. Metrònom Ferrater. Barcelona: Bellveure, 2009, 96 minuts. Apunt en aquest bloc: Juste2009
  • Macià, Xavier i Perpinyà, Núria. La poesia de Gabriel Ferrater. Barcelona: Edicions 62, 1986. Hi ha un article de La Vanguardia, del 14 de gener d'aquell any, titulat "Gabriel Ferrater, la por com a expressió moral", en què Macià i Perpinyà presenten el llibre.
  • Macià, Xavier i Perpinyà, Núria. “’Sóc més lluny que estimar-te’, més enllà del plagi: ‘Cambra de la tardor’ i ‘La lliçó’”. Els Marges, 38, pàg. 21-31, 1987.
  • Macià, Xavier i Perpinyà, Núria. “L’heterodòxia de Gabriel Ferrater”. Lletra de canvi, 18/VI/1989.
  • Malé, Jordi. "Gabriel Ferrater: 'Poètica' (nota final a Da nuces pueris)", pàg. 159-168, dins Malé, Jordi i Laura Borràs, ed. Poètiques catalanes del segle XX. Barcelona: Editorial UOC, 2008, 371 pàg. Apunt en aquest bloc: Malé2008.
  • Marco, Joaquim, “Gabriel Ferrater com a crític”, dins El modernisme literari i altres assaigs. Barcelona: Edhasa, 1983.
  • Marco, Joaquim i Pont, Jaume. La nova poesia catalana. Estudi i antologia. Barcelona: Edicions 62, 1980.
  • Margarit, Joan. “1992: Veinte años de la muertes de Gabriel Ferrater”. Ínsula, 523-524, juliol-agost de 1990.
  • Martínez-Gil, Víctor. "Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater: tres poetes del Realisme històric" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg. Apunt en aquest bloc: Martínez-Gil2010.
  • Mascaró, Joan. "Gabriel Ferrater i la tradició lingüística catalana". Els Marges 31, 1984, pàg. 21-28. Apunt en aquest bloc: Mascaró1984.
  • Massip i Graupera, Estrella. "Da nuces pueris (1960) de Gabriel Ferrater: a favor de la felicitat" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg. Apunt en aquest bloc: Massip2010.
  • Muñoz Lloret, Teresa. “En defensa pròpia, Espriu escriu a Castellet”. L’Avenç 344, març de 2009. Apunt en aquest bloc: MuñozLloret2009
  • Murgades, Josep. Conferència "El meu Gabriel Ferrater", dijous 15 de març de 2012, 19.00 h. Sala d'actes del Centre de Lectura de Reus. Apunt en aquest bloc: Murgades2012.
  • Navarro, Justo. F. Barcelona: Anagrama, 2003. Apunt en aquest bloc: Navarro2003
  • Oliva, Salvador, amb Pessarrodona, Marta. L’entrada “Gabriel Ferrater” a la Gran Enciclopèdia Catalana.
  • Oliva, Salvador. "Bases per a un estudi de la metrica. Comentari a'unes idees tebriques de Gabriel Ferrater". Els Marges, 1973?, pàg. 100-3. Apunt en aquest bloc: Oliva1973.
  • Oliva, Salvador. "La mètrica d'In memoriam, de Gabriel Ferrater" (PDF: 17 pàg.).
  • Oliva Salvador. "Gabriel Ferrater: Dante sense Florència", article reescrit i publicat al bloc de Salvador Oliva el 8 de febrer de 2009.
  • Ollé, Manuel. "Pinzells d'orient: malentesos, fantasmes i records". Visat: Revista Digital de Literatura i Traducció, any 2009. Apunt en aquest bloc: Olle2009.
  • Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: L'inefable el va temptar", pàg. 32-34 dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986. Apunt en aquest bloc: Oller1996A
  • Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", pàg. 196-210 dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986.
  • Oller, Dolors. "La poesía de Gabriel Ferrater: cuando decir no es hacer". 1990
  • Oller, Dolors. "Las construcciones poéticas de Gabriel Ferrater: acciones e intenciones", ponència al Primer Encuentro de Poética: Jaime Gil de Biedma y su generación poética. Saragossa, octubre de 1991, publicat dins dins Túa Blesa, ed. En el nombre de Jaime Gil de Biedma (actes d’un congrés), 1996. Apunt en aquest bloc: Oller1991
  • Oller, Dolors, "Valors de canvi". Vilaweb [?], 1991. Apunt en aquest bloc: Oller1991B
  • Oller, Dolors. "L’assaig de Gabriel Ferrater: Contemporaneïtat i mètode", dins Romero, C., i Arqués, R., ed. La cultura catalana tra l’umanesimo e il barroco, 1992.
  • Oller, Dolors. "Algunes inflexions a la poesia catalana contemporània". 1993. Apunt en aquest bloc: Oller1993
  • Oller, Dolors i Subirana, Jaume, ed., Gabriel Ferrater, in memoriam. Barcelona: Proa, 2001. Apunt en aquest bloc: Oller-Subirana2001.
    • Les actes d'aquest simposi, que va tenir lloc el 1997, comprenen 24 textos de primera fila (aniré tornant-los a llegir i prenent-ne noves notes, fins que cadascun tingui una entrada a la columna esquerra del bloc).
  • Parcerisas, Francesc, “La dissolucio de l’experiència”, dins L’objecte immediat. Barcelona: Curial, 1991.
  • Pérez Escohotado, Javier, ed., Jaime Gil de Biedma. Conversaciones. Barcelona: El Aleph, 2002. Apunt en aquest bloc: PérezEscohotado2002
  • Perpinyà, Núria. “L’arma de la paraula: la il·lustre impertinència de Gabriel Ferrater”, dins 1616. Anuario de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada, VI-VII. 1990 (Congrés SALGYC, Barcelona, 1988), pàg. 131-139.
  • Perpinyà, Núria. Teoria dels cossos, de Gabriel Ferrater. Barcelona: Empúries, 1991.
  • Perpinyà, Núria. Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Empúries, 1997, 430 pàg. Apunt en aquest bloc: Perpinyà1997
  • Pessarrodona, Marta. “Marta Pessarrodona parla de Gabriel Ferrater, per Raül-David Martínez”. Revista del Centre de Lectura de Reus. Març de 1997.
  • Pessarrodona, Marta. Conferència "Un exiliat intel·lectual: Gabriel Ferrater", dijous 6 de maig de 2010, 19.30 h. Biblioteca Central d'Igualada. Apunt en aquest bloc Pessarrodona2010B.
  • Pont, Jaume. “La poesia de Gabriel Ferrater”. Ínsula, 1975, pàg. 349.
  • Riera, Carme. La Escuela de Barcelona. Barcelona: Anagrama, 1988. Apunt en aquest bloc: Riera1988.
  • Roser i Puig, Montserrat. "Eroticism in the poetry of Gabriel Ferrater". Journal of Catalan Studies: Revista Internacional de Catalanística, 3 (2000).
  • Servià, Josep-Miquel, Gabriel Ferrater. Reportatge en el record. Barcelona: Pòrtic, 1978. Apunt en aquest bloc: Servià1978
  • Sullà, Enric. "Sobre la crítica literària de Gabriel Ferrater". Els Marges 18-19, 1980. Apunt en aquest bloc: Sullà1980.
  • Terés, Assumpta. "Gabriel Ferrater: 'Papers d'Hamburg'. Deu textos en alemany". Els Marges, 1992, núm. 46. Apunt en aquest bloc: Terés1992.
  • Terry, Arthur. “Prólogo” a Gabriel Ferrater. Mujeres y días. Barcelona: Seix Barral, 1971. Apunt en aquest bloc: Terry1971.
  • Torresi, Stefano. "Gabriel Ferrater, entre tradició (catalana) i europeisme (lingüístic i literari)" [PDF: 8 pàgines], publicat dins La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni: Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008). Associazione italiana di studi catalani. Apunt en aquet bloc: Torresi2008.
  • Triadú, Joan. La poesia catalana de postguerra. Barcelona: Edicions 62, 1986.
  • Udina, Dolors. "Gabriel Ferrater, traductor". Quaderns. Revista de Traducció, 17, 2010. Apunt en aquest bloc: Udina2010.
  • Valverde, José María. “Gabriel Ferrater: l’experiència de traduir-lo”. Faig, 16, març de 1982. Apunt en aquest bloc: Valverde1982.
  • Valverde, José María. “Pròleg”, pàg. 9-15, traduït per Maria-Àngels Vilana, a Philip Larkin, Aquí: Trenta poemes, traducció de Josep M. Jaumà. Barcelona: Edicions del Mall, 1986. Apunt en aquest bloc: Valverde1986
  • Vázquez Montalbán, Manuel. “En la muerte de Gabriel Ferrater”. Triunfo, 13-v, 1972, pàg. 52. Apunt en aquest bloc: Vázquez1972.

Altres referències
Apunt revisat el 15 de setembre de 2012

--

Bonet1994

¬¬¬¬¬

Bonet, Laureano. El jardín quebrado: La Escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo. Barcelona: Península, 1994.


Conté un capítol titulat "Gabriel Ferrater y José María de Martín, Un cuerpo o dos, 1951: la novela policíaca como conocimiento y reflexión estético". Llegeixo de pressa la resta de capítols.

Hauria de comprar Un cuerpo o dos i tornar-ne a llegir l'estudi introductori. De Bonet, hi ha altres articles sobre Ferrater: a la revista Ínsula 501; Scriptura 6-7 (any 1991, de l'Estudi General de Lleida); Abalorio 17-18 (sobre una altra novel·la inèdita). Evidentment, cal rellegir el seu llibre Gabriel Ferrater entre el arte y la literatura: Historia de una aventura juvenil.

Sé ara que Un cuerpo o dos es va escriure per a un premi, en una època que Ferrater traduïa novel·la policíaca. Jugava als escacs, diu Bonet.

Sacristán va escriure un llibre sobre Goethe, després inclòs en un llibre titulat Lecturas. N'alabava el realisme --pot haver picat Ferrater a escriure "La mala missió"?

El que és clar és que Gabriel Ferrater defensa la felicitat davant la negror d'aquelles dècades. És significatiu el títol Da nuces pueris: Gabriel Ferrater ens dóna nous.

--

Navarro2003

¬¬¬¬¬

Navarro, Justo. F. Barcelona: Anagrama, 2003.

Llegeixo F., de Justo Navarro, una evocació pseudonarrativa, un llibre inútil, escrit de manera pesada. No diu gaires disbarats, i té de totes maneres algunes informacions de detall curioses. En general no m'interessa, per més que és una obra escrita amb cordialitat --que corrobora una entrevista al mateix Navarro del 22 de febrer de 2003. Ferrater bevia Giró; va viure a Montgat, al carrer Buenos Aires, amb la Jill Jarrell; va tenir un afer amb Valeria Berni, del Gruppo 63.

Justo Navarro evoca Gabriel Ferrater en una narració, F., d’un centenar de pàgines. És un llibre curiós, que no pretén ser una biografia. Aporta algunes dades interessants: per exemple, que va conèixer Jill Jarrell a Frankfurt, a la Fira Internacional del Llibre; que van viure a la platja de Montgat, al carrer Buenos Aires; que les ostres amb vi blanc són de l’època de la Cateta Rocha, filla d’un metge de moda, cosina de Carles Barral (es va enamorar de Jaime Salinas); que va residir en un hotel a Barbastro mentre feia el servei militar; que trafiquejava amb licors per als soldats durant la guerra civil; que va viure amb la mare a Benet Mateu, 56 [prop de la plaça d’Artós]; que bevia Gin Giró, etiqueta blava i plata; que prenia Triptizol, Valium i Librium, un millorador de l’humor i dos tranquil·litzants; que va viure tres dies a l’Hotel Colón amb la novel·lista italiana Valeria Berni, dona depressiva, que assistia a un congrés de literatura italoespanyol. Es veu que va dir que “Les coses ens cauen de les mans i es trenquen, però la felicitat és la impressió que ens cauen una mica menys”.

Jordi Llovet, que admiro, en va escriure una ressenya elogiosa: "Trozos de una vida", publicada a El País el 22 de febrer de 2003. Narcís Comadira considera F. una narració "del tot superficial i frívola, enganyosa. Un G. F. caricaturesc hi campa, lluny de la persona sòlida i infinitament estimable que va ser.".

--

Biografia

¬¬¬¬¬

Darrere del sensacional llibre Àlbum Ferrater, editat per Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, crec que el document més valuós de què disposem és el llibre de Ramon Gomis El Gabriel Ferrater de Reus, que abasta els primers anys de vida de Ferrater, fins que venen el Picarany, la casa d'Almoster.

***

La millor biografia completa sobre Gabriel Ferrater és la de María Ángeles Cabré, publicada a la col·lecció "Vidas literarias" --per més que Salvador Oliva hi al·ludeixi amb duresa a l'article "Gabriel Ferrater: Dante sense Florència", publicat al seu blog, un article de lectura imprescindible d'altra banda per la intensitat del seu atac contra els qui han menystingut Ferrater.
  • Llegeixo la ressenya que en va fer Andreu Gomila, publicada a l'Avui de 24 d'octubre de 2002, amb el títol "Ferrater, a la penombra" (PDF: 1 pàg.), que tampoc elogia el llibre de Cabré. Li retreu que no detalli la relació amb Riba ni Foix, entre altres hipotètiques mancances. Li retreu imprecisions, i que dóna una imatge de Ferrater com si fos "algú que es va fer poeta per casualitat, a la penombra. Li sembla una biografia escrita a correcuita. -- En fi, tornaré a llegir el llibre de Cabré, que em va semblar una aportació apreciable.
  • Localitzo unes aparents declaracions de Cabré sobre el llibre, que al cap de pocs dies només es conserven en la memòria de Google (l'adreça original era http://www.el-blog.org/main-blog/6496-15.-biografna-de-gf.html): opto per guardar-ne una imatge al final de l'apunt sobre el llibre. Al cap d'uns mesos descobreixo el bloc Bibliomanía, de Cabré, amb un parell d'apunts sobre la seva biografia i la traducció de Ferrater.
***

Eduard Bonet, al seu llibre Gabriel Ferrater i Robert Musil, entre les ciències i les lletres, publicat a mitjan 2009, va posar l'èmfasi en la formació científica i lògica de Ferrater i en el seu interès constant per la ciència, i va aportar novetats biogràfiques de primera mà, ineludibles d'ara endavant per a qui tingui interès en la seva biografia.

***

Era molt remarcable fins aleshores la síntesi de Jordi Cornudella, inclosa en l'excel·lent estudi introductori a la seva antologia Vers i prosa; de fet, continua sent un text de referència per bé que breu, al costat de tres textos:
***

Al voltant del quarantè aniversari de la mort de Ferrater, han aparegut diversos testimonis sobre el suïcidi, que em deixen la idea, apuntada pel mateix Joan Ferraté i per Marta Pessarrodona anys enrere, que el metge li havia diagnosticat una cirrosi i poca esperança de vida:
  • Jaume Vallcorba publica, el 28 d'abril de 2012 a La Vanguardia un article titulat "Els últims dies de Gabriel Ferrater"
  • Francisco Rico, en una entrevista també publicada per La Vanguardia, el 15 d'abril, amb motiu de la seva jubilació, diu que li quedaven poquíssims dies de vida, per la cirrosi
  • El 1997, en el vint-i-cinquè aniversari, Marta Pessarrodona havia concedit per primera vegada una entrevista sobre Gabriel Ferrater, molt valuosa, per a la Revista del Centre de Lectura de Reus.
  • A partir d'un document de joventut, exhumat dins la revista digital Veus baixes, núm. 0, amb el títol "Una carta de Ferrater des de Libourne, el 17 de maig de 1940" (PDF: pàg. 19-41), vaig poder posar en valor la fecunditat del surrealisme en la poesia de Gabriel Ferrater. 
* * *

El 2009 es publica en DVD el documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste, que s'havia estrenat el 27 de juny de 2009 en el marc del Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac Poesia I +. Es tracta d'una peça imprescindible d'ara endavant en relació amb la biografia de Ferrater. Juste la va ampliar encara, en una segona versió del documental, amb extres, i ha acabat fent-ne una versió nova, per a la televisió pública espanyola, amb el títol Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos.

***

Al febrer de 2006 vam anar amb la Maria a veure una exposició a Sant Cugat, a la Casa de Cultura, sobre Ferrater --l'edifici era on havia impartit classes a la incipient Autònoma--, de la qual, crec, hi ha disponible el catàleg, sota el títol "Gabriel Ferrater, pintura, poesia, lingüística" (PDF: 28 pàg.), al web de la Universitat de les Illes Balears. Hi havia dibuixos que no coneixia, anotacions de lingüística, l'enregistrament d'una conferència sobre Fabra, una edició que no coneixia del "Poema inacabat" publicada per la Diputació, fotografies i escrits personals --un conjunt valuós no del tot ben presentat. Durant la setmana que va durar l'exposició, comissariada pel competent Cornudella, va aparèixer una llarga notícia al quadern dels dijous d'El País en què ens prometien l'edició de nombrosos textos inèdits i l'edició crítica de Les dones i els dies! De l'exposició, cal recordar que hi ha traduccions de Ferrater del poeta Gottfried Benn, en castellà; que hi ha un poema, "Any" --publicat al quadern d'El País, que no va passar la censura i va ser substituït per "Corda", fet que trobo inaudit que no s'hagi sabut i esmenat fins ara; que cal llegir el Doktor Glas; que cal comprar el llibre de la Diputació sobre el "Poema inacabat", que aquest es basa d'acord amb el mateix Ferrater en el Don Juan de Byron; que ell va encetar Chrétien de Troyes pel Cligès.

* * *

Llegeixo un llibre que aplega les entrevistes a Jaime Gil de Biedma. La majoria són fluixes, desordenades, unes quantes amb més gent, circumstancials. No és gaire bona tampoc la de Federico Campbell. Tot d'una m'adono de la sort que disposem de la magnífica entrevista de Baltasar Porcel a Gabriel Ferrater, i la de Federico Campbell, que és molt millor en el cas de Ferrater, aplegades a Papers, cartes, paraules. Gil de Biedma, a les entrevistes, sempre parla molt elogiosament de Ferrater, l'home que el va orientar intel·lectualment, que li va fer guanyar uns quants anys, que el va ajudar a ser ell mateix.
***

Marta Pessarrodona, en una entrevista el 27 d'abril de 2015, el defineix com "un intel·lectual de risc" --molt encertadament.

* * *

El 23 de maig de 2010 assisteixo a un acte, organitzat per Isabel Olesti, consistent en la lectura de poemes al Mas Picarany, acompanyada de la projecció del documental Metrònom Ferrater. Hi ha quatre rapsodes, amb un violinista cada un, disposats pel voltant de la casa. De memòria, hi reciten "Primavera", "La platja", "Moeurs exotiqus", "Sobre la catarsi", "Diumenge", "A l'inrevés, "A través dels temperaments", "Literatura", "Temps enrera", "Petita guerra", "Un pas insegur", "La mala missió" --molt ben llegit--, "Cambra de la tardor", "Els polls", "Societas pandari", "Bosc", "Corda", i l'inici d'"In memoriam" --aquest, no gaire bé, perquè no avisen que només en llegiran un fragment i perquè la rapsoda hi llegeix "estilista" per "estilita". S'hi aplega una gentada notable, excessiva per a la sala de la planta baixa del mas on es projectarà el documental --no el veig, aquesta vegada. Conèixer la casa i els turons i la pineda que l'envolten em fa imaginar encara millor poemes com "A través dels temperaments" o "Un pas insegur" i l'ambient familiar singular en què van pujar els germans Ferrater. A prop, hi ha un canyissar i algun avellaner.

  • Isabel Olesti ha recordat aquest acte, i ha exposat la situació de la casa, a l'article "El Mas Picarany de Ferrater", publicat en un número especial sobre Ferrater del diari digital de cultura en català Núvol.

* * *

Altres observacions
Apunt revisat l'11 de desembre de 2015

--

Barnils2001

¬¬¬¬¬

Barnils, Ramon. Articles. Serrat, Carles, ed. Barcelona: La Magrana, 2001

El llibre, titulat Articles, inclou diferents escrits sobre Gabriel Ferrater, que va conèixer i sempre va admirar. Ferrater va morir, intueixo, amb deutes importants. Havia nascut en una bona casa prop de la plaça Prim, a Reus. Eduard Valentí feia, a la postguerra, de professor a Reus (potser li va influir El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos). Va destruir la seva pintura, en veure que no podia arribar enlloc. El 1955 va ser a París amb una beca. El mas de l'Almoster i les seves terres són avui una urbanització. Hi ha una entrevista amb Ferrater publicada per El Heraldo de México, 1971. Un home superbiós i a la vegada feble, trencadís, hipersensible, que s'expressava amb dificultat, que no tenia amics. Vivia, el 1972, a Sant Cugat, als pisos del Bolet, a la rambla Ribatallada. Es va suïcidar d'una manera poc dolorosa: somnífers amb alcohol i una bossa de plàstic per caputxa. Barnils tradueix els versos de Jill Jarrell: "Quan s'ha parlat més del compte, el millor és deixar-ho córrer. Les teves traçudes cançons d'amor, el rigor del teu desig verbal s'han tornat una múrria espècie d'acudit sobrepreuat".

--

Pensament i altres generalitats

¬¬¬¬¬

Aplego en aquest apunt algunes notes disperses sobre Ferrater:
  • El gran Gregorio Morán lloa, en un dels articles aplegats a Llueve a cántaros, la generació de Gil de Biedma i Ferrater, transcendent en un país mediocre, els retratistes sentimentals de l'època.
  • L'assaig de Joan Ferraté "Dos poetas en su mundo", escrit el 1960 (i inclòs a Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos, pàg. 185-209, i a Dinámica de la poesía, pàg. 359-378), en què compara "Noches del mes de junio", de Jaime Gil, i "Luna de agosto", de Carles Barral, comença amb unes pàgines brillants que situen amb precisió els pressupòsits i objectius literaris d'aquests dos autors, aplicables perfectament a Gabriel Ferrater.
  • Un recull de cites, sobretot literàries, dins Mallorca Web > Mag Poesia > Ferrater. Inclou el poema "L'infinito", de Leopardi, esmentat per Ferrater a la conferència "¿A dónde miran los pintores?" (poema donat en traducció de Narcís Comadira).
  • És obvi: no hi ha transcendència religosa en la poesia de Ferrater.
  • Filosòficament, hi ha molts poemes que em fan pensar que hi ha Wittgenstein al darrere del pensament de Ferrater. Dolors Oller, en canvi, hi veu la fenomenologia de Husserl.
  • Bloc Ucronies, de Joan Calsapeu > Apunt per comparar un fragment de teoria literària d'Eliot i un de Ferrater.
Les observacions anteriors no tenen cap valor sistemàtic, és evident. Són pinzellades que m'interessava consignar en un lloc o altre del bloc. Crec que qualsevol reflexió sobre el pensament de Ferrater hauria de començar per l'article "Les dues cultures", inclòs a Cartes a l'Helena, una intuïció que ara corrobora una peça fonamental de la bibliografia sobre l'autor: Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, publicat el 2009 per Eduard Bonet.

Apunt revisat el 14 de novembre de 2010

--

Servià1978

¬¬¬¬¬

Servià, J. M. Gabriel Ferrater: Reportatge en el record. Pòrtic, 1978


Castellet, en el pròleg al llibre de Servià, diu: “no he conegut ningú més que tingués la capacitat de situar-se al nivell del seu interlocutor sense abdicar del propi nivell intel·lectual. No el vaig veure mai discriminar intel·lectualment ningú, la qual cosa no vol dir que no exercís antipaties i menyspreus envers la gent que no li interessava. El que no feia, però, i aquest era el seu atractiu més gran, era jutjar prejudicialment amb els altres. Els prenia com eren, de la mateixa manera que ell es manifestava com era. Les seves fòbies tendien més a ser intel·lectuals i morals que no pas personals. Practicava la simpatia més elmental amb la gent –això és el que que tothom li agraïa--. Si els seductors sedueixen deu ser per alguna raó –i les seduccions de Gabriel Ferrater sempre em van semblar desinteressades excepte en la necessitat de suscitar afecte.”

Servià: el pare era advocat, de gran cultura i amb una biblioteca impressionant, d’Acció Catalana, promotor d’activitats culturals locals. Fa un bon casament.

Llibre que vaig llegir fa molts anys, basat en entrevistes, a vegades força estripades:
  • Xavier Amorós: “Sabia molt d’unes coses i molt poc d’unes altres. Els padres no li concedien gaire valor. Els era incòmode. […] Es va emprenyar molt quan els membres del jurat del Carles Riba no varen deixar-lo guanyador sinó finalista. [… anava de farra] Recordo també que hi havia un mut noctàmbul, que, a còpia d’hòsties, volien fer parlar.”
  • Joan Ferraté: “Era lúcid i lliure, perquè no tenia prejudicis; i, en canvi, no era cap exhibicionista de la llibertat. […] La gent atribueix al meu germà dues obsessions que són falses: les dones i l’alcohol. Les dones eren tan imporants per a ell com per a qualsevol home heterosexual. I les relacions que hi tenia eren tan freqüents o infreqüents com ho són les d’un altre. La gent creu que es passava el dia perseguint noietes. Mentida! Justament en Gabriel les respectava moltíssim. Si t’hi fixes, en la seva obra surten tres noms femenins només. Quant a l’alcohol, sí, és cert que bevia molt, però en això també se l’ha mitificat. A la gent els agrada fixar-se en aquestes coses. Així els dóna com a resultat una imatge més romàntica. […] Mira, del que estic segur és del fet que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic, ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi ha manera de saber-los. Potser cal relacionar-los amb l’edat.
  • Narcís Comadira posseeix un parell de dibuixos de Ferrater.
  • Senillosa: testimoni lamentable. Diu, però, que Ferrater era un ferotge anticomunista, i que es va voler apuntar a la Divisió Blava amb José María de Martín. El pare va voler fer un concentrat de most, jugant-se el tot pel tot. Fa una assegurança de vida, i al cap d’un any just, quan ja pot cobrar-la, es suïcida.
  • Antoni Comas: “La seva intel·ligència –la seva lucidesa—i la seva bondat eren verament excepcionals. En guardo un record extraordinari, vivíssim.” Explica que va ser Fabià Estabé, llavors degà d’Econòmiques, qui li va pagar la matrícula de Lletres, perquè tornés a estudiar de nou, el 1966. En començar a estudiar, li van encarregar les conegudes conferències.
  • Gil de Biedma, que parla en presència de Barral: “No, Gabriel era una excelente persona, de un corazón abierto y generoso hasta la emotividad, pero no era un “buen amigo”, porque no tenía relaciones personales serias con nadie, no se entendía bien con nadie. Sólo quizá con mujeres. Y no sólo por una cuestión sexual. […] Nunca hablábamos de cosas personales. ¡Nunca!”
  • José Agustín Goytisolo: “Llegia molt, llegia com un foll, i ho llegia tot.” Diu que sabia beure.
  • Helena Valentí: “Quan va sortir publicada la Teoria dels cossos em vaig empipar molt. Tot allò obeïa a moments de la nostra intimitat."
  • Salvador Oliva: El 1969 van fer a Sant Cugat, Gabriel i Joan Ferrater, un seminari memorable sobre el Nabí.
  • Anna Bofill: També s’havia interessat per la música.
  • Joaquim Molas deixa anar en aquest llibre allò que no acabava res, fins i tot el “Poema inacabat”. S'hi va lluir!
  • Ramon Barnils: Li agradava molt el futbol. Era un entusiasta de Kubala.
--

Castellet1966

¬¬¬¬¬

“Pròleg” de Castellet a la primera edició de Teoria dels cossos, (Barcelona: Edicions 62, juny de 1966, “Antologia Catalana”, 21), pàgines 5-11

Castellet comença el pròleg amb unes primeres notes biogràfiques, de les quals anoto (any 2009) tot el que em semblen precisions que no havia llegit enlloc més –molt millor que no esperava, el pròleg té molta informació de primera mà i una finesa valorativa que podem imaginar que devia aprofitar la supervisió del mateix Gabriel Ferrater, que fins i tot va ser qui va corregir el text (document extraordinari de la Càtedra Màrius Torres). L'aportació de Castellet és important; deu haver orientat molts crítics que han escrit més tard sobre Ferrater.

L’avi havia fundat una empresa d’exportació de vi, que havia prosperat durant la guerra del 14. El pare i els oncles van continuar el negoci. Però Gabriel Ferrater i el seu germà Joan no es van interessar pel negoci. No va anar a l’escola fins als deu anys i havia conegut la soledat del camp vivint sis mesos cada any al mas Picarany, per voluntat de la seva mare. L’exili de la família, el van passar a Bordeus, i Castellet hi afegeix “i a d’altres llocs”. Va treballar un parell d’anys amb el seu pare. 

L’any 1958 Ferrater, als trenta-sis anys, ja tenia alguns cabells blancs, que per a Castellet són indici de seny. En el món literari català, la mort de Riba hi pesava com una fatalitat, i el primer llibre de Ferrater va causar inquietud, i en alguns casos inquietud i rebuig. Per Castellet, era la prevenció habitual de l’stablishment literari “davant les novetats no controlades, especialment les que es referien al llenguatge i al contingut dels poemes”. Els rebels es podien comptar amb els dits d’una mà en la societat poètica catalana.

“Havia d’ésser una veu més jove, una veu que potser no arrossegués el llast de la història més dramàtica i recent, però que alhora no tingués ni la manca de formació moral ni la inconsistència cultural d’algunes veus encara més joves, la que s’alcés a dir quatre petites veritats, sobre la vida moral de la gent durant la guerra i la post-guerra, en la vida quotidiana i en l’amor, a través de la tipificació d’unes experiències personals. Una nota de dues pàgines, escrita per l’autor, on expressava algunes de les seves idees poètiques, tancava Da nuces pueris, tot obrint un nou camí per a la poesia catalana.” (pàg. 7). “En certa manera, aquest primer llibre pretenia de mostrar que l’home té dret a ésser feliç”. Aquest dret es defensa del primer poema a l’últim paràgraf de la nota final, amb l’explicació del títol del poema.

Castellet destaca els poemes eròtics de Ferrater a Menja’t una cama, amb una emotivitat gens paroxística ni sentimental ni subjectivista (romàntica), amb una emoció i intimitat inscrita en els límits precisos de la realitat que envolta els amants. Un realisme fet a la mesura de l’home d’un món concret --les paraules de Castellet fan pensar, en primer lloc, en "Cambra de la tardor", el poema que obria Menja't una cama.

El pròleg apunta altres detalls brillants; per exemple, la relació d'alguns dels dotze poemes de la tercera secció de Teoria dels cossos amb poemes de Da nuces pueris --un cas evident, el de "Cançó idiota" i "In memoriam". Hi ha també un afegit fenomenal del mateix Ferrater al text de Castellet: en el mecanoscrit del pròleg, després de la citació del famós fragment sobre la branca de la poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s'allarga amb Frost, Ransom, Auden i Graves, i Bertolt Brecht, i sota la reproducció dels versos del "Poema inacabat" dedicats a Josep Carner, amb cal·ligrafia de Ferrater hi ha una línia nova!

"I ara té el sentiment que J. V. Foix és el mestre que li és més útil"

El poema, segons Ferrater (per via de la interpretació de Castellet), ha de tenir un contingut, ha de dir coses, i en la mesura que sigui possible, “coses intel·ligibles i intel·ligents, de tal manera que es pugui fer sobre els llibres una crítica de contingut, com en un llibre d’assaig –i aquest és el pressupòsit primer de l’existència d’un poema. Simultàniament, és clar, s’haurà de poder fer la crítica estilística, formal, comparatista, històrico-literària, etc. Però el que s’ha acabat és el temps de considerar com a poema una bestiesa 'ben dita': com si fos semànticament possible de dir bestieses que, efectivament, siguin 'ben dites'! De la mateixa manera que és passat el temps del maniqueisme psicològic de considerar que uns mots eren bonics i d’altres lleigs […]” (pàg. 10).

