diumenge, 11 d’octubre de 2020

Vallcorba1997

¬¬¬¬¬

Vallcorba, Jaume. "Les fulles roges de les veus", pàg. 327-333 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

L'obra de Jaume Vallcorba em mereix un respecte enorme, per la seva direcció editorial de Quaderns Crema, i també d'Acantilado, com a editor de J. V. Foix i Eugeni d'Ors i com a professor universitari. De Gabriel Ferrater, en va publicar l'esplèndid Papers, cartes, paraules; les conferències aplegades amb el títol Foix i el seu tempsi Sobre el llenguatge, tots tres llibres a cura de Joan Ferraté, i va recuperar al segell Sirmio Un cuerpo, o dos, la novel·la escrita amb Josep Maria de Martín, a més d'encarregar a Jordi Cornudella i Núria Perpinyà l'imprescindible Àlbum Ferrater. 

En aquesta ponència Vallcorba ens recorda que "Cambra de la tardor" reprèn un tema tradicional, en diàleg fructífer amb altres poetes, com és propi de la veritable literatura: el pas ineluctable del temps, la llarga pena "per les hores que se'n van de pressa" i el record, suggerits pel cicle de les fulles dels arbres, un tòpic que ja apareix a la Ilíada (VI, 146-149):

Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer. 
Tal la raça dels homes, neixen uns, d'altres moren.
(traducció de Miquel Peix)

La imatge brillant recorre els segles i té dos precedents italians: l'un, "Dopo", de Sergio Corazzini, resignat cristianament en el camí cap a la mort, Gabriel Ferrater el podia conèixer, ja que el seu germà Joan l'esmenta al capítol "Ideas del alma", text del 1956 inclòs dins Dinàmica de la poesia; l'altre, posterior, titulat també "Dopo", de Cesare Pavese, el coneixia (li va dir al mateix Vallcorba que l'havia tingut present): ens mostra un record immediat de l'estimada, que, fora de la cambra, volta per algun lloc de la ciutat, i el seu possible retrobament l'endemà (es tracta probablement d'una resposta terrenal de Pavese al poema de Corazzini). Vallcorba cita els dos poemes in extenso i els comenta; en el de Pavese, interpreta que passen anys en el record --em sap greu, que no ho sé veure: hi llegeixo un sol dia, amb la seva sera i l'esperança de retrobar l'amant domani. La discrepància respecte a Pavese n'apunta una de més profunda sobre Ferrater, em sembla forçada la lectura que Vallcorba proposa de "Cambra de la tardor":

En el present que el poema descriu, tan sols hi ha la veu del poeta, des de la tensa solitud de l'home que es fa gran, i que les cometes del diàleg solament indiquen, per la seva, diem-ho així, aparent falta de "coherència tipogràfica", el diàleg entre el passat i el present, i que no crec que indiquin cap altra cosa que la resposta del poeta, des del present, a les preguntes que li van ser fetes en el passat. És a dir, que al poema hi ha només el poeta qui, a la seva tardor, recorda l'amor en aquella cambra. (pàg. 332)

El present del poema, des del meu punt de vista, és el d'un amor que els amants saben que acabarà: les seves trobades a la cambra compartida, com la d'aquesta tarda, tindran un final, que tots dos recordaran de manera incerta en els seus pensaments i profundament en els seus cossos. Vallcorba apunta amb encert que els trenta-set horitzons de la persiana es refereixen a l'edat de l'home, i que és brillant l'assimilació de les fulles i les veus i els besos.

El gran valor de la ponència de Jaume Vallcorba és posar en evidència que Gabriel Ferrater dialoga amb la tradició, recorrent a un topos antic, recordant un poema de Pavese --o un d'Apollinaire o de Shakespeare. Ferrater no es conforma a repetir la imatge: intenta anar sempre més enllà que els seus predecessors, i en aquest cas la reflexió terrenal i a la vegada transcendent de "Cambra de la tardor" puja enllà de l'evocació de l'enyorança, tan física i immediata, i lleugerament literaturitzada o idealitzada, dels amants del poema de Pavese --si és que llegeixo bé "Dopo"--,  a la vegada que Ferrater basteix uns versos d'imaginació més travada i memorable. No hi ha enyor al poema de Ferrater, sols una lliçó de vida carnal.

En el motiu de la lentitud del món i la pervivència del dolor per l'amor perdut, hi ha un eco, pel to i el timbre, de "Le pont Mirabeau", d'Apollinaire, ens diu Vallcorba, "un poeta que ja que hi som treu el nas reiteradament a Les dones i els dies." (pàg. 333). Copio el text del poema, que no figura a la ponència:

Le Pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine
Et nos amours
Faut-il qu’il m’en souvienne
La joie venait toujours après la peine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Les mains dans les mains restons face à face
Tandis que sous
Le pont de nos bras passe
Des éternels regards l’onde si lasse

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

L’amour s’en va comme cette eau courante
L’amour s’en va
Comme la vie est lente
Et comme l’Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Passent les jours et passent les semaines
Ni temps passé
Ni les amours reviennent
Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l’heure
Les jours s’en vont je demeure

Guillaume Apollinaire, Alcools, 1913

Vallcorba esmenta, finalment, el sonet 73 de Shakespeare, el que comença amb el vers "That time of the year thou mayst in me behold". Les coincidències hi són.

Jaume Vallcorba amb J.V.Foix,
uns anys abans del 1997, any de la ponència sobre Ferrater
i de l'inici de l'edició crítica
de l'obra completa de Foix a Quaderns Crema
(foto de Robert publicada a El Punt Avui)


--

0 comentaris:

Publica un comentari

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites