MaciàPerpinyà2019

¬¬¬¬¬

Xavier Macià -- Núria Perpinyà. "Les noves dones i els nous dies: Ferrater editat per Cornudella", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 334-342

Ressenya entusiasta i plena de simpatia de l'edició crítica de Les dones i els dies, preparada per Jordi Cornudella "de manera pacient des de fa molts anys" (pàg. 339). Xavier Macià i Núria Perpinyà, dos dels crítics de referència sobre Gabriel Ferrater, consideren que hi surt mudat i rejovenit, resituat al lloc preeminent que li correspon dins la literatura catalana. "L'edició ens aclareix molts dubtes, enigmes i malentesos, com el caràcter tan primmirat que tenia Ferrater a l'hora d'ordenar els poemes i de compaginar." (pàg. 334). Valoren positivament la pulcritud de les variants, de l'aparat de cites i de totes les informacions col·laterals sobre els poemes i els llibres. 

Macià i Perpinyà aprofiten per posar en valor els vint poemes, inèdits, descartats i esparsos, que no figuraven a l'edició de l'any 1968. A tots, hi reconeixen la veu de Gabriel Ferrater. Hi repassen els trets següents, entre altres característiques de la poesia de Ferrater: els datius íntims o (po)ètics, les citacions i intertextos estrangers, els correlats, els encavallaments, les dones. Fan dues observacions valuoses a propòsit de les dones: "L'obra de Ferrater conté molts poemes de felicitat amorosa i sexual, cosa que fou tot un detonant que obrí noves vies d'expressió en la poesia catalana, més enllà de la tradició ribiana i carneriana. No obstant això, Les dones i els dies continuen posseint el to trobadoresc de súplica i frustració envers dones inaccessibles." (pàg. 338). 

S'ha obert una mina per entendre més Gabriel Ferrater, gràcies a l'edició crítica. Per què va descartar determinats poemes? "Per l'amnistia", per exemple, un poema brillant, que havia d'obrir Da nuces pueris, va caure, ens recorden Macià i Perpinyà: "Qui sap, potser l'avorrí perquè incloïa l'anagrama Roma-amor i s'autocriticà per haver emprat aquest clixé. O perquè, com ens informa Cornudella, contenia el mot ànima, una paraula que a Ferrater li era repel·lent." (pàg. 337). "Ferrater renuncia a una poesia massa abstracta, sentimental i formalista." (pàg. 338) --aquesta depuració sembla una de les operacions clau, d'acord amb la descripció de variants i supressió de poemes i paratextos que Cornudella ens forneix per Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos i per Les dones i els dies.

Núria Perpinyà i Xavier Macià, el 1984, en la presentació de la tesi de Perpinyà
(fotografia procedent del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana)

--

Porras2019

¬¬¬¬¬

Porras, Marina. "Gabriel Ferrater llegint la literatura catalana", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 327-333

Marina Porras, crítica literària, és una de les autores joves que llegeix més apassionadament Gabriel Ferrater. Acumula uns quants articles notables a la premsa al voltant de l'exemplaritat de Ferrater com a escriptor i intel·lectual; va dedicar-li un estudi dins del llibre Comparatistes sense comparatisme: La lliteratura catalana a Catalunya, a cura d'Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2018, pàg. 261-278), i ha fonamentat el seu assaig L'enveja (Barcelona: Fragmenta, octubre de 2019, 76 pàg.) en la lectura de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, amb una incursió en el poema "Els miralls", de la segona secció de Les dones i els dies.

La nota de Reduccions revindica el Ferrater crític i lector de la literatura catalana, que no ha rebut el reconeixement que mereix. Porras el situa ben de pressa, des del punt de vista intel·lectual, com un crític exigent, que posa la literatura catalana "en relació i en conflicte amb estructures literàries més grans, concretament amb la literatura europea i la seva tradició." (pàg. 328). Considera que la seva crítica té un component comparatista. També ens el situa vitalment, com una persona que escriu el que pensa, que no mira de quedar bé, que no fa equilibris. El cita extensament com a observador agut de la nostra sociologia en relació amb la literatura, i sobretot amb el problema literari --persistent encara a les conferències de Ferrater dels seixanta-- de la manca d'una tradició sòlida de prosa --un problema que Antoni Martí Monterde postula que s'acaba amb la voluminosa aparició de Josep Pla i Joan Fuster, que exerceixen en la nostra tradició una funció semblant a la prosa dels moralistes en la literatura francesa.

