Capellas2021

¬¬¬¬¬

Capellas Franco, Lucas. "'Potser hi ha encara una manera de fer bona poesia'. Interpretació de 'Maîtresse de poëte'", dins Anuari de Filologia. Literatures contemporànies [Universitat Pompeu Fabra], 11/2021, pàg. 25-45

Aquest 2022, en el centenari de Ferrater, arribaran moltes lectures detallades dels seus poemes, des del moment que em consten, perquè hi he pogut contribuir, les iniciatives que preparen l'Associació Gabriel Ferrater, de Sant Cugat del Vallès, i la revista Veus baixes: Paper de versos i lletres, a Mallorca. Compto que no seran les úniques aportacions a l'Any Ferrater. De fet, aquest article de Capellas, publicat fa poques setmanes, és ja una contribució remarcable a aquest gruix de noves lectures detallades que espero amb candeletes.

Apunto per començar la meva simpatia per Lucas Capellas. Tracta d'intrepretar un poema de Gabriel Ferrater que presenta dificultats notòries --em fa pensar en aquell article d'Arnau Barios sobre "Babel'" que ens va obrir uns versos que eren ben difícils de desclovar. Capellas ha estat el primer a utilitzar en un article sobre Ferrater la important carta a Helena Valentí de l'11 d'octubre de 1962, recuperada al monogràfic de la revista Reduccions l'any 2019. Ha accedit també a les "Notas sobre la poesía de Josep Carner", un text inèdit de Ferrater de l'any 1958 que més tard va aprofitar en part al pròleg del Nabí, l'any 1971 (crec que Jordi Cornudella s'hi havia referit en alguna entrevista: un text extens, adreçat al públic de llengua castellana, per a alguna revista literària, que confiem a llegir sencer aquest any 2022): 

Todo lo que hace el hombre es poesía, expresión, pero ocurre que es mala poesía, expresión inadecuada. Por esto no nos resolvemos nunca a dejar en paz a nuestro pasado; andamos siempre a vueltas con nuestros actos y nuestras palabras, corrigiendo, retorciendo, mintiendo, soñando en la risible gloria del borrón y cuenta nueva hecernos con nuestra vida como el principiante torpe con su dibujo: mucha más goma de borrar que lápiz, hasta que el papel se horada y hay que tirarlo.

L'article es compon d'una introducció, pàg. 26-31; el text del poema, pàg. 31-32; una mena de paràfrasi dels versos, en què Capellas va fixant-se en els temps verbals i les persones del verb, pàg. 32-34; la interpretació, pàg. 34-43; l'explicació d'un intertext carnerià, pàg. 43-44, i la bibliografia, pàg. 44-45. Tractaré de sintetitzar la introducció i la paràfrasi, i apuntaré algunes de les aportacions principals de Capellas a la interpretació del poema --que té el mèrit de desbrossar-nos nous camins, però de la qual discrepo. 

La introducció exposa la tensió de determinats poemes de Ferrater que són a la vegada mitjà i objecte de la seva observació crítica, del seu qüestionament radical dels nostres excessos de racionalització, que són poesia sobre la pròpia poesia i sobre l'acte d'escriure, que ens insten a mirar més enllà de la literalitat del que diuen i a copsar el que ens és dit al seu través, sense ingenuïtat, sense malfiança: aquell poc de vida autèntica que s'hi hagi recollit. Ferrater es fixa, com si es tractés d'un imperatiu categòric, en l'especificitat de cada experiència, de cada situació. Admira la cordialitat i equanimitat amb què Carner observa les nostres insensateses, ens diu Capellas, però ell és més intransigent, menys idealista.

Fixar-se en les persones del verb i els temps verbals obre el camí a la comprensió i el plaer del poema. El primer quartet adopta la primera persona del plural i inclou un "ara" (vers 2) des del qual, ja vells, jutgem immadura la nostra idea de cadells, que la vida imita l'art. El segon quartet manté la primera persona del plural, però es refereix també a ell i a la noia, a "els versos que ell ha pres d'aquesta noia" (vers 7). Capellas es formula alguns dubtes respecte al tercer quartet: què "s'hi assembla massa?, i a què?; l'angoixa del vers 11, té relació amb el desfici del primer vers? El quart i el cinquè quartets s'encavalquen, i Capellas veu clar que el primer quartet esclareix el nucli anecdòtic al voltant del qual es construeix el poema --compro--, que aquell nosaltres opta per negar que ell xuclés res, si bé els dubtes del lector, ara sobre el mèrit, sobre l'averany, persisteixen. En els tercets, canvia el temps verbal i la persona del verb: el subjecte és ell, un escriptor --Capellas apunta amb sagacitat que el nosaltres també podrien ser els escriptors: una mena de 'nosaltres els escriptors'--, i el temps és el perfet perifràstic. "La més gran dificultat, però, la trobem al final, on [...] trobem una citació que aparentment no té cap mena de lligam amb la resta del poema." (pàg. 34).

Capellas diu que "Maîtresse de poëte" és un poema dubitatiu, sobretot en els primers quatre quartets (pàg. 34). "El poema és un monòleg privat": matisant aquesta afirmació, hi ha més aviat en la primera persona del plural el dialogisme íntim, que sosté tot monòleg, entre el jo líric i la seva consciència. Capellas hi afegeix un altre desdoblament, temporal: "l'ell és el jo (el nosaltres) del passat". -- No compro aquests desdoblaments, que a Capellas li serveixen per explicar-se el vers 8, i que afortunadament no tenen gaires més conseqüències en la seva interpretació, fins a arribar al final de l'article. De fet, Capellas fa algunes observacions noves i penetrants sobre "Maîtresse de poëte", ben assegurades en el text:

• "Un brut desfici", les paraules inicials, és un començament in medias res, que fa una rima interna amb "ofici" (vers 2). Es tracta d'un possible intertext carnerià, explicat a les pàg. 43-44.
• Recupera, de Jordi Julià, l'observació que "Quan la vida volia imitar l'art" és una citació que Carles Riba fa d'Oscar Wilde --des del meu punt de vista, aquesta és una de les claus del poema, que Capellas omet i que, d'una manera massa mecànica, el porta a pensar que és una idea estètica valorada negativament.
• Estic d'acord que el "Però no té remei" amb què comença el segon quartet es refereix a la impossibilitat de deixar enrere la idea que la vida imita l'art, al contrari de la interpretació que havia proposat Núria Perpinyà. No secundo la connotació negativa que Capellas, i també Perpinyà i Julià, assignen a la idea que la vida imita l'art.
• A propòsit del vers 6, ben vist: "Que la nova mà que s'estreny calqui records significa que tot nou contacte està condemnat a copiar en el paper vegetal del present les formes del passat al qual se superposa [...] La mà (metonímica de la persona) calca records, és a dir, la vida imita l'art." (pàg. 36). És brillant la referència de Capellas a un article de Joan Ferraté, inclòs a Provocacions, en què tradueix un poema esplèndid d'Auden que expressa el mateix.
• Capellas para atenció a l'adverbi "massa" del vers 9: "Què vol dir que s'hi assembli massa, en excés? S'hi assembla més del que hauria d'assemblar-s'hi?". Potser és que s'escapa d'aquella "ordenació més elemental de la vida", aquella "prossecució del pur fer de la nostra existència" que ha de provar d'expressar la poesia (les paraules precedents entre cometes provenen de la carta de Gabriel Ferrater a Helena Valentí recuperada al monogràfic de Reduccions).
• El vers 10, aquell "Un ritme despullat", connecta amb les referències al ritme dels versos 1-2. I també lliga amb la frase anterior, amb aquell "no té forma ni lloc de cos".
• Al vers 11, el pronom "hi" es refereix a la noia --potser sí: la noia, convertida en objecte, i per això no diu "se li assembla" sinó "s'hi assembla". I el que "no té forma / ni lloc de cos" és el ritme.
• Discrepo que l'adjectiu a l'hemistiqui "Marca del talent dur" (vers 11) atenuï la connotació positiva de "talent".
• El vers 13, "Pensem que és vil qui deixa vida buida?", es relaciona amb "els versos que ell ha pres d'aquesta noia" (vers 7), diu Capellas, prenent distància de Jordi Julià. "Apel·la al caràcter instrumentalizador de la poesia, que aquí adquireix gairebé una caracterització vampírica o parasitària." (pàg. 38).
• Constata el gir del discurs de la veu lírica a partir del vers 15, de les paraules "No, tan morals no ho som.".
• "L' 'estil de creure' del v. 21 és la idiosincràsia d'ell, aquestes fantasies morboses 'que es refusen a confrontar-se amb la realitat' " (pàg. 39).
• En contrast amb Perpinyà, Capellas no veu en el poema una "suposada inconsciència de la vida que es va filtrant en l'obra" (nota 18).
• Ens recorda una afirmació de Ferrater, en una entrevista, citada per Jordi Julià (nota 20): "Cuando uno está enamorado observa más, está mucho más atento a lo que es una mujer que cuando no lo está. No. No escribo mejor cuando estoy enamorado. Escribo mejor después del enamoramiento.".
• La comparació final, als versos 23-25, planteja una síntesi del poema: insisteix, segons Capellas, en l'absurditat del moviment de desplaçament propi de la poesia: "fer versos --o, més exactament, fer, d'ella, poesia-- ha impedit al jo-del-passat viure la vida real de la relació amorosa." (pàg. 40).
• Ja cap al final de la interpretació, a Capellas li pesen --em sembla-- els detalls que no acaba d'entendre: "L'exercici poètic que és 'Maîtresse de poëte', el progrés poètic de la reflexió sobre els esdeveniments en qüestió, allunyen encara més la possiblitat de comprensió per part de la veu lírica." (pàg. 41). Però no descarrila pas: estic ben d'acord que el poema conté un retret profund al fet de desplaçar el contingut de vida real de relació amb la noia en favor de la poesia (pàg. 40).
• No compro la interpretació del darrer vers i mig, que "sorgiria del procés de revisió de l'experiència que és el poema fins aquests dos últims versos. Com si 'Maîtresse de poëte', en la seva dubitació, en la seva revisió de l'experiència, consistís en la poetització de la insensata racionalització prèvia a la construcció d'un poema." (pàg. 41).
• Capellas l'encerta citant sencer el sonet de Thomas Wyatt que comença amb el vers "Whoso list to hunt, I know where is my hind".
• L'article acaba la interpretació d'una manera travada (abans d'ocupar-se de l'intertext carnerià): " 'Maîtresse de poëte' és, fins a l'últim vers, una racionalització insensata que el poeta (no la veu lírica) treballa des de l'exigència de viure davant d'un mirall, i per això és també, fonamentalment, un dels replecs poètics que sorgeixen d'aquesta crítica radical al fet mateix d'escriure poesia." (pàg. 43). Unes línies més amunt Capellas ha aclarit el sentit de davant d'un mirall: " 'Une vie exemplaire, comme devant un miroir', [es lo que] se proponía Baudelaire como norma ética", va escriure Ferrater.
• En un moment donat, pàg. 37-38, compara "Maîtresse de poëte" amb "La lliçó" --molt ben vist!

El possible intertext carnerià, explicat a les pàg. 43-44, prové del penúltim poema de La primavera al poblet, "De mal registrar" (pàgina 605, dins la secció "Llunari", de l'edició de Jaume Coll): "L'intertext de Carner aprofundeix el sentit del poema, i hi incorpora una impossibilitat (la impossibilitat de viure i escriure, en relació a aquest viure, com Carner)." (pàg. 44).

Lucas Capellas ens recorda que el mateix any 1966 Helena Valentí, en una carta --de final d'agost (Teoria dels cossos s'havia publicat al juny), i amb la condició de lectora privilegiada--, li havia escrit a Gabriel Ferrater: "Mai més maîtresse de pòete. --Toco fusta".

Fa dies que llegeixo "Maîtresse de poëte".

Foto trobada al twitter de l'autor, @lucascapellas: sembla el mateix grup, des de l'angle oposat, de la coneguda foto de Tunis, el 1966, pel Premi Internacional de Literatura: a l'esquerra de Gabriel Ferrater, Giulio Einaudi

--