Serrallonga1965

¬¬¬¬¬

Serrallonga, Segimon. "Entorn a dos punts de Menja't una cama", dins Inquietud artística, 34, novembre de 1965, pàg. 14-17, reproduït dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 299-315

Jaume Coll Mariné presenta, pàg. 299-301, de manera impecable el context en què es va publicar aquest article de Segimon Serrallonga, feliçment recuperat en el monogràfic de Reduccions: "un dels articles coetanis a Ferrater que més bé en va llegir i entendre l'obra, a part de ser un dels textos que, encara avui, més ens poden ajudar a llegir-lo [...], un text que, com pocs, parla a favor de la lectura de Ferrater." (pàg. 301). Serrallonga va culminar amb aquesta peça una sèrie d'articles de qüestionament del realisme històric, a la vegada que hi començava a perfilar les seves idees sobre poesia.

L'article és, i continua sent, important. És posterior a la ressenya d'Arthur Terry de Da nuces pueris i Menja't una cama de l'any 1962, publicada a Serra d'or, i arriba enmig d'una etapa de rebuig i indiferència crítiques, ben descrites per Núria Perpinyà. És anterior al pròleg de Josep Maria Castellet (inspirat pel mateix Ferrater) a Teoria dels cossos, llibre publicat el 1966. Segimon Serrallonga organitza el text --un dels seus primers articles-- amb una introducció breu, que situa Ferrater com el millor dels nous poetes del moment, i dues parts, la primera dedicada a Catul, i la segona, a tractar de descriure l'actitud poètica davant del món que reflecteixen els dos primers llibres de Ferrater.

No recordo que ningú hagi enunciat la influència de Catul en Ferrater d'una manera més clara i detallada que Serrallonga. Comença recordant que "hi ha motius per creure que Ferrater, quan diu que Catul és l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer, vulgui dir, en la sobrietat de l'expressió, que en sap les implicacions literàries i socials i que el coneix directament de cap a cap." (pàg. 303). Ben vist: hem constatat moltes vegades que les afirmacions literàries, estètiques, de Ferrater són consistents amb la seva escriptura poètica. D'entrada, Ferrater pot anar més enllà, en to i contingut, llegint Catul, que Costa i Llobera llegint Horaci, que es queda en un exercici més formal. Serrallonga insinua que la passió de Ferrater per Catul li és un revulsiu, un exemple de claredat, de veritat clàssica, un precedent d'obra viva, també en el recurs a una llengua col·loquial i culta a la vegada. -- Coneixia Serrallonga l'amistat de Gabriel Ferrater amb Joan Petit, el traductor, amb Josep Vergés, de Catul per a la Fundació Bernat Metge (el llibre es va publicar el 1928)?

Serrallonga nega que hi hagi estirabots o exaltacions o rareses en la poesia de Gabriel Ferrater --devien ser tòpics instal·lats en alguns cercles de lletraferits. "Té una actitud oposada del tot a les actituds dels romàntics, dels simbolistes i dels avantguardistes, justament perquè es dreça de la coherència clàssica a la coherència moderna." (pàg. 307). Partint de la darrera frase de la nota que tancava Da nuces pueris, Serrallonga analitza l'origen del títol del seu primer llibre dins l'epitalami de Catul, que Ferrater presentava com un precepte ètic a favor de la felicitat (pàg. 306):

Si per a una lectura general del llibre basta d'entendre els poemes en termes de precepte ètic, les motivacions que el mateix Catul tingué i anotà dins el seu poema aclareixen l'actitud del lector Ferrater i contribueixen a determinar la seva manera de tractar la tradició.

Els mots que fan de títol al llibre són repetits quatre vegades a l'indret on Catul engega els fascennins tot comportant-se, respecte a la frase popular da nuces pueris, d'una manera en darrer terme exactament igual a la de Ferrater: prenent-los pel cantó de l'alegria, marca el tros amb el sentit més fecund de l'expressió i per ell ho integra tot al moviment general del poema, la circumstància, l'anècdota també s'esmuny, però el moviment hi ha passat a cavall de l'alegria del poble. Ferrater, en fer-ne un precepte, l'ha desprès de l'epitalami, però no del sentit que hi prenia. 

Finalment, Serrallonga ens recorda "Tam gratumst mihi", la versió de Catul que obria Menja't una cama: Ferrater se situa així dins la història literària, d'una manera semblant a la de Catul respecte a Cal·límac i Safo.

A la segona part de l'article, Serrallonga constata la importància del temps en els dos llibres i el tractament subtil de l'espai, i enumera molts versos que el corroboren  --no sé si hauria valgut més que hagués comentat a fons dos o tres poemes sencers. Acaba amb una frase que val la pena citar:

La solució donada [per Ferrater davant el món], essent la més radicalment antisimbolista de totes les presentades pels poetes nous, és la que més reté del real allò que feu possible els més alts valors de la poesia simbòlica de tots els temps.

Segimon Serrallonga, l'any 1958

Serrallonga amb Foix, a mitjan anys setanta

--

Apunt revisat el 21 de juny de 2020