Castellet considerava que el “Poema inacabat” (acabat d'escriure el 1962, a l'època de la publicació de Menja't una cama) era un dels poemes més importants escrits després de la guerra civil a Catalunya. Esmentava com a influència, de Chrétien de Troyes, el Cligès. Creia que la forma que li proporcionava Chrétien devia ser un gran alliberament per a Ferrater, que va poder llavors dir les coses que volia sense haver-se de preocupar gaire per la forma. A través de l’experiència moral pròpia buscava l’experiència moral comuna. I un dels mèrits de Ferrater seria “desemmascarar els innombrables paranys, falses il·lusions i alienacions de la nostra vida, per tal que aquesta aconsegueixi alguns moments d’existència racional i lliure, i algunes espurnes de tranquil·la felicitat” (pàg. 11).

***

La taula cronològica habitual d’aquesta col·lecció esmenta una sèrie de llibres que val la pena reproduir:
  • Late Lyrics and Earlier, de Hardy; Trilce, de Vallejo.
  • New Hampshire, de Frost; The Waste Land, d’Eliot.
  • Chills and Fever, de Ransom; Anabase, de Saint-John Perse.
  • Recuerdos de sueño, fiebre y duermevela, d’A. Machado.
  • Hauspostille, de Brecht.
  • The Tower, de Yeats.
  • Cuaderno San Martín, de Borges.
  • Estances, de Riba.
  • La casa dei doganieri, de Montale.
  • La primavera al poblet, de Carner; Les decapitacions, de Pere Quart.
  • Lavorare stanca, de Pavese.
  • Collected Poems, de Graves.
  • Versions de Kavafis, de Yourcenar.
  • Le crève-coeur, d’Aragon.
  • Nabí, de Carner.
  • Elegies de Bierville, de Riba.
  • Lord Weary’s Castle, de Lowell; Cementiri de Sinera, d’Espriu.
  • Sol, i de dol, de Foix.
  • On he deixat les claus…, de Foix.
  • Gesammelte Gedichte, de Benn.
  • Poesia, de Carner.
  • Life Studies, de Lowell.
  • El hacedor, de Borges.
  • Chausseen Chausseen, de Huchel.
  • Man Does, Woman Is, de Graves.
Josep Maria Castellet a l'exposició de la Biblioteca Jaume Fuster, a Barcelona, sobre Edicions 62

Apunt revisat el 26 de desembre de 2015
--

Perpinyà1997

¬¬¬¬¬

Núria Perpinyà, Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Empúries, 1997, 430 pàg.

Me'l deixa la Maite. Llibre minuciós fins a l'exasperació, se salva per una completíssima bibliografia ferrateriana i per alguns detalls valuosos --el 2012 vaig començar a reconèixer alguns mèrits d'aquest llibre. Tracta de demostrar que és impossible establir criteris literaris unívocs i estables que pugui ratificar més d'una comunitat de lectors –idea que algú altre hauria ventilat en una sola pàgina, de forma més expeditiva, i que hauria valgut més publicar en algun suplement literari. La veritat no és democràtica. Perpinyà, en tot cas, acaba la seva anàlisi l'any 1992 --i per cert, havia estat en contacte amb Joan Ferraté (n'esmenta algunes converses privades), però no li ha servit gaire. El capítol de conclusions és una nul·litat.

Perpinyà observa que les referències negatives a la poesia de Ferrater rarament es concreten en poemes (això es pot generalitzar). "Poema inacabat", l'han criticat Marco, Gimferrer, Molas, Grilli, Albertí, Barral i Margarit (els anys, a les pàg. 134-5 del llibre). També és aguda en els intents d'espanyolitzar Ferrater tot inserint-lo en el grup de Laye, intents en els quals destaca Laureano Bonet (revista que potser van clausurar arran d'un article de Joan Ferraté titulat "De generaciones, de cuentas y de una esperanza", en què passava comptes amb els intel·lectuals lligats al franquisme; de fet, Ferraté, el van expulsar de la revista). Bonet tracta d'inflar la importància dels poetes castellans dels anys 50. Ferrater, d'altra banda, l'han mitificat persones que no coneixien gaire la seva obra, i ha patit fins molt enllà de la seva mort algunes animadversacions.

El jurat del Premi Carles Riba 1959 va desestimar l'obra de Ferrater. El públic va quedar indiferent –com és habitual en el país. Vallverdú probablement, sota el pseudònim de Roig, en una revista comunista, va ser duríssim contra Ferrater, el 1961. Fuster, en canvi, el mateix any, li donava la benvinguda. El 1962 va arribar la crítica de Terry. Perpinyà destaca una primera etapa de rebuig i indiferència, que es trenca a partir del 1972 i, més, del 1979 ençà, amb les publicacions pòstumes. Havia guanyat el Premi de la Crítica 1967 per Teoria dels cossos.

Per desgràcia, Marfany, que valorava ben poc la poesia de Ferrater, va ser l'autor del capítol de poesia de la Història de la literatura catalana de què tant es va queixar Joan Ferraté (i Molas va ser qui va decidir que el posaven dins del capítol del realisme històric: curiós perquè Ferrater considerava que ell i Gil de biedma reaccionaven contra les ànimes càndides de la poesia social, encapçalats per Blas de Otero). Valverde ja l'havia qualificat de poeta menor a l'acte d'homenatge pòstum del 1972 a l'Autònoma –Lluís Pasqual va triar i dirigir la lectura d'uns poemes en aquell acte. Tàpies va criticar els escrits sobre pintura de Ferrater (1977). Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany van desqualificar Ferrater. Ferraté, Gimferrer el consideren un dels grans de la literatura moderna; de la literatura europea, en paraules d'Oller. El Grup del Mall no va prendre en consideració Gabriel Ferrater –així els va anar. Joan Margarit (1988) considera en canvi que el corrent ferraterià és el braç principal del riu de la poesia catalana. Oliva l'elogiava moltíssim el 1992.

Terry va afirmar que el tractament dels temes bèl·lics havia sigut un dels trencaments majors de Ferrater (en un altre lloc Perpinyà ens informa que els comunistes de Nous Horitzons van fer una crítica furibunda contra Ferrater). Terry i Triadú semblen dels crítics més interessats en Ferrater (Terry té una conferència el 1988 a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, a part d'altres articles, el 1971, el 1972, el 1974 i el 1979, que hauria de llegir). Parcerisas va notar que Graves és més psicologista i menys moral que Ferrater. Perpinyà constata que s'ha tocat massa poc la relació entre la poesia de Ferrater i la de Carner, un camí suggestiu (Vázquez Montalbán havia parlat d'alguna semblança temàtica entre Ferrater i El veire encantat). També proposa de resseguir les traduccions de Ferrater. Perpinyà també desfà el mite del Ferrater dispers i gandul: unes dues mil pàgines publicades fins ara, amb una mitjana d'uns quinze articles anuals, ressenyes o traduccions –seixanta textos, l'any 1971.
Ferrater havia après a llegir tot sol als tres anys. Triadú recorda que tenia una gran memòria per als versos. Va increpar Roland Barthes en una conferència del 1968 a l'Institut Francès. Un reportatge del 1968 ens el presenta com l'únic veí inquiet que hi havia llavors al poble de Sant Cugat. Va participar a la Caputxinada –en parla a les cartes--, a la concentració a Montserrat pels consells de guerra de Burgos i al reivindicatiu i nacionalista festival Price –del qual, per cert, sols en va parlar la revista Destino. Les seves classes a l'Autònoma i les de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, el 1971, van ser un èxit total. A Sant Cugat havia substituït Díaz Plaja, cessat per aclamació estudiantil. Molas, en una conversa privada, va recordar que una de les últimes classes de Ferrater havia contingut una patètica queixa sobre el poc valor de tota la història de la lingüística –Perpinyà recorda que aquell mateix mes va publicar un article i en va escriure un altre, va fer onze informes de llibres. Joan Ferraté ha dit que el seu germà no bevia pas per acostar-se als seus amics, sinó per poder-los suportar. El seu cos és al cementiri de Sant Cugat, carrer lletra S, nínxol 106.


Detalls sobre els poemes
  • "A mig matí": atenció a "A mig son", de Carner.
  • "Cambra de la tardor": hi ha un encertat canvi de ritme al vuitè vers, segons Terry. Manent en va destacar les sinestèsies.
  • "In memoriam", segons Ferraté, té com a forma interior del poema el problema de la llibertat (1986d).
  • "Per José María Valverde": té, segons li va dir el mateix Ferrater a Valverde, imatges de Rimbaud. Concretament, "Bonne pensée du matin", amb una referència a l'aigua de vida.
  • "Poema inacabat": conté les vint-i-vuit combinacions possibles d'assonància mètrica en català (occidental); és un poema polític a la manera de Cavafis, segons Triadú.
  • "Posseït": rerefons homosexual potser, segons Joan Ferraté mateix (conversa amb Perpinyà).
  • "Riure": el primer personatge al·ludit és Proteu.
  • "Midsommarnatt", poema dedicat a la Marta Pessarrodona l'any 1968: les referències a la murtra fan un joc fonètic amb el nom Marta. El títol del poema significa nit de mig estiu; hi ha un vers en suec, Ljusa blaa natt, clara nit blava (procedeixen de Doktor Glas, la novel·la de Söderberg que Ferrater estava traduint). Els records ofeguen el doctor Glas, que Ferrater prendria com a antimodel en la interpretació de Perpinyà: cal oblidar el passat i abocar-se al present (Ferrater tradueix "Noche de San Juan, clara noche azul, tú que fuiste tan ligera y ebria, ¿por qué pesas ahora como una angustia en mi pecho?".
  • Poemes que es consideren més obscurs: "La confidència", "Poema inacabat", "Exeunt personae", "Primavera", "Moeurs exotiques", "Per a José María Valverde".

Possibles fonts
La Fontaine, Donne, Vaughan, Herbert, els barrocs castellans, Bassani, Montale


Bibliografia
  • La generació castellana dels cinquanta ha tingut l'atenció de quatre congressos: Granada 1984, Oviedo 1987, Santander 1988, Saragossa 1991.
  • Memòries de Barral i J. A. Masoliver, algunes referències a les memòries de Tàpies, Garcés i J. M. Castellet (1982).
  • Estudis de Macià (198x), Figuerola (1991), Roig (1991) amb finalitat escolar.
  • L'estudi de Tosquelles (1985) sobre "In memoriam", detallat però mèdic, deu ser una al·lucinació pel que n'explica Perpinyà.
  • Serra (1983) justifica la renovació del llenguatge poètic ferraterià.
  • Valverde (1982), Gil de Biedma (Lit1986).
  • Anglada (1988): revisa les manipulacions de la mitologia grega a Les dones i els dies.
  • Marià Manent (1965).
  • Boyer (1975), primera anàlisi mètrica seriosa.
  • Fosch (1985), els datius ètics de Ferrater.
  • Tugues (1979) deu ser fluixet, però potser pot tenir interès per alguna font.
  • Gil de Biedma s'hauria de llegir sencer: entrevistes, articles (Perpinyà en destaca la interpretació del medievalisme ferraterià, 1985).
  • Ballart (1987), relacions intertextuals.
  • Serés (1992), l'estil ferraterià.
  • Rigau (Bon1982), sobre els estudis lingüístics.
  • Valentí (S1978).
  • Gomis (1977), els fets reals que hi ha darrere d'alguns poemes de Ferrater.
  • El País de 22-x-92, amb una selecció de les millors obres del període 1982-1992.


--

Bonet1983

¬¬¬¬¬

Notes del llibre BONET, Laureano. Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura: Notas de una aventura juvenil. Barcelona: Publicacionss i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983, vii + 136 pàg.

Sabia que el llibre existia, però –és estrany—no l’havia buscat mai, no havia tractat de llegir-lo, tot i que l’estudi de Bonet sobre la revista Laye és un llibre prou apreciable. Ara me l’ha prestat la Maite, i l’he llegit durant les vacances d’octubre, a Sitges.

Bonet declara de bon principi que es deixa hipnotitzar per la prosa de Ferrater. Es nota. Sovint no aconsegueix apartar-se gaire de l’elogi i de la descripció reiterativa de les qualitats de l’autor. El contingut del llibre (més de cent pàgines de lletra menuda i línies llargues i atapeïdes), tal com està tractat si més no, hauria correspost més aviat a un article de revista d’estudis literaris: l’interès juvenil de Ferrater per la pintura i els seus articles de crítica pictòrica (1951-54) a la revista Laie. No és un gran llibre, si bé té observacions de detall agudes i em serveix per entendre millor quin era el context estètic d’on va sorgir Ferrater.

Una de les tesis de Bonet, il·luminadora i prou fonamentada, és inscriure les reflexions pictòriques de Ferrater en el racionalisme estètic posterior a la segona guerra mundial –el qual, de fet, té segons Bonet arrels en el romanticisme, tot i que ell i el grup de Laie siguin, en les seves manifestacions, antiromàntics (l’art com a via cogniscitiva, la tensió entre imaginació i reflexió, tnere el que és sensorial i el que és abstracte). Bonet defensa que aquesta tensió d’origen romàntic es manifesta en Ferrater fins i tot estilísticament: l’alternança de l’abstracció rigorosa amb les metàfores enlluernadores. Bonet vol ser brillant.

Bonet, més endavant (pàg. 28), precisa que Laie s’insereix en el cansament del surrealisme que es va donar aquells anys, en contrast amb altres posicions com la del grup de Tàpies. Ideològicament, els uns enyoren la Revista de Occidente; els altres, les avantguardes pictòriques de la República. Laie va sentir un gran entusiasme per Ortega. Ferrater és un materialista voluptuós –Bonet destaca el motiu crític de la fortuïtat, l’imprevist com a ingredient decisiu de la feina de l’artista, en contrast amb els inamovibles dogmes del crític professional (pàg. iii).

Bonet crida l’atenció sobre la buidor, el desarrelament, el tedi, la pobresa, l’alcohol, en l’escena –molt coneguda, del Diario del artista seriamente enfermo, pàg. 28-29—en què Gil de Biedma evocava de Gabriel Ferrater (pàg. 15-16). No em sé desempallegar de la impressió que Gil de Biedma estimava i a la vegada menyspreava la persona de Gabriel Ferrater: Ferrater devia ser un alcohòlic brillant i molt plasta, i aquesta imatge pesa en la recepció de la seva obra que van fer els seus amics de les tertúlies de cal Barral. Indiferència, menyspreu implícit. Un indadaptat. Se l’estimaven?

La revista Laie tenia unes pàgines blaves, falangistes, oficials, i unes pàgines blanques, en què escrivia el grup que alguns han anomenat Escola de Barcelona. Hi havia una polèmica subterrània sobre el catalanisme, amb articles ferotgement anticatalans, que la redacció deia que no necessàriament subscrivia. En qualsevol cas, el grup de Laie va ser obertament laicista, en contraposició amb el grup de Madrid: Laín Entralgo, Aranguren, Valverde, un grup que Joan Ferraté va criticar tenaçment. Així mateix, el grup de Laie va ser cosmopolitista, amb referències constants a Anglaterra, França i Alemanya, per oposició al tancament i al provicianisme imperants (pàg. 56).

Ferrater va rebutjar que la crítica pictòrica absorbís concepctes aliens a la pintura, la qual, així, evita quedar emmascarada per uns valors exòtics, estranys. Va insistir en la pintura com a misteri, com a tècnica, en contraposició a la il·luminació romàntica (pàg. 37). No existeix la pintura, sinó el pintar –és una tasca activa. El que compta és el pintar, malgrat les teories que pugui tenir el pintor, que poden ser clarament errònies (pàg. 38). El pintor treballa, intenta; el crític segrega dogmes. La pintura és drama.

Ferrater és escèptic sobre les possibilitats de la crítica. Ferrater va més enllà del racionalisme de Laie. L’article “Sobre la posibilidad de una crítica de arte”, inclòs precisament en el número 23 de Laie, el número d’homenatge a Ortega, es desprèn en tot cas dels enfocaments romàntic, positivista, psicologista… Connecta amb Ortega i amb l’Eugeni d’Ors de Tres lecciones en el Museo del Prado. A part, Ferrater també era conscient que la societat espanyola no apreciava la cultura, ni els esforços del crític, que la vida intel·lectual espanyola era buida. La crítica, mediocre; la reflexió estètica, pobríssima, plena d’idees preconcebudes. Barcelona era un poble a on no havia arribat ni un sol decisiu quadre modern.

Es veu que Molas --tan miop com de costum-- va dir que la crítica de Ferrater era circumstancial. Bonet creu que els articles de Laie deriven d’un plantejament inicial concret (pàg. 55). Tenen una mena de fil argumental, que no arriba a un desenllaç per culpa del tancament de Laie. Això ja és important i és un punt a favor de Bonet –a part d’haver recuperat l’excel·lent conferència que presenta com a apèndix del llibre.

No anoto res durant gairebé trenta pàgines. A la 86, Bonet remarca que l’atac de Ferrater contra Taine s’ha de contextualitzar en la vivacitat de la interpretació psicologista de l’art propiciada per l’èxit mundial de les idees de Freud. La crítica d’art s’omple d’ideologies alienes. Ferrater coincideix amb Heidegger, que per la mateixa època va escriure “El origen de la obra de arte”, dins Arte y poesía. Ferrater es situa al costat de l’artista, no pas del crític. I el que compta de l’artista, del pintor, és el seu art, no pas el que pugui dir amb pretensions teòriques. La missió del crític, segons Joan Ferraté, fóra recompondre dinàmicament l’esforç de l’artista –això és Riba, de fet. L’única opció del crític és el formalisme.

Sempre, contra la idea romàntica de geni: el geni, o és paciència artesanal o bé una forma de truculència. “El pintor no inventa, ordena”, diu Ferrater. L’expressivitat d’un text plàstic li és immanent, i la feina del contemplador és desxifrar les seves relacions.

Curiositats: Ferrater, de jove, signava Ferraté (pàg. iv, nota 2). Els dimarts a la nit eren el dia de reunió del grup (pàg. 17).

Observacions: L’homenot de Pla sobre Prat de la Riba –i de fet, el conjunt dels homenots-- eren una presa de posició catalanista contundent i fidel al país en l’ambient polític en què es van publicar.

Altra bibliografia i referències: Castellet, Qüestions de literatura, política i societat (pàg. 176-177, nota 4); Antoni Tàpies, Memòria personal, Crítica, 1977, pàg. 313-314; Barral, Años de penitencia, pàg. 296-297, fa autocrítica sobre la posició del grup com a fills dels vencedors i la seva tendència anarquitzant; el primer article de Joan Ferraté a Laie, número 1: “El método histórico de las generaciones”, i potser també en el mateix número és seu l’article “El problema de España”. Aranguren va elogiar Laie a l’article “A propósito de nuestra generación”, Revista, Barcelona, núm. 7-13, maig de 1953, pàg. 7; també, “Un manifiesto y un poco de buena poesía”, a propòsit d’un article d’Aranguren, Laie 4; “El habla imposible”, núm. 22. Té una ressenya de Julián Ayesta, Helena o el mar del verano, al número 20, i una ressenya d’Aranguren al número 22. Al número 13 una ressenya de Dámaso Alonso, Poesía española: ensayo de métodos y límites estilísticos, amb alguna referència a Ortega. Bonet atribueix a GF l’article “Preludios”, del número 15 (el GP de la signatura fóra un error). Al número 24 GF va traduir l’assaig de Gert Schiff “Acotaciones a la pintura alemana contemporánea”. Número 23: Carlos Barral, “Poesia no es comunicación”. Una entrevista a Gil de Biedma en la revista Camp de l’Arpa 100, juny de 1982.

--

Julià2004B

¬¬¬¬¬

Jordi Julià. El poeta sense qualitats

Jordi Julià em resulta simpatiquíssim pel seu esforç a entendre Ferrater. Encara que a vegades en discrepo, hi coincideixo en l’alta valoració de Ferrater, i m’entusiasmen moltes de les seves troballes. Hi coincideixo també en la idea que la imatge maleïda del poeta té sovint massa presència en detriment de l’interès incontestable dels seus textos. Julià converteix el seu assaig “en una denúncia cap a aquells sectors de la cultura catalana que sempre han volgut presentar aquest intel·lectual com un poeta circumstancial que va fer treballs de valor nul per guanyar-se la vida” (pàg. 14).

N’aprofito molts fragments per als apunts generals sobre els llibres, sobre els poemes i sobre el pensament i generalitats d'aquest bloc.

Llibre compost de 7 capítols, amb un apèndix de 7 fotografies, que amb la de la coberta en fan 8, del fons de Marta Pessarrodona, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, pàg. 163-166:
  • “El poeta sense qualitats (la imatge polièdrica de Gabriel Ferrater)”, pàg. 9-15
  • “Una revolució a la poesia catalana (la tradició lírica contemporània)”, pàg. 17-26
  • “Sobre la llengua i la forma poètiques (els sonets de Gabriel Ferrater)”, pàg. 27-50
  • “Cànon i idees literaris (la crítica d’Escritores en tres lenguas)”, pàg. 51-77
  • “Palimpsestar la tradició (Skelton, Proust i Eliot a la poesia de Gabriel Ferrater)”, pàg. 79-110
  • “El gest del pintor (la crítica de pintura)”, pàg. 111-127
  • “Les dues cultures (l’esfera del pensament de Gabriel Ferrater)”, pàg. 129-150
“La poesia de Gabriel Ferrater representa per a la poesia catalana l’autèntic inici de la tradició poètica catalana, tant pel que fa als temes, i la llengua literària, com a les formes mètriques, un fet sobre el qual encara no s’ha posat la incidència que hauria estat necessària i convenient”, pàg. 17, frase inicial del segon capítol de l’assaig.

