diumenge, 20 de maig del 2012

Abrams2012

¬¬¬¬¬


Abrams, D. Sam. "Commemoració 40/90 Gabriel Ferrater". El Punt - Avui, 17 de maig de 2012, pàg. 8-9 del suplement "Cultura".

L'article va aparèixer dijous passat --escric diumenge, 20 de maig, norantè aniversari del naixement de Gabriel Ferrater--, dins del suplement de cultura del diari El Punt - Avui, que duia una coberta amb el títol "Gabriel Ferrater. Doble aniversari", en referència també al quarantè aniversari de la seva mort, el 27 d'abril. El suplement consistia en l'article de Sam Abrams, precedit d'una fluixa presentació del coordinador del suplement. La doble pàgina central destinada a Abrams, amb les fotos habituals i els destacats, deixava al text un espai equivalent a quatre de les cinc columnes de què consta una pàgina del diari. Abrams començava recordant al llarg de les primeres línies que el sensacionalisme biogràfic ha incidit negativament en la recepció de l'obra de Ferrater, i continuava dient que la brillantor de Ferrater havia resultat intolerable, i que havia provocat enveja. A frec de l'exasperació, vaig continuar llegint, per sort, perquè l'article conté una part final suggestiva.

Abrams es fixa en l'esforç crític dels darrers anys per posar en valor la unitat de l'obra de Ferrater. Subscric les aportacions bibliogràfiques que tria: el pròleg de Jordi Cornudella a l'antologia Vers i prosa, el 1988; les actes del Simposi de 1997, publicades el 2001 per Dolors Oller i Jaume Subirana; els llibres de Jodi Julià La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d’una trajectòria intel·lectual, El poeta sense qualitats i L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater; el recent Accions i intencions, de Dolors Oller, i el llibre d'Eduard Bonet Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, que qualifica d'"extraordinari memorial en prosa".

Acabada d'atestar la unitat de l'obra de Ferrater, Abrams opta per donar-nos una taxonomia pintoresca: "Ara bé, la visió unitària de l'obra de Ferrater no ens ha d'encegar davant de la seva diversitat interna. [...] Hi conviuen com a mínim tres Ferraters diferents [...]: el real i seriós, el càsutic i provocateur, i el menor i circumstancial." (pàg. 8). El primer seria el de Les dones i els dies, els articles de crítica, els articles lingüístics i les traduccions més literàries. Respecte al segon, el càustic i provocateur, Abrams ens diu que vol suscitar la polèmica intel·lectual --però no concreta a quins escrits es manifesta. El menor i circumstancial fóra l'autor de "documents que posen en relleu les seves febleses humanes i les seves múltiples llacunes de formació.". En aquest cas Abrams concreta que no li agraden els escrits de Ferrater sobre Wallace Stevens, de qui potser només havia llegit per damunt el primer llibre, ni havia llegit The American Grain, de William Carlos Williams. Afirmat això, diu que hi hem de passar per damunt, i que hem de tenir compassió i comprensió per Ferrater, i afegeix --per si les afirmacions anteriors ens inquietaven-- que "estem al començament d'entendre Ferrater a fons".

Per sort, l'article acaba amb unes altres afirmacions, inesperades i suggestives. La caiguda estrepitosa de la postmodernitat hauria portat a la recuperació i actualització de l'alta modernitat: Frost, Ransom i Graves, que fins ara s'havien vist anacrònics en el segle XX, més tradicionals que T. S. Eliot, Ezra Pound i David Jones. Ara es reivndica el realisme líric com a vehicle estètic de l'alta modernitat, la qual té quatre veus:

  • la més radical i experimental (Gertrude Stein)
  • la més cosmopolita i europeista (Eliot, Pound, Jones)
  • la més solidària i americanista (William Carlos Williams, Hart Crane, Marianne Moore)
  • la més realista i irònica (Frost, Ransom, Graves, Jeffers, Auden)

El repte que planteja D. Sam Abrams és situar la "genial obra de Ferrater" en el marc contextual que li pertoca. "Ferrater es va saltar les tanques restrictives de la catalanitat per esdevenir un informe internacional".

Elisenda Marcer, en el número 0 de la revista Veus baixes, subtitulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, ha publicat un article, "El gris ressò de la ferralla o la mediació de l’espai urbà en la poesia de Gabriel Ferrater" (PDF: 18 pàg.), en què també adscriu Gabriel Ferrater a l'alta modernitat, amb una documentada preparació prèvia del terreny.

Apunt revisat el 21 de maig de 2012

--

dijous, 17 de maig del 2012

Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬

Per una vegada, escric un apunt brevíssim, només per expressar la satisfacció d'haver pogut col·laborar en el número 0 de la revista Veus baixes, al costat de Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S. T. Sampol, número extraordinari titulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. Dels continguts de la revista, me n'aniré ocupant amb el temps --he tornat a llegir sencera la revista, i he anat fent un apunt de cada article, al llarg del 2021. El disseny del web de la revista és de Jaume Nicolau. Bernat Puigtobella, des de la revista digital de cultura Núvol, ha empentat decisivament la sortida, i ens ha procurat un bon espai per explicar quatre coses sobre la iniciativa.

Sense pretendre allargar més l'apunt, hi afegeixo al cap de quinze dies l'índex --la paginació indicada correspon a l'exemplar sencer de la revista, que suma finalment, un cop compaginada, 274 pàg. en format PDF-- i una fotografia de tres dels pares de la criatura, de la presentació a Palma del dia 31 de maig.


Índex

La foto de la presentació a Palma, a Ca n'Alcover

Gabriel de la S.T. Sampol, Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger, del consell de redacció de Veus baixes, en la presentació del número 0 a Can Alcover, a Palma, el 31 de maig de 2012
De l'esquerra a la dreta, Gabriel de la S.T. Sampol,
Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger


Apunt revisat el 21 de setembre de 2021

--

dimarts, 1 de maig del 2012

RieraCarme1988

¬¬¬¬¬

Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma y Goytisolo, el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988, 364 pàg. 

El llibre es concentra en tres autors --com indica el subtítol--, Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, i les operacions que van dur a terme, amb el concurs de Josep Maria Castellet, per fer-se un lloc en el panorama literari espanyol, especialment entre els anys 1959 i 1964. Necessitaven volum, altres noms per donar cos a la idea d'una nova generació; els autors amb qui podien tenir afinitat, el 1959, coincidint amb el vintè aniversari de la mort d'Antonio Machado, eren Claudio Rodríguez, José Angel Valente, Angel Crespo, Angel González, José Manuel Caballero Bonald i Jesús López Pacheco. José Luis Cano no havia inclòs ni Barral ni Gil de Biedma ni Goytisolo en la seva Antología de la nueva poesía española, del 1958, de manera que l'antologia de Castellet, Veinte años de poesía española, constituiria la maniobra de contraatac dels tres autors i el crític.

