Oller1986

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", pàg. 196-210, dins La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, 216 pàg.

Dolors Oller acaba de publicar Pel camí de Carner, un llibre que condensa moltíssims anys de lectura atenta i lúcida, i molts anys de trajectòria crítica, sobre el seu autor predilecte, Josep Carner, amb capítols del tot nous, articles tornats a desenvolupar, ampliats, refets, corregits, "suposo que perfeccionats", ens diu. Així, el primer capítol, "La poesia de Josep Carner: de la llei i de la gràcia (un itinerari)", actualitza i augmenta amb molts canvis significatius una ponència de l'any 1984 que ja havia inclòs a La construcció del sentit, llibre que va ser reconegut amb el Premi Crítica Serra d'Or en la categoria d'assaig. Potser l'altre autor a què Oller ha tornat de manera reiterada és Ferrater. "Gabriel Ferrater: La veu és un altre", publicat el mateix 1986, era l'article, magistral, que tancava aquell seu segon llibre, La construcció del sentit. És un article que, al cap dels anys, continua essent essencial per llegir la poesia de Les dones i els dies. Esperem --tant de bo!-- que Oller encara tornarà algun cop més al camí de Ferrater. (Aquest blog inclou també un apunt sobre la seva interpretació del poema "Literatura", un parell de paràgrafs sobre l'elogiosa nota que va escriure arran de la publicació de Sobre pintura i una valoració de la importància de les conferències que van ser incloses, el 1979, al llibre La poesia de Carles Riba.)

Article madur en la teoria que conté i rodó en el desenvolupament, Oller comença exposant-hi que l'operació poètica ferrateriana, de descripció de la vida moral, és més complexa i transcendent que la poesia de l'experìència. El mal d'aquesta etiqueta és que, sense ser errònia, resulta insuficient i crea unes expectatives de facilitat, de poesia d'experiències unànimes. Els correlatius objectius de Ferrater són descrits amb detall, i perfilen uns fets i situacions que podem imaginar, però el seu sentit a vegades és enigmàtic. Ens obliga a anar més enllà, a mirar aquell grumoll d'experiència que ens ha presentat el poema des de l'actitud moral que té el narrador respecte a aquells fets. Hem de refer-nos la intenció de sentit del poema. En traiem conclusions, coneixement --la poesia de Ferrater té un component didàctic. Però no és pas una operació lectora que sigui fàcil ni que ens deixi indiferents.

L'objectiu de l'article és establir la relació que hi ha entre el pretext i el tema a la poesia de Ferrater, i el pes que pot tenir en la nostra comprensió del sentit el coneixement de la circumstància biogràfica que va motivar el poema. "La instància imaginària que parla en el poema no és solament un jo responsable de les paraules que el configuren sinó que se'ns presenta en la forma d'una figura personal i intransferible, moltes vegades datable a través dels pretextos que utilitza." (pàg. 199). Aquest personalisme efectiu, la seva tessitura de racionalitat respecte a la literatura i la reflexió sobre la realitat quotidiana distancien Ferrater dels moviments poètics que l'havien precedit.

Oller comenta cinc poemes dels quals Joan Ferraté li va explicar els motius dels seus pretextos: "Temps enrere", "El lleopard", "Els polls", "Tres llimones" i "El secret" --consigno aquestes explicacions a l'apunt corresponent a cada poema. Ignorar els detalls biogràfics de la situació descrita a "Temps enrere" no impedeix pas que ens construïm el sentit profund del poema partint estrictament del text dels seus versos. Saber que els detalls d'"El lleopard" corresponen a un ric burgès de Barcelona i que els d'"Els polls" corresponen a l'escriptor Juan Goytisolo tampoc contribueix a fer-nos llegir aquests dos poemes amb més profunditat. A propòsit de "Tres llimones", en canvi, Joan Ferraté explica la predilecció del seu germà de comparar les llimones amb figures femenines especialment atractives, una correspondència essencial per comprendre la figuració del poema, i encara més, Joan Ferraté també sabia qui eren les tres dones que el seu germà va veure juntes --qui eren en concret, però, no ens aporta res a la lectura. Finalment, "El secret" té com a motiu una conversa de tots dos germans sobre els comentaris de Max Brod a la motivació secreta de l'obra de Kafka i les seves derivades --des del meu punt de vista conèixer aquest motiu de fons treu llum a la mateixa lectura del poema, que s'entén prou sense aquesta informació.

Els comentaris d'Oller als cinc poemes mostren que el pretext d'un poema de Ferrater és intencionadament autònom respecte al motiu que el provoca, i, doncs, que el sentit del poema és aliè a la privacitat dels motius del poeta. Ara: aquest motiu privat, "que s'instal·la en el centre de la imaginació poètica, apareix en el poema no en la seva carnadura mundana i concreta, individualitzada, sinó com allò que provoca en la mirada reflexiva: una estructura d'accions i emocions, de relacions que, en ser configurada lingüísticament, és capaç de ser omplerta del sentit personal que li dóna el lector, un individu diferent. Aquest sentit és absolutament vassall de les paraules del poema però, en canvi, no depèn del fet que puguem saber el detall concret, la carn mundana del pretext. Depèn només del fet que la configuració lingüística que compon el seu cos poètic constitueixi un artefacte prou perfecte com perquè aquell esquema de relacions funcioni virtualment i pugui ser actualitzat pel lector, el qual, en llegir, el reprodueix com a seu i, al mateix temps, amb l'única i ineludible formalització que el poema dibuixa i és." (pàg. 209). Tota una teoria de la recepció lectora darrere d'aquestes paraules!

La part final de l'article ens apel·la com a lectors a suspendre els nostres prejudicis i resseguir el gest ferraterià --amb paraules que no podria resumir ni molt menys parafrasejar sense que hi perdéssim. Justifica el títol de l'article, i sobretot crec que aïlla molt bé una de les qualitats fonamentals dels poemes de Les dones i els dies, la troballa retòrica de la veu que diu els poemes:

Gabriel Ferrater va triar el jo personal i existencial com a projector d'imatges, però, una vegada projectada la imatge en el poema, proposa una operació transfiguradora molt més interessant: buscar el sentit i el pes de les forces i relacions que actuen en l'escena i els seus protagonistes.

Aquesta operació ferrateriana és difícil perquè els moviments que hem de realitzar no són mai ni convencionals ni mimètics. [...] Per damunt del jo que projecta la imatge poemàtica hi ha una veu que és la que produeix el discurs didàctic que la interpreta. Aquesta veu "superior" estableix la mateixa distància entre ella i el jo poemàtic que entre ella i el lector. De manera que "algú" distant ens parla a nosaltres i també, i d'igual manera, a l'actor dels pretextos, el qual, i donada l'aparença autobiogràfica d'aquells, seria el poeta Gabriel Ferrater. Però la veu és un altre. Aquí hi ha la gràcia i també la dificultat. (pàg. 209-210)  

La manera de llegir de Dolors Oller és exemplar. Planteja amb netedat les seves distincions estètiques. Fonamenta el discurs en uns principis teòrics sòlids, llargament meditats i contrastats. Respecta sempre la intel·ligència de l'autor i el lector. Gabriel Ferrater va dir l'any 1970, responent una enquesta sobre l'aportació a la crítica catalana de l'obra de Carles Riba, que "la seva és, per ara, si fa no fa, tota la crítica catalana", Què respondria avui? 

Coberta de Narcís Comadira

--