Em fatiga quan comença a despalimpsestar. El llibre, em sembla, tenia un precedent en l'article "La palimpsestació a la poesia de Gabriel Ferrater", que havia publicat l'any 200x a la revista Els Marges.

--

MuñozLloret2009

¬¬¬¬¬

L’Avenç 344, març de 2009, Teresa Muñoz Lloret, “En defensa pròpia, Espriu escriu a Castellet”

Muñoz Lloret recupera dues cartes d’Espriu a Castellet, d’una carpeta extraviada fins fa poc de l’arxiu Castellet.

Hi ha un text de Goethe, una peça de joventut, La fira de Pluendersweilern. Comèdia reoberta moral-política de titelles, en què un xarlatà ofereix en una fira l’espectacle d’una representació de dues escenes de la història bíblica d’Esther, amb els elements característics i la deformació farsesca pròpia d’una representació de titelles. En un sopar homenatge a Clementina Arderiu, Gabriel Ferrater va cridar l’atenció sobre el seu descobriment de la relació de l’obra de Goethe i Primera història d’Esther. Molas va esmentar la font al seu pròleg, del 1966, a Primera història d'Esther. Espriu es va irritar perquè desconeixia la peça de Goethe. En el primer volum de la correspondència de Fuster, hi ha una carta d’Espriu en què es despatxa contra els germans Ferraté.

El text de Goethe va ser traduït per Baixeras: Arola Editors, 1999.

--

Valverde1986

¬¬¬¬¬

José María Valverde, “Pròleg”, pàg. 9-15, traduït per Maria-Àngels Vilana, a Philip Larkin, Aquí: Trenta poemes, traducció de Josep M. Jaumà. Barcelona: Edicions del Mall, 1986

Valverde veu Larkin com un renovador de la tradició de Hardy. Robert Lowell deia que “Larkin era el millor poeta anglès del moment, tal com W. D. Snodgrass ho era dels Estats Units” (pàg. 9).

Valverde diu: “Prop de cent vint poemes, unes dues-centes pàgines, fan de Larkin, sens dubte, un ‘clàssic menor’ de la literatura anglesa –en les categories crítiques de la qual, minor no significa inferior en qualitat a major, sinó de pretensions limitades i concretes--.” (pàg. 10).

Valverde parla d’una doble tradició: “aquella que arrencava de Yeats –mite, cant, embriaguesa—i la derivada de Hardy –col·loquialisme, crítica de la vida--; és a dir, dues vessants que tenien més en comú que no pas en divergència. La primera continuava en Dylan Thomas i Ted Hughes, entre d’altres: la segona trobà la seva figura més sòlida en Philip Larkin.” (pàg. 11). Considera que Ferrater havia fet guanyar a la literatura catalana aquesta tradició.

--

PérezEscohotado2002

¬¬¬¬¬

Pérez Escohotado, Javier, ed., Jaime Gil de Biedma. Conversaciones. Barcelona: El Aleph, 2002.

Llegeixo una bona part de les entrevistes. Gil de Biedma reconeix una admiració intensa pel Don Juan de Byron. Té altres bons poemes: "The Vision of Judgement" i "Beppo" (pàg. 38). De Baudelaire, reconeixia que l’havia influït molt el de Tableaux Parisiens (pàg. 39).

Gil de Biedma fa una distinció, seguint Coleridge, en La creació poètica, entre imaginació i fantasia (pàg. 50) que per una estona crec que també dec haver llegit en Ferrater. Fullejo Sobre literatura, sense resultat.

Diu que Gabriel Ferrater potser era l’únic que s’havia interessat realment per la sentimentalitat femenina (pàg. 103).

--

Millenium20090423

¬¬¬¬¬

Millennium, Canal33, mitjanit del 23 al 24 d’abril de 2009, programa presentat per Ramon Colom

Hi intervenen Carme Riera, Lluís Izquierdo i Andreu Jaume, a propòsit de José Agustín Goytisolo. Donen una gran importància a Ferrater. Carme Riera no el va poder incloure a la seva antologia per prohibició de Joan Ferraté, que en tenia els drets. Diuen que era el tertulià perfecte, un gran aportador d’idees, que fa influir en Jaime Gil de Biedma.

--

Julià2004A

¬¬¬¬¬

Notes sobre Jordi Julià. La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d’una trajectòria intel·lectual

Tinc simpatia per l’intent de Jordi Julià. Però el llibre no m’arriba a interessar molt, tot i que el llegeixo sencer. Trobo que generalitza massa a partir de fragments, i alguna vegada erròniament (pàg. 55, per exemple). És molt bo el capítol sobre la crítica i els mètodes del segle XX. Conté moltes observacions de detall valuoses.

Llibre compost de 8 capítols, més bibliografia i un índex onomàstic:
  • “Introducció”, pàg. 9-28
  • “La críctica del poeta”, pàg. 29-46
  • “La crítica com a activitat comunicativa”, pàg. 47-64
  • “La crítica ferrateriana i els mètodes del segle XX”, pàg. 65-102
  • “Les formes de la crítica i les actituds reflexiva, valorativa i descriptiva”, pàg. 103-164
  • “La crítica biogràfica com a crítica formal”, pàg. 165-232
  • “La crítica literària i pictòrica”, pàg. 233-292
  • “Conclusió”, pàg. 293-ss.

Observacions de Julià
  • Va influir en Estellés i Fuster. El primer va escriure, dins Manual de conformitats, una oda a Gabriel Ferrater. El segon va afirmar que havia deixat d’escriure poesia després de llegir Ferrater.
  • Jordi Julià considera que Ferrater ha estat mitificat excessivament, i que això l’ha perjudicat. La seva poesia, a alguns, els ha interessat en la mesura que corroborava el mite. I també ha provocat que la seva crítica passés desapercebuda. La crítica de Ferrater no és pas secundària. Intenta caracteritzar amb el seu llibre la crítica de Ferrater –deixa a banda la lingüística.
  • A la introducció repassa els articles més importants que s’han escrit sobre l’activitat crítica de Ferrater.
  • Jordi Ibáñez va destacar que no havia parat gaire atenció al grup Dau al Set.
  • Julià destaca que Poesia, de Carner, es publica el 1957, i Ferrater comença a escriure poemes l’any següent. Hi troba un llenguatge i model líric (pàg. 21).
  • Diu que, com Foix i Auden, Ferrater ha dotat la seva poesia d’elements urbans.
  • Els germans Ferrater s’avançarien a determinats postulats d’Iser, Jauss i Ingarden. L’interessa el New Criticism, molt menys l’estructuralisme francès.
  • Cita fragments inèdits: per exemple, sobre el crític Blackmur, pàg. 72. També n’hi ha sobre Empson.
  • Va llegir Spitzer, Lingüística e historia literaria, publicat per Gredos + Edmund Wilson –Joan Ferraté diu que li va agradar molt Classics and Comercials--, Lionel Trilling + Collingwood, The Idea of History, i l’autobiografia + va traduir una història de la literatura alemanya de Fitz Martini.
  • Havia llegit el 80% de Freud, diu Julià.
  • Julià troba ecos marxistes en alguns poemes, pàg. 94.
  • Es queixa de la mutilació bibliogràfica d’Escritores en tres lenguas --hi estic totalment d'acord.
--

Ballart1998

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere, El contorn del poema. Barcelona: Quaderns Crema, 1998

Llibre que buido amb l’ajuda de l’índex de noms, i que em resulta atractiu. En llegeixo la nota de descàrrec i me l’apunto com a lectura pendent.

Consigno la pàgina i el poema que comenta:
  • 59 una interessant observació sobre la poesia de Catul
  • 143 “Tres llimones”
  • 177-178 “Sacra rappresentazione”
  • 183, 186 “El mutilat”
  • 204 “Literatura”
  • 208-9, “Societas pandari”
  • 239-240 “Els jocs”
  • 267, 269, 275 la conferència “¿A dónde miran los pintores?”
  • 289 “La mala missió”, “Si puc”
--

Cabré2002

¬¬¬¬¬

Cabré, María Ángeles. Gabriel Ferrater. Barcelona: Omega, 2002. Col·lecció “Vidas literarias”


Cabré va traduir Les dones i els dies, sencer, al castellà, i n’és una bona lectora. La traducció va tenir el vistiplau de Joan Ferraté. Aquesta biografia és un llibre escrit amb amenitat, amb molta informació rellevant, provinent de nombrosos testimonis i el bon treball de l’autora. Conté algunes opinions i excursos prescindibles, que es compensen amb observacions amb ganxo. El llibre es completa amb una antologia de textos. Un llibre per comprar. (Cabré és filla d’un rector de la Universitat de Barcelona. El seu oncle avi és Modest Cuixart.)

El que no anoto en aquest apunt resum destinat primordialment al meu ús personal, ho apunto als apunts sobre els poemes.

Cabré considera Ferrater el primer poeta plenament moderna de la literatura catalana, pàg. 16. El record de la guerra l’uniria a la generació castellana de poetes dels cinquanta, pàg. 17.

Elements biogràfics
  • Pare catalanista i republicà, membre d’Acció Catalana, partit pel qual va ser regidor en les eleccions municipals del 1934. El 14 d’abril de 1931 havia llegit un manifest per la ràdio –els seus fills li atribuïen la proclamació de la República, a Reus, des del balcó de l’Ajuntament. Va ser detingut pels militars quan a l’octubre anava amb taxi a Barcelona a donar suport a Companys en proclamar la República Catalana i va passar un temps en vaixell presó. Durant el 1936 va ser president del Socorro Rojo Internacional, organització que tractava d’ajudar les víctimes de la guerra a la zona republicana. Havia donat conferències al Cercle de Lectura de Reus. Era lector de Les Nouvelles Littéraires i tenia la seva biblioteca sempre al dia. Va fundar l’agrupació excursionista local.
  • La mare era filla d’un advocat madrileny que tenia un dels bufets més prestigiosos de Reus, i la família era oriunda de Lió, amb moltes finques per Tarragona, inclosa la d’Almoster. Parlava amb una “r” gutural francesa, que van heretar els seus fills.
  • L’oncle Joan va fer d’escriptor a la premsa local i va publicar poesia.
  • Van tenir una Fräulein alemanya, que fugia del seu pais i que els va familiaritzar amb l’idioma.
  • Potser el pare no els va portar a escola preocupat per la tuberculosi, i la mare també es va precupar per la higiene, a part que un dels oncles va acabar morint de tuberculosi. L’escola triada tenia grans finestres, bona ventilació.
  • A Gabriel Ferrater li agradava molt jugar al futbol. Anaven al cine: Marie Chapdelaine, de Julien Duvivier. Anaven a concerts –però no va aprendre mai a tocar la pianola de casa.
  • Va ser a França dels 16 als 20 anys (43) –obvi, però Cabré fa molt bé de destacar-ho. Signava ja Ferrater, amb erra. El 1940 i el 1941 són anys de relativa indolència, mentre que el seu germà Joan decideix tornar a Catalunya i fa cinc cursos en tres anys als escolapis del carrer Balmes de Barcelona; demostra un intel·lecte privilegiat, i per exemple introdueix els seus condeixebles Cuixart i Tàpies en la lectura d’Ortega (45). Però Gabriel Ferrater aprèn l’anglès. El 1940 va a París i en visita els grans museus (46). Preparava un assaig sobre Lautréamont i s’escrivia amb Joë Bousquet, escriptor de Montpeller; llegia Gide i Sartre. Feia boxa amb els soldats alemanys i, amb la seva complicitat, empaitava una noieta durant el toc de queda (47).
  • Torna a final del 1941 –els pares tornen el 1942. Llegeix i escriu poemes, que després va rebutjar. Llegeix Ortega, Heidegger, Husserl, Scheler. Hi ha testimonis que diuen que aleshores ja havia començat a beure (50).
  • Fa d’escrivent al Batalló de Muntanya XVIII, a partir de l’abril de 1943. Pot menjar i dormir fora (51). No aprova l’examen d’estat –per acabar el batxillerat-- fns al 1947 (57), i estarà matriculat a la universitat –amb alguna intermitència—del 1948 al 1968 (60).
  • Treballa amb el pare a Reus, a l’empresa exportadora de vins, però els treballadors diuen que s’escaquejava molt aprofitant-se de ser el fill (61).
  • “No advierto en Ferrater ningún atisbo de construcción de un personaje inventado que vaya más allá del que todos nos inventamos al mirarnos al espejo, sin duda un conglomerado de realidades y deseos que ni el bisturí más fino sería capaz de discernir; un personaje que paseamos sin sabernos en ningú momento impostores. Ver en Ferrater a un personaje impostado es, en mi opinión, menospreciar la fuerza de su inteligencia, lo que no quita que haya en él una dosis de timidez mezclada con otra de necesario exhibicionismo que puedan parecer lo que no son.” (63). També discrepa dels qui han mostrat Ferrater com un diletant, incapaç d’acabar res (83).
  • El pare s’enfada amb el seu germà, s’independitza com a empresari i tracta de fer un concentrat de vi (64). S’arruïna, contracta una assegurança de vida que inclou la pòlissa de mort per suïcidi, al cap d’un any d’haver-la signada, i es suïcida al cap d’un any i un dia (65).
  • Anava tot el dia amb Josep Maria de Martín, que era de Berga (69). Havia visitat el Museu del Prado al setembre de 1947, i li va provocar una autèntica revulsió intel·lectual (72). Cap al 1949 va començar a pintar: en queden alguns dibuixos a la ploma, aquarel·les (73). Narcís Comadira en conserva un dibuix i un collage (74). Freqüenta el cercle de pintors de la seva edat: Ràfols-Casamada, Maria Girona, Palà, Gusils, el grup d’Els Vuit, contrapunt a Dau al Set (76). No es va interessar gens per Dau al Set, i aquests van mirar el grup anterior amb displicència, considerant-los més complaents (77). Va ressenyar exposicions per al Diari de Barcelona del novembre del 1954 al març del 1955 (82). El van fer fora per una crítica en què insultava un pintor per ignorant (84). L’encàrrec d’una història de la pintura espanyola, l’hi va fer Seix Barral el 1954 (84). Es va encallar en el capítol sobre Joan Miró, cap al 1959, i va deixar l’encàrrec aturat (85). El llibre de capçalera del figurativisme era el Tractat del paisatge d’André Lhote (86).
  • L’Institut Francès era a la Gran Via cantonada amb el passeig de Gràcia, sota la direcció del geògraf Pierre Deffontaines, amb cercles dedicats a les arts plàstiques, la música i el cinema. El Cercle Maillol, de belles arts, reunia els seus membres en una tertúlia oberta a la nit, i s’hi exposava pintura exclosa de les sales convencionals (89). El Cercle donava beques, va organitzar una exposició en homenatge a Jean-Paul Sartre... Era un pont amb la intelligentsia local (90). Ferrater va formar part, amb Castellet, Ràfols-Casamada, Gubern..., del comitè assessor destinat a orientar els conferències i trobades literàries (91).
  • Martín li va fer llegir Espriu, que Ferrater va trobar horrorós i sobre el qual sempre va fer broma (95). Es veu que admirava Humphrey Bogart (96).
  • Després de la Caputxinada es va allotjar a la casa de Narcís Comadira, on vivia amb Dolors Oller, a Sarrià (97).
  • Tothom coincideix a dir que era molt tímid. Desprenia tendresa. Molta gent se’l va estimar (104).
  • Va conèixer Eduard Valentí ja a Reus, a l’institut. Es tornen a veure a Barcelona, amb certesa a partir del 1953. Valentí reunia a casa seva Joan Vinyoli, Joan Petit –llatinista, traductor de Catul--, Rosa Leveroni, Gumà (105). N’hi havia alguns que passaven l’estiu a Begur (106).
  • Les darreres obres de Vinyoli, a partir de Tot és ara i res, publicat el 1970, reflecteixen l’empremta ferrateriana. Amb Vinyoli bevien molt –el temien, a cal Vinyoli (107).
  • Cabré diu que Ferrater protagonitzava, quan hi anava, les tertúlies de Riba i Foix, que coincidien a fer-se els diumenges a la tarda (109). Va començar a anar a les tertúlies de Riba el 1953 (209).
  • El van acceptar de seguida dins el que es va anomenar Escuela de Barcelona. El consideraven un tio genial, admirable, d’una intel·ligència prodigiosa (113).
  • A cal Barral hi anaven Castellet, Sacristán, Badosa, els Valverde, els Carnicer, Miquel Barceló, Salvador Clotas, Antoni de Senillosa, Juan Goytisolo, les germanes Valentí; o visitants de pas com Blas de Otero, Ángel González (114-115). A vegades anaven a Calafell, també a cals Barral, que s’havien casat a l’octubre del 1954 (115). Cabré afirma que Ferrater va créixer intel·lectualment i sentimentalment a recer dels poetes d’aquesta Escuela de Barcelona (118). Li agradava de rivalitzar amb Jaime Gil (120). Es trobava de gust amb Barral, un home que escoltava molt (122).
  • Els Valverde vivien prop de la mare de Ferrater. També anaven al soterrani on vivia Gil de Biedma, hi prenien unes copes abans de sopar, sortien a algun restaurant, tornaven al pis. Salinas va importar el costum de beure ginebre, i després va arribar el whisky (116).
  • Jaime Salinas, que va arribar el 1956, es va entendre sobretot, per l’educació anglosaxona, amb Gil de Biedma i Ferrater. Ferrater el va dur a conèixer Riba, que havia conegut el seu pare. Es veu que Gil de Biedma diu al seu diari que Salinas va ser una presència breu (se’n va anar a treballar a Madrid) però molt important en la vida de Ferrater (124).
  • Valverde havia llegit i s’havia interessat per algun article de Ferrater mentre era a Roma fent de lector d’espanyol. El va voler conèixer de seguida d’arribar a Barcelona (129).
  • Cabré, pàg. 131-136, narra la detenció de Ferrater. Havien detingut Senillosa i li van trobar una agenda amb el nom de Ferrater. És fora, el detenen al tren, quan tornava de Madrid, a Guadalajara, i passa tres dies emmanillat a la comissaria madrilenya de la Puerta del Sol. El traslladen a Barcelona, a Jefatura (132). Es veu que Sacristán havia signat Víctor Ferrater un article que la policia vinculava a algú del Partit Comunista (133). Ferrater va cremar el diari aforístic que havia anat escrivint des del 1954, que va enviar a Barrral, que li va aconsellar de destruir-lo (134). Les trobades a Sant Elies van perdre força a partir d’aquell moment (136).
  • Seix Barral era a Provença, entre Rambla de Catalunya i Balmes. L’empresa s’havia dedicat a l’edició de mapes i llibres didàctics, fins a l’entrada dels hereus, Víctor Seix i Carlos Barral (138). Ferrater hi va preparar informes, hi va fer traduccions i va participar en els rigorosos comitès de lectura quinzenals (139). Comença a escriure la història de la pintura per encàrrec de Barral, i aquesta feina li donarà ocasió més endavant d’aconseguir una beca per anar a París (142). Barral participava contínuament en tota mena d’actes contestataris, contra el parer dels accionistes de l’editorial (148). Salvador Clotas i Manuel Vázquez Montalbán, detinguts el 1962 arran dels fets d’Astúries, col·laboraven a Seix Barral (149). Els propietaris opusdeistes de Seix Barral van acabar destituint Barral el 1970 (162).
  • Ferrater fotia mà a les dones (149), amb predilecció per les jovenetes (167). Bevia ja molt estant casat amb Jill Jarrell (150). L’editorial Rowohlt feia pinya amb Barral i Einaudi per premiar la trajectòria d’un autor (Prix International) i una novel·la destinada a ser traduïda i publicada simultàniament (Premi Formentor) (155). Ferrater va defensar, el 1962, a sang i foc la candidatura de Foix per al Prix International (156). En la convocatòria de Salzburg va formar part del jurat del Premi Formentor amb Mary McCarthy, Moravia, Vittorini, Guido Piovene, Butor, Vargas Llosa, Roger Callois, Dominique Aury, Castellet... L’any següent el Prix International es va donar a Saul Bellow, a la localitat de Valescourt, i després Ferrater se’n va anar amb la Jill a visitar Gombrowicz al sud de França [a Vence, no gaire lluny de Niça]. A Tunis hi va fer un discurs en defensa de Pla, importantíssim per a la creació de la llengua catalana (157). Va col·laborar en els inicis de Lumen, Tusquets i Anagrama (160).
  • Cadaqués actuava com a sucursal de Barcelona, amb Rosa Regàs d’amfitriona (160).
  • La revista La mosca, gens estudiada, va acollir en el seu primer número un article sobre lingüística, en català, de Gabriel Ferrater (162).
  • El 1970 Ferrater acabava festes molt borratxo, i fins i tot es quedava adormit al carrer (163).
  • Viure amb la mare li devia donar una certa tranquil·litat econòmica durant una època, diu Cabré (171).
  • Li agradaven les noies de bona família, amb pares de professió liberal i interessats per la cultura, com Isabel Rocha i Helena Valentí (172). Isabel Rocha era en realitat, tot i tenir gairebé la mateixa edat, neboda segona de Carlos Barral (173). L’amistat amb Isabel Rocha s’allarga fins a la primavera del 1958, i va donar lloc a una bonica correspondència, ens diu Cabré, que la destinatària no ha volgut publicar. De la crisi de la separació, de la relació no consumada, en van sortir alguns versos (178).
  • Helena Valentí havia nascut el 1940. Es va doctorar a Cambridge, va fer de traductora, va publicar tres novel·les i un llibre de relats. Influïda per l’alliberament de la dona i la sexualitat. Era nòvia de Juan Antonio Masoliver Ródenas quan Ferrater la hi va prendre. Va ser amant de Marsé, entenc que cap a mitjan dels setanta (181). Van estar junts del 1961 al 1963. Es va acabar casant amb un anglès i es va quedar a viure a Anglaterra (183). Helena Valentí vol deixar Espanya a tota costa, i això anima Gabriel Ferrater a passar una temporada a l’estranger (186). Hi va amb una beca de l’Institut Francès. De París va a Londres, a veure la seva germana Amàlia i a reunir-se amb l’Helena, on viu per primera vegada amb ella, a Kensington. Al juliol se’n va a can Rowohlt (187).
  • Jill Jarrell i Gabriel Ferrater es van enamorar només veure’s. Cabré diu que era molt simpàtica (189). Era filla d’un militar que ocupava un alt càrrec a l’ambaixada nord-americana a Madrid (190). Quan vivien a Montgat, Ferrater, de tant en tant, s’embolicava amb la feina o se li allargaven les últimes copes, i perdia el darrer tren. No arribava mai a una hora prudent (191). Els agradava també Calafell; hi van llogar un apartament, i feien vida en comú amb els amics, sobretot amb Carlos Barral. Jill no té gaire èxit a l’hora de trobar feina, si bé va participar en els primers passos de l’agència literària de Carmen Balcells. Escriu poemes i dibuixa, dues de les seves devocions. Cabré considera que els versos que encapçalen Les dones i els dies no van signats per la discreció de la Jill Jarrell (192). Gabriel Ferrater malviu de lectures de poemes, conferències, encàrrecs editorials, traduccions, i l’escepticisme de la Jill Jarrell creix (193). El 1966, publicat ja Teoria dels cossos, Jill Jarrell abandona Gabriel Ferrater i se’n va a Madrid, on viu la seva família (194). Cabré ens diu que Ferrater era conscient de la seva derrota. Se li feia evident la falta de sentit pràctic i la incapacitat per sortir de la pobresa. Castellet i Salvador Clotas el recorden plorant, amb sentiment de culpa i derrota (195). Jill Jarrell hi va mantenir contacte: postals i trucades de tant en tant des de Madrid (196).
  • Coneix Marta Pessarrodona el 1968 (198). Ella és de Terrassa, del 1941, té 26 anys, es mou en el cercle de Maria Aurèlia Capmany, s’escriu amb Simone de Beauvoir i s’interessarà pel Grup de Bloomsbury. Es va enamorar del Gabriel Ferrater (199). Ell duia sempre ulleres fosques i fumava sense parar. Va ser amb ell fins al final (200). La Marta Pesssarrodona el va cuidar molt: el va haver d’esperar sovint, o anar-lo a buscar aquí o allà, mentre ell no parava de beure a El Mesón de Sant Cugat. Era molt complidor: les seves classes ereen sagrades, procurava no fer excessos entre setmana. Feia amistat amb els alumnes, s’hi abocava (201) –Cabré creu que el devia estimar molt (205). Els feia classes particulars a El Mesón; per exemple, a Cristina Badosa. Diuen que es va enamorar de la seva alumna Julia Samaranch, a qui va dedicar un dels pocs poemes escrits després de Les dones i els dies. I també va escriure poemes en anglès per a la filipina M. Carmen Abraham, Maka –que sembla que Salvador Clotas va perdre (202). Marta Pessarrodona va començar a treballar al sector editorial el 1970, i es va incorporar a l’equip de Seix Barral format per Joan Ferraté, en absència ja de Carlos Barral –per cert, Barral es va enemistar amb Ferraté perquè va acceptar de substituir-l’hi, i això també va enrarir la seva amistat amb Gabriel Ferrater (203). Va ser Marta Pessarrodona qui el va trobar mort (206).
  • Va fer amistat amb el matemàtic Eduard Bonet, amb qui es veia de tant en tant, cap al 1970 (204).
  • La seva germana es va casar el 1954 i es va instal·lar a Londres. Joan Ferraté aconsegueix el mateix any una plaça, gràcies als bons oficis de Martí de Riquer, a la Universitat d’Oriente, a Cuba. Els anys 1954 i 1955 són els de màxima intensitat en la seva amistat amb el sector barceloní del grup poètic dels cinquanta (209) –Cabré prefereix aquesta denominació a la d’Escola de Barcelona (210). S’incorpora al comitè de lectura de Seix Barral el 1961. Carlos Barral, amb l’ajuda de Joan Petit i la col·laboració de Víctor Seix, manava a la secció literària de l’editorial. Cabré considera que Ferrater va tenir un paper rellevant en els èxits literaris de Seix Barral i en el prestigi de la col·lecció “Biblioteca Breve” (210).
  • No a arribar a llicenciar-se i va poder donar classes a la universitat gràcies a la clarividència d’alguns amics (213). Cabré diu que era pobre com molts, contra la imatge enquistada d’heterodox que ha portat a tantes inexactituds (218). Esmenta un cas similar, Josep Elías, guanyador del Carles Riba del 1970 per Per a un duc Bach escriví música d’orgre, a Weimar, que va morir més jove que Ferrater víctima de l’alcohol (218-219). La mare li proporciona petites quantitats, i no deixa de demanar bestretes pels treballs editorials (219). S’ocupa de les entrades sobre lingüística a Enciclopèdia Catalana, i hi coneix Feliu Formosa (221). La traducció d’un fragment del Coriolà, el 1970, va ser feta per encàrrec d’un director teatral (226). La traducció dels seus poemes que va fer Pere Gimferrer va tenir l’aprovació de Ferrater (227).
  • A Ferrater no li agradava gens la poesia de Tomàs Garcès (229). La poesia de Ferrater va causar més “estupor” que admiració al principi. L’havia presentat al Carles Riba del 1959; diuen que Teixidor i Garcès es van negar a premiar-lo per “Sobre la catarsi” (230). Pla el considerava brillant (237). No va participar en l’agra polèmica encetada per Carlos Barral a l’estiu del 1953 amb l’article, publicat a Laye, “Poesía no es comunicación”, atac a Teoría de la expresión poética de Carlos Bousoño. Gabriel Ferrater no va anar mai a Velintonia, la casa d’Aleixandre. Tampoc va anar a Cotlliure per commemorar el vintè aniversari de la mort d’Antonio Machado, tot i que sí que hi va anar el seu germà (238). Va tenir amistat amb Blai Bonet, tot i no apreciar gaire la seva poesia (242). Va anar a veure Salvador Clotas per Nadal quan era a la presó de Lleida i li va regalar Les liaisons dangereuses (243). El festival del Price va aplegar cinc mil espectadors; s’hi va desplegar una pancarta de Comissions Obreres, que no es veu a la pel·lícula filmada per Pere Portabella. Ferrater hi va seure a primera fila, amb Marta Pessarrodona i Salvador Espriu. Feliu Formosa hi va llegir una de les elegies de Riba i una sèrie d’actors van recitar poetes més joves. Cabré diu que Ferrater, com altres poetes consagrats, hi va llegir un poema seu: “Cançó del gosar poder” (244).
  • Va causar estralls entre les dones del cercle d’amistats en què es movia, no entre les dones de la colla de Barral, sinó entre el grup de Vinyoli, més algun embolic important a la família Valentí (234).
  • El primer curs de lingüística, el va impartir a la Residència Universitària de Sant Antoni, al carrer Urgell, el 1969. Els alumnes se sentien captivats per la capacitat didàctica de Ferrater, pels testimonis que n’han arribat. Comença a col·laborar el mateix any a Serra d’Or i a Enciclopèdia Catalana (250). Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona de crítica literària, el curs 1968/69, i de lingüística, als cursos següents. Cabré creu que Comas, Valverde i Riquer devien propicar que substituís Guillermo Díaz Plaja, designat per fer crícita literària i contestadíssim pels estudiants (251). El va substituir juntament amb Francicso Rico, i tots dos s’alternaven o feien les classes plegats, i els dissabtes a la tarda improvisaven seminaris a El Mesón o cal Francisco Rico (252). Va participar per solidaritat en la tancada de Montserrat (253). El 1970 imparteix un curs a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Detestava la gramàtica de Badia, de qui havia estat alumne (254). Com a anècdota, s’havia examinat de l’assignatura de Badia borratxo, que li va dir que pudia a alcohol i Ferrater li va replicar que Badia, catòlic fervorós, pudia a hòstia (255). Era un professor d’èxit (257). Hi ha hagut el rumor que, no sent llicenciat, cobrava sou de jardiner o que el seu sou sortia del pressupost de neteja. En tot cas, era el sou més baix d’entre els dels professors (258). Els professors d’aleshores: Joaquim Molas, Josep Romeu, Manuel Jorba i Jordi Carbonell, i en lingüística, Joan Argenté (259-260). Salvador Oliva feia va arribar a la facultat com a substitut de Comas (261). Va tenir com a alumnes Enric Sullà, Mila Sagarra, Josep Murgades, Xavier Lamuela, Oriol Pi de Cabanyes, Lola Badia, Rosa Novell, Vicenç Altaió, Jaume Vallcorba i Lluís Pascual (262). La predilecta, interessada per la lingüística, era Mila Sagarra. Es veu que va deixar una llibreta amb els seus apunts de gramàtica que acabava de començar (263).
  • Va anar a viure amb la Jill a Sant Cugat. Potser hi va influir que hi vivien els Valverde (267). Gabriel Ferrater anava sovint a cals Valverde, fins i tot a dutxar-se perquè se li havia acabat l’aigua calenta, i ja s’hi quedava tot el dia, bevent, i José María Valverde fent veure que bevia. També coneixia els Bejarano; Carmen Rojo, mestressa d’El Mesón, i el seu marit. Hi anaven sovint Antoni Comas i Dolors Lamarca (269). Sabem que no li havia agradat gens viure a Hamburg. Anaven a El Mesón els Valverde, Victoria Camps, Francisco Rico, José Manuel Blecua, Alberto Blecua, Sergio Beser, de la universitat (270), i també Maria Aurèlia Capmany, Guillermina Motta, Anna Bofill i Eduard Bonet, Esther Tusquets (271), i Joan de Sagarra, Miguel Bea i Ramon Barnils (272). A vegades es quedava adormit, borratxo, a El Mesón, i com que els feia pena, deixaven que hi dormís fins l’endemà al matí (274).

Lectures

Als 13 anys ja havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook. A la biblioteca familiar, Flaubert, Balzac, Stendhal, Céline, Verlaine, Baudelaire, Poe (traduït per Baudelaire), Wedekind (El despertar de la primavera).

A França, el professor de literatura els parla de Rabelais, de Villon.


Imatge desada a la memòria de Google d'unes aparents declaracions de Cabré sobre l'encàrrec d'aquest llibre



Apunt revisat el 17 de gener de 2010

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites