Curs de literatura catalana contemporània

¬¬¬¬¬

Estudiant a l'Autònoma, i ja vivint a Barcelona, vaig anar a preparar els darrers exàmens a la claror de les sales de la Biblioteca de Romàniques de la Facultat de Filologia de la UB. Tafanejava entre els prestatges, i inesperadament hi vaig trobar el que devia ser una còpia mecanogràfica de les transcripcions que Joan Alegret havia fet de les conferències de Gabriel Ferrater els anys 1965-1967 --que vaig començar a llegir compulsivament tots els dies, unes quantes vegades. Durant anys vaig trobar a faltar les conferències que feliçment ens va acabar recuperant Oriol Ponsatí-Murlà al llibre Tres prosistes. I vaig anar llegint sovint La poesia de Carles Riba, Foix i el seu temps, la conferència sobre Guerau de Liost (inclosa a Cartes a l'Helena) i la doble conferència recuperada per Jaume Subirana arran del simposi de l'any 1997.

Havia llegit moltes vegades les conferències de Ferrater sobre Riba, Foix, Guerau de Liost, Ruyra, Albert i Pla. Llegir sencer el Curs de literatura catalana contemporània, seguint l'ordre original, començant per Carner, obre una nova perspectiva, il·luminadora. És una sort immensa que s'hagin conservat, com explica Jordi Cornudella, que ha tingut cura de l'edició, a la nota preliminar, "Quatre anomalies", sis pàgines que comencen per descriure el valor de les conferències de Gabriel Ferrater amb les paraules justes i repassen com ens han arribat fins als nostres dies.

El que m'ha cridat més l'atenció és la consistència de les observacions amb què ressegueix la relació dels escriptors amb la política del catalanisme. De fet, la mateixa introducció del Curs, preservada en els brevíssims apunts de Joan Alegret a la conferència del divendres 26 de novembre de 1965, mostra l'energia analítica, sense subterfugis ni onanismes, de Ferrater. Comença així (pàg. 17):

La nostra cultura està lligada amb la nostra política. Ha de lluitar per sobreviure contra la pressió de la majoria de llengua castellana que domina l'Estat. Estem en una situació semblant a la de la cultura francesa al Canadà. Cal arribar al poble, però la pega és que el proletariat dels Països Catalans està format per no catalans, procedents d'immigracions. Per aquesta raó van fallar les temptatives de formar una esquerra catalanista, tan necessària. Així, la dominant en la política catalanista han estat les dretes. Madrid va atiar la separació del proletariat i el catalanisme. Va faltar visió per part dels nostres polítics, però potser també, si l'haguessin tinguda, s'hauria fracassat igual.

Les conferències estableixen un possible cànon de la literatura catalana, i unes lectures poderoses dels que en serien els principals autors --tornades a llegir, et retornen a determinats poemes de Les dones i els dies, amb nova llum. Val la pena reproduir també, per la seva novetat, l'inici dels apunts conservats de Joan Alegret, a la conferència sobre el Nabí de Josep Carner, pronunciada al cap de tres dies de l'anterior, igual d'esmolada, descrivint ara el conjunt de la nostra literatura contemporània (pàg. 19):

A la nostra literatura hi ha hagut una inflació de les mediocritats i una deflació de les veritables excel·lències. Pel simple fet d'escriure en català, els escriptors han obtingut una prima d'estimació. Sagarra és gairebé l'únic escriptor que ha tingut èxit i ha pogut ser un escriptor professional, però el seu valor s'ha inflat desmesuradament; és un escriptor molt dolent.

Carner és un cas ambivalent: inflat en la seva mediocritat (primera època), desinflat en la seva excel·lència. S'ha donat un valor excessiu als seus primers llibres; en canvi, no es reconeix que Nabí és una obra de categoria europea, com un Rilke o un Antonio Machado.

Maria-Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià Manent o Joan Salvat-Papasseit són poetes apreciables però de segona categoria. Explicarem només els escriptors més importants.