Carme Riera ens diu que l'etiqueta Escuela de Barcelona apareix, aplicada de forma unànime als tres poetes, el 1962, en paral·lel als pintors agrupats amb l'etiqueta homònima Tàpies, Tharrats, Cuixart i Vilacasas (pàg. 15). Eren un grup unit per l'amistat: "a nuestro juicio, los poetas que constituyen el núcleo barcelonés de la poesía del medio siglo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma y José Agustín Goytisolo y junto a ellos el crítico José María Castellet, el poeta en lengua catalana Gabriel Ferrater y el editor Jaime Salinas, fueron, en primer lugar, un grupo de amigos. Cabría citar a su lado a Alfonso Costafreda, Jorge Folch, Jaime Ferrán y Alberto Oliart, e incluso a Enrique Badosa y Lorenzo Gomis." (pàg. 37).

Carme Riera s'ocupa de Ferrater sobretot a les pàgines 59-63, en la seva nota sobre Jaime Gil de Biedma. Considera que tots dos rebutgen el surrealisme sense pal·liatius --no és cert en el cas de Ferrater-- i que defensen una poesia amb dosis de racionalitat. Tots dos es preocupen pel to del poema, per l'adequació de la veu a cada situació, l'actitud moral; cultiven la ironia, i opten més aviat per la narració que per l'efusió lírica; recorden la guerra com un hortus libertatis; tracten l'experiència eròtica i la plasmació de la vida urbana com a motius; es declaren partidaris de la felicitat --la frase és de Ferrater, va aclarir Gil de Biedma. Hi ha influència mútua, resultat de llargues converses.Carme Riera constata també la coincidència de concepció poètica en el prefaci de Compañeros de viaje i en la nota que tanca Da nuces pueris.

Discrepo d'una afirmació de Carme Riera: "Sin duda, entre 1956 y 1958, época en que más se relacionan, Gabriel Ferrater leyó los poemas que Jaime Gil iba escribiendo hasta completar Compañeros de viaje. A ambos les interesaban los mismos poetas y tenían una parecida concepción del poema. De ahí que, a nuestro juicio, el ejemplo de la poesía que estaba escribiendo Jaime Gil fuera decisivo para que Gabriel Ferrater tentara también las posibilidades que este camino, iniciado por Gil de Biedma, ofrecía en catalán." (pàg. 61). La correspondència entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater, publicada dins Papers, cartes, paraules, poc abans de la redacció de l'estudi de Carme Riera, el 1986, confirma que Ferrater havia llegit amb atenció Compañeros de viaje (cartes 6, 7 i 8, del 1956, a propòsit d'una lectura, facilitada per Jaime Salinas, dels poemes que conformarien "Las afueras", i carta 12, del 15 d'octubre de 1959, arran de la publicació del llibre). La crítica franca de les cartes de Ferrater, i la mateixa comparació de Compañeros de viaje amb Da nuces pueris, escrit gairebé sencer un any abans, el 1958, indiquen més aviat una influència de sentit contrari, que la mateixa Carme Riera ja reconeix (a la pàg. 62). L'exemple de Gil de Biedma fóra en tot cas un estímul més perquè Gabriel Ferrater es llancés a escriure poemes i, sense passar gaire ànsia ni preocupar-se per cap influència, demostrés que era capaç de ser el primer de tots els seus amics poetes, ni que fos per la mera presència imponent d'un poema major com "In memoriam". Afirmo, en oposició a la tesi de Riera, que el Ferrater crític exigent i l'èxit estètic del seus primers poemes semblen decisius perquè Gil de Biedma sàpiga fer el gran salt qualitatiu que representa Moralidades.

Carme Riera es refereix també a la detenció de Gabriel Ferrater a causa d'un article de Manuel Sacristán, publicat en una revista comunista amb el pseudònim Víctor Ferrater. Esmenta breument el desmentiment de Xavier Folch sobre les connexions de Sacristán, antic falangista, amb la policia --al cap d'uns anys, el 1993, Joan Ferraté replicaria encara Folch dins el llibre Àlbum Ferrater (pàg. 105-113). La detenció de Ferrater va marcar un punt d'inflexió dels amics que es reunien a cal Carles Barral respecte a Manuel Sacristán.

Amb agudesa i sagacitat, Marina Porras, en un article titulat "Vida furtiva", ha repassat la detenció, les seves conseqüències dins el grup, les actituds cíviques dels components de l'Escuela de Barcelona, i ha posat el dit a la nafra recordant la repressió feixista contra la cultura catalana, que Ferrater va patir, que Riera esquiva a tot el llibre i que ara a alguns els agradaria minimitzar.

Foto d'Oriol Maspons

L'estudi, minuciosament documentat, és ineludible per als lectors de Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo. S'hi detallen les relacions entre ells, amb els amics, les revistes, les tertúlies, les polèmiques, l'operació de llançament de 1959 i l'homenatge a Antonio Machado, la col·lecció "Colliure", la presència en antologies, els premis, els actes literaris, l'origen d'alguns poemes, etc. Podria escriure'n un apunt resum extens, però em fixaré només en els aspectes que concerneixen, de més o menys a la vora, Gabriel Ferrater:
  • Josep Maria Castellet era responsable, a l'Institut de Cultura Hispànica, del seminari de literatura; estava vinculat al premi Juan Boscán. Ell i Barral donaven conferències. Ben connectat amb els falangistes gràcies a Manuel Sacristán, és un dels principals col·laboradors de Laye a partir del 1950, la revista que va acabar fent emprenyar els elements més reaccionaris del règim, els falangistes i l'Opus Dei i que la redacció va optar per avançar-se a tancar amb la publicació del número 24. El director de Laye, Farreras, acabarà el 1956 a la presó i s'haurà d'exiliar a París. Castellet es convertirà en el crític més inconformista, més europeu i esquerrà del país, i un defensor de la poesia social. Publica a Seix Barral La hora del lector, el 1957. Laye serà la plataforma de molts autors joves; hi publiquen antologies per primera vegada poetes com Jaume Ferran i Alfons Costafreda.
  • Manuel Sacristán, Carles Barral i Joan Reventós coincideixen a la Universitat de Heidelberg el 1950.
  • Jaume Ferran escriu la seva tesi sobre Maragall, dirigida per Ruiz Giménez, cap al 1954. Estudiant a l'Escola Diplomàtica, a Madrid, des del 1951, contacta amb Vicente Aleixandre, i es vincula a la revista Alcalá, que dedicarà un número a Catalunya el 1952. Aleixandre acabarà coneixent, i avalant tàcitament, els poetes de l'Escola de Barcelona.
  • Alfons Costafreda tradueix el 1952 per a la col·lecció "Adonais" les Elegies de Bierville, de Carles Riba.
  • Gil de Biedma coincideix amb Carles Barral, Albert Oliart i Antoni Senillosa en el seminari sobre economia de Fabian Estapé, i acaba d'ajudant de l'eminent catedràtic García Valdeavellano. Es fa amic assidu de Gabriel Ferrater a partir del 1955; inseparables a partir de la tornada de Filipines, comparteixen el gust per la literatura en llengua anglesa, sobretot Eliot i Auden, i també per la crítica d'aquests dos poetes, per la literatura dels anys trenta, per Les fleus du mal (que llegeixen plegats a Nava de la Asunción el 1957), per Catul, per la literatura medieval i Villon en detriment de la renaixentista i per les copes fins a la matinada. "La amistad de Gil de Biedma va a ser también fundamental para Ferrater, incluso tal vez influyó para que comenzara a escribir poesía en 1958." (pàg. 59). L'amistat entre tots dos és molt intensa entre el 1956 i el 1958. Gil de Biedma escriu la carta a Ínsula en defensa de l'antologia de Castellet, davant els atacs de Claudio Guillén, i publica a Seix Barral la traducció Función de la poesía, función de la crítica, d'Eliot, el 1955; Adiós a Berlín, d'Isherwood --posteriorment, el 1967--,  i el seu estudi de Cántico, de Guillén, el 1960.
  • El 1954 les autoritats franquistes suprimeixen la revista Laye, el 1956 avorten el Congrés d'Escriptors Joves. El règim persegueix alguns dels joves escriptors que l'impulsaven. Jaume Ferran decideix quedar-se a estudiar als Estats Units. Manuel Sacristán ja milita al Partit Comunista, i Gil de Bidema hi pretén ingressar, mentre que Castellet n'és un company de viatge.
  • Jaime Salinas és clau, amb l'ajuda de Joan Petit, per convertir Seix Barral en una editorial moderna: és qui prepara el pla de racionalització de l'empresa. Crea la col·lecció "Biblioteca Breve", impulsa el col·loqui internacional de novel·la, i els premis internacionals de literatura i Formentor. Abans hi havia creat una col·lecció de poesia, "Colliure", amb Castellet com a director literari i una distribució comercial no artesana --un contrapès de la col·lecció "Adonais" i la revista Ínsula.
  • José Agustín Goytisolo mantenia una relació excel·lent amb els poetes en llengua catalana. En va traduir molts. Aconseguia literatura internacional, i llibres de poetes prohibits, com Pablo Neruda i César Vallejo, que distribuïa entre els amics.
  • Segueixen els articles de la revista Les Temps Modernes --n'hi ha un de famós, de Dyonis Mascolo, del 1955, que proposava que tota l'energia contestatària s'aglutinés al voltant del Partit Comunista-- i discuteixen sobre la guerra d'Algèria (pàg. 100). Josep Maria Castellet i Juan Goytisolo van estar a punt d'ingressar al Partit per mitjà de l'escriptor Juan José Mira, novel·lista de qui Ferrater havia ressenyat un llibre, En la noche no hay caminos, a Laye, el 1953 (Sobre literatura, pàg. 155-163). El 1960 Luis Goytisolo, Joaquim Jordà i Joaquim Marco van ser detinguts. 
  • No acostumen a parlar de política a les tertúlies --hauria estat imprudent, suposo--, però signen totes les cartes de protesta que els presenten els estudiants. 
  • La polèmica sobre poesia i comunicació dels anys cinquanta reflecteix, d'acord amb Carme Riera, pàg. 161, l'auge i la caiguda de la poesia social.
  • L'homenatge a Antonio Machado, al febrer de 1959 a Cotlliure, va tenir un comitè d'honor internacional, amb noms com Aragon, Bataillon, de Beauvoir, Cassou, Duras, Mauriac, Picasso, Queneau, Sartre, Triolet, Tzara i Pierre Vilar. Hi van assistir Jorge Semprún i Francesc Vicens. Carme Riera considera que és l'acte que els imprimeix caràcter de generació literària. L'antologia de Castellet Veinte años de poesía española va comportar feina intensa, de Gil de Biedma, Goytisolo i el mateix Castellet, del març al desembre, amb la dificultat d'obtenir textos dels poetes exiliats. Castellet va ser l'encarregat únic de redactar el llarg text introductori, de 78 pàgines, amb el consens de declarar el simbolisme bèstia negra oficial (pàg. 181) --els amics antologats, tanmateix, es van distanciar aviat de les seves posicions. L'error principal criticat a Castellet és l'absència de Juan Ramón Jiménez.
  • A les Converses Poètiques de Formentor, al maig de 1959, impulsades per Camilo José Cela i la seva revista Papeles de Son Armadans, hi van assistir Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso i Gerardo Diego; Carles Riba, Clementina Arderiu, Miquel Forteza, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Marià Villangómez; Robert Graves, Anthony Kerrigan, Ives Bonnefoy, Kaste Moeslé i Alastair Reid; Dionisio Ridruejo, Carlos Bousoño i Santos Torroella, i Iglesias Alvariño i Celso Emilio Ferreiro. Les sessions tenien lloc en un pavelló batejat com a Club dels Poetes, presidit per una enorme gàbia amb un papagai de nom José María Heredia. La segona sessió, polèmica, va ser a càrrec de Carles Riba, que va qualificar de "tonteria" la utilització poètica del llenguatge del carrer.
  • El vint-i-cinquè aniversari de la mort de Machado marca la disgregació del grup (pàg. 236). La poesia del realisme social va de baixa, i Castellet, amb l'antologia Poesia catalana del segle XX elaborada amb Joaquim Molas, ha establert un camí de més moderació crítica.
Carme Riera va rebre per aquest estudi el XVI Premi Anagrama d'Assaig.

Apunt revisat el 28 de desembre de 2018

--

diumenge, 15 d’abril del 2012

[119] Traduccions de poemes

¬¬¬¬¬

S'han conservat unes poques traduccions de poesia de Gabriel Ferrater:
  • Dotze poemes de Gottfried Benn, traduïts al castellà i publicats a la revista de Camilo José Cela Papeles de Son Armadans (tom VIIè, núm. 19, a l'octubre del 1957, pàg. 58-68).
    • La traducció acaba amb una nota del traductor: "Pocos meses antes de su muerte, Gottfried Benn (1886-1956) reunió sus poesías en un tomo (Gesammelte Gedichte, Wiesbaden, Limes Verlag, 1956). Las doce poesías que anteceden han sido dispuestas en orden inverso al que siguen en dicho tomo, y que es aproximadamente el cronológico. Las poesías numeradas del 1 al 5 fueron escritas entre 1949 y 1955; la que lleva el número 6, entre 1937 y 1947; las restantes, entre 1912 y 1920. Doy las gracias a mi amigo Carlos Barral, que amablemente ha revisado estas versiones; sin su ayuda, serían mucho más infieles al original y, sobre todo, al genio de la lengua española." --n'ha parlat amb molta intenció, d'aquestes traduccions, Caterina Calafat, en un article de l'any 2013.
  • Un poema de Matthew Arnold, "Platja de Dover", una traducció inèdita fins que no la va publicar Francesc Parcerisas dins la seva antologia Poesia anglesa i nord-americana, al costat de dos poemes més de Mathew Arnold que entenc que va traduir ell. Ha comentat aquesta traducció, de manera brillant, Salvador Oliva, en una conferència del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica (Universitat de Girona, juliol de 2018, amb vídeos disponibles de tot el curs). Oliva ha precisat que es tractava d'una traducció feta per a les seves classes de la Universitat Autònoma. 
  • Tres poemes de Bertold Brecht, autògrafs reproduïts dins l'Àlbum Ferrater, pàg. 139-141.
  • Un poema de Bertold Brecht, inclòs a la seva traducció El estructuralismo, de Manfred Bierwisch, pàg. 90 (3a edició del llibre, 1974).
  • Un poema de Christian Morgenstern inclòs, sense títol, en el text del catàleg de l'exposició de Paco Todó a la Galeria Gaspar, a començament de l'any 1966 (text reproduït a Sobre pintura, pàg. 411-2).
  • Dues traduccions al francès de poemes de García Lorca, publicades al maig de 1940

***

TAMBIÉN SON HOMBRES, de Gottfried Benn

También son hombres, piensa uno
cuando el camarero se acerca a una mesa
que está escondida:
una mesita en el rincón.
Tienen también ternuras y apetencias,
seguro que hay en ellos goce y pena.

Ya ves que no estás solo
en tu trajín, tu angustia, tu temblor.
Allí también hay duda, y ansia, y vaguedad,
aunque sea en las cosas del oficio.
Es la materia humana;
cierto que en formas económicas,
pero está allí.

Es infinita la aflicción del corazón
y universal.
Aunque, si algún día amaron,
si alguna vez la sed les abrasó
de una savia de frutas
en otra boca,
si envilecieron, ahogados
por la discordia de las almas —
esto no lo sabemos, ni podemos
preguntárselo al camarero
cuando aclara su rostro
la inminencia de la propina
que aplacará una sed de otra especie,
pero también muy honda.

Xènia Dyakonova ha escrit un bon article sobre aquest poema, en el qual reprodueix el text original de Gottfried Benn i una traducció literal de Marta Pera, que contrasta amb la traducció de Gabriel Ferrater.

***

BAUXITA, de Gottfried Benn

La semana resultó bastante cara
— cosa de cuatrocientos marcos —
pero hubo en ella instantes de prodigio,
sublimes, realísimos, de suave raso:
torrentes de exaltada trascendencia.

Muchas veces me fijo atentamente
en la diestra de los caballeros.
Es la mano que se abre. De ordinario
no merece casi la pena.
Pero hay lances que no se olvidan:
la gozosa flor del castaño,
blanca y tierna, con su hondo aliento
que mayo nos regala.


En la mesa de al lado están diciendo: «Nosotros los mayoristas».
O acaso: «De poco sirven estos datos,
puesto que ha de variar el tipo de descuento».
Y también: «Este es el canon de consignación».
El mundo está lleno de frases como éstas.
Y enfrente, la contabilidad celeste:
ruinosa tal vez, en cierto modo innoble,
pero ahí estábamos, planchados, trabajando, atendiendo,
cuando por cuatrocientos marcos
el muro se agrieta
saltan peñas
las venas brillan
oro puro
bauxita

toda una semana, en que la voz del cielo: «Nosotros los mayoristas».

***

LO MALO, de Gottfried Benn

No saber inglés
y oir hablar de una buena novela policíaca
todavía no traducida.

Cuando hace calor, ver una cerveza
que uno no se puede permitir.

Tener una idea nueva
y no poderla enredar en un verso de Hölderlin,
como hacen los profesores.

Viajando de noche, oir olas que baten
y pensar que lo hacen siempre.
Muy malo es esto: estar invitado
cuando en casa hay más silencio,
mejor café,
y no está uno para charlas.

Y lo peor:
no morir en verano,
cuando todo es claro
y está la tierra blanda para las azadas.

***

ESTRUCTURA, de Gottfried Benn

Bien están ya el cielo, el amor y la tumba.
No queremos seguir ocupándonos de ellos.
Para nuestro ciclo cultural, todo está dicho y agotado.
Lo nuevo es la cuestión de la estructura,
y ésta es urgente:
¿por qué expresamos algo?

¿Por qué rimamos o dibujamos una muchacha
del natural o de memoria,
o cubrimos una hoja de papel de barba
con muchas plantas, copas de árboles, muros
como gusanos gordos con caparazones
que se suceden, un tanto asquerosos,
en rigurosa alineación?

¡Totalmente insoluble!
No es el deseo de ganancia, puesto que
muchos se mueren de hambre con ello. No,
es un impulso de la mano
que viene de muy lejos, un instinto en el cerebro,
tal vez la supervivencia de un dios lar o de un animal totémico,
un priapismo formal a expensas del contenido.
Ya se pasará,
pero hoy día la estructura
es lo primario.

«Los pocos que saben algo de esto...» (Goethe).
¿De qué?
Yo creo que de la estructura.

***

PIENSA EN LO INÚTIL, de Gottfried Benn

Cuando una angustia
(a ti que has conocido grandes horas
y que has pisado fuerte, y la opulencia
de embriagueces y auroras y revueltas
que no esperabas
pudiste aprovechar);
cuando una angustia,
con su derrumbe y su atisbo del fin,
desde lo insondable
haga presa en ti:

piensa en lo inútil,
las delicadas sienes y el absorto rostro
que el fiel recuerdo guarda;
prometían bien poco, y sin embargo
pidieron flores
y en silencio,
con una sonrisa apenas expresiva,
las elevaron a su cielo
pequeño, que tan pronto
tenía que extinguirse.

***

LUEGO..., de Gottfried Benn

Cuando una cara, joven compañera
en que besamos resplandor y lágrimas,
cambiando al primer toque de los años,
en vida renunció al temprano encanto

(¡arco de antaño, logro en toda flecha;
purpúrea caña, enhiesta en el azul;
címbalo, que cantó toda canción:
Funkelnde Schale, — Wiesen im Dämmergrau!);

al primer toque le siguió el segundo,
sólo en la frente seguía velando
una hora solitaria, la hora última;
y luego todo el rostro tan querido
volcándose a la noche.

***

CÁNTICO, de Gottfried Benn

¡Volver a ser nuestro remoto antaño!
Mota de barro en cálido pantano.
Vivir, morir, preñar y dar a luz:
tan sólo un brillo en nuestra sorda savia.

Alga flotante, o arenosa duna
que pesa y se adormece, cuando el viento...
Ya en un insecto, un ala de gaviota
palpita demasiado sufrimiento.

***

MADRE, de Gottfried Benn

Te llevo como una herida
en la frente que no se cierra.
No siempre duele. Y no se vierte
por ella, muerto, el corazón.
Pero a veces, de pronto, ciego y siento
sangre en la boca.

***

AMENAZA, de Gottfried Benn

Sábelo:
Vivo días de animal. Soy una hora de agua.
Al atardecer se adormece mi párpado como el bosque y el cielo.
Mi amor sabe muy pocas palabras:
qué bien se está en tu sangre.

***

RASPADO, de Gottfried Benn

Otra vez yace en la actitud
de concebir,
sueltos los muslos
en sus anillos.

La cabeza se inunda y se derrumba
como al gritar:
«arroja, arroja tu temblor
en mi hondura».

El cuerpo se sostiene por el éter,
se entrega ya:
«luego el diluvio y luego
tú, sólo tu...»

Caen los muros, mesa y sillas
se llenan de materia, enferman
en la hemorragia, el ansioso mareo
y la muerte cercana.

***

LA NOVIA DEL NEGRO, de Gottfried Benn

Yacía en un cojín de oscura sangre
la rubia nuca de una mujer blanca.
El sol se enfurecía en su cabello,
lamía con pasión los muslos claros,
se arrodillaba ante el moreno sexo
sin mácula de vicios o de partos.
Un negro a su costado, al que una coz
partió la frente en dos, que introducía
dos de los sucios dedos del pie izquierdo
dentro de su menuda y blanca oreja.
Dormía la mujer, en paz, como una esposa:
al borde de la dicha del amor
primero, en la inminencia
de muchas ascensiones de la sangre
ardiente y juvenil.
Pero tan sólo
el bisturí se hundió en su garganta,
y un purpúreo mandil de sangre muerta
le cubrió las caderas.

***

INFANCIA FELIZ, de Gottfried Benn

Una muchacha que pasó varios días
entre unos juncos, tenía la boca
roída a mordisquitos.
Al abrir el tórax, se vio que el esófago
estaba lleno de agujeros.
Al fin, en un repliegue bajo el diafragma
apareció un nido de jóvenes ratas.
Una de las hermanitas había muerto.
Las otras vivían de hígado y bazo
bebían sangre fresca, y pasaban
en ese albergue una infancia feliz.
Su muerte fue veloz y sin dolor:
las ahogaron en agua.
¡Oh, qué aulliditos daban, pobrecitas!


***

PLATJA DE DOVER, de Mathew Arnold

Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l’estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l’espadat d’Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine’m a la finestra, respirem
l’aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d’escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna,
escolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s’enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s’engeguen i hi tornen i s’engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens vela, lent, l’acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l’Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d’aquesta remota mar del nord.

I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l’esquelètic bastiment del món.

Oh, amor, ens hem d’ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se’ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.

Salvador Oliva ha contrastat brillantment aquesta traducció del poema amb la de Marià Manent en una conferència titulada "Dover beach de Matthew Arnold: dues versions, un poema", al curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica de la Universitat de Girona, al juliol de 2018. Hi ha una gran diferència de dicció, en la tria i la combinació de les paraules. És també més precís, i en alguns versos és millor que l'original. A Ferrater la traducció de Manent no li semblava satisfactòria i la va millorar.

***

SONET VIIè dels Augsburger Sonetten, de Bertold Brecht

Jo t'aconsello que te'm donis, i que no
lliguis més tractes tu amb tu mateixa.
Però em fa cara que respons:
                                               Deixem-ho estar.
Si ho fes, podria ser molt bé que tu

em tractessis després com un menjar
que obre la gana d'un de sol, i quan
és tip, se'n deixa la meitat al plat.
Allò que ningú et roba, ni t'hi fixes!

Ho dic veient que la llei del mercat
tendeix a un alt consum dels genitals
i, doncs, la conjuntura del consell...

Un bon consell, diràs. Potser, i és llàstima
que se'l veu sospitós d'afavorir
qui l'ha donat.
                       Bé, retiro el consell.

***

ÜBER DIE GEDICHTE DES DANTE AUF DIE BEATRICE, traducció inacabada de Bertold Brecht

Encara, per damunt la pols de tomba
on jau la que no era pas per ell
(per moltes maniobres de carrer
que fes), ens esgarrifa el nom d'una ombra.

I és que ell ens ha manat, ihrer zu gedenken
Indem er solche Verse auf sie schrieb /
DaB uns fürwahr nichts andres übrig blieb
Als seinem schönen Lob Gebör zu schenken.

Quina immoralitat que ha desfermat
l'elogi, encomanat fins avui dia,
de l'objecte mirat i no tocat!

Des que ell, a simple vista, va cantar,
diu que amb allò que fa goig quan fa via
i mai no es posa humit, hi hem de trempar.

Jordi Ibáñez, en una conferència sobre Bertolt Brecht i Gabriel Ferrater, per l'Any Ferrater, ha traduït el títol i el paràgraf que faltaven (són sucosos els comentaris sobre el poema, un cop obert el torn obert de paraules, arran de la intervenció d'Enric Sullà):

SOBRE ELS POEMES DE DANTE A BEATRICE, traducció inacabada de Bertold Brecht

Encara, per damunt la pols de tomba
on jau la que no era pas per ell
(per moltes maniobres de carrer
que fes), ens esgarrifa el nom d'una ombra.

I és que ell ens ha manat, de recordar-la 
en els versos que ell li va dedicar 
i és ben cert que no tenim més remei 
que prestar atenció al seu elogi.

Quina immoralitat que ha desfermat
l'elogi, encomanat fins avui dia,
de l'objecte mirat i no tocat!

Des que ell, a simple vista, va cantar,
diu que amb allò que fa goig quan fa via
i mai no es posa humit, hi hem de trempar.

***

DESCOBRIMENT EN UNA NOIA, de Bertold Brecht

L'adéu sumari del matí, una dona
dreta al pas de la porta, i amb fredor
me li he fixat que té un floc de cabells
grisos. I ja no me'n sabia anar.

Li he agafat un pit sense dir res.
I quan m'ha fet present que els tractes són
que l'hoste d'una nit se'n va al matí,
me l'he mirada i he dit sense embuts:

"Només et vull una altra nit. Em quedo,
però aprofita el temps. És una llàstima
que t'estiguis així al pas de la porta.

I no hi hem de gastar tantes paraules,
que ens hem distret de veure que ets caduca."
I l'avidesa m'ha ofegat la veu.

***

A UN LEÓN DE RAÍZ DE TÉ CHINO, de Bertolt Brecht

Los malos temen sus garras
Los buenos se complacen en tu gracia
Lo mismo
Quisiera yo oír
De mi verso.

***

[LA BÀSCULA MUSICAL], de Christian Morgenstern

Korf ha arribat a construir-se una 
bàscula musical per a persones:
kilo per kilo, repiquen campanes.

Tot cos que hi va s'escolta la corranda:
fins l'últim homenet, nascut anit,
coneix campaninós tot el seu feix.

Només per Korf no toca cap tonada,
car ell no existeix pas tal com ho entenen
tots els cercles burgesos ponderables.

***

Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca

Els vaig rescatar jo mateix d'un fons del Harry Ransom Center, i els vaig publicar al número 0 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, en un article titulat "Una carta de Ferrater des de Libourne, el 17 de maig de 1940" (PDF: 24 pàg.).



--
Apunt revisat el 21 d'abril de 2023


dissabte, 24 de març del 2012

Gomis1998

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998, 183 pàg.

Llibre escrit des de la cordialitat, amè i discret, amb molta informació de primera mà, procedent d'arxius i entrevistes amb la família i els amics, professors i coneguts, amb l'avantatge incontestable de l'afinitat reusenca. Tot i que el meu interès per la biografia de Ferrater és més aviat subsidiari, derivat del desig de comprendre millor una obra que admiro... què et diré? Tant de bo que l'hagués llegit abans! Apunto els detalls del llibre que m'han resultat més reveladors, pel que tenien de confirmació o de novetat.

Dels oncles de Ferrater, n'hi havia dos que eren deu anys més grans que el pare i que es van abocar al negoci --Ricard Ferraté va estudiar per advocat. Un dels oncles, Joan, diabètic, va fer d'escriptor, va impartir classes d'alemany, va publicar un llibre de poesia. La família va posar diners al Cercle de Lectura i altres òrgans socials com el Círcol de Reus. El pare i els oncles estaven al corrent de les novetats literàries angleses, franceses, castellanes i catalanes. El pare era molt sentimental, un home que mirava de complaure els amics, aficionat a l'automobilisme. Era catalanista; va ser detingut per militars quan pujava de Reus a Barcelona, el 6 d'octubre de 1934. Tenia un amic tisiòleg, i un germà i un cunyat afectats per la tuberculosi --tot plegat explica la dèria higienista, la tria d'un col·legi amb grans finestres, i, fins i tot, em penso, la construcció del Picarany. Durant la guerra civil va ser president del Socors Roig Internacional. A Bordeus, el 1938, primer el van nomenar cònsol, i arran de no acceptar un cas de favoritisme, hi van enviar un substitut, de forma que va passar al càrrec de canceller (els seus dos germans eren també a l'estranger en acabar la guerra).

Amàlia Soler era filla d'un dels advocats més prestigiosos de Reus. Quan Gabriel Ferrater tenia un any, van traslladar-se al raval de Sant Anna 13, un edifici que gairebé no ha sofert modificacions, una casa espaiosa i confortable, amb servei domèstic suficient i una bona biblioteca. La Francisca, l'Esclava de malnom, dida del Gabriel, per qui tenia un afecte especial, i masovera del Picarany, era aragonesa i els cuinava mentre eren al camp.

Joan Ferraté, en l'entrevista especialment remarcable que li va fer Ramon Gomis el 1974, explicava que el seu germà Gabriel havia après a llegir cap als deu anys. Els professors de l'institut, en general, el consideraven un mal alumne, brillant però incapaç de posar cap mena de disciplina. Gabriel Ferrater i els seus amics anaven sovint al cinema. Agustí Solé Barberà explica que es masturbaven, a la mitja part. Llegia molt, i ja als tretze anys, diuen, havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook, de Thomas Mann, i llibres en francès. L'oncle Joan --mort el primer any de la guerra-- havia dit que la seva biblioteca seria per al Gabriel. Era ateu de ben menut, i també molt sentimental, tot i que a vegades se n'avergonyia.

Respecte als anys de la guerra civil, em crida l'atenció que Ramon Gomis acumula prou detalls per constatar que els records descrits a "In memoriam" impliquen molta reelaboració, molt de treball literari per aconseguir que la narració mantingui la intensitat. Així, el dia que pren la bicicleta del taller requisat, no anaven pas al castell de Tamarit sinó a veure un vaixell embarrancat prop de Torredembarra, i va ser l'antic propietari del taller, acabar de col·lectivitzar, qui li va reclamar primer els diners, i el Gabriel va dir que ja els hi pagaria sa mare. Els pares van tornar de França el 1942, però Ferrater situa el final del poema, l'episodi de l'Oliva del vespre de Bordeus, cap a l'any 1943 o el 1944, en l'inici de la derrota alemanya, amb bombardejos dels aliats. Albert Romero i Agustí Solé Barberà corroboren, en canvi, l'exactitud de la sensació que tenien, en accedir abans d'hora als prostíbuls, un parell d'anys abans que no els hauria tocat, i sense amagar-se'n. Ferrater va començar a escriure en català el 1937 en la seva activitat acadèmica. Els primers bombardejos contra Reus van ser el 9 d'abril de 1937, i en van patir 56; la família va anar-se'n al Picarany, i després, al març de 1938, cap a Barcelona --va dedicar molt de temps a llegir. No s'hauria quedat a Barcelona per fervor per la República, per sentimentalisme, sinó perquè la seva lleva podia ser cridada a files, i a la família Ferraté no els convenia tenir un fill que poguessin considerar desertor.

Al liceu Michel de Montaigne ja s'hi matricula com a Gabriel Ferrater, amb erra final a partir d'aquest moment (nascut a Reus, Catalogne). No passa el curs al juny, i no es presenta a la convocatòria de l'octubre. Joe Bousquet, el poeta amb qui va mantenir una nombrosa correspondència --no trobada--, li va enviar alguns llibres. Ramon Gomis no creu que hi hagués correspondència amb Jean Paul Sartre, però sí que havia llegit La náusée, les Mémoires del cardenal de Retz i l'obra d'André Gide, i Joan Ferraté mateix ens recorda que havia llegit tots els autors de l'escola surrealista. A França es va acostumar a llegir en anglès i en alemany. Va aprendre-hi que es podia ser diferent.

Els pares es van quedar a França i ell va tornar. Es va instal·lar al Picarany i dedicava gairebé tot el temps a llegir i escriure poemes. L'ordre acadèmic de Reus li va resultar un malson, tot i que l'odre del clero i els militars encara va trigar un parell d'anys a imposar-se. Ramon Gomis ha trobat que era un estudiant de notes fluixes, repetidor constant, per falta d'interès en els estudis de batxillerat, i que era una llegenda, per exemple, allò que ensenyava grec a Florentino Castaños, el professor de grec de l'institut de Reus. Els amics diuen que es feia el germanòfil per portar la contrària. Gomis considera que Gabriel Ferrater retocava el seu passat quan l'entrevistaven.

Al servei militar primer de tot va fer mans i mànigues per aconseguir el passi de pernocta. Tant a Barbastre com a Osca sempre va ser a les oficines, i procurava estar enxufat pel tinent Fernando Murillo. Es va llicenciar al febrer de 1946, al cap de 35 mesos de servei militar. Els germans Ferraté, davant la crisi, es van barallar i van dividir el negoci. A partir del moment que va anar a estudiar a Barcelona, quan tornava a Reus, s'instal·lava al Picarany. D'acord amb Joan Ferraté, els seus mestres en pintura eren Joaquim Sunyer, Miquel Villà, Jaume Mercader, André Lohté, Ingres, els venecians, Tizià i Cézanne. Comadira hi afegeix Matisse.

Ramon Gomis explica, a les pàg. 172-3, l'anècdota que hi ha darrere del "Poema inacabat":

A finals dels anys quaranta, un xic flamenc de Reus, un seductor amb gran predicament en el món femení, va empaitar una de les filles d'una família benestant de Maspujols. Aquesta noia, avorrida de la vida quotidiana, va caure enamorada del seductor i, amb l'escàndol consegüent, fuig amb ell a un mas solitari, a viure uns quants dies de disbauxa amorosa. La corda els va durar una setmana, no tenien diners ni maneres d'obtenir-ne (per descomptat, el xic no tenia ni ofici ni benefici). A la noia de Maspujols no li va quedar altre remei que tornar cap a casa, per vergonya de la família, que la va tancar a pany i forrellat. No era qüestió de pensar a trobar-li un marit com cal ara que estava encetada. I si abans ja ho tenia força complicat --la hisenda anava a menys i la família era nombrosa, tres germanes i tres germans--, ara l'empresa matrimonial era gairebé impossible.

Hi havia a Reus, però, qui es va assabentar de l'assumpte i es disposà a treure'n partit. Es tractava d'un noi poc afavorit, de pocs recursos, però de conducta exemplar. És possible que pensés que no era el moment històric per deixar una possibilitat per millorar de posició social i sense embuts es va plantar a casa de la família de la noia per recordar-los que calia perdonar i que, amb una mica de dot, es podien entendre, que ell estava disposat a reparar l'honor de la família pagesa. La proposta no va provocar massa dubtes. Era una solució avantatjosa i va trobar --diguem-ne-- un final feliç.

***

Ramon Gomis, en una conferència al Centre de Lectura de Reus l'any 2021, va donar informació addicional sobre la família Ferraté, sobre l'avi, el pare i la mare i els oncles.

--
Apunt revisat el 17 d'octubre de 2021

divendres, 16 de març del 2012

Murgades2012

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "El meu Gabriel Ferrater", dijous 15 de març de 2012, 19.00 h. Sala d'actes del Centre de Lectura de Reus

Hi ha, en el camí d'accés a la sala d'actes, set vitrines amb llibres (alguns de poc freqüents, com l'homenatge Una lleu sorra i Espais de probabilitat finits, signat per Ferrater i Eduard Bonet) i algunes fotos, revistes enquadernades, obertes per la pàgina on hi ha l'article de Ferrater o sobre ell. En una sala de lectura annexa, hi han penjat un notable retrat de Ferrater pintat per Josep Maria de Martín i sis olis de l'època en què s'havia interessat per la pintura i la tècnica dels pintors (n'hi ha quatre amb el motiu de la pineda que envoltava el Mas Picarany), quadres que es complementen amb un full solt que reprodueix l'article de Xavier Amorós "Una pintura a mig fer de Gabriel Ferrater sota els pins", publicat a l'Informatiu Museus número 28. La sala d'actes és plena de gom a gom --potser unes cent cinquanta persones--; n'hi ha que seuen en cadires supletòries i n'hi ha que s'hi estan drets tota l'hora llarga de conferència, a la qual no afegeixen cap torn de preguntes. Núria Aulestia fa una breu i sòbria presentació del conferenciant, que és el quart i darrer del seminari que ha organitzat el Centre de Lectura de Reus (dilluns hi va intervenir Jordi Julià, dimarts Xavier Amorós, dimecres Ramon Gomis). A la lectura dramatitzada que segueix la conferència, de Rosa Mateu i Ramon Balasch, amb el títol "Paraules Ferrater", no m'hi puc quedar --per no perdre el tren de tornada a Barcelona.

Amb el vers "Diré el que em fuig. No diré res de mi" com a lema, Josep Murgades va desgranant records i anècdotes de la seva època d'estudiant a la incipient Universitat Autònoma de Barcelona, amb un centenar d'estudiants a l'espai habilitat al monestir de Sant Cugat del Vallès. Gabriel Ferrater hi va començar a exercir de professor --tot i no ser llicenciat, perquè li faltaven les assignatures maria, de la mena de Política, Religió i una més--- de l'assignatura "Teoria literària", substituint juntament amb Francisco Rico el defenestrat professor Guillem Díaz-Plaja --Enric Sullà ha explicat amb més detall l'episodi en el documental Metrònom Ferrater, d'Ernic Juste.

Murgades ja havia estat triat, en el número de juny de 1972 que Serra d'Or havia dedicat a la memòria de Gabriel Ferrater, per escriure un article necrològic que evoqués la seva tasca docent, i puc imaginar-me que la conferència d'avui no desdiu gaire dels records escrits quaranta anys enrere. Els records de Murgades el situen com a espectador, sense gaire protagonisme. Confessa, de fet, que sempre ha estat més interessat en la història que no en la literatura, i que no ha llegit tampoc mai gaire Ferrater. -- Creu que, amb Josep Pla, és un dels autors que han escrit en una part de la seva obra l'antitopos de la joventut, època trista i desgraciada --una idea que també troba en un dels textos de Les bonhomies de Josep Carner.

Murgades va tenir el curs següent Ferrater com a professor en matricular-se de l'assignatura de "Lingüística", molt concentrada en Chomsky i de bon nivell acadèmic, i va assistir a les seves classes del setembre del 1969 a l'abril del 1972. El considera un molt bon docent, sobri, contingut, seriós, que tractava els alumnes de vostè i tenia preferència per donar classe a primera hora, a les nou del matí. En la tertúlia del bar El Mesón, era més informal, fins i tot procaç a vegades, però no pas tant com s'ha arribat a dir, i hi parlava més aviat del món i de literatura (els seus plantejaments crítics eren formalistes). Murgades considera que Gabriel Ferrater i el seu germà Joan van ser els dos lectors més seriosos i profunds que hi ha hagut d'Ortega y Gasset.

Josep Murgades (font: Pencatala.cat)

Com a professor, Murgades va tenir d'alumnes Xavier Macià i Núria Perpinyà, que va animar a estudiar Gabriel Ferrater, i més endavant Assumpta Terés, ara professora a Hamburg i descobridora dels informes de lectura que havien quedat als arxius de l'editorial Rowohlt. Esmenta Rilke, una frase que agradava a Riba i al mateix Ferrater: "La glòria és la suma dels malentesos que es donen al voltant d'un nom nou.".

Al llarg de la conferència, en fi, Murgades recorda també algunes frases i idees de Ferrater memorables:
  • Considerava --la frase li sap greu a Josep Murgades-- que la literatura catalana de Roís de Corella a Verdaguer era un invent de Joaquim Molas.
  • "Jo escric en català perquè és l'única llengua en què sé fer-hi faltes", atès que escriure literatura és infringir les normes de la llengua.
  • La darrera, ja l'havia inclosa en un article del diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011: "En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques.".

--

divendres, 3 de febrer del 2012

Encara una tercera llista

¬¬¬¬¬

Afegeixo un nou apartat al blog, "Dins, tot això", amb 13 apunts que no es troben entre els més visitats. Fa uns mesos, ja havia afegit a la columna esquerra del blog un giny que aprofita les estadístiques de visites que va recollint Blogger mateix. Vaig creure que a algú li podria resultar útil que es desplegués automàticament la llista dels 10 apunts més llegits del blog des de l'inici, el 22 de maig de 2009.  I pensant més aviat en el profit que jo mateix en pogués treure, hi vaig afegir un segon desplegament del giny que presenta els tres apunts més vistos la setmana anterior. Aquesta segona llista, per exemple, em va dur fa uns mesos a escriure un parell de paràgrafs a l'apunt sobre "Com Faust", que estava pràcticament en blanc, en constatar que era un dels tres més visitats de la setmana. Potser devia coincidir que era el comentari de text que un grapat d'alumnes tenia de deures? Les meves eines d'anàlisi de visites no afinen tant per arribar a treure'n l'aigua clara.

La llista "Dins, tot això" té vocació complementària, i per això mateix no inclou cap dels 10 apunts que eren els més llegits des de l'inici del blog fins al 'any 2012. N'eren el revers els apunts que encara estaven en blanc des de l'any 2009. El 24 d'abril de 2021 vaig encetar els dos darrers: "Caragol" i "Solstici".

--
Apunt revisat el 24 d'abril de 2021

dissabte, 21 de gener del 2012

Malé2008

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Gabriel Ferrater: 'Poètica' (nota final a Da nuces pueris)", pàg. 159-168, dins Malé, Jordi i Laura Borràs, ed. Poètiques catalanes del segle XX. Barcelona: Editorial UOC, 2008, 371 pàg.

L'origen del llibre és el material didàctic de l'any 2001 per a l'assignatura de la Universitat Oberta de Catalunya "Literatura catalana: teoria i crítica", que dóna compte de 28 autors, dels quals selecciona textos programàtics amb l'afegit d'un comentari (se n'encarreguen 12 especialistes, la majoria professors, doctors i catedràtics universitaris). Jordi Malé mateix, editor del llibre amb Laura Borràs, escriu el comentari sobre la nota final de Da nuces pueris.

L'aportació de Malé és correctament didàctica. Reprodueix el text (una pàgina i mitja) amb un cos de lletra menor que el comentari (8 pàgines, comptant-hi la biografia intel·lectual de l'autor, que n'ocupa una i mitja, i la  bibliografia bàsica, que n'ocupa una). Li queden, doncs, quatre possibles pàgines d'anàlisi de la nota en qüestió, que Jordi Cornudella havia seleccionat en la seva antologia Vers i prosa posant-hi el títol de "Poètica" i que Joan Ferraté ja havia posat al capdavant del volum Papers, cartes, paraules --el text és important, sense cap mena de dubte. Què fa Malé? Caracteritzar de manera entenedora la poesia i l'estètica de Ferrater, sobretot valent-se de les referències a la "Poètica", també citant altres textos i declaracions d'entrevistes, i, en conseqüència, proporcionar context al lector perquè es faci més o menys càrrec de la intenció i el sentit del text triat.

Per sort, Malé també ens regala un detall de collita pròpia, una observació notable, a la pàgina 163: que el pas difícil del temps i les dones que havien passat per ell, tema de la poesia de Ferrater d'acord amb la formulació que n'havia fet ell mateix en una entrevista, implicava la idea de l'experiència personal del poeta com a punt de partença de la poesia i, també, tenir com a referent Carles Riba en les relacions entre vida i literatura. Si Riba intentava condensar, amb ambició excessiva, tota la seva experiència en un sol poema, Ferrater admetia "la impossibilitat de concentrar en els poemes la totalitat de la seva vida, la qual sols hi quedava reflectida, doncs, d'una manera parcial. | I era parcial, encara, per una altra raó: Ferrater era conscient (com Riba) que els homes i les dones som no tan sols allò que efectivament fem o sentim, sinó també tot d'altres possibles: som també allò que imaginem però no realitzem, allò que desitgem i no assolim, etc.". A mi, l'observació de Malé m'il·lumina un passatge de la "Poètica" que s'entenia però ara em resulta més significatiu:

Sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n'hi haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l'agafem en la seva màxima latitud.

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites