Fulquet2022

¬¬¬¬¬

"Josep Maria Fulquet ens parla de Robert Lowell", primera de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 4 de febrer de 2022 

Josep Maria Fulquet és traductor de Robert Lowell. Havia publicat l'any 1988 Morts per la Unió. A final de l''any 2019 va ampliar la seva traducció amb Life Studies & For the Union Dead: Apunts del natural -- Morts per la Unió, llibre també publicat dins la col·lecció "Poesia dels Quaderns Crema", en edició bilingüe, amb una presentació seva. Fulquet fa una semblança biogràfica de Lowell --que no resumiré en aquest apunt-- i després analitza la seva relació amb Gabriel Ferrater, especialment en el poema "Els aristòcrates".

Literàriament, explica Fulquet, la poesia de Lowell apareix lligada d'entrada al New Criticism: deriva cap a la poesia confessional. Els poetes de la seva generació van seguir el criteri dominant dels new critics John Crowe Ransom, Robert Penn Warren, Allen Tate, Cleanth Brooks, que s'inspiraven en els principis teòrics i pràctics de T. S. Eliot. Van exercir de corrent crític de referència durant gairebé quaranta anys, des dels anys trenta fins als seixanta, defensors d'una poesia formalista i retòrica coneguda als Estats Units com a Modernism (1910-1965). Preconitzaven que la poesia no havia d'alliberar les emocions, sinó que havia de fugir de les emocions. Havia de ser impersonal. Havia de ser formalista, en contrast amb la tradició romàntica. En va resultar, doncs, una poesia densa, difícil, amb gust per l'ambigüitat i l'hermetisme, basada en un intens treball lingüístic i retòric. 

Lowell havia seguit els dogmes dels new critics. Era un poeta reconegut. Però aquelles constriccions no eren sostenibles en el temps. Lowell no s'hi devia sentir còmode, apunta Fulquet, des del moment que, als seus versos i poemes, el toc autobiogràfic hi treu sovint el nas. Lowell trenca amb els postulats dels new critics quan publica, el 1959, Life studies. Fulquet en llegeix poemes, inclosos a la seva traducció Estudis del natural -- Morts per la Unió: "Dunbarton", "Comandant Lowell", "Últims dies a Beverly Farms", "Navegant a casa des de Rapallo". Al final de la conferència, llegeix encara "El dormitori del meu pare" i "En venda" (tots els poemes que tria són d'Apunts del natural). Fulquet destaca que Lowell és molt hàbil en els ritmes, la mètrica. Torna als poetes metafísics, del segle XVII, sobretot a George Herbert i Andrew Marvell i les seves metàfores. És una poesia plena d'al·lusions culturals, que a vegades aprofita la tècnica del flux de la consciència. L'escola confessional de Robert Lowell va tenir un impacte notable en la poesia de W. D. Snodgrass, Anne Sexton, John Berryman, a la recerca de la veritat i l'autenticitat.

La segona part de la conferència es concentra en la relació de Robert Lowell i Gabriel Ferrater. Indica que segueix de prop l'apunt sobre "Els aristòcrates" d'aquest blog, i és una llàstima que la conferència fos el 4 de febrer, perquè l'11 de febrer vaig afegir-hi una nota sobre Witold Gombrowicz que m'hauria agradat saber si Fulquet trobava pertinent: la meva hipòtesi és que el "buidat de por" del vers final ve de Gombrowicz. És una picada d'ullet a aquest escriptor europeu, d'origen realment aristocràtic, exiliat a l'Argentina, allunyat per la força de la història del seu país. Tenim Borges i Lowell, invocats en el primer vers del poema, i Ferrater i Gombrowicz, implícitament en el jo narrador i en una esmolada al·lusió final. Fulquet subscriu la meva observació que és deliberat l'acarament de "Per José María Valverde" i "Els aristòcrates" tant a Teoria dels cossos, en què Ferrater afegeix els dos poemes a darrera hora, quan el llibre ja havia superat el tràmit de censura, com a Les dones i els dies: Valverde és un plebeu, però fa un gest de patrici.

Fulquet comença llegint "Els aristòcrates". Crec que esprem a fons l'apunt d'aquest blog i hi aporta observacions propies valuoses. Així, el darrer vers li recorda Eliot, el "Prufrock", concretament la tornada "Les dones van i venen pel saló de Miquel Àngel". Destaca la ironia del títol, que subverteix la superioritat tòpica dels europeus respecte als nord-americans. Contrasta l'actitud crítica i analítica de Lowell respecte a la seva tradició amb la por de Ferrater davant la seva pròpia tradició. Ressalta l'aspecte clau de l'article que jo esmentava d'Andreu Jaume: el contrast, també, entre el fracàs del poeta Ferrater, que no ha pogut articular-se en la seva societat, i el cas de Borges i Lowell, que malgrat tot formen part d'una tradició sòlida, en el seu ambient familiar.

Hi ha dues observacions pròpies de Josep Maria Fulquet que em semblen molt rellevants:

• Cita Ferrater, parlant del passat carlí de la família de Guerau de Liost, a la conferència ara inclosa dins el Curs de literatura catalana contemporània, quan, referint-se a les guerres carlines, afirma: "Perquè no s'ha dit mai prou sobre cap punt de la història d'aquest país". Es correspon amb l'afirmació del vers 7, entre parèntesis: "(fet vell perquè ningú no en diu la història)".
• Cita el famós assaig de T. S. Eliot "Tradició i talent individual", que Gabriel Ferrater no podia ignorar: la tradició implica tenir sentit històric, una percepció clara del que és passat i és present, que porta el poeta a escriure amb tota la seva tradició present i a ser a la vegada molt conscient de la seva contemporaneïtat.

El cicle Poetes de Ferrater coincideix amb l'Any Ferrater:

• Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer
• Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
• Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
• Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
• Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
• Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
• Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
• Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
• Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març de 2023

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024