Ballart2002

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Hereus de J. Alfred Prufrock: la filial catalana", dins Els marges, núm. 91, desembre de 2002, pàg. 5-26

Vaig llegir aquest article fora de sèrie de Pere Ballart fa unes setmanes i el vaig aprofitar a l'apunt sobre el poema "Diumenge". Ballart hi compara "The Love Song of J. Alfred Prufrock", de T. S. Eliot, amb "L'heroi en el desert", de Josep Carner; "Diumenge", de Gabriel Ferrater, i "Remolcadors entre la boira", de Joan Margarit. Respecte a Ferrater, té la virtut de saber-nos connectar el seu poema amb uns determinats temes de la poesia contemporània que havia apuntat Eliot al "Prufrock": la irreconciliació de l'home urbà amb la naturalesa i la dissolució del jo --aquestes implicacions temàtiques han estat ben estudiades posteriorment per Elisenda Marcer, al seu llibre de l'any 2013, Ressonàncies: veus i ecos en la poesia de Gabriel Ferrater, que les ha connectat d'una manera sòlida amb Eliot, i també amb Auden i Lowell.

Ara: abans de la comparació amb els poemes de Carner, Ferrater i Margarit, l'article de Pere Ballart comença amb una extensa i argumentada caracterització del "Prufrock" com a primer poema del segle XX que supera el corrent romanticosimbolista. Repassaré a continuació les quinze qualitats rellevants del "Prufrock", seguint Ballart, pàg. 8-18, ja que en una bona part caracteritzen també molts poemes de Da nuces pueris i els de Menja't una cama: no faré pas una paràfrasi de les quinze qualitats exposades per Ballart, que no tindria solta, sinó que sols les apuntaré, amb algun aclariment quan calgui, i em referiré als poemes de Da nuces pueris en què cada qualitat es reflecteix d'una manera més rotunda, amb atenció específica a "In memoriam".

1. L'adopció d'un esquema narratiu --aquesta és una de les característiques de poemes com "In memoriam", "Faula primera", "Faula segona", "Els jocs", articulats al voltant de narracions encara més versemblants, menys oníriques, que la del "Prufrock".


2. El recurs al monòleg dramàtic en la constitució del discurs del jo poètic --Ferrater no utilitza aquest recurs, tan associat a Robert Browning abans d'Eliot, sinó en la reflexió satírica de "Literatura" i potser a "Com Faust", en què la veu és la d'un nosaltres més aviat impersonal, però aconsegueix un efecte homòleg amb el seu narrador quasi omniscient dels fets de terceres persones a "Faula primera" i "Faula segona" (o amb un narrador testimoni, com a "Lliçó d'història") i també amb la inclusió del diàleg a "Cambra de la tardor", el poema que tancava Da nuces pueris.


3. L'audàcia i la novetat de la imatgeria --gairebé mig segle més tard que el "Prufrock", els poemes de Ferrater contenien imatges que sorprenien els lectors (fins i tot els d'Eliot) i trencaven les convencions, imatges sovint de filiació surrealista i en tot cas destinades a intensificar i precisar el que el poema tracta d'expressar, i també a donar la impressió de distància respecte a la naturalesa.


4. L'acuïtat del retrat psicològic de Prufrock --el narrador dels poemes de Ferrater escrits en primera persona és una consciència dinàmica, atenta als moviments dels homes i les dones amb què es relaciona, severa amb si mateixa i lúcida, a poemes com "Punta de dia", "Amistat del braç", "La confidència", "El secret", i d'una gran finesa i penetració, com a "Veus baixes" o "Temps enrere".


5. La vinculació de la neurosi del protagonista a la naturalesa urbana de la seva experiència --la vida urbana potser és més assumida pel narrador i els protagonistes de Ferrater, tot i poemes com "Diumenge", "Amistat del braç", "Le grand soir".


6. L'adopció de nombrosos signes d'estranyament a l'hora de referir-se a l'entorn immediat --la distància analítica del narrador d'"Els jocs", la poderosa imatge de l'ala d'avió a "Punta de dia", les motos corrent per l'Arrabassada als primers versos de "Primavera", l'enunciat de "Mecànica terrestre", la personificació del sol dins "A mig matí", la tornada a la ciutat a "Diumenge".


7. La nova percepció del temps dins de la gran ciutat --potser a "Punta de dia", "A l'inrevés", "Temps enrere", tots tres amb escenes fora de la ciutat o al seu raval, i en el record tàctil d'"Un pas insegur".


8. El refús a oferir un significat estable i unívoc --a la manera del "Prufrock", els epifonemes que sovint culminen els poemes de Ferrater són com guspires de significat no trivial però intuïble gràcies a les seves metàfores sorprenents i precises.


9. La malenconia grotesca, entre ridícula i divertida --la ironia com a regulador sentimental és ben present a la majoria dels poemes de Ferrater; n'esmento alguns que encara no han aparegut en aquesta llista de qualitats eliotianes rellevants: "El mutilat", "A través dels temperaments", "Moeurs exotiques", "Sobre la catarsi", "Octubre".


10. L'apel·lació al lector per implicar-lo en l'experiència i el sentit del poema --els versos finals d'"In memoriam", la primera persona del plural a "El secret", el càlcul proposat a "Mecànica terrestre", el plural i l'imperatiu "Té" amb què acaba "Paisatge amb figures".


11. El to propi del registre conversacional --present a moltíssims poemes, en la tria lèxica, en els girs sintàctics propis de la llengua oral; especialment notable a "In memoriam".


12. L'alternança en la intensitat dels ingredients formals, entre la ruptura de l'expectativa del lector i un to menor --que es dona ja des dels primers versos d'"In memoriam", amb els primers versos narratius, el pas a la reflexió sobre la paraula idònia per descriure el que li passava ("La revolta? No. / Així en deia aleshores"), la reflexió generalista i sentenciosa ("i és millor recordar que als catorze anys / hem de mudar de primera persona"), la digressió cap al futur ("Després vénen els anys, i feliçment / també s'allunyen") i el final abrupte d'aquest primer bloc de versos amb la paraula "Prou" i un punt i a part.


13. L'acusada discontinuïtat del poema --els salts de la narració d'"In memoriam" i sobretot els seus versos finals, el contrast de les dues parts de "Primavera", l'enumeració d'elements heterogenis d'"A l'inrevés", la reflexió inesperada i sangant, gràcies a la distància dels anys, respecte als fets narrats en els versos finals d'alguns poemes (entre els quals "Petita guerra").


14. La nova manera de dialogar amb la tradició literària --potser la característica més notòria del primer llibre de Ferrater respecte a la tradició és l'ús del decasíl·lab blanc, un tipus de vers ben habitual però sense rima, amb una capacitat de moviment extraordinària gràcies a la profusio dels encavalcaments, i, també, la pràctica abolició de les al·literacions.


15. El gran nombre d'al·lusions intertextuals --sols cal pensar en un poema com "La mala missió", en què consten set referències autògrafes de Ferrater a l'exemplar de Da nuces pueris reproduït a la Càtedra Màrius Torres, sense comptar-hi les possibles al·lusions a l'Alícia de Carroll, a les paraules pronunciades per Goethe abans de morir, més Montale, Apollinaire i el mateix Eliot (un vers de The Waste Land).

Pere Ballart conclou que hi ha encara una altra característica o qualitat més del "Prufrock", difusa a tot el poema: el fet que es tracta del relat d'un fracàs, "[no] solament el fracàs d'un personatge poètic, sinó que la fallida a què assistim amb aquest poema --i definitiva-- és la de l'idealisme romàntic." (pàg. 18). Els poemes de Gabriel Ferrater arriben cinquanta anys després del "Prufrock", més imbuïts de la filosofia analítica i amb una posició antiidealista rotunda.

(L'original es pot llegir al web de la Poetry Foundation. La traducció del "Prufrock" de Francesc Parcerisas es pot llegir al web Visat.cat, i ara a més a més hi ha a les llibreries la novetat de la traducció de la poesia completa d'Eliot feta per Josep Maria Jaumà.)

Eliot, el 1911, als 22 anys, quan escrivia el "Prufrock"

--

Apunt revisat el 4 de gener de 2022