Fuster1971

¬¬¬¬¬

Fuster, Joan."Gabriel Ferrater", pàg. 367-369 [secció del llibre], Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1982, 6a edició, 1a edició 1971, 410 pàg.

Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, comença amb Maragall i acaba amb els seus contemporanis, els autors nascuts a tot estirar cap al 1925. Ferrater i Fuster van néixer el mateix any, el 1922. El llibre és un esforç de comprensió enciclopèdic, d'un home sol, portat a bon port amb apassionament i mirada crítica, amb independència de criteri i al marge de l'acadèmia, en una època que eren raríssimes les monografies i tesis i escassos els articles publicats sobre la nostra literatura, per les dècades de prohibició de revistes en llengua catalana i la postergació sistemàtica a la universitat. Publicat el 1971 --distribuït probablement el 1972, ja que rep el Premi de la Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig el 1973--, el llibre de Fuster sols s'ocupa de l'obra poètica de Gabriel Ferrater, si bé l'esmenta en una enumeració d'autors amb obra crítica --els seus assajos i articles esparsos no van ser recollits fins a l'any 1979, a l'enullernador Sobre literatura: Assaigs, articles i altres textos 1951-1971, edició a càrrec de Joan Ferraté. A la frase final, Fuster afirma que "la projeccció de Gabriel Ferrater no ha tingut encara les repercussions que es mereix.".

La secció sobre Gabriel Ferrater equival a dues pàgines senceres del llibre --en l'edició de què disposo. Tanca l'apartat "Continuïtat de la poesia", pàg. 361-369, que consisteix en una introducció, de poc més de dues pàgines; una secció sobre Josep Palau i Fabre, de menys d'una pàgina; una sobre Joan Brossa, d'una pàgina i mitja; una de titulada "Més poetes", d'una pàgina i mitja. Apareix dins el tercer capítol del llibre, titulat "Uns anys decisius (1931-1961), pàg. 321-422. En el pròleg a la segona edició, l'any 1976, parlarà "dels grans poetes del període --de Maragall a Ferrater" (pàg. vi). La literatura catalana estava amenaçada per la repressió de la dictadura: el factor polític amenaçava la seva supervivència, i dificultava la mateixa possibilitat de tenir un públic lector, amb l'idioma prohibit per a qualsevol ús oficial, bandejat de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació. Tot i això, hi va haver continuïtat i resistència: "contra tota adversitat, i no eren poques, la 'creació' s'obria pas." (pàg. 361). 

(El llibre és una "llarga i madurada experiència de lectura", en paraules del mateix Joan Fuster, partint de les seves notes de lector particulars. El seu plantejament és agut, antidogmàtic, apartat de les interpretacions historicistes i sociològiques mecàniques que predominaven a l'època. És clar que Fuster, que no combregava amb rodes de molí, ja havia escrit el 1955 la brillant nota marginal "Sobre algunes relacions entre l'art i la política", en què comparava el comunisme amb l'Església i l'estat comunista amb un estat teocràtic. Va aparèixer el 1957 dins el llibre Figures de temps, i es pot llegir ara editada per Edicions 62 dins la col·lecció "Clàssics catalans" al segon volum de l'Obra completa de Joan Fuster: Assaig I, a cura d'Antoni Furió i Josep Palàcios, pàg. 151-168. Literatura catalana contemporània va ser el primer llibre de l'editorial Curial, de Max Cahner: acollit amb silenci i menysteniment, les dues armes recurrents dels nostres tristos mandarins.).

Joan Fuster ens recorda que Gabriel Ferrater va irrompre a la literatura catalana amb una obra madura, densa, amb un sediment cultural fora de sèrie, i amb una matèria poètica nova, insolent, militant a favor de la felicitat, que "ataca una sèrie de tendres inèrcies socials, segures i cohibitives" (pàg. 369), i una dicció col·loquial, "un to de conversa, barrejada d'explicació i de narració, elaborada amb experiències íntimes | i amb sobreentesos doctes." (pàg. 367-8). I arrisca una descripció del realisme de Ferrater i de la seva consecució dels principis estètics que havia exposat en la nota final de Da nuces pueris, amb aquella idea d'evitar l'excés de participació en els insidiosos temes dels poemes i de saber-los observar a distància, sense contemplacions (pàg. 368):

La càrrega palesament autobiogràfica dels poemes de Gabriel Ferrater només permet de concloure que la "participació" --"romàntica"--, evident, hi obté una objectivació literària "distinta". En el fons, tampoc no és gaire "distinta". Gabriel Ferrater, si bé es mira, és l'únic autèntic hereu del Neonoucentisme. [que té, d'acord amb Fuster, com a figura ínsigne Carles Riba]

En qualificar-lo d' "únic autèntic", ja en descartem la refracció mimètica i epigonal, que repeteix fórmules o calca propòsits. Gabriel Ferrater, en efecte, parteix d'una concepció meticulosament "antiromàntica" de la literatura, i per tant, antimaragalliana, anitsalvatpapasseitiana, anti... [...]

La "poesia-diversió" [Ferrater], com la "poesia-cultura" [Riba] o la "poesia-experiment" [Foix] és encara una reminiscència del que a Catalunya fou el primitiu Noucentisme. És, també, una correlació de totes les altres literatures occidentals.

Des del meu punt de vista, Fuster caracteritza esplèndidament la poesia de Ferrater: el singularitza i a la vegada l'imbrica en la tradició literària --no discutiré mai les etiquetes historicoliteràries, que en el cas de Fuster, lector poderós i escriptor infatigable, l'ajuden a fer-se entendre: com diu Fuster mateix en el seu paper sobre Stendhal (1968), "la crítica literària es mou dificultosament dins el convencionalisme d'un vocabulari contrafet". Augura, també, la importància i influència creixents de Ferrater en les dècades posteriors a la publicació de Les dones i els dies, llibre que havia aparegut sols tres anys abans de Literatura catalana contemporània. Fuster no prodiga elogis com aquest --sols li recordo un auguri semblant respecte a Vicent Andrés Estellés: "feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent" (pàg. 358).

Joan Fuster a Barcelona, al desembre de 1971

--

Apunt revisat el 23 de novembre de 2020