El que Marina Porras escriu, seguint Ferrater, sobre la prosa de Josep Pla és transcendent per caracteritzar un dels motius centrals de la seva crítica, que ara podem llegir còmodament al llibre Curs de literatura catalana contemporània, recull de les seves conferències a la Universitat de Barcelona, ordenades cronològicament, en les quals es pot apreciar l'acuïtat de la seva lectura dels textos i el fil conductor que les ordena:

El que Josep Pla intentava d'alguna manera, des de la seva prosa, és omplir el cercle de tradició que quedava buit entre la realitat més propera i la cultura universal [vegeu Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 331-3]. El mèrit de Pla és omplir aquest forat des de la individualitat, i ho fa trobant els moments neutres, conversacionals i col·loquials que fan falta per escriure prosa. Ferrater diu que aquests moments són molt difícils d'obtenir per a un escriptor que no se senti lligat a la societat que l'envolta, i que per això Pla hi troba sortida fent de memorialista de la gent. 

La de Pla, diu Ferrater, és una obra pensada per parlar de tu a tu amb els grans escriptors europeus, i el seu lligam amb la cultura francesa i la influència d'Sterne i Stendhal estaran presents en tota la seva obra. El mèrit d'aquesta ambició, segueix el crític, és que ho fa sense referències, sense prosa de segona fila sobre la qual construir la pròpia. "Pla ha sabut veure una cosa que li ha fet molt de mal a la seva carrera: no tenia prosa de segon o tercer ordre per recolzar-s'hi. Se l'ha haguda de crear ell mateix." [Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 335].

Estic segur que ens arribaran més textos de Marina Porras sobre Gabriel Ferrater. Dels que ha anat publicant fins ara, n'apunto uns quants:

• "Tot el que no és tradició és atrofiar-se", blog de l'autora, 21 de juny de 2015
• "Escriure sense tradició", La llança, 21 de juny de 2017 --origen d'una part de les idees de la nota de Reduccions
• "Saber marxar", La llança, 4 d'abril de 2018
• "Gabriel Ferrater, l'home desmesurat", La llança, 12 de gener de 2018
• "Vida furtiva", La llança, 9 de maig de 2018
• "No menjar el pa que es dona. Sobre l'edició crítica de 'Les dones i els dies', de Gabriel Ferrater", La llança, 20 de setembre de 2018
• "Castrar Ferrater", La llança, 2 d'agost de 2019
• "Complicar l'amor amb la vida o fer-ne una festa", La llança, 9 d'octubre de 2019
• "Ferrater, Carner, Proust. L'única vida viscuda", blog de l'autora, 31 de març de 2020
• "L'amor fa els àngels així", Diacrític, 20 de juliol de 2020
• "El fàstic", Diacrític, 27 de juliol de 2020 --una lectura aplicada del poema "Els aristòcrates"

--

Parramon2019

¬¬¬¬¬

Parramon i Blanco, Jordi. "La renovació de les noves rimades al 'Poema inacabat' de Gabriel Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 316-326

Jordi Parramon constata que el "Poema inacabat" és l'únic poema de Gabriel Ferrater que utilitza apariats octosil·làbics assonantats, a imitació dels romans de Chrétien de Troyes, que en la poesia catalana medieval va caracteritzar el gènere de les "noves rimades". En descriu, al llarg de deu pàgines, tots els aspectes mètrics de manera minuciosa, observant en què s'acosta a les noves rimades i en què se'n separa. Ferrater escriu octosíl·labs sense cesura, amb un respecte escrupolós de la prosòdia acadèmica en la separació de síl·labes --Parramon hi detecta sols dues llicències en 1.334 versos-- i no gaires llicències en els contactes vocàlics --que detecta i repassa un a un. 

"El ritme bàsic amb què es presenten els octosíl·labs és el binari, que implica un accent rítmic a totes les síl·labes parelles. Generalment, el predominant és el de la quarta" (pàg. 318). Els encavalcaments són continus i molt lliures. Hi alternen els apariats masculins i femenins, una pràctica que, apunta Parramon, no es va establir en francès fins a l'època de Ronsard, en el segle XVI. 

La rima assonant separa el "Poema inacabat" dels precedents medievals --i també dels rodolins. Parramon repassa els errors d'assonància del poema, pàg. 323-4, amb un to en algun moment quasi esverat, per concloure: "En fi, que hi ha alguns casos esporàdics de rimes fallides sense justificar, però no arriben a desvirtuar la tendència general del poema a distingir entre les set vocals tòniques." (pàg. 324). També la "Tornada", de 250 versos, era una fórmula de cloenda estranya a les "noves rimades", pròpia de la poesia lírica trobadoresca.

M'agrada el final de l'article, citant els versos 76-79:

"Vull que d'un cop tots es refacin

que copio els medievals.

Sempre ho he fet i declarat

i sempre he vist que no s'ho creien."

Ja és hora que ens ho creguem.

L'emblema de la col·lecció, d'Editorial Barcino, dirigida
per Josep Maria de Casacuberta (esmentat al vers 220)

--

Fuster1971

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan."Gabriel Ferrater", pàg. 367-369 [secció del llibre], Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1982, 6a edició, 1a edició 1971, 410 pàg.

Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, comença amb Maragall i acaba amb els seus contemporanis, els autors nascuts a tot estirar cap al 1925. Ferrater i Fuster van néixer el mateix any, el 1922. El llibre és un esforç de comprensió enciclopèdic, d'un home sol, portat a bon port amb apassionament i mirada crítica, amb independència de criteri i al marge de l'acadèmia, en una època que eren raríssimes les monografies i tesis i escassos els articles publicats sobre la nostra literatura, per les dècades de prohibició de revistes en llengua catalana i la postergació sistemàtica a la universitat. Publicat el 1971 --distribuït probablement el 1972, ja que rep el Premi de la Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig el 1973--, el llibre de Fuster sols s'ocupa de l'obra poètica de Gabriel Ferrater, si bé l'esmenta en una enumeració d'autors amb obra crítica --els seus assajos i articles esparsos no van ser recollits fins a l'any 1979, a l'enullernador Sobre literatura: Assaigs, articles i altres textos 1951-1971, edició a càrrec de Joan Ferraté. A la frase final, Fuster afirma que "la projeccció de Gabriel Ferrater no ha tingut encara les repercussions que es mereix.".

La secció sobre Gabriel Ferrater equival a dues pàgines senceres del llibre --en l'edició de què disposo. Tanca l'apartat "Continuïtat de la poesia", pàg. 361-369, que consisteix en una introducció, de poc més de dues pàgines; una secció sobre Josep Palau i Fabre, de menys d'una pàgina; una sobre Joan Brossa, d'una pàgina i mitja; una de titulada "Més poetes", d'una pàgina i mitja. Apareix dins el tercer capítol del llibre, titulat "Uns anys decisius (1931-1961), pàg. 321-422. En el pròleg a la segona edició, l'any 1976, parlarà "dels grans poetes del període --de Maragall a Ferrater" (pàg. vi). La literatura catalana estava amenaçada per la repressió de la dictadura: el factor polític amenaçava la seva supervivència, i dificultava la mateixa possibilitat de tenir un públic lector, amb l'idioma prohibit per a qualsevol ús oficial, bandejat de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Tot i això, hi va haver continuïtat i resistència: "contra tota adversitat, i no eren poques, la 'creació' s'obria pas." (pàg. 361). 

(El llibre és una "llarga i madurada experiència de lectura", en paraules del mateix Joan Fuster, partint de les seves notes de lector particulars. El seu plantejament és agut, antidogmàtic, apartat de les interpretacions historicistes i sociològiques mecàniques que predominaven a l'època. És clar que Fuster, que no combregava amb rodes de molí, ja havia escrit el 1955 la brillant nota marginal "Sobre algunes relacions entre l'art i la política", en què comparava el comunisme amb l'Església i l'estat comunista amb un estat teocràtic. Va aparèixer el 1957 dins el llibre Figures de temps, i es pot llegir ara editada per Edicions 62 dins la col·lecció "Clàssics catalans" al segon volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Assaig I, a cura d'Antoni Furió i Josep Palàcios, pàg. 151-168. Literatura catalana contemporània va ser el primer llibre de l'editorial Curial, de Max Cahner: acollit amb silenci i menysteniment, les dues armes recurrents dels nostres tristos mandarins.).

Joan Fuster ens recorda que Gabriel Ferrater va irrompre a la literatura catalana amb una obra madura, densa, amb un sediment cultural fora de sèrie, i amb una matèria poètica nova, insolent, militant a favor de la felicitat, que "ataca una sèrie de tendres inèrcies socials, segures i cohibitives" (pàg. 369), i una dicció col·loquial, "un to de conversa, barrejada d'explicació i de narració, elaborada amb experiències íntimes | i amb sobreentesos doctes." (pàg. 367-8). I arrisca una descripció del realisme de Ferrater i de la seva consecució dels principis estètics que havia exposat en la nota final de Da nuces pueris, amb aquella idea d'evitar l'excés de participació en els insidiosos temes dels poemes i de saber-los observar a distància, sense contemplacions (pàg. 368):

La càrrega palesament autobiogràfica dels poemes de Gabriel Ferrater només permet de concloure que la "participació" --"romàntica"--, evident, hi obté una objectivació literària "distinta". En el fons, tampoc no és gaire "distinta". Gabriel Ferrater, si bé es mira, és l'únic autèntic hereu del Neonoucentisme. [que té, d'acord amb Fuster, com a figura ínsigne Carles Riba]

En qualificar-lo d' "únic autèntic", ja en descartem la refracció mimètica i epigonal, que repeteix fórmules o calca propòsits. Gabriel Ferrater, en efecte, parteix d'una concepció meticulosament "antiromàntica" de la literatura, i per tant, antimaragalliana, anitsalvatpapasseitiana, anti... [...]

La "poesia-diversió" [Ferrater], com la "poesia-cultura" [Riba] o la "poesia-experiment" [Foix] és encara una reminiscència del que a Catalunya fou el primitiu Noucentisme. És, també, una correlació de totes les altres literatures occidentals.

Des del meu punt de vista, Fuster caracteritza esplèndidament la poesia de Ferrater: el singularitza i a la vegada l'imbrica en la tradició literària --no discutiré mai les etiquetes historicoliteràries, que en el cas de Fuster, lector poderós i escriptor infatigable, l'ajuden a fer-se entendre: com diu Fuster mateix en el seu paper sobre Stendhal (1968), "la crítica literària es mou dificultosament dins el convencionalisme d'un vocabulari contrafet". Augura, també, la importància i influència creixents de Ferrater en les dècades posteriors a la publicació de Les dones i els dies, llibre que havia aparegut sols tres anys abans de Literatura catalana contemporània. Fuster no prodiga elogis com aquest --sols li recordo un auguri semblant respecte a Vicent Andrés Estellés: "feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent" (pàg. 358).

Joan Fuster a Barcelona, al desembre de 1971

--

Apunt revisat el 23 de novembre de 2020

Fuster1961

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan, "Un nombre nuevo", Destino, núm. 1240, 13 de maig de 1961, pàg. 15 [pàgina 39 dins el conjunt de la revista d'acord amb l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues]

La segona ressenya que va tenir Da nuces pueris va aparèixer dins la secció, signada per J. Fuster, "Libros catalanes" de la revista Destino --una secció que Josep Pla i l'equip de Destino havien trigat moltíssims anys a poder incloure al setmanari per prohibició de la dictadura franquista, que tractava de marginar tant com fos possible la literatura catalana. En aquell número la mitja pàgina de Joan Fuster, composta a quatre columnes, es divideix en tres seccions de llargada similar, "Sarcasmos y otras cosas", "Un nombre nuevo" i "'Prosía' y 'Cantata'", on s'ocupa respectivament dels llibres Vacances pagades, de Joan Oliver; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, i Comèdia, de Blai Bonet. Hi ha foto de Joan Oliver i de Blai Bonet al principi de la secció dedicada al seu llibre; no n'hi ha de Gabriel Ferrater. Da nuces pueris, tot i portar data d'impremta de l'any 1960, s'havia distribuït pel Sant Jordi del 1961.

Joan Fuster es fixa amb encert en una de les frases centrals de la nota final de Da nuces pueris: "Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.". Considera que la poesia de Ferrater és un testimoni de la seva vida moral, i que el seu to més segur és el dels poemes narratius, com "In memoriam", "Els jocs" i "Petita guerra", ben contraposat a qualsevol deliqüescència subjectiva i ornamentació retòrica. Constata que aquell primer llibre és una obra madura, que anuncia una entrada poderosa en la literatura catalana:

La larga "narración" de "In memoriam" --un pasaje de adolescencia, durante la guerra-- merece ser colocado entre los textos más significativos de la poesía catalana de hoy. Creo que Da nuces pueris es el primer libro de versos de Gabriel Ferrater. Si es así, con este centenar de páginas de endecasílabos blancos --voluntariamente duros a veces, de vocabulario a un tiempo culto y coloquial--, Ferrater consigue, de entrada, un alto puesto en nuestro escalafón literario. No es ya lo que se dice un "joven" --nació el 22-- y tiene en su haber muchos papeles de especulación y de análisis en materias de literatura. Quiere decirse, pues, que nos hallamos ante un escritor "hecho" y que Da nuces pueris nos da la confianza de una obra futura de indiscutible interés.

El títol "Un nombre nuevo" em fa pensar que la primera referència pública que havia rebut Joan Fuster pels seus versos havia estat de Carles Salvador, amb l'article "Un nuevo poeta" al diari Las provincias: "Me'n recordaré tota la vida perquè era la Mare de Déu dels Desemparats i m'havia quedat a València per estudiar" (detalls explicats al "Perfil biogràfic de Joan Fuster", pàg. xxv, escrit per Antoni Furió, al primer volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Poesia, aforismes, diaris, vinyetes i dibuixos, edició a cura de Josep Palàcios i Antoni Furió). Diuen que Fuster va deixar d'escriure poesia després de llegir Gabriel Ferrater. No sé pas si m'ho acabo de creure: de fet, no m'ho crec, llegint els articles d'Antoni Martí Monterde aplegats a Joan Fuster: la paraula assaig.

Joan Fuster i Josep Pla, l'any 1964

--
Apunt revisat l'1 de desembre de 2020

Serrallonga1965

¬¬¬¬¬

Serrallonga, Segimon. "Entorn a dos punts de Menja't una cama", dins Inquietud artística, 34, novembre de 1965, pàg. 14-17, reproduït dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 299-315

Jaume Coll Mariné presenta, pàg. 299-301, de manera impecable el context en què es va publicar aquest article de Segimon Serrallonga, feliçment recuperat en el monogràfic de Reduccions: "un dels articles coetanis a Ferrater que més bé en va llegir i entendre l'obra, a part de ser un dels textos que, encara avui, més ens poden ajudar a llegir-lo [...], un text que, com pocs, parla a favor de la lectura de Ferrater." (pàg. 301). Serrallonga va culminar amb aquesta peça una sèrie d'articles de qüestionament del realisme històric, a la vegada que hi començava a perfilar les seves idees sobre poesia.

L'article és, i continua sent, important. És posterior a la ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama de l'any 1962, publicada a Serra d'or, i arriba enmig d'una etapa de rebuig i indiferència crítiques, ben descrites per Núria Perpinyà. És anterior al pròleg de Josep Maria Castellet (inspirat pel mateix Ferrater) a Teoria dels cossos, llibre publicat el 1966. Segimon Serrallonga organitza el text --un dels seus primers articles-- amb una introducció breu, que situa Ferrater com el millor dels nous poetes del moment, i dues parts, la primera dedicada a Catul, i la segona, a tractar de descriure l'actitud poètica davant del món que reflecteixen els dos primers llibres de Ferrater.

No recordo que ningú hagi enunciat la influència de Catul en Ferrater d'una manera més clara i detallada que Serrallonga. Comença recordant que "hi ha motius per creure que Ferrater, quan diu que Catul és l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer, vulgui dir, en la sobrietat de l'expressió, que en sap les implicacions literàries i socials i que el coneix directament de cap a cap." (pàg. 303). Ben vist: hem constatat moltes vegades que les afirmacions literàries, estètiques, de Ferrater són consistents amb la seva escriptura poètica. D'entrada, Ferrater pot anar més enllà, en to i contingut, llegint Catul, que Costa i Llobera llegint Horaci, que es queda en un exercici més formal. Serrallonga insinua que la passió de Ferrater per Catul li és un revulsiu, un exemple de claredat, de veritat clàssica, un precedent d'obra viva, també en el recurs a una llengua col·loquial i culta a la vegada. -- Coneixia Serrallonga l'amistat de Gabriel Ferrater amb Joan Petit, el traductor, amb Josep Vergés, de Catul per a la Fundació Bernat Metge (el llibre es va publicar el 1928)?

