divendres, 26 de novembre de 2010

Frases que li atribueixen

¬¬¬¬¬

De tant en tant, trobo articles, llibres, apunts de blocs, entrevistes, en què una persona cita una frase o idea o sortida que atribueix a Gabriel Ferrater, paraules que no apareixen enlloc fora del record d'aquella persona:
  • "El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris." (Ramon Barnils, "El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983).
  • “On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”, esperant el seu plat en un sopar literari, en al·lusió al vers d'Espriu, que va opinar que Ferrater era un terrorista intel·lectual (Eduard Bonet, Gabriel Ferrater i Rober Musil: entre les ciències i les lletres)
  • "Vull ser com un xarnego", frase comentada en un apunt del bloc Riell Bulevard, de Lluís Bosch
  • Per llegir Shakespeare, només calen dues coses: una mica d'experiència de la vida i un diccionari, explica Enric Casasses, atribuint la frase a Ferrater, en resposta a quines qualitats haurien de tenir el lector de poesia i el poeta.
  • Opinant de la revolució cubana i de Castro, que considerava "un polític il·luminat, que són els pitjors perquè acaben sent uns dictadors o uns grans fills de puta" (Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Barcelona: Edicions 62, 2009, pàg. 137)
    • Sobre Vargas Llosa, que no volia veure més --arran de l'emprenyada per no haver votat Gombrowicz al Premi Internacional de Literatura de 1965, confirmada més avall pel mateix Vargas Llosa--, va dir: "És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar La ciudad y los perros. No tinc per què discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d'un premi. No vull tornar a parlar d'aquest tema i menys d'aquest individu." (ibidem, pàg. 137-8)
    • "Recorda el que em vas prometre a Valescure i que li vas dir a Witold [Gombrowicz] que el premi de l'any següent seria per a ell.", li va dir a Valescure, l'any següent, a Ugné Karvelis, agent literària a l'editorial Gallimard (ibidem, pàg. 140)
  • “Llegeix Carner i Foix i fes sonets", li va recomanar a Narcís Comadira.
  • Félix de Azúa, al seu llibre Momentos decisivos, esmentat en un apunt d'Ana Rodríguez Fischer a propòsit de la traducció al castellà de Seductors, il·lustrats i visionaris, de Castellet, inclou un fragment amb un personatge anomenat Gabriel Vallverdú, que s'inspira en Gabriel Ferrater, personatge que seu en una terrassa a la plaça Reial quan s'hi acosta una parella de policies: "Uno de los policías, adornado por un bigote mexicano de puntas caídas, se acercó a la mesa, metió los pulgares en el cinturón y se dirigió a Gabriel con un movimiento del mentón. '- Tú. Documentación.' El poeta Gabriel Vallverdú enderezó el cuerpo que había ido resbalando hacia el suelo y del que ya sólo apoyaba en el asiento el extremo de la rabadilla, y miró con expresión perfectamente ingenua al policía. '- ¿Qué entiende usted por documentación, señor agente?'. El segundo policía se colocó junto al compañero y dijo, 'déjamelo a mí'".
  • Félix de Azúa, citat en un apunt de Daniel Morales, del seu bloc No me creo que no te creas, ha recordat que Gabriel Ferrater deia que els novel·listes eren poetes que volien guanyar diners.
  • “Un poble que no té policies ni agents del fisc –tots espanyols–, que no té governants, és un poble ocupat”, una frase que havia sentit sovint, és atribuïda per Ferrater per Biel Ferrer.
  • "Homenatge a Gabriel Ferrater" és el poema amb què Rosa Leveroni va respondre "El ponent excessiu" i la comminació de Ferrater dins del "Poema inacabat" (tots tres poemes, comptant-hi el fragment del "Poema inacabat", apareixen en el bloc dedicat al centenari de Rosa Leveroni)
  • "Un llibre és la síntesi de molts llibres llegits", deia Maria Mercè Marçal en invocar Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona
  • "El problema de Simone y de Víctor es que los dos están enamorados de Víctor", a propòsit d'un matrimoni amic (Juan Marsé, "El paladar exquisito de la cabra", El País, 13 de novembre de 1994)
  • "La pluja i una noia al meu costat, sota un paraigua foradat", un vers evocat per Juan Marsé, al minut 23 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos
  • Bernat Puigtobella va entrevistar Jordi Llavina, per l'Any Vinyoli (Núvol, 21 de març de 2014). Puigtobella pregunta: "Espriu té paraules d’elogi per Vinyoli. Sempre deia que un poeta capaç d’escriure un poema com aquell que acaba dient ‘pausadament gira el gall’ (“Gall”, del llibre El Callat) era mereixedor de ser considerat entre els grans. Ferrater en canvi, sembla que no li acabava de tenir respecte i això feia patir molt Vinyoli. Amb els anys Ferrater és respectat per la seva estatura intel·lectual i Vinyoli pels seus versos…". Llavina respon: "Jo no tinc tan clar que Ferrater no el respectés. De fet, més aviat em sembla que el tenia en una alta consideració, malgrat que Vinyoli era autodidacte i no tenia la brillantor natural ni la capacitat de seducció (intel·lectual i d’altres menes) del de Reus. Hi ha una anècdota —que a mi em va explicar en Jordi Cornudella— que ens els refereix a tots dos, Ferrater i Vinyoli, una nit d’una lluminosa lucidesa amical. En tornar a casa, van aturar un taxi, i Ferrater, amb aquella manera d’enraonar que tenia, un si és no és entrebancosa, va exigir al taxista que, primer, els dugués a casa de Joan Vinyoli. L’home es va girar poc menys que consternat (consternat, potser, com aquell cargol del poema homònim, “al mig d’un mur eixut”), i pots comptar que devia preguntar: “¿Cómo dice usté?”, a la qual cosa Ferrater va respondre: “Com pot ser que no sàpiga on viu el millor poeta de Catalunya!” ".
  • "Aquest got és el meu bastó de cec que si me'l bec m'enterboleix, i si no el bec, m'angoixa", referint-se a un got de ginebra (Josep Maria Muñoz Pujol. La gran tancada [la de Montserrat, el 1970]. Barcelona: Columna, 1999, pàg. 67-68), i encara, de les nombroses frases estrafetes per Muñoz, poc fiables en la seva literalitat, n'hi afegeixo dues més: la primera, a propòsit d'Espriu, que no havia pujat a Montserrat per mala salut i que va dir que els escriuria, "Per què ens ha d'escriure el poetastre de la mort, que no menja, ni beu, ni fa l'amor, ni fuma per no cremar ni escurçar un sol minut de la seva insulsa vida?" (pàg. 257), i la segona, en defensa de Josep Maria Castellet davant la maledicència d'alguns: "No sé si pot dir-se'n covard o fonedís, d'un home que pren les mínimes indispensables precaucions perquè no li trenquin la cara" (pàg. 121)
  • "En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques." (article de Josep Murgades al diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011, repetida a la conferència de març de 2012)
  • Considerava, i la frase li sap greu a Josep Murgades, que la literatura catalana de Roís de Corella a Verdaguer era un invent de Joaquim Molas
  • "Jo escric en català perquè és l'única llengua en què sé fer-hi faltes", atès que escriure literatura és infringir les normes de la llengua (conferència de Murgades del 15 de març de 2012)
  • "També Cézanne deia que cal matar un home per pintar un quadre” (Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i el seu temps. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005, pàg. 36)
  • "De què va morir el teu pare?", li va preguntar un cop Marta Pessarrodona. "Es va suïcidar, era un ximple" (conferència de Pessarrodona del 6 de maig de 2010)
  • "Al cel i a l'infern hi anem tot sols.", és una frase que deia sovint, recorda Marta Pessarrodona en una taula rodona.
  • "El veritable intel·lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer", màxima que li recorda Marta Pessarrodona en l'entrevista del 1997.
  • A propòsit dels polítics: «Són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotski, i potser per això aquell va guanyar...", citat per Xevi Planas --però aquesta frase prové potser d'alguna entrevista publicada
  • "Hola, Roseta! No vols pas venir a cardar una miqueta amb mi?, perquè jo tinc molta ressaca i vaig molt calent", li va preguntar un matí, l'any 1964, a una jove Rosa Regàs, que havia començat a treballar a l'editorial Seix Barral (fragment d'entrevista no inclòs al documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste, i reproduït al bloc sobre el documental).  Rosa Regàs, desconcertada, li va respondre "Ës que ara no puc, que tinc molta feina"!
  • Joan Solà li va cridar l'atenció un dia perquè fumava al tren dels Ferrocarrils Catalans que comunicava Barcelona amb Sant Cugat, i Ferrater li va assenyalar el rètol, que deia "Se suplica no fumar" ("Joan Solà, in memoriam", del bloc sobre el documental Metrònom Ferrater
  • Miquel Àngel Sòria recorda una explicació, a la Universitat de Lleida, cap al 1971 o el 1972, sobre l'ambigüitat del llenguatge. "La frase d'aquells pares ja farts: 'Teníamos al niño encima del televisor'. I l'explicació dels possibles significats, fins al més inesperat: 'No en teníem prou amb la televisió, que a més a més teníem el nen'. No ho he oblidat mai. Això, per xocant, és el que he recordat de la seva xerrada."
  • "No existeix un saber crític; la crítica no és una ciència" (Enric Trillas, "Una tarda amb Gabriel Ferrater", Word, 5 pàg.)
  • "Amb una editorial es comença a guanyar diners al cap de quinze anys; per tant, durant una bona temporada el negoci només dóna pèrdues" (idea recordada per l'editor Jaume Vallcorba en una entrevista a El malpensante.com, núm. 86, de maig de 2008). I en un reportatge del 2005 per a El Punt va dir: “Gabriel Ferrater era una meravella de persona. Em va posar el cuc de l’editorial, sobretot la posició moral i intel·lectual de treballar en català amb la normalitat d’un europeu. Carner, Foix, Ors ja s’ho havien plantejat. No era una novetat radical. Però en aquell moment… Que, per cert, de vegades sembla que encara ens duri (…) En el fons hi ha molta més gent interessada en la vida literària que en escriure. He conegut gent amb autèntica passió per la literatura: Gabriel Ferrater, Foix, Roberto Bolaño, Quim Monzó. Autèntica passió per la literatura, l’obsessió per tenir el text més net possible, més bo possible, més brillant possible, que tradueixi amb més precisió el pensament.”. Al mateix reportatge Vallcorba no atribueix la primera frase a Gabriel Ferrater, sinó al seu germà: ”Joan Ferraté m’havia dit: si es treballa en termes de catàleg, és després dels 15 primers anys que es comença a anar una mica bé.”
  • Andreu Rossinyol era "l'únic corrector per qui em deixaria tocar una coma" (esmentat per Jaume Vallcorba en una pàgina sobre la història de Quaderns Crema)
  • "Por haber votado contra Gombrowicz y haber votado por Guimaràes Rosa, yo no puedo dirigirte la palabra un año", li va dir a Vargas Llosa arran de la concessió del Premi Internacional de Literatura de 1965 a Saul Bellow, per un vot de diferència amb Gombrowicz, perjudicat per la decisió del jurat de llengua castellana de votar per Guimàraes Rosa. Ferrater va reprendre l'amistat al cap d'un any amb una carta simpàtica i l'obsequi de la poesia de Foix ("Converses literàries a Formentor", del blog Metrònom Ferrater)
  • Mario Vargas Llosa explica, al minut 48 del documental d'Enric Juste Gabriel Ferrater: Trabajos de seducción perdidos, que "Muchas veces le pregunté yo por qué escribía en catalán y no escribía en castellano. Y yo recuerdo mucho... Siempre usaba una metáfora de fútbol. Decía: 'Porque yo puedo meter mejores goles escribiendo en catalán'".
  • "Em sembla una porqueria jutjar un escriptor pel que no és la seva obra", de la xarxa
N'hi deu haver més. Procuraré recuperar-les i afegir-les en aquest apunt.

Apunt revisat el 12 de juny de 2015

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites