¬¬¬¬¬
Pessarrodona, Marta; Bonet, Eduard, i Moix, Ana María. Taula rodona sobre Gabriel Ferrater, divendres 29 d'abril de 2011, 20.00 h. Biblioteca Central Gabriel Ferrater (Sant Cugat del Vallès)
Les notes en què es basa aquest apunt, que vaig prendre en tornar a casa, tracten de donar compte de tot el que van dir els tres ponents que em resultava més o menys nou respecte a Ferrater, en comparació amb conferències anteriors o llibres seus.
Marta Pessarrodona va actuar a la pràctica de moderadora de la taula rodona. Va dona primer la paraula a Eduard Bonet, que va fer una intervenció breu i ben travada, amb la idea central que la figura de Ferrater s'ha empetitit a còpia d'insistir que només era un poeta, de recordar-nos a tort i a dret que era un alcohòlic, un diletant de la matemàtica, darrerament per la insistència en la relació amb el seu germà Joan [potser pensava en un
article de Jordi Amat publicat no feia gaire a
La Vanguardia]. Va defensar, repetint la tesi del seu
gran llibre sobre Ferrater, que era un home de cultura integral, totalment al dia dels avenços de l'àlgebra i la filosofia analítica, i que aquesta seva faceta científica i lògica va desembocar finalment, amb plena coherència, en l'interès per la lingüística. Bonet considera que som un país que no paeix bé la grandesa d'algunes persones d'intel·ligència brillant, com la de Ferrater. Va lloar el municipi de Sant Cugat pel respecte que mostra cap a Ferrater donant-li el seu nom a la seva biblioteca central --on va tenir lloc l'acte.
Ana María Moix va fer una intervenció amb quatre records mal explicats, més aviat desinflada. Va esmentar la
gauche divine, la capacitat d'aprendre molt més amb les converses amb Jaime Gil, Carlos Barral i Gabriel Ferrater que no a l'execrable universitat de l'època. Amb l'ajuda de Marta Pessarrodona, van recordar que, els darrers anys, Ferrater només havia llegit tres novel·les --al marge de les seves feines editorials--, que eren
Julia, de la mateixa Moix;
Reivindicación del conde Don Julián, de Juan Goytisolo, i, per instigació de Pessarrodona,
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que el va emocionar. La novel·la de la jove Moix li va agradar, trencant la seva creença que el novel·lista d'interès havia de tenir almenys 40 anys, i la va fer publicar a Seix Barral. Li va recomanar de totes maneres que, si no tenia ganes d'escriure més, que tingués un fill i l'eduqués, que era molt més difícil.
Marta Pessarrodona va referir-se a la seva
conferència anterior i als darrers llibres que havia escrit, entre els quals hi ha
França 1939. Va recordar el pare de Ferrater, com el van perseguir a la postguerra, com va ser un pèssim empresari, tot i que havia tingut la idea --que la família no li havia deixat tirar endavant-- de comprar tot el litoral de Salou. Va dir que cada vegada veu més marcat per l'exili Gabriel Ferrater, i va explicar, a tall d'exemple, que no volia sortir mai fora, a l'estranger, com Mercè Rodoreda. Tot i això, van arribar a anar a París, amb l'Esther Tusquets i el seu marit d'aleshores.
Ferrater ja no escrivia poesia quan el va conèixer, i és qui li va donar a llegir Doris Lessing. Va coincidir amb Eduard Bonet que, sobre Ferrater, abunda massa la xafarderia de poc nivell, com l'article de Jordi Amat al diari, ja esmentat, o el famós
F., de Justo Navarro, que li va agrair la seva ajuda, com molts altres, i no li va arribar a fer cap pregunta, tot i haver-s'hi ofert. TV3 ha tractat Ferrater fatal --maltracta els grans autors, els deconstrueix, diu.
Ferrater, va explicar Pessarrodona, tenia l'habit de matinar, vivia amb poques coses, amb 200 llibres i prou. Li havien arribat fins i tot a tallar la llum del pis de Sant Cugat sense que se'n preocupés, continuava treballant. Va ser una persona sempre independent, generosa, competent, que Joan Coromines, arran de la lectura dels articles de
Serra d'Or, aplegats sota l'epígraf comú
"De causis linguae", havia cridat perquè hi col·laborés. Era un autor rigorós, que estripava molt. una persona humil, amb capacitat pedagògica, que li deia que "les matemàtiques, no te les han ensenyades bé". Va ser un intel·lectual de risc, el darrer que hi ha hagut al país.
Responent les preguntes del públic, Marta Pessarrodona aclareix que no té drets sobre l'obra de Ferrater, que són en poder dels marmessors, que no sap quan publicaran les promeses obres completes de Ferrater. Va considerar que no hi ha prou cura sobre el llegat de Ferrater. La sorprèn que ni tan sols s'hagi difós l'extraordinari
pròleg de Seamus Heaney a la traducció anglesa d'Arthur Terry,
Women and Days. Però destaca les aportacions d'Eduard Bonet i de
Jordi Julià.
A la taula rodona, hi havia d'assistir també Esther Tusquets, que estava malalta. N'acabava de llegir les
Confesiones de una editora poco mentirosa (Barcelona: RqueR editorial, 2005, 198 pàg.), un llibre lleuger, sentimental, amb els seus records d’editora de Lumen, amb molta informació de primera mà pel seu contacte amb nombrosos autors, sobretot en castellà. El capítol 19, “Recuerdos muy personales del encierro en Montserrat”, pàg. 139-146., conté algunes referències a Gabriel Ferrater. Tusquets explica que anava consternat d’una banda a l’altra, preguntant-se què feia enmig d’aquella insensatesa i amoïnat pel que li diria la Marta Pessarrodona –a qui es veu que havia recriminat l’interès per la política moltíssimes vegades. Recorda també un viatge que van fer a París amb la Marta Pessarrodona i el Gabriel Ferrater i el seu marit Esteban, en què va trobar Ferrater fatigat, escèptic.
Entre el públic assistent a la taula rodona de Sant Cugat hi havia
Carmen Rojo, l'antiga propietària d'El Mesón.
Al final de la taula rodona, la Maite i jo ens vam acostar a saludar els ponents. Vam poder felicitar Eduard Bonet pel seu llibre i enraonar-hi una mica. Va comentar-nos que el suïcidi de Ferrater havia provocat una reacció insòlita d'irritació. Després va arribar el poc afortunat llibre de Servià.
Foto de Pep Tugues
--