Serrallonga nega que hi hagi estirabots o exaltacions o rareses en la poesia de Gabriel Ferrater --devien ser tòpics instal·lats en alguns cercles de lletraferits. "Té una actitud oposada del tot a les actituds dels romàntics, dels simbolistes i dels avantguardistes, justament perquè es dreça de la coherència clàssica a la coherència moderna." (pàg. 307). Partint de la darrera frase de la nota que tancava Da nuces pueris, Serrallonga analitza l'origen del títol del seu primer llibre dins l'epitalami de Catul, que Ferrater presentava com un precepte ètic a favor de la felicitat (pàg. 306):

Si per a una lectura general del llibre basta d'entendre els poemes en termes de precepte ètic, les motivacions que el mateix Catul tingué i anotà dins el seu poema aclareixen l'actitud del lector Ferrater i contribueixen a determinar la seva manera de tractar la tradició.

Els mots que fan de títol al llibre són repetits quatre vegades a l'indret on Catul engega els fascennins tot comportant-se, respecte a la frase popular da nuces pueris, d'una manera en darrer terme exactament igual a la de Ferrater: prenent-los pel cantó de l'alegria, marca el tros amb el sentit més fecund de l'expressió i per ell ho integra tot al moviment general del poema, la circumstància, l'anècdota també s'esmuny, però el moviment hi ha passat a cavall de l'alegria del poble. Ferrater, en fer-ne un precepte, l'ha desprès de l'epitalami, però no del sentit que hi prenia. 

Finalment, Serrallonga ens recorda "Tam gratumst mihi", la versió de Catul que obria Menja't una cama: Ferrater se situa així dins la història literària, d'una manera semblant a la de Catul respecte a Cal·límac i Safo.

A la segona part de l'article, Serrallonga constata la importància del temps en els dos llibres i el tractament subtil de l'espai, i enumera molts versos que el corroboren  --no sé si hauria valgut més que hagués comentat a fons dos o tres poemes sencers. Acaba amb una frase que val la pena citar:

La solució donada [per Ferrater davant el món], essent la més radicalment antisimbolista de totes les presentades pels poetes nous, és la que més reté del real allò que feu possible els més alts valors de la poesia simbòlica de tots els temps.

Segimon Serrallonga, l'any 1958

Serrallonga amb Foix, a mitjan anys setanta

--

Apunt revisat el 21 de juny de 2020

Terry1962

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur, "DA NUCES PUERIS, per Gabriel Ferrater. -- "Les quatre estacions". Ed. Óssa menor. Barcelona. 1961. MENJA'T UNA CAMA, per Gabriel Ferrater. -- Col·lecció "Signe". Ed. Joaquim Horta. Barcelona, 1962." [ressenya], Serra d'Or, any IV, núm. 11, novembre de 1962, pàg. 38-39 

Esplèndida caracterització primerenca de la poesia de Gabriel Ferrater a partir dels seus dos primers llibres. L'inici de l'article és taxatiu:

Aquests dos primers llibres, publicats amb un any escàs de diferència, situen de seguida Gabriel Ferrater com el poeta català més important de la seva generació. La varietat i la riquesa de Da nuces pueris pressuposen un talent llargament incubat. 

Terry considera Ferrater un antiromàntic, i diu que la seva complexitat moral recorda la de Baudelaire. En destaca la tècnica descriptiva i de vegades novel·lística, i com en alguns poemes "es dóna una sensació viva de la violència pública, sense ultrapassar els límits de l'experiència personal, sotmesa, no cal dir-ho, a una inquisició moral rigorosa i intel·ligent." (pàg. 38). Parla de la ironia compassiva de Ferrater, de la reacció davant l'absurditat i el patetisme humans: "si la seva generositat fonamental es decanta cap a l'esperança, es tracta d'una esperança mesurada i sense eufòries". I del tema de la memòria, la fragilitat dels records, sense sentimentalisme.

El plaer que [aquests poemes] donen al lector no ve d'una sola direcció; a la sinceritat amb la qual s'hi comuniquen les emocions, s'ha d'afegir llur extraordinària qualitat tècnica, que consisteix, no tant en l'estil (un concepte que a Ferrater no li agrada), sinó en la mateixa manera de construir el poema. En la millor poesia de Ferrater sempre és important l'angle des del qual el poeta s'apropa al tema: àdhuc en els poemes en què el contingut pot semblar trivial, la postura inicial i el joc de metàfores que encamina presten una solidesa al conjunt que probablement hauria escapat a un poeta menys hàbil. (pàg. 39)

Encara al pròleg a la seva traducció d'alguns poemes de Gabriel Ferrater, Women and Days (llibre publicat pòstumament l'any 2004), Arthur Terry evocava la revelació que li va representar la lectura de Da nuces pueris i Menja't una cama, que va ressenyar per encàrrec de Serra d'Or.

Portada de Serra d'Or de novembre de 1962, sobre fons blanc:
la riuada del Vallès Occidental, que va provocar set-cents morts, havia tingut lloc el 25 de setembre

Malé2019

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Les dones i els homes en alguns poemes de Gabriel Ferrater i Carles Riba", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 276-296

Jordi Malé llegeix uns quants poemes de Gabriel Ferrater i hi constata afinitats temàtiques amb alguns poemes de Carles Riba, com si hi hagués una represa a Les dones i els dies d'algunes reflexions morals subjacents als poemes d'amor de Riba, que Ferrater havia llegit amb intensitat en la seva joventut. Comença l'article interpretant "Posseït", pàg. 276-280, a partir del sentit de la paraula "regust", amb la seva connotació negativa; de la comparació amb el poema "Sense amor", descartat a Les dones i els dies, i dels dos canvis que Gabriel Ferrater va introduir en la versió del poema a Les dones i els dies respecte a la versió de Da nuces pueris:

• El primer vers --el marco amb cursiva-- deia "Sóc ben lluny d'estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu." en comptes de "Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs". 
• El vers 5 deia "I ets tu / que indecentment t'has estimat per mi / fins que, a la fi saciada de tu, / ara t'excites, te me'n vas darrera / d'un altre cos, i em refuses la pau." en comptes de "fins al revolt: saciada de tu". 

Malé fa una paràfrasi del que vindria a dir el poema, fonamentat en el contrast agut entre l'home, posseït per la dona, impregnat d'ella fins al moll de l'os, i la dona, per a qui ell sols és un record superficial en les seves noves relacions amoroses. "Aquest tipus de relació entre la dona i l'home no seria gaire lluny de l'expressada en diversos poemes del segon llibre d'Estances de Carles Riba" (pàg. 280). Posa com a exemple, en concret, el poema 9, que ens presenta una dona gaudint del seu cos i nodrint-se de si mateixa, mentre que l'home queda relegat a un paper secundari, totalment dominat per ella.

La comparació entre els dos poetes segueix amb el poema 20 del segon llibre d'Estances, que Gabriel Ferrater havia comentat en una de les seves conferències sobre Carles Riba. Jordi Malé el llegeix en detall, pàg. 281-286, i es pregunta què interessava a Ferrater d'aquest poema respecte al vincle dels amants. Hi compara "Kore", un poema que ens descriuria una relació amorosa purament sensual, i el poema que el segueix, "Lorelei", dos exemples de pietat bondadosa de la noia per l'home. Malé relaciona la situació descrita en aquests dos poemes amb els poemes 21 del segon llibre d'Estances i 40 del primer, i rebla l'article citant la interpretació de Ferrater d'aquest darrer poema, que considerava que reflecteix una experiència important i intensa, d'una gran vivacitat moral (les explicacions i les omissions entre claudàtors són de Malé):

Després de l'experiència eròtica amb una dona, el que tendeix a ocupar-ne el lloc és [...] l'instint abassegador, l'instint possessiu de la persona estimada [...]. O sigui que el que passa és que, un cop l'experiència eròtica s'ha apagat, l'ànima casta [es refereix a la del poeta], l'ànima despresa de l'activitat eròtica concreta [per això és casta], es vessa cap a un instint de possessió total, de possessió moral, de la persona estimada. Ara bé: aquest instint de possessió total està destinat a la frustració, i només és una follia [...] (La poesia de Carles Riba, pàg. 30; Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 99-100)

L'article té uns quants punts de contacte amb la conferència de Malé "Ressons ribians en la poesia de Gabriel Ferrater", del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica, del juliol de 2018, a la Universitat de Girona. Continuo creient que un dels contrastos més significatius de l'estètica de Gabriel Ferrater respecte a la poesia de Carles Riba es dona a "Cambra de la tardor".

Carles Riba, el 1953, als seixanta anys, a la casa de Cadaqués
(foto de Francesc Català Roca)

--