dissabte, 21 de gener de 2012

Malé2008

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Gabriel Ferrater: 'Poètica' (nota final a Da nuces pueris)", pàg. 159-168, dins Malé, Jordi i Laura Borràs, ed. Poètiques catalanes del segle XX. Barcelona: Editorial UOC, 2008, 371 pàg.

L'origen del llibre és el material didàctic de l'any 2001 per a l'assignatura de la Universitat Oberta de Catalunya "Literatura catalana: teoria i crítica", que dóna compte de 28 autors, dels quals selecciona textos programàtics amb l'afegit d'un comentari (se n'encarreguen 12 especialistes, la majoria professors, doctors i catedràtics universitaris). Jordi Malé mateix, editor del llibre amb Laura Borràs, escriu el comentari sobre la nota final de Da nuces pueris.

L'aportació de Malé és correctament didàctica. Reprodueix el text (una pàgina i mitja) amb un cos de lletra menor que el comentari (8 pàgines, comptant-hi la biografia intel·lectual de l'autor, que n'ocupa una i mitja, i la  bibliografia bàsica, que n'ocupa una). Li queden, doncs, quatre possibles pàgines d'anàlisi de la nota en qüestió, que Jordi Cornudella havia seleccionat en la seva antologia Vers i prosa posant-hi el títol de "Poètica" i que Joan Ferraté ja havia posat al capdavant del volum Papers, cartes, paraules --el text és important, sense cap mena de dubte. Què fa Malé? Caracteritzar de manera entenedora la poesia i l'estètica de Ferrater, sobretot valent-se de les referències a la "Poètica", també citant altres textos i declaracions d'entrevistes, i, en conseqüència, proporcionar context al lector perquè es faci més o menys càrrec de la intenció i el sentit del text triat.

Per sort, Malé també ens regala un detall de collita pròpia, una observació notable, a la pàgina 163: que el pas difícil del temps i les dones que havien passat per ell, tema de la poesia de Ferrater d'acord amb la formulació que n'havia fet ell mateix en una entrevista, implicava la idea de l'experiència personal del poeta com a punt de partença de la poesia i, també, tenir com a referent Carles Riba en les relacions entre vida i literatura. Si Riba intentava condensar, amb ambició excessiva, tota la seva experiència en un sol poema, Ferrater admetia "la impossibilitat de concentrar en els poemes la totalitat de la seva vida, la qual sols hi quedava reflectida, doncs, d'una manera parcial. | I era parcial, encara, per una altra raó: Ferrater era conscient (com Riba) que els homes i les dones som no tan sols allò que efectivament fem o sentim, sinó també tot d'altres possibles: som també allò que imaginem però no realitzem, allò que desitgem i no assolim, etc.". A mi, l'observació de Malé m'il·lumina un passatge de la "Poètica" que s'entenia però ara em resulta més significatiu:

Sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n'hi haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l'agafem en la seva màxima latitud.

--

dilluns, 16 de gener de 2012

Škrabec2011

¬¬¬¬¬

Škrabec, Simona, "Un cel barrejat amb fang" [PDF]. L'Avenç 368, maig de 2011, pàg. 56-58

Simona Škrabec, traductora de Ferrater a l'eslovè, ressenya l'edició en un sol volum de l'Obra poètica de Joan Maragall, a càrrec de Glòria Casals i Lluís Quintana (Barcelona: La Butxaca, 2010), contribució destacada a la commemoració del centenari. La ressenya és una notable reflexió sobre Maragall, que comença referint-se a "Sobre la catarsi", "el desafiament més dur que deu haver rebut mai la poesia de Joan Maragall" (pàg. 56), i a "Com Faust". "Intentaré recollir aquest guant perquè la pregunta que fa Ferrater no és una pregunta retòrica [--Škrabec es refereix a la pregunta inicial del poema]. El poeta espera una resposta. Ferrater ens desafia com a comunitat i ens etziba a la cara: ¿aquests són els principis que voleu defensar? [...] ¿Volem deixar que l'única realitat sigui la cançó?". Škrabec sosté que Ferrater, lector atent, no qüestionava pas directament el poeta, sinó més aviat els seus lectors, i que, com Maragall, s'ha adonat de la fragmentació inherent a la modernitat --aquella ànima negociable a la menuda, de "Com Faust". "Les notes de Ferrater incomoden quan en realitat són una mostra que un altre autor ha acollit les preguntes d'un vell mestre per respondre-les amb la mateixa sinceritat extrema que no admet cap vel ni compromís." (pàg. 58).

--

dissabte, 14 de gener de 2012

Martínez-Gil2010

¬¬¬¬¬

Martínez-Gil, Víctor. "Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater: tres poetes del Realisme històric" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Ponència que trobo fluixa i prescindible en primera lectura, magra però acadèmicament correcta en segona lectura. Víctor Martínez-Gil hi comença parafrasejant una conferència de Joaquim Molas de final de 2005, que havia quedat inèdita per voluntat expressa de l'autor. Representa que alguns estudiants indocumentats de la Universitat de Barcelona consideraven, a finals dels anys 50, que la literatura catalana era carca, en contrast amb la bona literatura castellana representada per Antonio Machado, Miguel Hernández i Blas de Otero. Molas i Joaquim Horta haurien sucumbit a aquestes puerilitats oposant-hi respectivament Pere Quart, Salvat-Papasseit i La pell de brau de Salvador Espriu. La resistència cultural catalana ja no venia. Era postsimbolista, culturalista, no produïa poesia social. Calia realisme, per ser actuals, etc. L'any 1960 van aparèixer La pell de brau, Vacances pagades i Da nuces pueris.

Martínez-Gil es pregunta si Salvador Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater són autors de poesia social. Esmenta l'enquesta sobre poesia social que va fer Serra d'Or l'any 1962 i la resposta "més aviat fastiguejada i displicent" (pàg. 3) de Gabriel Ferrater --jo la trobo ben esmolada i irònica, tornada a llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 495: hi va qüestionar la qualitat de la poesia social del moment (que, "pel que em sembla veure, els qui en parlen entenen poesia política d'esquerra"), i només va trobar en el segle "dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció en dretes i esquerres." De la poesia catalana, només en destacava uns pocs poemes polítics de Foix, Carner i la novena elegia de Bierville, una tria destinada a sulfurar més d'un promotor de la poesia social.

Martínez-Gil recorda aquella frase, "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", del text que tancava Da nuces pueris, i el paper secundari de la dimensió social i política a "In memoriam" per parlar d'un "realisme objectivista i d'arrel moral [...], lluny de la idea d'una poesia social al servei de la transformació social." (pàg. 6). Més avall, seguint el criteri de Castellet i Molas, antòlegs de Poesia catalana del segle XX (1963), acaba etiquetant Ferrater com a poeta del realisme històric--ara: no sé de què serveix l'etiqueta, ni li veig la punta a la ponència, si no és per fer el panegíric de la perspicàcia de Joaquim Molas, un lector, el pobre, que diu que va arribar a afirmar que Ferrater era un poeta que no acabava res, que tenia fins i tot un "Poema inacabat"!

--

dimarts, 3 de gener de 2012

Malé1997

¬¬¬¬¬


Malé i Pegueroles, Jordi. "Una revisió crítica d'algunes idees ferraterianes sobre Carles Riba", pàg. 249-264 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Si no estic confós, crec que vaig coincidir amb Jordi Malé a les classes de Dolors Oller i Josep Maria Balaguer a cinquè de carrera, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ros, espigat, simpàtic i discret, intel·ligent lector, estudiant aplicat. Ara és darrere la fabulosa Càtedra Màrius Torres, vinculada a la Universitat de Lleida, on és professor. En aquesta ponència va revisar les conferències de Ferrater aplegades amb el títol La poesia de Carles Riba:

"i això vol dir d'assenyalar-ne, amb la perspectiva que donen els ja més de trenta anys que fa que van ser formulades, tant els més clarividents encerts, que sovint no han estat suficientment ponderats, com els que em semblen els més destacats desencerts, a vegades fruit de l'encara escassa documentació de què podia llavors disposar Ferrater, a vegades simplement a causa de la interposició d'alguna de les seves dèries. Tot parlant, doncs, de les idees sobre Riba, caldrà també parlar del mateix Ferrater." (pàg. 250)

Resumeixo els encerts i desencerts destacats per Malé en sis punts:
  • L'observació que Riba, amb un gran respecte per la seva llengua, se serveix de "termes als quals ha exigit un rendiment de sentit més fort del que poden tenir en català" (pàg. 31) --en alguna de les conferències, Ferrater argumenta que Riba havia tingut plena consciència que desenvolupava la seva obra a partir d'una tradició literària pobra.
  • La valoració de l'actitud revolucionària de Riba pel fet de no ser realista, amb la seva tendència generalitzadora de l'experiència, amb l'aspiració d'elevar l'anècdota personal a un nivell de generalitat que li donés valor universal --una actitud que l'oposava al realisme habitual de la literatura catalana.
  • Entre els desencerts, Malé creu que Ferrater valora massa poc Tres suites considerant-les un mer exercici forma. Riba conincideix amb Valéry a buscar la poesia pura, amb un gran rigor formal i un relegament del contingut dels poemes al segon terme, amb la diferència que Riba no es torna mai intranscendent --encara que ho puguin ser alguns dels seus pretextos-- pel seu afany d'experiència conscient (Malé esmenta Goethe i cita en nota a peu de pàgina el text de Riba "Humanisme i poesia", del 1932).
  • La correspondència de Riba que s'ha publicat els darrers anys ens indica que el Déu de les Elegies de Bierville és el Déu cristià, en contrast amb el que interpretava Ferrater, si bé l'encertava quan creia que no hi havia cap indici de cristianisme en la seva literatura abans de l'exili.
  • Malé addueix documents que desmenteixen que Carner no valorés la primera poesia de Riba, tot i que sigui obvi que eren dos poetes molt diferents, i, recíprocament, també documenta que Riba, si bé podia tenir alguna reticència respecte al Nabí i la poesia de Carner, el considerava el mestre de la poesia catalana.
  • Pel que fa a la traducció de Plutarc, que Ferrater critica amb acritud com un malbaratament del talent de Riba imposat per Francesc Cambó, Malé ens recorda que Riba havia encetat aquesta traducció per a Editorial Catalana, abans de la creació de la Fundació Bernat Metge, una traducció que li resultava fàcil (favorable econònicament) i que tenia un component patriòtic: "Riba creia en la força vivent i educadora de l'humanisme i de l'esperit clàssic en aquest cas, dels models heroics i de virtut de Plutarc, com a portadors d'una sèrie de valors i de principis que l'home modern havia de ser capaç de copsar i de punt de partença per al seu millorament" (pàg. 264) --la creença que va portar Cambó a crear la Bernat Metge.
--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites