Casamayor2018

¬¬¬¬¬

Roser Casamayor de Bolòs, "El riure a Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater: Una aproximació des de la poesia de la consciència", dins Els Marges, núm. 115, primavera de 2018, pàg. 10-32

Roser Casamayor ens diu en aquest article, que havia estat un treball de final de grau, que el riure apareix a més d'una quarta part dels poemes de Gabriel Ferrater, en personatges dramatitzats i en marcs poètics d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral. S'ocupa breument de 27 poemes, i deixa de banda "In memoriam" i "Poema inacabat", "de gran complexitat que convindria analitzar a part". Ara: comença l'article, pàg. 10-16, fent-nos passar per un exercici de taxonomia, per subscriure l'etiqueta poesia de la consciència, postulada per Carlota Casas al seu poderós Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència (2015). Es planteja demostrar que és l'etiqueta més escaient i, així, rebat primer, de manera expeditiva, tres etiquetes utilitzades anteriorment per descriure la poètica de Gabriel Ferrater:

• Poesia realista, d'acord amb l'antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas Poesia catalana del segle XX, que servia per caracteritzar la literatura del moment. Ferrater, més preocupat a formalitzar "la consciència d'un personatge dramàtic inserit en el poema" que no les seves relacions socials i històriques, s'escapa d'aquesta caracterització.
• Poesia de l'experiència, d'acord amb l'obra de Robert Langbaum The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition (1957), una etiqueta gastada per l'ús posterior dels poetes espanyols dels anys vuitanta Luis García Montero i Álvaro Salvador.
• Poesia moral, seguint les paraules del mateix Ferrater en la nota autobiogràfica que tancava Da nuces pueris, una etiqueta que Casamayor ens diu que pot portar a equívocs. Cita com a exemple l'assaig "Gabriel Ferrater: La veu és un altre" (1986), de Dolors Oller, sense prou context, perquè el que fa Oller en el paràgraf citat no és pas postular l'etiqueta poesia moral sinó tractar de distingir la poesia de l'experiència de la poesia trivial "que es limita al registre verbal dels moments quotidians sense més transcendència, a la qual jo anomenaria poesia vivencial." (La construcció del sentit, pàg. 196-197). En fi...

Per què Casamayor subscriu l'etiqueta de Casas? Ens diu que ho fa per l'antiromanticisme declarat de Ferrater; per "la dramatització del subjecte líric, que és un poeta i que es pot identificar amb ell mateix" (pàg. 15); pel compromís d'aquesta dramatització del subjecte líric amb la veritat o l'honestedat moral; per la voluntat de modernització de la llengua i la literatura catalanes, i per la funció de despertar la consciència sobre la pròpia existència del lector. Aquestes cinc característiques de la seva poesia explicarien l'ús constant que Ferrater fa de la ironia, ens diu Casamayor, seguint Pere Ballart. No torna a utilitzar l'etiqueta poesia de la consciència d'una manera determinant a la resta de l'article, de forma que el lector es pregunta quina solta tenen aquestes primeres pàgines.

Segueix una digressió sobre Henri Bergson, a propòsit del seu llibre Le rire, un autor que Gabriel Ferrater esmenta una sola vegada a la seva obra publicada: en concret, a l'article sobre Marcel Proust inclòs a Escritores en tres lenguas, ja que Bergson era parent de Proust. Casamayor cita Bergson dues o tres vegades més a l'article: en comparació, treu més rendiment a L'educació de l'home que riu, de Gabriel Janer Manila, un autor que va citant, sense presentació, a partir de la pàgina 12.

Casamayor organitza la seva anàlisi d'acord amb les taxonomies de Macià i Perpinyà, al llibre La poesia de Gabriel Ferrater, que li fan veure que els poemes on apareix el riure són els d'observació social i d'experiència personal sobre la vida moral, però no pas els poemes sobre literatura... Finalment, comença a fixar-se en els poemes, al final de la pàgina 20 (la bibliografia comença a la pàgina 29), i el que en diu, massa sovint, consisteix més aviat en les seves classificacions que no en una anàlisi del que representa el riure dins d'aquell text.

• "Faula primera": la "rialla folla de llimones" del penúltim vers. la considera irònica i amb una funció crítica --des del meu punt de vista aquesta rialla té menys de riure que de suggestió metafòrica de les pulsions que mouen Dama Antònia a actuar com ho ha fet: Gabriel Ferrater observa amb acuïtat les relacions de poder i estimació entre la mare, el fill i l'amant; no critica pas el personatge, com apunta Casamayor.
• "Faula segona": els riures de totes dues noies són ben diferents, i són un detall més que serveix per caracateritzar-les i contrastar-les --Casamayor, pel meu gust, hi posa més pa que formatge.
• "Els jocs": un riure "que s'ha de relacionar també amb la crítica punyent que conté la totalitat del text" --no sé pas on vol anar a parar: en tot cas, la colla que juguen al bàsquet són els que riuen, no pas el nen tennista ni els nens que juguen a futbol.
• "Diumenge": un riure de recerca de la felicitat --em sembla més complex el nostre riure satisfet, col·lectiu, solidari, adult, tal com el veig, del vespre de diumenge quan el nen plora perquè se li ha rebentat el globus, com a epifonema del final del dia festiu.
• "Paisatge amb figures": també un riure a la recerca de la felicitat --em sorprèn la generalització de Casamayor: riuen uns ametllers encara nus, una metàfora de la innocència natural.
• "Mecànica terrestre": la noieta que riu a cada aparador --un riure nerviós i enjogassat, crec--, un riure neci segons Casamayor.
• "El secret": Casamayor veu el riure com un exemple de la recerca de felicitat que caracteritza, segons Macià i Perpinyà, Da nuces pueris --jo hi veig una descripció del riure hipòcrita, en què el narrador no participa: "els uns / han sabut creure els altres quan negaven / les hores de tants anys, i tothom riu, / i riurem també.".
• "Lliçó d'història": és un riure jove --d'acord: els joves soldats alemanys que riuen molt, en la victòria del 1940 sobre l'exèrcit francès, un riure de joc.
• "Helena": el riure caracteritza la noia --Casamayor lliga el poema amb "la necessitat de procurar-se una vida feliç i d'afavorir-la en la mesura que sigui possible", paraules de Macià i Perpinyà.
• "Naixença": el riure com a forma de dramatització d'un personatge.
• "Cançó de bressol": el riure de Cresus és de superioritat.
• "El lleopard": el "riure de llima del foll" del vers 7, que Casamayor considera subversiu i provocador --potser té raó, si bé el context és oníric i desmesurat, amb aquest riure just darrere dels "óssos tentinejant entre els tapissos".
• "Els innocents": uns nens juguen "i omplen el déu de rialla." (vers 13), el déu egipci Osiris de la mort i la resurrecció. Casamayor cita unes paraules suggerents de Gabriel Janer Manila: "Els antics relats mítics del Mediterrani oriental --històries que descriuen i il·lustren dramàticament certes estructures profundes de la realitat-- referits als orígens de la vida expliquen sovint el naixement de les coses ocasionat per la rialla d'un déu.".
• "Esparver", "Fill", "Mudances", "Signe", "La lliçó": les dones riuen molt als poemes de Ferrater, perquè viuen el moment, senten la joia de l'acció per l'acció, el riure les dota d'una complexitat moral independent --ben vist.
• "Joc": un riure lúdic, de joc, de joventut.
• "Riure": seguint Terry, els joves no tenen sentit del passat, que arribarà després amb la reelaboració de l'experiència --Casamayor destaca el riure fresc i lliure de la noia, i no treu més partit d'aquest poema, que, la veritat, m'esperava que fos central en el seu article.
• "Sabers": "Tres noies van juntes per riure / i saben només que han plegat.", vers 19, en la descripció del que veu el narrador quan surt del metro, un "riure infantil i circumstancial".
• "Les generacions": Casamayor es conforma a dir-nos que és l'única vegada que apareix el riure en un poema sobre el pas del temps, ofegada per la dèria taxonòmica --és el cas més clar del riure nerviós, "sense dolçor ni repòs", de les noies, que contrasta amb les veus gruixudes i les actituds de fanfarró dels nois, un motiu recurrent a molts poemes que calia explorar.
• "S-Bahn": la rialla d'una prostituta que ha acabat una fel·lació (versos 71-73).

El riure en els poemes de Gabriel Ferrater no és còmic ni té a veure amb l'humor. Té a veure amb el joc i la felicitat del moment. "Ferrater comprèn el valor ontològic i complex del riure, i per això l'inclou en els seus poemes d'observació de la realitat i de la pròpia experiència moral, amb formes i funcions diverses.", ens diu Casamayor al seu paràgraf de conclusió (pàg. 29). Jordi Cornudella ha apuntat, llegint "Cadaqués", que "el motiu de la rialla associada a la intimitat sexual" (pàg. 164 de l'article de Cornudella) es troba en uns quants poemes de la secció 4: el mateix "Cadaqués", "Esparver", "Joc", "Mudances" i "Riure".

Helena Valentí, la seva mare Roser Petit, Gabriel Ferrater i el seu pare Eduard Valentí

--
Apunt revisat el 17 de gener de 2021