***

Les observacions de Gabriel Ferrater contra Francesc Cambó sobre la traducció de Plutarc encarregada a Carles Riba havien tingut una primera matisació en la ponència de Jordi Malé del simposi Gabriel Ferrater, in memoriam, l'any 1997. Raül Garrigasait, qualificant-les de "llegenda", les ha acabades de posar en context a Els fundadors: Una història d'ambició clàssics i poder (Barcelona: Ara Llibres, febrer de 2020), pàg. 90-94. Riba havia triat Plutarc deliberadament, amb l'objectiu d'anar omplint el buit d'experiència moral i fer possible una prosa novel·lística, un llenguatge que a la vegada es tornés invisible i mostrés la vida, considerant la novel·la com un   exponent de tota literatura moderna.

***

El llibre va tenir una presentació magnífica a "Les lliçons de Gabriel Ferrater", capítol del programa de Catalunya Ràdio Ciutat maragda, amb Jordi Cornudella, Jordi Amat i Jordi Puntí (programa de 76:03 minuts, dels quals Ferrater ocupa els primers 66). N'apunto unes quantes observacions:

• Quan Cornudella va titular el llibre, va pensar en els cursos de Vladímir Nabókov --caldria saber si també va pensar en Literatura catalana contemporània de Joan Fuster.
• És sensacional poder llegir totes les conferències, el curs, seguit. Cornudella destaca que li ha fet veure la importància que la cultura catalana, entre les generacions de Riba i Foix, deixa de posar-se al servei del catalanisme polític, i que aquest trencament és consistent amb el de les avantguardes.
• En aquell moment hi havia poquíssims llibres sobre literatura catalana contemporània, era una tradició pràcticament verge des del punt de vista crític.
• Gabriel Ferrater va tenir una educació única, amb una biblioteca excel·lent, amb una casa a la muntanya amb pista de tennis --segons com, una educació burgesa ideal, i no va haver de treballar. Va llegir Baudelaire a l'edició de La Pléiade. Té uns pares singulars, la mare és una lectora brillant. Una família lliure.
• Les conferències són com un huracà davant les dues escoles que llavors predominaven a la Universitat de Barcelona, la de Riquer i la de Molas.
• També coneixia molt bé la literatura italiana, encara que en parli menys als textos que en tenim. A l'època del Curs llegia molt Pavese.
• Joan Ferraté és un crític que és a l'acadèmia; el que es conserva de Gabriel Ferrater són sovint treballs d'editorial: pròlegs, articles per a enciclopèdies.
• Els estudiants sabien que hi havia els apunts de Ferrater a la Biblioteca de Romàniques de la Universitat de Barcelona --jo mateix, tot i ser de l'Autònoma, havia anat a llegir aquells apunts--, però la Universitat no els va publicar, Ferrater era incòmode.
• Hi ha un article sobre Josep Carner de setanta pàgines, escrit al cap d'onze mesos de la publicació de Poesia de 1957, pensat com una ressenya per a lectors castellans, situant-lo entre la generació de 1898 i la generació de 1931 --la que s'acostuma a conèixer, seguint la historiografia literària franquista, com a generació de 1927--, un text que va aprofitar per al pròleg de Nabí i que es publicarà.
• Cornudella hi precisa la connexió de Gabriel Ferrater i Philip Larkin, tots dos a la mateixa branca de la poesia anglesa i connectats mitjançant Arthur Terry, com a membre del Grup de Belfast.

Arran de la publicació, Jordi Amat, admirant la profunditat, constatant la importància del conjunt de les conferències, hi va dedicar una sèrie de quatre articles molt bons a La Vanguardia: "El miracle del Carioca", "La imaginació burgesa", "La màquina de tortura" i "El fill del 'príncep'" --enllaço amb la versió castellana disponible al web del diari. En el segon, llança la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que li va proporcionar el fil conductor del curs --és cert que Ferrater apreciava Trilling. Quan va publicar la biografia, Amat va equiparar el projecte editorial darrere d'aquelles conferències amb els "cursos de Juan Ramón Jiménez sobre el modernisme o de Vladimir Nabokov sobre la literatura russa o l'europea o els que Allen Ginsberg faria sobre la Generació Beat." (Vèncer la por, pàg. 296).

Enric Iborra dedica el contrapunt 55 de La literatura recordada: 101 contrapunts de lectura (Barcelona: Viena, 2018) al Curs: "Juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, aquestes conferències de Ferrater són segurament l'aproximació més intel·ligent i més suggestiva que es pot llegir a la literatura catalana contemporània. En aquestes conferències Ferrater enfoca la literatura catalana en gran, és a dir, la situa i l'explica en relació sempre amb el conjunt de la literatura europea." (pàg. 169). De fet, el contrapunt 55 té un precedent en l'apunt "La feina s'acumula", sobre el Curs de l'imponent blog d'Enric Iborra, La serp blanca.

• Posteriorment, Iborra ha lligat la hipòtesi de Jordi Amat sobre Trilling amb Joan Fuster, en un apunt, "Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster", que acaba amb una frase esmolada: "un trident, irrepetible, de la crítica literària dels anys seixanta. Cap dels tres no té lloc a l’acadèmia —a la universitat. No sabrien què fer-ne.". I encara, arran de la publicació de la biografia de Josep Pla Un cor furtiu, de Xavier Pla, ha insistit en la probable influència de The liberal imagination, de Trilling, en el brillant informe de Ferrater sobre Pla per persuadir uns editors nord-americans que traduïssin El quadern gris a l'anglès.
• No puc deixar de veure el fet que Jordi Cornudella titulés les conferències Curs de literatura catalana contemporània com un homenatge al llibre de Joan Fuster.

Finalment, Xavier Dilla va ressenyar amb encert i agilitat el llibre al diari El País l'11 de juliol de 2019, amb el títol "Ferrater, fulgor a classe", ressenya que reprodueix al seu blog El sol que no crema.

***

Xavier Pla ha publicat un article incisiu en reivindicació de La parada, de Joaquim Ruyra, arran de la reedició del llibre a Adesiara, en edició a cura de Lluïsa Julià. Es titula "Ruyra, el Déu de les petites coses" i ha aparegut al setmanari El Temps, amb data 31 de gener de 2022. Xavier Pla recorda que Josep Maria de Sagarra i Josep Pla el tenien per mestre com a prosistes. El van saber veure com un escriptor modern Josep Carner, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. A la conferència de 1967, Gabriel Ferrater va comparar literàriament La parada amb Le neveau de Rameau, la que considerava l'obra mestra de Denis Diderot, d'acord amb el que llegim al llibre Escritores en tres lenguas, pàg. 79-80. "Naturalment, és fer una comparació exagerada i que aixafaria, si la prenguéssim en un sentit massa literal, el conte de Ruyra, però no és de cap manera absurd de comparar La parada amb Le Neveu de Rameau de Diderot, que és exactament sobre el mateix tema.". Val la pena llegir aquesta comparació, a la pàgina 292 del Curs (Tres prosistes, pàg. 43-44).

***

Ja em tocava publicar aquest apunt sobre el Curs de literatura catalana contemporània! És prou important per modificar l'estructura del blog: a la columna esquerra, de la secció "Llibres", n'elimino l'enllaç directe als apunts dels tres llibres amb les conferències sobre Riba, sobre Foix i sobre Ruyra, Albert i Pla, perquè entenc que el Curs és el llibre de referència d'ençà de la seva publicació. També n'elimino Gabriel Ferrater, in memoriam, que apareixia entre els llibres de Ferrater únicament per la transcripció de les dues conferències d'institut, de l'any 1972, que figuren com a apèndix al Curs. Ara: no esborro pas els apunts d'aquests llibres, des del moment que contenen anotacions que poden continuar fent servei:

• La poesia de Carles Riba
• Foix i el seu temps
• Tres prosistes
• Gabriel Ferrater, in memoriam

L'índex de noms de l'obra de Ferrater acumula al buidatge d'aquests llibres parcials, que molts lectors devem tenir a la biblioteca particular, les pàgines del Curs de literatura catalana contemporània.

Recomano, per acabar, dedicar uns minuts a escoltar alguna de les conferències, a la fonoteca de la Càtedra Màrius Torres, on hi ha encara alguns àudios no transcrits a cap llibre.

El Carioca, esmentat al "Poema inacabat", per on passava el professor Antoni Comas
a vegades per trobar Ferrater (foto recuperada per Jordi Amat)

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2022